L'Albaron (3.637 m.)

Des del popular coll d'Iseran destaca una muntanya per la seva punta esmolada entre grans glaceres. Ens hi aproximem per la vall d'Averóle, on comencem la llarga aproximació de bon matí des de l'últim aparcament. Pugem fort per prats de forta inclinació cap a les bordes de la Mottuaz, sempre amb la gran imatge de la punta Charbonnel a l'esquena. En canvi el nostre cim no el veurem fins ben amunt. Pugem fort per les restes de l'antiga glacera fins a trobar l'exígua actual. Ens calcem grampons i comencem a remuntar la glacera, plena d'esquerdes, algunes dissimulades. Amb compte anem pujant, ja que és un cim poc freqüentat i no hi ha traça. Arribem a la base rocosa del cim, que ataquem pel flanc dret per una tartera molt pendent primer, i una grimpada una mica aèria després. El cim és un petit altiplà amb grans vistes. Tornem pel mateix camí, amb molt de compte a la glacera, i seguim avall cap a la bonica zona de pastures de la Buffaz. Ruta llarga i exigent.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament vall d'Avérole Bessans. Savoia (França)
• Distància: 19,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.865 metres
• Temps: 12:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Glacera amb moltes esquerdes i sense traça. Grimpada aèria al tram final
• Cartografia: Tignes - Val d'Isère IGN

Itinerari

Crònica

Després d'una curta incursió als Alps italians, tornem a entrar a la Vanoise, però ara al vessant sud, al sector de la Mauriena (Mauriene en francès). Entrem a França pel coll de Mont Cenis (Moncenisio en italià), tot creuant una zona d'alta muntanya preciosa al voltant de gran estany del mateix nom. Baixem cap a la vall principal i remuntem el riu Arc fins al petit poblet de Bessans. Poc mes amunt trobem una pista que marxa a la dreta i que s'endinsa a la vall d'Avérole. Un parell de quilòmetres més endavant trobarem un aparcament a partir del qual no es pot continuar. Lloc d'aparcar i dormir d'hora per poder sortir l'endemà de matinada.

L'Albaron és una senyora muntanya. És visible des de molta distància, i és especialment destacada des del coll de l'Iseran, que comunica la Mauriena amb la vall d'Isère. Qualsevol camí d'accés és llarg i feixuc, i precisament per aquesta causa és poc freqüentada. Hi ha diverses vies d'accés, entre elles les dues principals, una pel vessant nord a través de la glacera d'Évettes i una pel vessant sud per la vall d'Avérole. Aquesta segona és més llarga però menys glacial. Finalment nosaltres optem per una tercera opció intermitja, i pujarem pel vessant oest enfilant-nos per una zona de pastures fins a guanyar la glacera del Grand Fond, que té poc pendent i arriba fins a la base del cim. Aquesta opció és tècnicament fàcil, però és llarga, té molt desnivell i l'orientació no és sempre evident.

El dia abans de l'ascensió ens informem a l'oficina dels guies de Bonneval-sur-Arc, una preciosa població típicament alpina just a sota del coll de l'Iseran, al vessant sud. Els guies ens expliquen que aquesta és una de les opcions més factibles per fer la muntanya, tot i que és molt llarga iniciant-la des de baix. Els guies quan van amb clients poden pujar fins a les bordes de la Buffaz, de manera que s'estalvien uns 500 metres de desnivell. Nosaltres ens ho haurem de treballar des de baix de tot. Així doncs anem a dormir d'hora i a trenc d'alba ja estem dempeus, esmorzats i amb la motxilla a l'esquena. Avui sortim el Pep, la Sílvia i jo mateix. Comencem a caminar per la pista que continua endinsant-se a la vall d'Avérole, però està prohibida la circulació de vehicles. En 10 minuts arribem al petit nucli de Vincendières, un llogarret deshabitat utilitzat només per pastors i alguna casa arreglada com a segona residència.

Ens havien explicat que al poblet de Vincendières trobaríem un camí per remuntar els interminables prats alpins fins a la zona superior de pastures i bordes. Mirem i remirem i no trobem cap camí evident. Trobem això sí la traça d'un vell camí que sembla caigut en l'abandó, com totes les petites bordes d'aquest sector. El vell caminet comunicava les diferents bordes a través dels prats inclinats. Seguim la vella traça, però ara amb una vegetació alta i ufanosa que fan que l'avenç sigui lent i incòmode. Creuem fins i tot unes velles capelletes mig abandonades. Tota la zona és bonica, tot i estar en estat d'abandó. Pugem molt fort i sense camí, i sabem que tenim per davant gairebé 1.900 metres de desnivell.

Pugem més amunt i trobem una zona on pasturen un gran ramat de de vaques. En veure'ns amb les motxilles a aquelles hores de matí els animals es pensen que els portem sal, i totes elles comencen a avançar ràpidament cap a nosaltres. Accelerem el ritme en una pujada frenètica fins a superar un filat i quedar protegits de la persecució bovina. Després de la forta pujada, i més ràpida del previst, arribem a la part alta de la zona de pastures, on el pendent remet. Entrem als prats de la Mottuaz, una zona també de prats inclinats, però no tant, i farcit de petites bordes. A diferència de les de la zona inferior de la vall, aquí hi ha moltes petites construccions que es mantenen en bon estat, algunes encara per ús pastoral i altres rehabilitades com a segones residències austeres enmig de la natura.

Des dels bonics prats de la Mottuaz veiem l'arribada dels primers rajos de sol, ja que fins ara havíem pujat a l'ombra. Anem guanyant una bona visió de la Pointe de Charbonnell, una gran muntanya de 3.752 m. que sempre tenim a l'esquena. En canvi el nostre objectiu d'avui no el veurem fins al cap d'unes hores, pràcticament quan ja hi serem a sota. Seguim avançant pels camins i pistes que connecten les diferents bordes, i un cop a la part més alta del nucli dispers, avancem pels prats, sense un camí evident. Més tard veurem que el camí bo avança més pel nord, el que prendrem de baixada. Però anem pujant sense dificultat, fins i tot en algun punt trobem algunes fites. Ens guiem per la intuïció i el mapa en una evident trajectòria nord-est.

Passada la zona de les bordes pugem encara una bona estona per prats herbats fins que la vegetació finalment desapareix. Entrem en una zona barreja de blocs i tartera. Som al final de l'antiga glacera, la qual ha remès fortament. Ens enfilem per l'antiga morrena a través d'un terreny incòmode, relliscós i de fort pendent. Seguim avançant sense camí i pugem fort fins al petit estany del Grand Fond, on el pendent es suavitza. Aquí es mostra clarament l'antiga llengua glacial, que actualment és una immensa coma de pedres trencades per la glacera. Avancem per la gran coma, prop del torrent glacial que la solca. Ens costa creuar-lo ja que durant la nit ha glaçat i tota la riba és una pista de gel. Finalment el creuem cap a l'esquerra i avancem cap a la base de la glacera que veiem un bon tros enllà.

Abans d'arribar a la glacera ens creuem amb un ramat de cabres salvatges que no fan gaire cas a la nostra presència. Nosaltres ens admirem de contemplar-les, especialment alguns mascles que llueixen una espectacular cornamenta. Seguim pujant encara una estona fins a la base de la glacera, i l'anem voltant per l'esquerra amb la intenció d'enfilar-nos-hi el més amunt possible, evitant la part més baixa i trencada. Fa gairebé 4 hores que caminem, i just en aquest punt superem els 3.000 metres. Fem una petita pausa per menjar uns ganyips, ens calcem els grampons i comencem a remuntar la glacera d'esquerra a dreta en una llarga diagonal.

A l'oficina dels guies ens havien explicat que la glacera tenia poc pendent, i efectivament es veu fàcil. També ens havien advertit que hi havien algunes esquerdes, però realment n'hi havia més del que prevèiem. Iniciem un flanqueig ascendent cap a la dreta per la glacera de notables dimensions. De lluny veiem un grup que baixen, però no sembla que vinguin del cim. No ens arribem a creuar perquè van més pel mig, i la glacera és molt gran. Anem pujant i trobem un primer sector d'esquerdes petites que evitem fàcilment. Aquestes alçades de temporada la neu ja és escassa i queda sobretot gel, que en principi fa més visibles les esquerdes, però no ens podem refiar. A mesura que ens enfilem a la part més alta de la glacera comencem a trobar esquerdes de més gran dimensió, i hem de fer diverses marrades per evitar trams que es veuem perillosos. Aquest tipus de muntanya són poc freqüentades, i no et pots refiar de trobar traça. De fet no en trobem, i anem improvitzant el pas per allà on ens sembla més lògic.

Esquivem la zona de grans esquerdes en un tram pràcticament de gel viu. Alguna de les esquerdes fan basarda, ja que són molt grans i abalmades, i s'enfonsen desenes de metres. Mica en mica arribem a la part superior de la glacera, la qual és pràcticament plana, un gran desert de neu del qual sobresurt un gran morral rocós, l'Albaron. Seguim creuant la glacera pel tram superior que és més planer. Aquí ja no hi ha gel viu, sinó que queda força neu. Però hi ha una capa traïdora de neu recent que amaga algunes esquerdes. La Sílvia va a davant i avança amb prudència, tot i que té algun ensurt sense conseqüències. Extremant precaucions avancem en direcció evident cap a la base del cim, una gran torre de roca que emergeix entremig del mar de neu i glaç.

Un cop som a sota del cim, cal decidir per on pujar. El cim es troba encara uns 100 metres de desnivell per sobre, i per damunt tenim una paret semivertical que no es presenta fàcil. La via més habitual s'enfila per una xemenèia directa que ateny el vessant sud. Però no veiem clar, ja que es veu molt trencat, molt vertical i es veuen passos amb glaç, fins i tot caramells de gel fruit de les últimes nevades i els cicles posteriors de glaç i desglaç. Veiem més factible pujar per dreta, anant a buscar l'aresta est. No hi ha camí ni cap fita. Ens enfilem per una zona de grans blocs caiguts des de la zona summital. Fem una travessa ascendent cap a la dreta i anem a buscar una tartera molt pendent, que remuntem fins i tot amb l'ajuda de les mans. Més amunt cal grimpar per unes petites lleixes de roca trencadissa i insegura. Busquem el millor pas per intuïció, sense cap senyal. Fem alguna grimpada una mica exposada ja que el terreny és insegur i molt pendent. Connectant les últimes lleixes arribem dalt d'un petit altiplà a pocs metres del cim.

Sobta trobar una zona tan plana després d'haver hagut de grimpar per terreny tan dret. Estem a més de 3.500 metres i tenim gairebé un camp de futbol retallat per totes bandes. Acabem de pujar caminant còmodament fins al punt més alt, on una petita fita indica el cim de l'Albaron (3.637 m.) El dia és esplèndid, i tot i l'alçada fa prou bo per fer una pausa i menjar una mica. Ho fem tot contemplant l'immens paisatge que s'obre cap a totes bandes. És especialment bonica la vista cap al proper cim de la Ciamarella, un pic airós que s'eleva sobre la immensa glacera de les Évettes. Més lluny s'endevinen el Gran Paradiso i el massís del Mont Blanc.

Al cap d'una estona iniciem el descens. Ens plantegem rapel·lar per la xemeneia que baixa directa a la base de la muntanya, però com que hem pujat prou bé decidim tornar pel mateix camí, i així ho fem. En poca estona tornem a ser a la base del cim, ja que el tram de tartera molt feixuc i treballós de pujada és divertit i fàcil de baixada. De nou al peu de la glacera ens encordem i ens posem els grampons. Baixem amb molt de compte traçant una paràbola que busca la part més ampla de la glacera, allà on pujant ens ha semblat que hi havia menys esquerdes. Baixem sense complicacions, però amb molt de compte ja que la glacera és delicada i està molt trencada.

Arribem al final de la glacera i ens traiem els grampons. Ens tornen a rebre el ramat de cabres salvatges que es deixen acostar força. Marxem avall, però ara en comptes d'anar pel fons de la coma glacial tendim més a la dreta seguint algunes fites. El camí ens porta al límit de l'antiga glacera, una petita aresta de pedretes per on es baixa molt bé seguint ara sí un camí evident. Seguim la còmoda aresta en fort descens fins una creu de fusta en honor dels guies. Des d'aquí tenim a l'esquena una bona visió de la glacera que acabem de deixar enrere, i al front la gran punta de Charbonnel. Nosaltres baixem ràpid pel camí que recorre aquesta aresteta que era el límit de l'antic curs glacial. Avui hem anat amb botes toves, ja que la ruta era molt llarga, i ara de baixada ho agraïm.

Sense grans complicacions baixem fins a la immensa zona de pastures. Arribem a la zona de la Buffaz, una gran extensió de prats solcats per petites bordes, moltes d'elles ben cuidades algunes pels pastors i altres com a segones residències. És un lloc preciós i bucòlic, gairebé irreal. Extenses pastures inclinades, petites construccions de pedra i al fons les grans muntanyes glacials. És un lloc plàcid, sense soroll, sense electricitat, només les petites cabanyes i les grans extensions de prats que abarquen gairebé fins l'infinit. Anem desfent el camí entre les bordes, i més avall trobem la pista que puja des del fons de la vall, oberta només per als residents. Seguim avall una estona, però trobem un camí més directe que retalla les marrades de la pista. Baixem fort encara una bona estona més per perdre els 500 metres de desnivell que separen les bordes de la vall principal, i arribem a pocs metres de l'aparcament.

Tanquem la ruta després de 19 quilòmetres, 1.500 metres de desnivell i 12 hores i mitja de ruta. Ha estat una jornada de muntanya dura però molt bonica, ja que hem pujat un cim important i poc freqüentat. L'absència de traça i en alguns trams de camí ha fet que haguem hagut de treballar més nosaltres, intuint la millor via i orientant-nos cap al cim. Però un cim treballat com aquest també dóna una satisfacció més gran. Després d'una llarga aproximació hem gaudit i alhora patit del llarg tram glacial, i hem obert via cap al cim per una zona de roca grimpant entre els blocs i les feixes. La ruta de tornada és més encertada, ja que des del final de la glacera baixa per bon camí. Finalment el tram de les pastures és realment deliciós i ens ha ofert una bucòlica postal alpina. És doncs un cim llarg i laboriós, però molt interessant i que ens permet observar tots els estatges de la muntanya alpina: les pastures, la zona de roca, les glaceres i finalment els pics esmolats. Una gran experiència!