Malcaràs (2.865 m.)

Visitem aquest cim de difícil accés situat als confins entre l'Arieja i el nord d'Andorra en una ruta llarga i feixuga. Sortim des de la presa de Solcèn i prenem un caminet que va a buscar el torrent de Picot. Comença una llarga pujada cap als estanys del mateix nom, i després amb un pendent encara més fort fins a la llarga carena que ens portarà primer a la punta Michel Sébastien, i després al Malcaràs. La marxa és lenta, ja que ens movem sempre per terreny incòmode i pedregós. Tot seguit baixem cap a l'est fins a l'estany Forcat, on hi ha un refugi. Sense acabar d'arribar-hi prenem un camí molt dret que puja a una carena, baixa a una coma on encara queda força neu, i torna a pujar a la carena del Picot. La baixada és molt feixuga i complexa, amb algun pas equipat.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Presa de Solcèn Auzat, Occitània (França)
• Distància: 20,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.010 metres
• Temps: 12:55 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Poc difícil Trams de camí pedregós i lent, sovint indefinit. Marxa lenta
• Cartografia: Vicdessos IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Aquesta excursió no va sortir com pensàvem, i es va allargar molt més del previst. Els camins de l'Arieja són complicats, amb desnivells molt forts, itineraris poc fresats i trams amb passos difícils. Ja comptàvem en una ruta llarga i amb fort desnivell, però la realitat encara va ser més complicada, i vam trigar al voltant de 13 hores per recórrer els més de 20 km. i 2.000 metres de desnivell. Però més que les dades, el més rellevant és la pròpia dificultat dels camins, que fan que el pas sigui lent i incòmode. Una lliçó més que ens va donar l'Arieja, amb els seus vessants salvatges i exigents.

Amb la Sílvia i el Fum sortim des de la presa de Solcèn, a la qual s'arriba per una estreta carretera en fort pendent des d'Auzat i Vic de Sòs (Vicdessos). Uns metres més avall de la presa surt un caminet que marxa planejant direcció nord. Un camí plàcid que amaga l'exigència de l'excursió d'avui. Al cap d'uns minuts, el camí arriba al torrent de Picot, gira cap a l'est i comença una llarga i feixuga pujada. Avancem per camí ben definit cap a l'orri de Picot, on queden restes d'antigues cabanes de pastors. Passem un parell d'estanyols, i al cap d'una bona estona de pujar (2 hores des de la sortida) assolim l'estany inferior de Picot. Voregem l'estany per la dreta i anem a buscar un camí poc definit que puja molt fort per una coma ampla i molt dreta en direcció sud-oest.

El proper objectiu és guanyar la carena, que es veu molt amunt des d'aquí, i sobretot amb un pendent molt fort. El camí és cada cop més incòmode, pedregós i molt dret. En algun punt ens ajudem fins i tot amb les mans, tot i que no té més dificultat que el propi pendent. Una bona estona pujant i assolim la carena, al voltant dels 2.500 metres d'alçada. A partir d'aquí, afortunadament el pendent es suavitza molt, i ja només caldrà anar cavalcant per la carena. És una carena ben definida, prou ampla per passar amb comoditat tot i algun pas lleugerament aeri on cal utilitzar les mans. És però molt pedregosa i incòmoda. Anem avançant en evident direcció sud, pujant i baixant fins a 3 promontoris prou ben definits abans d'arribar al primer cim del dia, la punta Michel Sébastien, en honor del gran pireneista, amant i divulgador de l'Arieja, autor de diversos llibres i traspassat fa uns anys. Estem a 2.792 m., i ja portem més de 4 hores de marxa amb un considerable desnivell.

El cim principal del dia no sembla lluny, però costarà d'arribar-hi més del que pensem. La travessa directa per la cresta no sembla fàcil, i possiblement requeriria material de seguretat. Així doncs, baixem des de la punta Michel Sébastien cap a una fondalada que separa els dos cims, encara força coberta de neu. Busquem el pas més lògic i segur per enfilar-nos al llom sud del Malcaràs, més suau i amable. Un cop aquí ja només queda pujar uns quants metres fins a coronar els 2.865 metres del nostre cim principal d'avui. És un cim que havíem vist en algunes ocasions des de la banda andorrana, ja que queda molt a prop del Tristaina i el pic de l'Estany Forcat, però l'accés és llarg i difícil per totes bandes. El dia és lluminós. Fem una llarga pausa al cim, contemplem el paisatge i dinem. Portem gairebé 5 hores i mitja de ruta.

Per la tornada hem previst una ruta circular per l'estany Forcat, que com he avançat, es va fer molt més llarga del previst. Ja sabíem que seria una ruta llarga, però el que no comptàvem era que la baixada fos més llarga i feixuga del que ja havia estat la pujada. Ens vam plantejar si baixar directament pel vessant oest fins a la presa de Solcèn (hauria estat l'opció més raonable), però decidim anar en sentit oposat. Baixem per un camí molt dret però prou definit que s'enfonsa en una coma fins als peus de l'estany de l'Ossada. La baixada és molt forta però no té cap dificultat. Voregem l'estany i seguim baixant uns metres fins al següent estany, l'Estany Forcat, un llac de de gran bellesa que encara està mig glaçat. És un lloc d'una gran força i estètica, amb una península de roca damunt de la qual hi ha el refugi, guardat en temporada.

Voregem per l'esquerra l'estany Forcat, animats per un camí còmode i en lleugera baixada. Tan animats estàvem que seguim baixant fins a al Petit Estany Forcat, on no calia arribar. Quan ens adonem de l'error tornem a pujar uns metres fins a trobar la cruïlla, on a més a més hi ha un indicador al qual no fem cas que marca el camí cap a l'estany del Picot. Comença tot seguit una pujada fortíssima que no comptàvem que fos tan llarga. Pugem una bona estona fins a coronar una carena rocallosa. El camí salta a l'altre costat, i comencem a baixar. Aviat però trobem una gran congesta de neu en un tram molt pendent i força exposada per on ens fa por passar. No portem material de neu, i no comptàvem amb aquest inconvenient (sens dubte una falta de previsió imperdonable a l'Arieja al mes de juny).

Intentem buscar una alternativa. Tornem a la carena i intenem resseguir-la, però un tros amunt veiem que seria llarguíssima, i a més a més cada cop és més aèria. Veiem de lluny que una parella passa pel tram de neu en sentit contrari. Tornem enrere i ens hi dirigim. Com que hi ha traça, passem amb molt de compte i utilitzant els bastons com a piolets improvitzats i d'emergència. Afortunadament la neu era força tova. Creuem el pas crític i baixem fins al fons de la coma, des de la qual hem de tornar a pujar per una canaleta fins a la següent carena, aquesta ja sí, l'última. Superat aquest últim ressalt ja només queda la baixada, una llarguíssima baixada molt dreta i incòmoda d'uns 1.000 metres de desnivell.

Cal anar trobant les fites, ja que el terreny és molt dret, i només es pot passar per uns llocs concrets. Un tros avall trobem un tram equipat amb cables i esglaons, i ajudem al Fum a superar-lo, tot i que no té gran dificultat ni alçada. El camí és molt lent i incòmode, d'aquells llocs on tens la sensació que no avances. Al cap d'una estona veiem l'estany de Picot a sota, molt avall, i costarà una bona estona arribar-hi. Baixem i baixem cap al primer estany, i després cap al segon. Retrobem el camí de pujada i desfem el llarg torrent de Picot fins a trobar el caminet que planeja i ens torna a la presa. Acabem cansats, o més aviat rebentats, després de gairebé 13 hores d'una ruta duríssima i molt incòmoda. Però la muntanya de l'Arieja és una mica això.