Puig de les Bruixes (1.393 m.) i Comanegra (1.557 m.)

  • Campanar de Beget

  • El Mas Mitjà, al nucli de Monars

  • Nucli de Meians. Al fons el Comanegra

  • Barrancs i fondalades característiques de l'Alta Garrotxa

  • Forta pujada arribant al Puig de les Bruixes

  • Al cim del Puig de les Bruixes, amb el Canigó al fons

  • Cap a l'est veiem el Bassegoda, i al fons el Mediterrani

  • Puig de Comanegra

  • Resseguim la carena fins al cim

  • El Pirineu oriental vist des del cim

Prop de l'encantador poble de Beget pugem amb cotxe per la pista de la Figuera fins que l'estat ho permet. Caminem fins al final, i seguim enllà per un camí que va guanyant alçada sobre les cingleres. Arribem al petit nucli de Monars i força més enllà el de Meians, ambdós poblats per neorurals. Pugem ara fort superant les cingleres fins assolir el Puig de les Bruixes. Ja a les envistes de l'objectiu final seguim la carena i amb un últim tirapit assolim el cim. Baixem seguint el camí carener del Puig Ferriol.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Pista Beget - la Figuera, Camprodon (Ripollès)
  • Distància: 18,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.210 metres
  • Temps: 7:35 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Trams d'orientació difícil. Imprescindible mapa. Recomanable GPS
  • Cartografia: Alta Garrotxa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Pista Beget - la Figuera 00:00 00:00 0,0
Mas Mitjà (Monars) 01:19 01:19 4,2
Meians 01:07 02:26 6,8
Puig de les Bruixes 01:49 04:15 10,7
Pausa 00:40 04:55
Comanegra 01:06 06:01 13,5
Bassa de Monars 00:27 06:28 14,7
Coll de Terrers 00:31 06:59 16,2
La Figuera 00:17 07:16 16,9
Inici (pista) 00:21 07:37 18,3

Crònica

Ens situem al nord de l'Alta Garrotxa, en un entorn feréstec de cingleres espadades, barrancs profunds i vegetació espessa. Ja hi hem estat diverses vegades, i sempre que hi tornem recordem els problemes d'orientació que hem patit anteriorment. És una terreny inhòspit, amb una presència humana molt escassa actualment, i això fa que els camins es vagin diluint enmig d'una vegetació exhuberant que els engoleix. Té alhora aquest encant dels llocs solitaris on et trobes sol davant de la muntanya, i els teus encerts i els teus errors determinen l'èxit o el fracàs de l'excursió.

Sortim des de Beget, però no caminant, ja que això allargaria en excés l'excursió. Beget és un poble situat al nord de l'Alta Garrotxa, tot i que administrativament pertany al Ripollès. Podem arribar-hi des de de la Garrotxa per la interminable carretera que passa per Castellfollit de la Roca i Oix; o podem fer-ho des de Camprodon passant per Rocabruna, amb una carretera que ens deixarà ben saciats de revolts. Paisatgísticament esten en terreny típicament garrotxí, amb una orografia complexa formada per cingles calcaris trencats, barranqueres i fondalades. Bosc de caràcter mediterrani, principalment amb alzines i força sotabosc al vessant solei.

Beget és un poble de postal, tot ell de pedra, ben arranjat i endreçat. És un lloc turístic, tot i estar situat allà on Nostre Senyor va perdre l'espardenya. Té uns pocs habitants fixes i més d'esporàdics en segones residències. Està situat al cap d'amunt de la vall del riu Lierca, i la riera de Beget creua el nucli formant una bonica gorja. Arquitectònicament destaca fortament la bonica església romànica de Sant Cristòfol. Té una sola nau de considerables dimensions, ricament decorada amb capitells i una porta d'arcada amb diferents nivells degradats. De tot el conjunt sobresurt un esvelt campanar de quatre pisos i amb boniques arcuacions llombardes. El temple atesora la Majestat de Beget, una talla romànica policromada del segle XII. Només visitar Beget i la seva església ja justifica la quilometrada fins aquí, però el nostre objectiu és excursionista.

Trobem la pista de la Figuera aproximadament un quilòmetre al sud de Beget, direcció Oix. Ens ajuda un cartell que indica el mas del Sunyer, una masia de turisme rural. La pista comença a serpentejar guanyant alçada i alhora una bona vista sobre Beget, que es comença a despertar amb els primers rajos de sol. Passada la masia del Sunyer la pista empitjora, però amb compte encara seguim alguns quilómetres més. Passada la casa del Bac, situada un centenar de metres per sobre de la pista, les condicions de la pista ja no aconsellen seguir, tret que es vagi amb un vehicle tot terreny, i no és el cas. Aparquem doncs en una entradeta i comencem a caminar per la mateixa pista.

Caminem per la pista fins arribar sota del mas enrunat de la Figuera, on marxa a l'esquerra un camí marcat amb senyals grocs, i que utilitzarem per tornar. Continuem encara per la pista fins que s'acaba, sumant aproximadament 40 minuts des que hem sortit. A l'esquerra de la placeta on s'acaba la pista surt un camí que fa un petit zig-zag i tot seguit continua amb la mateixa trajectòria que portàvem. El camí puja més decidit que la pista i va a buscar la part superior del Tossal i dels Cingles de la Costa. Tenim bones vistes cap al sud de les fondalades i barrancs que s'aboquen a la vall d'Hortmoier. Cap al nord veiem el fort pendent herbat del Comanegra.

Pugem un darrer tram per una zona de pastures, prop d'un edifici enrunat que queda a la part superior dels prats. Arribem dalt d'un collet i ja veiem a sota el petit conjunt de cases del Mas Mitjà, un dels tres petits nuclis de Monars. Monars és un antic llogarret on ens expliquen que antigament hi havien viscut un bon grapat de famílies. Actualment està pràcticament abandonat, tot i que hi ha un grup de persones neorurals que l'habiten. És un poblet aïllat, on només es pot arribar caminant o a cavall. Hi viuen un petit nombre de persones als quals no els agrada que els diguin alternatius, ja que expliquen que viuen com la humanitat ha viscut durant segles, com ho feien els nostres avis. Xerrem uns minuts amb un dels habitants del Mas Mitjà i continuem la nostra marxa.

El camí baixa lleugerament i s'acosta a l'altre nucli, el de Sant Sebastià, on hi ha l'ermita i una casa. No ens hi acabem d'arribar per preservar la intimitat dels seus pobladors, i ens ho mirem amb una certa distància. Pocs metres més enllà el camí sí que passa pel peu mateix del mas de l'Om, on hi viu una família amb nens. Ens expliquen que fa només un any que hi són, però tenen la voluntat de quedar-s'hi. Possiblement feia molts anys que no hi havia marrecs corrent per aquests verals. La majoria de la gent que viu en aquesta zona són estrangers, que han trobat aquí un racó absolutament aïllat del brogit mundà, enmig de la natura. Ens expliquen que són gairebé autosuficients, ja que tenen horts i cabres. Venen els excedents de formatges i amb això van subsistint. Viuen de forma austera, sense comoditats que molts consideraríem bàsiques com l'electricitat. Des del meu punt de vista és lloable que hi hagi persones que continuïn vivint d'acord amb els seus ideals i conservant un territori d'altra manera abandonat.

Seguim la nostra ruta baixant lleugerament fins a creuar el torrent, i després en pujada moderada per una zona obaga. Avancem planejant o pujant suaument per un camí ben fresat, on és evident el pas del ramat. Caminem una estona en direcció sud, passant per una font mig abandonada, més aviat un abeurador pel bestiar. En aquest punt cal anar amb compte ja que el camí pot ser perdedor. Sempre cal avançar de dret, seguint el ramal principal. Uns minuts més tard el bosc tancat i espès dóna pas a unes àmplies pastures, just abans d'arribar a Meians.

Situat en un petit altiplà abocat a les cingleres, el petit nucli de Meians havia tingut diverses construccions, i l'església de Sant Miquel. Actualment només s'endevina una masia de mides considerables i en bon estat de conservació, on també hi habiten neorurals. No hi veiem ningú, però el ramat de cabres i l'entorn arranjat evidencien que allí hi ha vida. Al voltant de la masia hi ha un grup d'edificis enrunats, de manera que tot el conjunt té un aspecte força lamentable.

Un cop a Meians tenim uns minuts de confusió abans de trobar el camí que ens pujarà fins la falda del Puig de les Bruixes. En aquest terreny obert de pastures costa d'endevinar el camí, especialment tenint en compte que no hi ha senyals ni fites que ens ajudin. Aquí el mapa i el GPS són de gran ajut. Des del pla davant de la casa cal tornar uns metres enrere, i al final dels camps buscar un camí que marxa per sobre del que havíem vingut, dibuixant així una ve baixa en el nostre itinerari. Un cop localtizat el camí el seguim sense incidències, però parant sempre molta atenció, ja que és un camí poc utilitzat i per tant poc evident.

Pugem fort, alguns trams molt fort. Avancem per un vessant solei, amb bosc d'alzines i garrics. De tant en tant alguna fita escadussera ens confirma que allò realment és un camí d'humans. Guanyem alçada amb esforç, i ens encarem cap a la base d'unes marcades cingleres. Precisament enfilarem la cinglera per un pas arranjat que zig-zagueja per trobar el punt dèbil de la paret. Amb poca precisió el mapa de l'Alpina identifica aquests passos com a Pujant de la Soca, i més amunt el Pujant Gros.

Imaginem que el pujant de la Soca és el primer pas que zig-zagueja per superar una cinglera rocosa. Llavors el camí fa un marcat gir a l'esquerra fins arribar al Pla de la Vaca. Allà torna a girar a la dreta i tornem a superar un pas de cinglera a través del Pujant Gros. Cal parar atenció també al Pla de la Vaca, ja que cal fer un gir sobtat a la dreta i el camí no és evident. Fem també alguna volta de més per buscar el camí, el qual fa un gir de 180º. Els terrenys oberts són els més complicats, ja que el camí es desdibuixa i cal aguditzar la intuïció per localitzar la continuació. Al peu d'una barraca ensorrada de pastors, al mig del prat i mig amagada per la vegetació, continua el camí. Un cop localitzat ja el seguim sense problemes. Pugem fort fins al nivell superior de la cinglera a través del Pujant Gros.

Cada cop tenim una visió més nítida del Comanegra i el seu ample vessant sud, cobert d'herba aquesta època recremada. El terreny es va obrint, i el bosc dóna pas a les pastures d'alçada. Ens situem a la falda del Puig de les Bruixes i avancem per sota, cap a l'esquerra, fins a desembocar al camí principal que recorre per sota els Rasos de Monars. Arribem just al punt en què hi ha uns abeuradors de bestiar. Aquí girem fort a la dreta i avancem uns metres flanquejant. Avancem fins que, sense camí evident, assolim la carena per sota del Puig de les Bruixes. Llavors tornem a girar fort ara a l'esquerra i encarem l'intens pujador final que ens deixa al cim del Puig de les Bruixes (1.393 m.)

Tot i la seva escassa alçada, aquest cim és un bonic mirador, situat al cordal de la frontera amb l'estat Francès. Tenim des d'aquí una excel·lent visió de l'objectiu final, el Comanegra, del qual ens ens separa una línia carenera ben bonica. Cap a l'est el trencat Bassegoda acapara l'atenció davant de la Mediterrània, que s'endevina al darrere. I cap al nord el massís del Canigó curull de neu. Reposem una bona estona en aquest bonic mirador, i dinem tot contemplant el paisatge.

Reprenem la marxa avançant per la línia de la carena. Baixem el turó summital i creuem el portell de Donantic. Avancem uns metres pel vessant nord. El contrast entre el vessant nord i sud és gran: al nord l'aire és fred, i hi ha un bosc de faigs que arriba just fins a la línia. A l'altra banda, cap al sud, el sol atempera el clima, i no hi ha ni un arbre, només pastures en forta inclinació. Ens anem apropant gairebé de pla fins la base del Comanegra tot passant per la carena dels Rasos de Monars. Arribem al petit pla de la Serra i comença la pujada forta. Entremig de bonics faigs, ara despullats, i amb unes grans arrels que sobresurten a l'exterior pugem molt fort uns minuts fins assolir el cim del Comanegra (1.557 m.), sostre de la Garrotxa.

Fem una brevíssima pausa al vèrtex geodèsic del cim i contemplem enrere el camí carener per on hem vingut. Avancem uns metres més per la carena, ja de baixada, i de seguida l'abandonem per baixar més fort cap a l'esquerra per un senderol que perd alçada ràpidament en direcció cap a les Basses de Monars. Per terreny fortament inclinat baixem sense cap dificultat fins a la pista. De fet pujar el Comanegra des d'aquí és una breu passejada de menys de mitja hora.

Des de la pista acabem de baixar fins a la bassa, i allà prenem un camí que puja lleugerament cap a la dreta per la base de l'ample turó del Puig Ferriol. De nou aquí cal parar atenció. Des de la bassa de Monars, el camí indicat marxa a l'esquerra i baixa cap al nucli de Monars, on ja hem passat a l'inici de l'excursió. En canvi nosaltres hem de pujar una mica cap a la dreta fins gairebé el cap d'amunt del Puig Ferriol. Una mica per sota veurem que el camí salta cap al vessant sud iniciant un fortíssim descens. Hi ha diversos senyals de pintura, grocs i verds, que ens ajudaran força a localitzar un camí que s'endevina poc freqüentat.

Baixem molt fort, en alguns punts agafats als boixos per no relliscar. Perdem alçada ràpidament fins al Coll Ferriol, on la baixada es suavitza. Cal estar molt atent als senyals, ja que el camí és poc evident en alguns punts. Al coll de Ferriol de Baix continuem el descens suau per un llom desdibuixat fins arribar al coll de Terrers. De nou el camí torna a baixar molt fort buscant la debilitat de les cingleres. La baixada continua decidida fins al mas abandonat de la Figuera, prop del qual hi pasturen un bon grup de cavalls que gaudeixen de la sol·litud d'aquest paratge. Uns metres més avall de la masia ensorrada ja trobem de nou la pista per on havíem vingut, i al seguim uns minuts més fins al punt d'inici.

Hem fet una llarga ruta pels enravessats camins de l'Alta Garrotxa fins a coronar el punt més alt, el cim del Comanegra. Hem passejat primer per l'encisador poble de Beget abans de prendre la pista on comencem a caminar. Tot seguit hem avançat per camins entre cingleres per arribar als nuclis de Monars i Meians, dos petits llogarrets on només s'arriba caminant i que actualment estan habitats per grups de neorurals. Més endavant hen pujat fort fins al Puig de les Bruixes i per carena fins al Comanegra. Una ruta bonica per gaudir de la quietud d'aquest territori feréstec, on cal esprémer el sentit de l'orientació.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

Sí, és una llàstima perquè aquest sector de l'Alta Garrotxa és molt interessant paisatgísticament. Em sorprèn que siguin tan poc freqüentats, si més no per excursionistes.

Afegeix un nou comentari