A cavall entre les comarques del Berguedà i el Ripollès, tracem un itinerari per una zona de mitja muntanya on la mà de l'home va modelar el paisatge antany, però actualment és un terreny salvatge on cèrvols i senglars campen al seu aire. Recorrerem la part alta de la riera de Merlès on conflueixen els diversos torrents que baixen dels Rasos de Tubau, i en seguirem dos dels principals, de pujada el Rec de la Riba, i de baixada la riera del Molí. Entremig coneixerem un paisatge de boscos i prats amb nombroses masies i petites ermites romàniques. Passarem pel nucli de la Riba, i més amunt l'abandonada casa de Llentes. Abans d'arribar-hi ens ficarem amb els frontals dins la cova de Llentes. Pujant per pistes secundàries fangoses seguirem cap a Corrubí, Tubau i finalment la catedral del romànic berguedà a Sant Jaume de Frontanyà. Baixarem pel peu de la riera del Molí tot seguint el GR fins al gorg de Cara de Boc, naixement de la Riera de Merlès, la qual seguim uns quilòmetres avall fins al punt d'inici.

Sortim de l'estació d'esquí d'Eina i caminem vora les pistes mancades de neu en direcció sud, aproximant-nos a l'espectacular circ de Cambradase. Un cop al fons del circ contemplem les canals que solquen les verticals parets del Cambradase, i busquem potser el corredor més clàssic, el Vermicelle, amagat a la dreta. Ens calcem grampons i amb un piolet a cada mà entrem en aquesta canal angosta i amb un pendent constant de 40-45º. Sense tenir unes condicions òptimes, anem evolucionant sobre neu poc transformada per dins d'un corredor que es va fent més estret. Pugem durant poc més d'una hora encaixonats entre paret i paret, en un ambient alpí excepcional. Creuem una petita cornisa i arribem a la sortida, a pocs metres del cim. Ens escalfem amb els rajos de sol que encara no havíem vist i baixem per la carena tot contemplant la plana de la Cerdanya.

Ens enfilem al punt més alt d'aquest gran penyal que trenca bruscament la plana del Sobrarb i dóna pas al paisatge d'alta muntanya. És el sentinella de la vall del riu Cinca i un excel·lent mirador del Pirineu Central. Hi pujarem per un camí original i aeri que creua a mitja alçada la paret sud a través d'una llarga feixa suspesa al buit. És un camí fàcil però força exposat i espectacular que ens permet gaudir de la verticalitat de les parets. Deixem la Faixa Toro en arribar a la canal Mayor, que ens acabarà d'enfilar al cim, on gaudirem d'una panoràmica cap als cim més alts del sector, com el Cotiella, el Bachimala i el Mont Perdut. És una ruta llarga, exigent i amb un tram notablement exposat.

Des del poble de Canfranc iniciem una dura pujada remuntant el barranc d'Arones fins als plans de Gabardito, i seguim pujant més suau fins la gran esplanada de la Majada de Lecherines. Entrem tot seguit en un paisatge d'alta muntanya i ens enfilem per una canal fins la curiosa cova gelada de Lecherines, on fem una visita a l'interior, plena de caramells de glaç. Seguim pujant, ara per forts pendents de neu fins a guanyar la carena. Crestegem una bona estona sense dificultat seguint el fil de l'aresta, i assolim el cim que es precipita centenars de metres cap al nord. Excel·lents panoràmica del sector càrstic dels Lecherines.

Aquesta muntanya tan peculiar i característica fa honor al seu nom, amb una gran muralla que envolta tots els seus flancs. Sortim dels frondosos boscos de la Selva de Oza, i per un bon camí pugem suaument direcció est. Remuntem, sempre per sobre, el barranc d'Espata, i a la capçalera entrem en una zona oberta prop d'un petit refugi lliure. Planegem per prat alpí fins al fort pendent del vessant sud que ens enfila fins a la base de la muralla, que travessem per l'única debilitat que permet un accés fàcil. Un cop a dalt resseguim la carena nevada fins al punt més alt. Extraordinàries vistes des del cim.

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Ens enfilem amb la bicicleta al cap d'amunt dels tres morrals més orientals de la serra de Capolat, coneguts popularment com les Tres Maries. Sortim pedalant de Berga i planegem cap a ponent pel camí dels llacs. Arribats al polígon de la Valldan enfilem cap a Garreta i per la carretera de Sant Llorenç al trencant de Coforb. Creuem els plans de Caubet i assolim la punta del Morral de Sobrestrada, la primera Maria. Tornem a la pista asfaltada i continuem fins al gran pla de Barons, la segona Maria, igual que la primera punt d'enlairament dels parapentistes. Seguim per la pista cap a Barons, deixem l'asfalt i creuem la riera de Clarà. Per una pista ombrívola i enfangada pugem cap a Marmons i els plans de Gragés. Planegem pel serrat de les Tombes i els plans de Torneula i acabem de pujar al morral de Sant Salvador, tercera Maria, punt més elevat i extraordinari mirador de la Catalunya central. Baixem de les costes cap al pla per la pista del Verdaguer.

Les capçaleres de la Cerdanya s'han tenyit de blanc amb una capa de neu primerenca i generosa. Aprofitem un curt matí de diumenge per enfilar-nos fins un dels punts més concorreguts a l'hivern ceretà, gràcies als bons accessos i la comoditat de poder prendre un cafè al mateix cim. Així doncs sortim des de l'aparcament de la Coma Oriola i pugem per la vora de les pistes de la Masella. Als rasos de Das tendim cap a la dreta per pujar fora de les pistes, i amb un tram de pendent moderat i continu assolim el popular cim. Just a sota fem una parada al refugi del Niu d'Àliga, un dels més alts dels Pirineus i que ens ofereix des dels seus grans finestrals una bonica estampa hivernal.

Tornem a recórrer una de les vies ferrades més espectaculars d'arreu, amb un recorregut intricat per uns aguts farallons arran de mar. Sortim de Sant Feliu de Guíxols i passegem pel port de pescadors fins a la cala Jonca i poc més endavant la cala del Molí, situada sota una urbanització. Ens equipem i baixem arran de mar on comença la ruta equipada. L'itinerari laberíntic comença amb flanqueig per una punta a escassos centímetres de l'aigua. Creuem dos ponts i voltegem la roca per l'altre cantó. Passem l'acrobàtic pas de la Prenyada, i revoltem per la roca un entrant del mar. Un mur vertical ens deixa a l'inici d'un llarg pont tibetà a l'altra banda del qual comença el segon sector. Aquesta segona part és més atlètica i exigent, amb diversos passos extraplomats més aeris. Evolucionem per un llarg mur a considerable alçada penjat sobre el mar que requereix força de braços. Voltem per l'altre cantó fins al final de la via. Una activitat emocionant i espectacular tocant la roca arran de mar.

Des de Cal Rosal iniciem un escalfament suau tot remuntant la Via Verda del Llobregat que recorre l'antic trajecte del Carrilet. Abans de creuar el pont del Llobregat pugem per una pista a la dreta que remunta el torrent de Bosoms. Per terreny força humit, en forta pujada i amb innumerables revolts arribem a Mascaró, on baixem direcció est fins al peu de la riera de la Portella. Seguim per la riba fins al magnífic monestir de Sant Pere de la Portella. Per pista asfaltada i amb un últim tram molt dur pugem fins el sostre de la ruta: la Quar. Tornem a baixar fins al coll i pugem suaument cap al coll de la Baumeta, on trobem una pista ràpida i planejadora que creua el serrat de les Tombes i la serra de Campdeparets. Seguim carenejant i baixem cap al Boix per un petit tram trial·ler. Poc més endavant baixem per una pista molt costeruda de nou a la riera de la Portella, i ens deixem caure suaument cap a Fuïves i finalment Cal Rosal.