Pica Roja (2.903 m.)

A la cua de l'embassament de Solcèn, a la part alta de l'Arieja, iniciem una ruta que ens acabarà portant fins un cim encrestat ben a prop del sostre de Catalunya. Pugem primer suaument seguint el torrent fins que la vall forma una gran esplanada tancada per forts pendents a banda i banda. A la base del pla el torrent forma un reguitzell d'aigües tortes. Prenem un camí cap a la dreta que comença a pujar fort fins a l'estany de Romaset, i des d'aquí en pendent encara augmenta, ara ja per terreny pedregós fins al coll del mateix nom. Esquivem alguna congesta i des del coll enfilem fort seguint la carena fins al cim, que ens ofereix grans vistes dels cims de l'Arieja, Andorra i la Vall Ferrera. Comencem a baixar seguint la carena, amb trams encrestats on cal parar atenció. Al port de Boet entrem de nou al vessant francès i baixem cap a l'estany de Socarada. A partir d'aquí, per terreny més amable anem tornant al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Estany de Solcén Ausat, Arieja (França)
• Distància: 15,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.350 metres
• Temps: 7:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petites desgrimpades baixant del cim al port de Boet
• Cartografia: Pica d'Estats - Montroig Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Repetim un cim on ja havíem estat fa uns anys, però en aquesta ocasió l'encarem pel vessant oposat. Estem situats al cor de l'Arieja, al peu dels cims més alts d'aquest sector que fan frontera amb Catalunya. En aquesta zona, els dos vessants dels Pirineus són ben diferents. Al vessant sud hi trobem la vall Ferrera, més assolellada i amb pendents més progressius. Des d'aquí vam pujar fa anys la Pica Roja en una ruta que recordem per la seva bellesa. Vam pujar pel port de Romaset i vam baixar pel port de Boet. Avui tornarem a repetir el tram superior, però venint des de l'Arieja, una zona més verda i humida, amb una vegetació ufanosa i uns desnivells més acusats.

Des del poble d'Ausat (Auzat en francès) prenem la carretera que marxa cap al sud i que puja fins a l'embassament de Solcén (Soulcem en francès). La pista asfaltada voreja l'embassament llargarut, encaixat entre grans parets a banda i banda que s'enfilen més de 1.000 metres. És un lloc bonic i l'entorn ja és d'alta muntanya. A la cua de l'estany, la pista asfaltada puja uns metres i arriba fins a una zona d'aparcament al costat dels Orris de Carlà, unes antigues cabanes de pastor força ben conservades. També hi ha una cabana més moderna que encara s'utilitza per a tasques ramaderes. Aquest és un bon lloc per començar diverses excursions, entre elles pujar la Pica d'Estats per la canal de Riufred, o pujar cap a la zona del Port de Rat, fronterer amb Andorra. També fa un temps vam fer una curta però bonica excursió en bicicleta per la Vall de Solcén, des d'aquest mateix punt i fins on s'acaba la pista que havia de connectar amb Andorra, un projecte que es va desestimar.

Sortim caminant amb la Sílvia, l'Eva i el Toni, juntament amb la Mel i el Fum, els nostres gossos. El Toni i la Mel només faran el primer tram de la ruta, i la resta intentarem enfilar-nos fins al cim, amb el dubte de si tindrem problemes amb la neu. Estem a finals de juny, però aquest any ha nevat força, i és un cim de notable alçada. Sortim caminant per la pista que continua un cop s'acaba l'asfalt. Passem al costat de la cabana dels pastors i pugem suaument fins al primer revolt de la pista. Aquí el camí evita la marrada i continua al peu del riu, que baixa amb força. Avancem fins a una passarel·la metàl·lica i creuem el torrent poc abans de passar al peu de la bonica cascada de Labinas. Pugem uns metres més ensordits pel fort brogit de l'aigua provinent del desglaç. Al cap de poc assolim una gran esplanada encaixada entre les grans carenes que ens envolten.

Gaudim davant nostre del gran pla de Labinas, un tram en què la vall de Solcèn s'eixampla una mica i forma una bonica zona de pastures de més de 2 quilòmetres de llarg. Avancem per la dreta, mentre que per l'altre cantó veiem la pista que també creua l'esplanada, una mica més enlairada. Tot el tram pla, a més a més de ser una gran pastura, conté un caòtic entramat de rierols que forma unes boniques aigües tortes. Avancem uns minuts pel caminet que segueix per la dreta del pla (riba hidrològica esquerra), tot gaudint d'aquest paratge mejestuós. Creuem un torrent que baixa de la dreta, no sense dificultats, i trobem el camí que comença a enfilar-se de valent en direcció al coll de Romaset. Aquí el Toni i la Mel ens deixen, i la resta comencem una pujada intensa.

El camí gira a la dreta i puja sense pietat en direcció oest, resseguint un dels torrents que baixen de força amunt. És un camí prou ben fresat i fàcil de seguir, ja que puja fins a l'estany de Romaset, des d'on es pot continuar cap a l'estany de Socarada i fer una bonica circular. Nosaltres pugem fort fins que el camí s'aplana pocs metres abans d'arribar al peu de l'estany. Des d'aquí ja veiem just al darrere el cim que volem assolir, i el coll a través del qual ho farem. Descansem uns instants al peu del plàcid estany, envoltat d'herba, i aviat reprenem el camí que a partir d'ara serà més pedregós i d'alta muntanya. Cal deixar el camí que marxa a l'esquerra de l'estany, i que continuaria planejant cap a l'estany de Socarada, i voltejar-lo per la dreta fins a trobar el camí que puja molt fort. Així doncs tornem cara amunt i ens dirigim cap a una ampla canal pedregosa que ens portará fins al port de Romaset al cap d'una bona estona. Als últims metres de l'ampla coma pedregosa hi trobem una gran congesta de neu que esquivem vorejant-la per la dreta.

Assolim el port Vell o de Romaset, a 2.574 metres, que és fronterer amb la Vall Ferrera. Al coll tombem a l'esquerra i comencem a remuntar la carena que sembla encara força llarga fins al cim. De fet el cim no es veu, ja que la carena és força dreta i impedeix la visió directa. Anem pujant per un terreny pedregós, però amb el camí prou definit. La pujada és forta però sense cap mena de dificultat, més enllà de vorejar una última congesta, i assolim els 2.903 metres de la Pica Roja. Des d'aquí s'albira un espectacle de muntanyes fabulós i cap a totes bandes. Al nord Pica d'Estats, Montcalm, Sotllo, Baborte i veïns. A l'est el sector de Tristaina i Cataperdís, a Andorra, i una mica més al sud Comapedrosa i Baiau. Al sud el majestuós Monteixo centra les mirades, i finalment a l'oest la Vall Ferrera i els altres cims del Pallars. Simplement esplèndid!

Passem uns minuts al cim contemplant el bast paisatge. El dia però es va tancant, i els núvols van fent acte de presència. Així doncs que comencem el descens per l'altre cantó. Hem pujat per la carena nord, que ve del Port de Romaset, i baixarem per la carena sud, que va al Port de Boet. Aquesta carena és més dreta, amb alguns trams una mica encrestats que, sense representar grans dificultats, sí que requereixen una mica d'atenció i l'ús de les mans en alguns punts. Comencem a baixar per un terreny pedregós, amb esquistos punxeguts on no val a badar. El primer tram és força fàcil, i de seguida baixem el primer ressalt. Més avall la carena s'estreny i alhora el pendent augmenta. Passem algun tram més estret on utilitzem les mans, però mai sense cap dificultat important. El paisatge és majestuós, d'alta muntanya miris cap a on miris.

El descens per la carena/cresta sud és bonic i entretingut, i al cap d'una estona arribem a l'ampli Port de Boet. Enllà s'arriba a veure el petit refugi de Baiau, a la riba de l'estany del mateix nom. Nosaltres girem a l'esquerra al port i baixem ara per un terreny més amable. Passem per una petita cabana de pastors i seguim avall fins arribar a l'estany de Socarada, just a sota mateix del cim d'on acabem de baixar. Amb aquesta poca estona les boires ja han anat tapant el cim. Voregem l'estany per la dreta, i seguint el torrent de desguàs trobem el camí que torna a baixar. Al cap de poc veiem ja a sota la gran esplanada cap on ens dirigim. La baixada però es fa llarga, ja que cal recórrer una notable distància. Gairebé al tram planer comença a ploure i traiem els impermeables. No és una gran pluja, però fem tot el tram que ens falta en remull.

Després de 7 hores justes de marxa tornem al punt d'inici, l'estany represat de Solcén, amb la satisfacció d'haver assolit un cim de primer ordre, tot i no ser dels més coneguts de la zona, possiblement invisibilitzat pels grans veïns de més de 3.000 metres que té a poca distància. Tot l'itinerari és molt bonic, des de l'estany de Solcén, el pla de Labinas i el camí de pujada passant per l'estany, i amb trams més rocosos. La carena de pujada és fàcil, i la de baixada és més entretinguda, amb alguns passos on ens ajudem amb les mans. Un cim molt panoràmic i una ruta gairebé circular en un entorn d'alta muntanya fabulós.