Monte Bellino (2.937 m.)

Fem una ruta espectacular per la capçalera de la vall de Maira que ens permet arribar en bicicleta gairebé als 3.000 metres. Sortim del nucli superior de la vall, Chiappera, i baixem resseguint el riu per trams de corriol molt bonics. Un cop a Acceglio pugem fort cap als petits pobles superiors, on comença una antiga pista militar que puja ja més suaument durant més de 15 km. per una solitària vall d'alta muntanya. Al final hi ha una antiga caserna i un petit refugi just a sota del cim, on cal acabar d'arribar a peu. Tot seguit, fem un descens magnífic per la vall d'Autaret a través de corriols estrets amb trams drets i difícils, i enmig d'un paisatge ben alpí.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Rifugio Campo Base Chiappera, Acceglio, Piemont (Itàlia)
• Distància: 37,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.785 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: IBP=144 / Vermella
• Sensació de dificultat: Una mica difícil Descens alpí amb trams drets i pedregosos. Important desnivell.
• Cartografia: Alta Val Maira Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

És ben poc freqüent poder pedalar fins gairebé els 3.000 metres d'alçada, i també és poc freqüent trobar rutes tan espectaculars i solitàries com la d'avui. De fet feia molt temps que tenia aquesta ruta a l'agenda, ja que hem visitat els Alps del Piemont diversos estius, i específicament la vall de Maira. Per diferents circumstàncies encara no havia pogut fer aquesta ruta, i avui hi posarem remei. Vam passar el dia anterior a la capçalera de la vall, al refugi i càmping Campo Base, el punt més alt habitat de la vall de Maira, el poblet de Chiappera. El dia anterior vam fer una ruta a peu que ens va permetre contemplar la majestuositat de les muntanyes de l'entorn. Avui la Sílvia i el Fum faran una caminada fins a un llac i un refugi lliure, i jo faré una ruta llarga i exigent baixant primer per la vall principal de Maira, pujant després a la solitària vall de Traversiera per una antiga pista militar fins a prop del cim, i després baixar per la vall de l'Autaret per corriols d'alta muntanya. Una ruta per recordar.

Surto des del petit càmping i vaig fins al bonic nucli de Chiappera. Avui el dia s'ha llevat enlleganyat, i els núvols cobreixen els cims del voltant i fa fresqueta. Des del poble, continuo avall amb el paravent posat. Arribat al petit nucli de Saretto, prenc una pista a la dreta que marxa en paral·lel al torrent de Maira. Baixo una bona estona per la pista, i més avall em torno a reincorporar a la carretera principal de la vall. A Ponte Maira torno a deixar-la i de nou marxo a la dreta per un camí al peu del riu. És un camí preciós que baixa a tocar de l'aigua i dins d'un bosc espès, i que més endavant es transforma en pista abans d'arribar al poble d'Acceglio, el nucli més important d'aquesta part alta de la vall. No arribo al centre del poble, sinó que a la zona esportiva pujo fins a la carretera i giro a l'esquerre uns metres fins al nucli de Villaro, on prenc una carretera secundària a la dreta que comença amb una forta pujada.

Aquesta petita carretera asfaltada connecta petits nuclis situats un tros amunt en el vessant esquerre de la vall, com Oliva, Lausetto o Colombano. Un tros amunt, al voltant dels 1.600 metres, s'acaba l'asfalt i comença la pista de terra que seguiré durant molts quilòmetres. Es tracta d'una antiga pista militar que actualment s'utilitza per accedir a les petites granges alpines que trobaré a mitja alçada d'aquesta valleta secundària. La primera meitat de la vall està envoltada de grans prats alpins, amb petites granges al voltant, algunes actives en època estival. Faig una parada a les granges Varzio per agafar una mica d'aigua de la font i reposar una mica després d'una bona estona de pujar. Poc més amunt hi ha la bonica església de la Madonna delle Grazie, un temple ben escaient situat en un paratge meravellós.

La pista segueix pujant però amb pendent moderat fins que creua en torrent de Mollasco. A partir d'aquí la pista fa un zig-zag marcat i comença a pujar amb més contundència alhora que el paisatge es va tornant més pedregós. La part baixa era més ampla i plana, i hi havia més granges. Ara fins i tot la pista ja és més pedregosa i de més mal pedalar. Vaig pujant poc a poc, i el paisatge és més alpí. Entro a la vall de Traversiera, que és paral·lela a la capçalera de la vall de Maira, separades per una carena rocosa que s'enfila fins a prop dels 3.000 metres. És una vall llarga, i mirant enllà es veu com la pista va pujant durant quilòmetres fins al peu del cim. És també un entorn molt solitari, i a part d'uns ramaders en una granja i un vigilant forestal, no vaig trobar a ningú més en tot el recorregut. Una solitud que fins i tot en algun moment feia certa basarda, en transitar sol en un paratge tan alpí, i amb núvols que anaven creixent.

És un plaer circular per aquesta pista, i gaudir en total silenci d'un entorn tan majestuós. Vaig guanyant metres, amb una pista cada cop més precària, ja que un cop s'acaben les granges, l'entorn és més pedregós i la pista no sembla que tingui manteniment. Passo un pont de pedra i segueixo amunt. Davant ja tinc el Monte Bellino, i la pista va a passar just per sota abans de fer un gran revolt per guanyar alçada. Un parell més de revolts en forta pujada i a més de 2.700 metres d'alçada i arribo a la Colletta, un coll de muntanya a 2.830 metres d'alçada que ja obre la visió al nord cap al cim de Maniglia (3.183 m.) i la Tête dell'Autaret, de 3.013, ambdós ben a prop i al cordal fronterer amb França. Des del fons de la vall han estat més de 15 km. per aquesta pista espectacular envoltada de grans muntanyes.

Des del coll pujo a la dreta per la pista que continua fins al refugi lliure de Carmagnola, i encara vaig una mica més amunt pedalant fins una antiga caserna que es manté en força bones condicions. Torno al refugi i hi entro. És un petit edifici metàl·lic molt ben condicionat, amb llits, mantes, estris de cuina i una emissora en cas d'emergència. Una cosa que em sorprèn: a l'exterior hi ha un punt de càrrega per a bicicletes elèctriques que funciona amb plaques solars i bateries, les mateixes que abasteixen la llum pel petit refugi. Al voltant del refugi hi ha moltes restes de filferros espinosos que recorden l'ús militar de tota aquesta zona al primer terç del segle passat.

Torno a la Colleta i prenc un camí molt bonic que marxa cap al sud en pujada moderada per sota el con summital del Monte Bellino. És un tram fàcil però espectacular, ja que el vessant és força dret, però sorprenentment pedalable. Una mica més enllà el camí per pujar al cim gira a la dreta, i aquí sí que cal empènyer la bicicleta poc més de 400 metres fins al cim. A dalt hi ha una creu i una vista sensacional, sobretot cap a les escarpades muntanyes de l'eix alpí, ja que estem a tocar de la frontera amb França. Gaudeixo de les vistes de les muntanyes i les valls de l'entorn. Estic molt satisfet d'haver arribat fins aquí després d'una llarga pujada, però començo a patir perquè els núvols van creixent i no voldria per res del món trobar-me en una tempesta en aquestes muntanyes tan obertes.

No es veu ningú enlloc, i aquesta sensació és genial i alhora provoca cert neguit. Després de fer unes fotos i gaudir de l'immens paisatge, començo el descens. Tot i que el cim és escarpat, el primer tram del camí de baixar sembla fàcil. Faig un tros sobre la bicicleta, i més avall poso el peu a terra quan veig que és massa dret per les meves habilitats. Vaig trampejant trams sobre la bici amb altres amb el peu a terra fins al coll de Bellino. Aquí el corriol va girant més cap al sud, i baixa decidit per la capçalera de la vall de l'Autaret. Va combinant trams força ciclables en un constant zig-zag, amb altres més tècnics. Més avall he de baixar de la bicicleta en diversos punts. Val a dir, però, que els ciclistes amb habilitat i bicicletes d'enduro o almenys de doble suspensió, podrien fer bona part del recorregut sobre la bicicleta.

El dia es va aguantant, i quan soc un bon tros avall deixo de patir per si el temps es complica. La baixada es fa llarga, ja que tot i que a la part superior, que semblava més dreta, el camí era més fàcil, un tros avall el camí és més difús, i hi ha diversos traçats possibles. Vaig seguint el més evident, tot i que trobo diversos punts amb xargalls i trams rocosos que em fan baixar de la bicicleta diverses vegades. El panorama és sensacional, i és un regal poder gaudir d'aquests paratges. Viag baixant cap a la confluència de la vall de l'Autaret (per on vinc) amb la vall del riu Maurin, en una zona plana i molt bonica de pastures i alguna granja, on ja havíem passat el dia anterior caminant. Arribo a les granges de Rabet, Collet i Ciarvera, i trobo una pista.

Descarto la pista principal i segueixo l'antiga pista militar que també solcava aquesta zona de la vall. La pista baixa més a prop del riu de Maurin, i la segueixo una bona estona fins arribar a prop de l'entrada del càmping, on em retrobo amb la Sílvia i el Fum. Compartim les vivències de les respectives sortides i dinem abans d'acomiadar-nos de la capçalera de la vall de Maira. Hi hem estat un parell de dies, i ens ha sorprès la bellesa del paisatge i les nombroses opcions que hi ha a nivell excursionista, ciclista i alpinista. Personalment he gaudit molt d'una ruta en bicicleta exigent, molt alpina, solitària i amb un paisatge extraordinari.