Roc de la Guàrdia

Al nord de la Seu d'Urgell, entre les ribes de la Valira i del riu de Castellbò s'aixeca una línia muntayosa fins als 1.800 metres aproximadament i que ja connecta amb el Parc Natural de l'Alt Pirineu. Ens endinsem en aquest ampli espai orientat a sud sortint des del petit poble d'Aravell. Pujarem durant molta estona per pistes en bon estat passant per la Torre de Sant Climenç i el poble abandonat de Sendes. A partir d'aquí la pista empitjora i el pendent augmenta fins assolir el coll de Burbre, bon mirador de la vall del Segre. Carenem una bona estona per una pista entre arbres cap a l'est, i comencem a baixar fort sota el Roc de la Guàrdia, també per bones pistes, fins a tancar el cercle a Bellestar i Aravell. Una ruta rodadora amb una llarga pujada, un tram planer a la carena i una llarga i ràpida baixada amb vistes cap al Cadí i la vall del Segre.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Aravell Montferrer i Castellbò (Alt Urgell)
• Distància: 29,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.115 metres
• Temps: 4:20 hores
• Dificultat: Blava / IBP=105
• Sensació de dificultat: Fàcil Pistes en força bon estat. Algun pujador fort i pedregós
• Cartografia: Parc Natural de l'Alt Pirineu Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Tornem a enfilar-nos sobre la bicicleta per recórrer una zona muntanyosa, orientada al sud, principalment coberta de massa forestal i situada al nord del petit poble d'Aravell. Aquest nucli, que havia estat municipi independent, actualment pertany a Montferrer i Castellbò, i està situat a la riba dreta del Segre, lleugerament separat de les seves aigües i enfilat en un petit altiplà ple de camps i pastures. Camps pels animals, i també un gran camp de golf que ha canviat la fesonomia del poble i ha fet créixer les cases i urbanitzacions de luxe. El camp de golf està situat sota mateix del nucli històric, al peu de l'església de Sant Esteve. Sortirem des de l'aparcament del camp de golf, gairebé a sota del campanar quadrat de l'església al voltant de la qual trobem el nucli antic.

Comencem a pedalar al peu del luxós camp de golf la Sílvia i jo mateix, i com altres vegades ens acompanya el nostre gos, el Fum. Sortir amb bicicleta amb un gos obliga a adaptar les rutes i el ritme a les seves necessitats, i això implica en moderar el quilometratge, la velocitat sobretot a les baixades i proveir d'aigua cada certa distància. Més enllà d'aquestes precaucions, sembla que el Fum es troba ben a gust acompanyant-nos quan sortim amb bicicleta. Avui marxem cap al nord pel carrer que voreja el camp de Golf i el seguim fins el bonic hotel i restaurant del Mas d'en Roqueta. Darrere de l'establiment surt una pista asfaltada que fa un parell de revolts sobtats i comença a pujar. Prenem aquesta pista i la seguirem durant molta estona traçant una diagonal en direcció nord-oest.

Pugem primer per una zona oberta de camps i pastures i més endavant una zona més boscosa. En tot cas tota la ruta d'avui està orientada al sud, i és força assolellada. Per tant no la recomanaria a ple estiu. La pujada és progressiva però constant, i ens anem aproximant a unes costes amples i arrodonides que ens queden més cap al nord. Passem el collet del Molí i encadenem uns quants revolts on el pendent s'incrementa. Arribem a un petit altiplà suspès enmig d'aquesta gran costa on hi ha la Torre de Sant Climenç. Passem al costat de la masia, on sembla que hi ha cavalls, i deixem a la dreta en una fondalada l'ermita que l'hi dóna nom, en estat de ruïna, sense teulada i amb prou feines amb les parets laterals dempeus. Des d'aquest pla ja tenim una bona visió de la plana que envolta la Seu d'Urgell, el Cadí al fons, i també més cap a l'oest, a l'altra banda de la vall que forma el riu de Castellbò, els boscos que cauen de la zona de Sant Joan de l'Erm.

La pista segueix pujant, cada cop una mica més pendent, i també cada cop per un territori més desolat. Passem pel costat d'alguna borda, com la del Salvador, on comença un tram més obert envoltat de pastures inclinades. Un tros més amunt es van descobrint a la nostra esquerra les restes de l'antic poble de Sendes. Arribem fins al coll de Creus, on al costat d'un xalet més modern hi ha una pista que continua fins a aquest despoblat. El contemplem des de la distància, però no hi acabem d'arribar ja que tenim una bona ruta per endavant, i cal baixar per tornar a pujar si volguéssim arribar-hi. Sendes havia estat habitat des de l'edat mitjana, i va arribar a tenir més de 70 habitants els anys 70. Es va anar despoblant definitivament i fa pocs anys va quedar definitivament abandonat.

Seguim per la pista que continua pujant fins al corral de l'Almella, on hi trobem el seu propietari i la seva filla que estan endreçant aquest espai on hi guarden bestiar. Xerrem uns minuts amb ells, i seguim la nostra ruta. A partir d'aquí la pista puja més fort, i alguns dels pujadors són molt intensos i pedregosos, al límit de la ciclabilitat en condicions normals. La pista gira cap a l'est passat el corral, i s'enfila cap al serrat de les Escabanelles. Segueix pujant per dins del bosc fins al coll de Burbre, ja a l'altiplà de la serra, on s'acaba la nostra pujada. Estem a més de 1.700 metres, i ja portem més de 1.000 metres de desnivell. No hem parat de pujar en tota l'estona. És una pujada en general moderada, amb alguns trams intensos a la part final. També val a dir que és una mica monòtona, ja que pugem molta estona seguint la mateixa tònica. Un cop a dalt trobem una gran antena de telecomunicacions enmig d'un prat, dalt la carena, gairebé al límit de la cinglera. Fem una pausa per menjar uns ganyips i reposar uns minuts.

Després del coll de Burbre ve un tram d'uns 4 quilòmetres de planejar per la pista que ressegueix la carena. Descartem el trencant indicat que marxa cap al nord direcció al Ras de Conques (on vam estar el dia anterior) i seguim la pista que planeja cap a l'est enmig d'un bosc de muntanya. La pista planeja en general, però amb alguna petita pujada i baixada. Voregem diversos turons que apareixen als mapes: Roca del Carret i Roc del Fener de l'Ala, i tot seguit baixem lleugerament al coll de la Bescansia, un pla ample enmig de la carena, on també hi ha una cruïlla de pistes. Seguim endavant per la principal que voreja pel sud el Roc de la Guàrdia (1.758 m.), punt més elevat del sector. Tenia l'esperança que hi hauria alguna mena de pista o camí ciclable per arribar al cim, però alguna pista veig que queda morta pocs metres després de la principal. Sí que hi ha un camí que puja fins al punt més alt, on hi ha un vèrtex geodèsic, però s'ha de fer a peu, i avui volíem anar per feina.

Sota el Roc de la Guàrdia sí que anem fins una punta de la cinglera, on hi ha una antena reflectora (visible des de baix al poble), i punt elevat des del qual hi ha una gran visió panoràmica de la gran vall del Segre, amb la Seu d'Urgell al mig, i el Cadí al fons. Passem doncs per davant del Roc de la Guàrdia, i just a sota la pista es bifurca. Girem a la dreta en baixada i ens encarem cap al vessant sud per iniciar el descens. Tota la baixada serà una llarga pista amb alguns trams de pendent fort. És una pista força precària, amb alguns trams força drets i rocosos, però que es pot fer perfectament sobre la bicicleta. Anem baixant amb bones vistes cap a la vall del Segre en els trams on la vegetació s'obre.

El descens s'explica fàcilment: una llarga pista que baixa sense aturador durant 10 quilómetres i 1.000 metres de desnivell. La pista baixa en direcció sud, fent alguns giravolts per anar-se amotllant al terreny. Passa per la masia abandonada de Cal Roger, sota la qual hi ha una granja moderna. Poc més endavant deixem a l'esquerra el despoblat de Campmajor. La baixada s'acaba a l'entrada del nucli de Bellestar, on hi ha l'escola de capacitació agrària del Pirineu. Passem el nucli de Bellestar i tot planejant arribem fins Aravell, on havíem començat unes hores abans. Tanquem aquí una ruta tota per pista, rodadora però amb una pujada llarga i constant. A la part superior de la serra bones vistes i un tram de planejar fins que encarem la també llarga baixada. Entremig podrem gaudir de paisatges solitaris i de petits pobles avui abandonats i que ens mostren una forma de relació entre l'home i l'entorn ja pràcticament extingida.