Forts Belvedere i Cherle

Fem una ruta pels altiplans de l'Alpe Cimbra i connectem diverses edificacions construïdes pels militars austríacs a principis del segle XX. Sortim d'un dels nuclis de Lavarone i planegem fins a l'espectacular Forte Belvedere, ben conservat i visitable. Tot seguit baixem entremig de camps i boscos frondosos fins a buscar la llarga pujada per l'obaga fins al Forte Cherle, que està en ruïnes dalt d'un ample turó. Més endavant fem una marrada per arribar a la perillosa Vecchia Strada della Fricca, amb bonics túnels entremig de barrancs inestables. I encara finalment ens arribem fins a les restes mig amagades al bosc del Comando Austriaco, on hi havia uns búnquers de comandament dels militars.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Capella Lavarone, Trentino - Alto Adige, (Itàlia)
• Distància: 41,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.115 metres
• Temps: 5:40 hores
• Dificultat: IBP=72 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Principalment pistes i corriols rodadors
• Cartografia: Alpe Cimbra 4Land (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La ruta d'avui és peculiar, i mirant sobre el mapa ja es veu que no és del tot circular sinó que té diverses cues d'anada i tornada, ja que la intenció és enllaçar un seguit d'elements interessants en aquesta zona d'altiplans als Alpe Cimbra. És el segon dia que som aquí, i com ja comentàvem en l'anterior crònica, aquest sector formava part del flanc sud de l'imperi austro-hongarès, a tocar amb el Regne d'Itàlia cap a finals del segle XIX. Abans de la I Guerra Mundial va ser una zona de conflictes, i precisament en ser una zona alçada amb grans altiplans per sobre de la plana de Trento, els militars hi van construir diverses fortificacions. Hi ha fins a 7 grans forts, així com nombroses construccions, pistes de muntanya i trinxeres.

Pels que vulguin una ruta en bicicleta que condensa bona part d'aquesta història, es va crear l'itinerari 100 km. dei Forti, que connecta els llocs més interessants. També farem molts trams del Sentiero della Pace, que reivindica la pau i la reconciliació en una zona molt castigada a principis del segle passat. Avui visitarem dos forts molt notables, el primer molt ben conservat, museïtzat i visitable. El segon també molt gran, però en estat pràcticament de ruïna, tot i que es pot visitar l'exterior i fins i tot alguna galeria interior. Entremig, un paisatge de mitja muntanya i deliciosos poblets ben arreglats. També ens arribarem fins a una vella carretera excavada a la roca, amb diferents túnels en una zona molt abrupta. Una carretera actualment prohibida pel risc de despreniments.

Estem allotjats en una àrea càmper al petit nucli de Capella, dins del municipi de Lavarone, un bon punt per recórrer aquest sector dels Alpe Cimbra. La Sílvia i el Fum avui sortiran a caminar i jo aniré en bicicleta. El primer destí és comú, el Forte Belvedere. M'avanço en bicicleta cap al centre del nucli de Capella, i avanço cap a Longhi, un altre petit nucli pràcticament enganxat. Al final d'unes cases, tot i que és poc visible, surt un camí que creua uns camps i s'endinsa al bosc. Planeja suaument i fins i tot baixa pel bosc espès per damunt de la carretera, i en aproximadament 2,5 km. des de la sortida arribo a l'entrada del Forte Belvedere. Aprofito mentre la Sílvia i el Fum venen caminant per fer la visita a l'interior del recinte.

El Forte Belvedere ( o Werk Gschwent en alemany) és fort el millor conservat de la zona. Està situat a 1.177 metres en un turó ample que controla la vall d'Astico. És un fort molt gran, d'uns 200 metres de llarg i 100 d'ample. Està parcialment excavat a la roca, amb les parts exteriors construïdes amb parets de formigó molt amples. Té un aspecte sòlid i inexpugnable. A l'entrada hi ha una taquilla, i pagant una petita entrada es pot accedir a l'interior. A dins hi ha llargues galeries, algunes que baixen molt avall fins a punts de vigia cap a les valls. A la part alta es poden veure encara diversos nius de metralladora. Moltes de les estances estan museïtzades, i hi ha molts plafons informatius i continguts audiovisuals. És molt interessant visitar aquesta gran instal·lació, on també es poden veure armes, uniformes i tota mena d'estris dels militars que convivien en aquest gran fort.

Sortint de la visita ens trobem amb la Sílvia i el Fum que han vingut caminant, i tornaran per una altra banda. Jo continuaré la meva ruta prenent un corriol que baixa cap al petit nucli d'Oseli i continua cap al veí Birti. En tot aquest sector hi ha molts petits pobles, tots ben arreglats i vius. Passat aquest petit nucli prenc una pista que entra al bosc, i segueixo el Sentiero della Pace que em fa pujar un parell de pujadors pràcticament impossibles. Aviat el camí és més fàcil i avanço en un terreny obert que tan aviat puja com baixa fins al llac de Lavarone, un estany molt concorregut i amb diversos establiments turístics al voltant. Vaig seguint el camí de la Pau cap al petit nucli del Prà di Sopra, i torno a pujar una mica per arribar al poble de Carbonare.

A Carbonare canvio de direcció i marxo cap al sud per pistes ben agradables que van a contornejar per la base nord l'ampla muntanyeta on hi ha ubicat el fort Cherle. Però arribar-hi serà llarg, ja que vorejo tota la muntanya per sota, i després començo un llarg ascens per la banda obaga que serà l'ascensió més consistent del dia. Vaig pujant fins a gairebé tocar la carretera, i poc més enllà arribo al Forte Cherle (Werk Sebastiano en alemany), a 1.445 metres, el punt més alt de la ruta. El fort està en estat de ruïna, tot i que s'han fet treballs de consolidació. Es pot visitar el voltant de la gran fortificació i fins i tot entrar en alguna de les galeries, tot i que cal portar llum. El fort és una gran estructura de formigó armat combinada amb parts excavades a la roca, i té un gran fossat al voltant.

Faig una pausa i camino una mica al voltant del fort, entro en alguna de les galeries i m'enfilo a la part superior, on fa una mena de mirador des d'on es pot contemplar la contrada. Em fixo en els petits poblets que donen color a la vall, i més enllà en la llarga cinglera que culmina amb el Becco di Filadonna, el cim més destacat. De nou sobre la bicicleta, em dirigiré precisament cap a la base d'aquesta muntanya. Començo baixant per una pista que arriba a vora de la carretera, però abans d'acabar-hi d'arribar prenc un caminet a la dreta que baixa fort per dins d'un bosc. És un corriol més ciclable del que em pensava i que baixa decidit fins una petita àrea recreativa, on agafo aigua a la font. Continua una pista a la dreta pel mig del bosc que deixo més endavant per baixar per un ròssec molt dret fins al fons de la valleta, on enllaçaré amb una altra pista direcció nord.

Segueixo una bona estona el Sentiero della Pace, però més endavant el deixo i avanço per una pista sempre direcció nord que em portarà fins a Carbonare. Aquí tinc un dilema: des d'aquí no queda gaire lluny la Vecchia Strada della Fricca, un lloc on em feia gràcia anar, però ja és tard, i cal anar i tornar. M'ho rumio, i decideixo anar-hi, ja que costarà tornar a aquest lloc. Així que des del nucli de Carbonare prenc una pista a l'esquerra entremig d'uns camps que avança en paral·lel a la carretera fins que hi connecta. Un cop a la carretera asfaltada, que és la principal d'aquesta zona i és força transitada, cal avançar poc menys d'un quilòmetre fins a l'entrada de l'antiga carretera. Ja avanço que va valdre la pena.

Dubtava si venir, ja que l'accés a la Vecchia Strada della Fricca està prohibit, fins i tot a ciclistes i vianants, perquè és una zona abrupta on hi ha molts despreniments. També vaig llegir però, que tot i que oficialment està prohibit, l'accés està tolerat, i em feia il·lusió anar-hi. L'entrada de la carretera està just abans d'entrar al túnel de la carretera principal. Precisament van construir el túnel per evitar el tram perillós de l'antiga carretera. Cal creuar una tanca on indica la prohibició d'entrar, imagino que per evitar responsabilitats. Es tracta d'un tram de carretera de mig quilòmetre al peu d'unes cingleres verticals. Hi ha diversos túnels excavats a la roca, i es veuen moltes restes de despreniments. Hi ha un asfalt antic, tot i que a trossos els despreniments l'han cobert totalment. Fa una mica de basarda passar-hi, ja que el lloc és molt abrupte i desprèn una imatge una mica apocalíptica amb els despreniments i els túnels. Però és realment bonic. Vaig i torno en pocs minuts.

Després de la fugaç visita a la Vecchia Strada della Fricca, desfaig el quilòmetre per la carretera, i torno a agafar la pista de nou fins a Carbonare. Sense gairebé entrar al poble giro a l'esquerra per una pista que avança pel bosc fins a tocar una carretera, però no cal agafar-la ja que hi ha un caminet just al costat. Poc més endavant una pista gira a l'esquerra i començo a pujar lleugerament dins d'un bosc fins arribar al poble de Virti. Al centre del poble giro a l'esquerra per un caminet no gaire evident, i per una camí força trencat dins del bosc arribo a les restes del conegut com a Comando Austriaco, més correctament: Comando tattico di settore.

Es tracta de les restes d'unes instal·lacions de comandament dels militars austríacs. Estaven situades enmig d'un bosc espès per fer-les discretes a la vista dels avions. Tenien uns túnels subterranis, alguns dels quals es poden veure, així com uns edificis mig soterrats, que actualment estan en estat de ruïna, però estabilitzats i dignificats per ser visitats. Des d'aquí es coordinaven les activitats militars en tot el sector. És un lloc ben curiós, sobretot per estar mig soterrat i camuflat enmig del bosc. Ara sí que ja toca anar encarant la tornada, però encara sé que hi ha un altre punt d'interès. I és que entrant al nucli de Chiesa (Lavarone), veig l'indicador per pujar a dalt el Monte Rust. És un turó on hi havia un altre destacament militar. Així que prenc una pista que puja per dins del bosc i en poc més de 2 km. em deixa al cim.

Al cap d'amunt del Mont Rust hi ha l'Osservatorio Austriaco, que és un petit fort en estat de ruïna que aprofitava el lloc elevat com a punt de vigia, i sobretot la seva localització centrada en relació als altres forts de l'altiplà. Faig una volta per l'entorn, però de seguida està vist. Torno a baixar cap a Chiesa i prenc una pista en bon estat que marxa direcció est i en poca estona em torna al punt d'inici d'aquesta llarga ruta per l'altiplà de Cimbra. Una bona dosi d'història a través dels diversos forts i posicions militars que he visitat, i alhora he gaudit d'un paisatge de mitja muntanya ben bonic dels prealps del Trentino, amb petits pobles tot ells ben endreçats.