Vall d'Àssua

Recorrerem unes de les majors pastures d'alta muntanya dels Pirineus als peus del Montsent de Pallars i el pic de Mainera. Comenem la ruta des del petit poble de Caregue on marxa una pista cap al nord que inicia una llarga pujada de gairebé 1.200 metres de desnivell fins a Serravilla. Al coll de la Portella canviem de direcció i llisquem fins al pas de la Mainera, des d'on continuarem 15 quilómetres planejant a gran alçada sobre els diversos torrents que alimenten el riu Pamano. Contornegem la base del Montoroio i el Montent de Pallars, i seguim per pistes entre extensíssimes prats alpins molt inclinats fins a la collada del Triador. Entrem als dominis de l'antiga estació d'esquí de Llessui, tancada als anys 80 del segle passat, i comencem una llarga baixada fins al poble del mateix nom. Per carretera baixem ràpid fins prop de Bernui, i una última pujada per asfalt fins al punt d'origen.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Caregue Rialp (Pallars Sobirà)
  • Distància: 43,30 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.315 metres
  • Temps: 5:25 hores
  • Dificultat: IBP=94 / Blava
  • Sensació de dificultat: Fàcil
  • Cartografia: Alt Pirineu Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Caregue 00:00 00:00 0,0
Mare de Déu de la Muntanya (a prop) 00:40 00:40 3,3
Corral dels Bous 01:35 02:15 10,4
La Portella 01:05 03:20 14,6
Pas de la Mainera 00:15 03:35 17,0
La Cabaneta 00:35 04:10 22,3
Collada de Triador 00:15 04:25 24,7
Llessui 00:40 05:05 36,0
Caregue 00:20 05:25 43,3

Crònica

La Vall d'Àssua és una zona ben curiosa dels Pirineus, ja que tot i estar situada a gran alçada els seus paisatges són amables i oberts. És una zona àmplia i oberta solcada per diversos torrents que cauen des dels cims al límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aquests torrents que s'obren pas entre unes immenses pastures de forta inclinació conflueixen en dos rius principals, el Berasti més al nord i l'Altron més al sud. L'afluent més important d'aquest darrer és el riu Pamano, que sobrevolarem durant la ruta. Ambdós rius conflueixen prop d'Altron i alimenten el riu de Sant Antoni que baixa fins a Rialp on s'uneix a la Noguera Pallaresa. És una gran cubeta o més aviat un embut que canalitza les aigües d'una extensa zona. Està envoltada de cims importants, el més destacat dels quals és el Montsent de Pallars, de 2.883 m., que termeneja amb la veïna Vall Fosca (oest). A l'estiu hi viuen milers de caps de bestiar que aprofiten les quilomètriques pastures.

La ruta que farem és gairebé tota per pista, per tant no té més dificultat que una llarga i continuada pujada de gairebé 1.200 metres de desnivell amb alguns trams durs i pedregosos. Alguns podran considerar monòtona la ruta, ja que avançarem durant molta estona per paratges oberts, amb una pista que permet veure quilómetres enllà cap on anirem. Però el paisatge és tan agradable que la monotonia del camí queda compensada per unes vistes excepcionals i pel plaer de circular durant molts quilòmetres a més de 2.000 metres. Podem situar el punt de sortida en qualsevol dels pobles de la vall, ja que tots estan situats molt a prop l'un de l'altre a la part baixa. Nosaltres ho farem des de Caregue ja que ens va bé per motius logístics.

L'avantatge de sortir des de Caregue és que aquí ja comença la pista de terra, i evitarem que el Fum, el nostre gos que avui també ens acompanya hagi de fer quilómetres per asfalt. A la part final de la ruta, la Sílvia i ell es quedaran a Llessui i jo acabaré de fer els últims quilòmetres per asfalt i els aniré a buscar. Així adaptem la ruta en terreny i quilometratge a les capacitats del nostre gos sense forçar-lo. Per pujar a Caregue prenem la carretera que surt dels afores de Sort i remunta la vall d'Àssua. El poble és petit i costerut, i està situat a 1.165 m. Pertany al municipi de Rialp, i té uns 20 habitants fixes i uns quants més d'esporàdics en segones residències. A l'entrada del nucli hi ha una abundosa font que ens serveix per abastir-nos d'aigua.

Sortim pedalant de la part baixa de Caregue i remuntem els carrers del poble en forta pujada. A la zona superior neix una pista que de seguida comença a pujar direcció nord. Tot seguit fa un parell de revolts sobtats per anar guanyant altura, passa per sobre la capella de Sant Josep i s'acosta fins a l'ermita de la Mare de Déu de la Muntanya. No cal prendre el ramal que va a l'ermita, sinó que pocs metres abans seguim per la pista principal que fa un gir sobtat a l'esquerra i comença una llarga diagonal cap al sud que ens torna a portar a la mateixa latitud del poble, però uns quants metres més amunt. La pista puja fort, i és força trencada, de manera que cal parar atenció a negociar bé la traçada i evitar els rocs. Fem uns quants revolts i contrarevolts seguits en fort pendent i tot seguit iniciem una llarguíssima diagonal cap al nord entremig de les pastures inclinades de color torrat com toca a final d'estiu.

El pendent és constant i no dona treva. Pugem sense descans durant molta estona contemplant un paisatge obert però monòton, una gran pastura inclinada cap a tots cantons. Anem guanyant alçada i assolim el Corral dels Bous, un refugi de pastors situat a redós de Serravilla, una carena secundària que ve des del coll de la Mainera. Seguim pujant encara més fort en els dos últims revolts que ens connecten amb la pista principal que ve d'Espot. Girem a l'esquerra i ara per terreny més trepitjat i fàcil i amb menys pendent, seguim pujant uns metres fins al punt més alt de la ruta, a la Portella, punt on la pista supera la Serravilla i gira cap al sud per encarar-se al pas de la Mainera.

Quan creuem la Portella canviem de visió. Obrim la mirada cap al pic de la Mainera, de 2.910 m. que vam pujar fa uns anys des del pas per on ara passarem pedalant. El pas de la Mainera està situat en al fons del clot on desguassen les aigües dels estanys de la Mainera. Hi ha una petita zona recreativa habilitada pel Parc Natural, ja que tot i que no està dins dels seus dominis, sí que està en la zona perifèrica. A part d'obrir la visió cap al pic de Mainera també contemplem més enllà el Montsent de Pallars, gran sentinella de la zona, i el Montoroio, fàcilment reconeixible pel seu color vermellos. I per sota d'aquesta línia de muntanyes una pista planeja per la base, i és precisament el camí que farem. Des d'aquí s'albiren uns quants quilómetres que ens ocuparan els propers minuts.

Estem a més 2.200 metres i les vistes sobre la vall d'Àssua són amples. Tenim a sota una extensa zona de pastures inclinades i solcades per diversos torrents. El bestiar pastura per aquest territori ampli, i veiem ramats d'ovelles, cavalls i vaques pasturant arreu. Enllà surten els cims de la zona de la Pica d'Estats. Nosaltres avancem per la pista, ara per un terreny molt còmode, ja que bàsicament planejarem durant aproximadament 15 quilómetres. Baixem lleugerament passat el coll de la Portella, tornem a pujar suaument fins als peus del Montsent de Pallars, i tornem a baixar fins als dominis de les antigues pistes d'esquí de Llessui.

Durant aquest llarg trajecte planejant gaudirem d'un paisatge obert i d'horitzons molt amplis. Tot i ser un paisatge bastant igual, es fa molt agradable circular per aquesta pista a gran alçada. Nosaltres anem a una velocitat molt moderada per adaptar-nos a les necessitats del Fum, però es pot avançar molt més ràpid. La pista fa diverses entrades i sortides per adaptar-se als barrancs del terreny, de manera que anem tenint diferents visions del territori. És especialment bonic acostar-se al Montsent de Pallars, un cim de gran presència que flanquegem per la seva base oriental. Deixem enrere el cim i passem per la Cabaneta, una petita i bonica cabana de pastors situada el peu de la pista. Poc més endavant arribem a tocar del coll de Triador, que ens obriria el camí cap a la vall Fosca.

Seguim planejant en direcció sud i entrem a la zona on hi havia l'antiga estació d'esquí de Llessui, que va tancar definitivament l'any 1.987. Veiem encara restes dels ginys mecànics. Queden torres i cables dels remuntadors, i fins i tot encara podem trobar moltes cadires penjades als cables. També hi ha diversos edificis de serveis. Passem sota els primers remuntadors i la pista comença a baixar fort. Anem girant cap al sud i baixem directe fins a la base de l'antiga estació. Aquí la Sílvia i el Fum acabaran la ruta i jo continuaré fins al punt d'inici. Una pista segueix de pla fins a Llessuí. Des d'aquesta població principal de la vall baixo per la carretera fins a sobre de Bernui, on comença una carretera secundària que comença baixant però acabarà pujant fort fins al punt d'inici de la ruta, a Caregue.

Tanquem així una bona ruta de més de 40 quilòmetres i un desnivell notable pels dominis de la Vall d'Àssua. Hem pujat des dels pobles de la part baixa fins a la pista de la zona superior que dibuixa una mena de circ que envolta els diversos torrents que alimenten aquest gran embut. Un cop a dalt hem gaudit dels paisatges amables d'aquesta vall oberta, unes extenses pastures sense pràcticament arbres ni roques. Un gran tapís d'herba per on pasturen milers de caps de bestiar en temporada estival. Bones vistes cap als cims de la part alta del Pallars i el plaer de circular de pla durant gairebé 15 km. a més de 2.000 metres d'altura.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari