Peaks of the Balkans

Dediquem les vacances d'estiu a fer un itinerari pels Alps Dinàrics, al cor dels Balcans, en una ruta transfronterera que ens portarà a trepitjar Albània, Kosovo i Montenegro. Volem a Dubrovnik (Croàcia), i en un llarg trajecte en autobús ens dirigim a Shkodër (Albània), on el dia següent sortim cap al llac Koman. Un ferri que navega engorjat entremig d'altes muntanyes ens aproparà al lloc de sortida. Comencem a trescar a Valbonë, i la primera etapa ja pugem un dels pics importants, el Maja Kolatës. Acabem la primera jornada a Çerem, i la següent avancem cap al poblat d'estiu de Dobërdol, on els pastors guarden els ramats. Els dies següents ens mourem per Kosovo, amb finals d'etapa a Milishevc, Reka e Allagës i Kuqistë, petits poblets rurals. Amb etapes llargues i dures seguim cap a Montenegro, on farem parada a Babino Polje, Plav i Vusanje. En aquesta darrera població iniciem una duríssima etapa fins al cim més alt de les Dinàrides, el Maja e Jezercë (2.694 m.) Els dies següents seguim caminant cap a Theth a través del fabulós parc nacional de Prokletije, i tanquem el cercle arribant a Valbonë, de nou a Albània, després de 12 dies. Tornem a navegar pel llac Koman, visitem Shkodër i acabem les vacances fent parada a la ciutat medieval de Kotor i el seu bonic fiord a la costa de Montenegro, i finalment la ciutat emmurallada de Dubrovnik, a Croàcia. En ambdues ciutats passegem pels seus carrers estrets, i pugem als seus castells, amb una bona caminada que ens dóna una visió a vol d'ocell.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada (12 dies)
  • Lloc de sortida: Valbonë (Albània)
  • Distància: 245,00 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 13.800 metres
  • Temps: 99:00 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Força fàcil Trams poc o gens marcats d'orientació complicada. Petites grimpades en alguns cims. Jornades llargues. Zones remotes i inhòspites, pràcticament solitàries. Poca cobertura telefònica
  • Cartografia: Peaks of the Balkans Huber Kartographie (1:60.000) (poc precís)

Itinerari

Jornada Distància (km.) Desnivell positiu (m.) Desnivell negatiu (m.) Temps (h.)
Valbonë - Çerem 18,9 1.650 1.300 10:30
Çerem - Dobërdol 15,7 1.050 370 06:55
Dobërdol - Milishevc 19,9 985 1.055 07:55
Milishevc - Reka e Allagës 16,1 875 1.250 06:30
Reka e Allagës - Kuqistë (Guri i Kuq) 26,9 1.765 1.645 09:55
Kuqistë - Babino Polje 18,1 1.265 1.120 07:40
Babino Polje - Plav 21,8 635 1.180 06:30
Plav - Vusanje 24,3 1.250 1.085 09:15
Vusanje - Maja e Jezercës - Vusanje 29,7 1.835 1.800 11:35
Vusanje - Theth 22,0 895 1.150 08:40
Entorn de Theth 12,5 410 410 05:40
Theth - Valbonë 18,1 1.070 895 08:00

Crònica

Aquest estiu dediquem bona part de les vacances a fer un trekking pels Balcans, concretament als Alps Dinàrics (o Dinàrides), una cadena muntanyosa d'uns 600 km. que segueix la línia del mar Adriàtic a través de diferents països: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Montenegro, Kosovo i Albània. És el massís calcari més extens d'Europa, i forma diverses zones càrstiques molt erosionades, amb pics escarpats i valls arrodonides plenes de coves i avencs per tot arreu. El punt més alt de tota la cadena és el Maja e Jezercës (o Jezerca), de 2.694 m. un cim llarg i escarpat que pujarem durant la ruta. Però tot l'entorn és molt muntanyós, amb centenars de pics esquerps que contrasten amb carenes i valls verdes i arrodonides on els pastors passen l'estiu amb els seus ramats.

La ruta Peaks of the Balkans és un itinerari més o menys marcat que es pot fer en 10 dies. Però més que una ruta és un concepte en sí mateix, un itinerari que uneix una zona muntanyosa a cavall entre 3 països: Albània, Kosovo i Montenegro. No és un itinerari fàcil i marcat de l'estil dels que podem trobar a l'Europa més occidental, sinó que ens mourem en un entorn força salvatge avançant pels camins tradicionals utilitzats encara pels pastors i recol·lectors que viuen als petits poblets de l'entorn. Molts trams estan poc o gens marcats, i cal aplicar-se bé en la tasca d'orientació. El mapa ajuda, tot i que és poc precís, i el GPS es fa un inseparable company de viatge en molts trams.

Les etapes de la ruta són en general llargues, i les possibilitats d'escurçar-les limitades si no volem portar una tenda a sobre. Els finals d'etapa els plantegem en algun dels pobles de la ruta, on sempre trobarem alguna guesthouse per allotjar-nos i menjar. Alguns dies, sobretot els primers a la zona d'Albània i Kosovo, dormirem en petits poblats de pastors. No són pobles pròpiament dits, sinó poblaments d'estiu, zones elevades on els pastors i les seves famílies porten els ramats per aprofitar les pastures d'alçada. Són poblets modestos, principalment fets amb cabanes de fusta. L'hospitalitat albanesa és coneguda, i sempre ens vam sentir molt ben tractats. La majoria dels allotjaments són humils però correctes, i fins i tot ens vam poder dutxar gairebé tots els dies. El menjar és bo i abundant, tot i que a vegades poc variat. Vam trobar grans diferències en les cases on vam allotjar-nos, i en algunes vam menjar molt bé i variat, i en d'altres més modestament.

El mapa principal de la ruta és Peaks of the Balkans, Huber Kartographie, 1:60.000. És molt poc precís, i hi manquen camins principals, com per exemple el que vam seguir el primer dia per pujar el pic Kolata i seguir cap a Çerem, o també el camí per arribar al pic Jezercës. En canvi ofereix un breu relat i el perfil altimètric de cada etapa. L'editorial alemanya Rother té una guia de mà editada en alemany, i que pràcticament portaven els pocs excursionistes que vam trobar durant la ruta, per cert, gairebé tots alemanys. La guia és detallada i dóna molta informació precisa dels camins, alternatives, muntanyes properes i llocs on allotjar-se. També ens van comentar que està a punt de sortir una guia en anglès, concretament de l'editorial Cicerone. Hauria estat una eina molt útil si ja hagués estat publicada. Nosaltres ens vam moure sense guia, només amb el mapa i el GPS, i unes bones dosis d'intuïció. Reconec però que la guia hauria estat útil i ens hauria ajudat a l'hora de prendre algunes petites decisions.

En sentir a parlar de les repúbliques balcàniques ens vénen al cap les imatges cruentes de les guerres que van castigar la zona durant els anys 90. Actualment la pau regna a la zona, i no hi ha cap problema per moure's entre els diferents països. Cal només passaport, i en el cas del trekking, cal demanar un permís especial a cadascun dels tres països (Abània, Kosovo i Montenegro), ja que es creuen les fronteres per la muntanya, per passos no oficials. Es poden sol·licitar els permisos per internet, o tramitar-los mitjançant alguna agència amb almenys dues setmanes d'antel·lació. Durant el recorregut sí que podrem veure alguns records de la guerra, com petits cementiris en diferents punts on s'honoren els caiguts per defensar els seus països. Les repúbliques ex-jugolaves van anar adquirint la seva independència amb més o menys problemes, en alguns casos amb guerres molt cruels com la de Bòsnia-Herzegovina. L'última de les guerres va ser la de Kosovo, en la qual les tropes europees van repel·lir els atacs serbis contra la província de majoria albanesa, amb el resultat d'una independència de facto, que posteriorment han anat reconeguent gairebé tots els països occidentals, amb alguna excepció, com Sèrbia, Rússia, Grècia o Espanya (per motius evidents de mimetisme).

Per preparar el viatge vam tafanejar a internet i vam llegir diverses cròniques. També vam trobar un bon track de GPS molt útil sobretot en les zones poc senyalitzades. Recomanable la lectura d'un article al Financial Times: A hike to the mysterious Accursed Mountains in the Balkans. També la web oficial de la ruta Peaks of the Balkans (els dies de redactar la crònica fora de servei), o la seva pàgina de Facebook. I també ofereixen informació interessant, servei de guiatge si cal, o tramitació dels permisos l'agència albanesa Zbulo Discover.

La ruta és circular, i es pot començar en qualsevol punt de l'itinerari. Vam triar començar a Valbonë, a Albània, no pas perquè fos un lloc de fàcil accés, sinó pel fet que la forma d'arribar-hi era ben peculiar. Des de la localitat albanesa d'Shkodër, després d'un tram llarg i pesat de carretera, s'accedeix al llac Koman, on es pot agafar un ferri que navega per un llarg embassament entremig d'altes muntanyes. Així doncs arribarem al punt d'inici del trekking d'una forma ben curiosa, navegant entre muntanyes. Una forma diferent, original i bonica de començar el periple.

Per arribar a Shkodër també vam escollir una ruta llarga. Shkodër és una ciutat situada al nord d'Albània, mentre que la capital està situada al sud. Volar a Tirana no era gaire bona opció, ja que no hi ha vol directe des de Catalunya i a més a més el recorregut cap al nord és llarg. Vam optar per volar a Dubrovnik, al sud de la costa croata. Des de la bonica ciutat medieval adriàtica vam agafar un autobús que creua Montenegro i entra a Albània. El recorregut no és molt llarg, però la carretera és dolenta i transitada. A més a més cal creuar dos passos fronters, entre Croàcia i Montenegro, i entre Montenegro i Albània, amb dues parades llargues a cadascuna de les fronteres. Total, més de 8 hores d'autobús.

Etapa 0. Shkodër - ferri llac Koman - Valbonë

Shkodër és una ciutat força animada. Possiblement no és un indret que visitaria expressament, però té un centre prou interessant, amb un carrer de vianants ple de bars, restaurants i terrasses, i una gran mesquita blanca. Hi ha força ambient, amb molts turistes locals, però també molts joves foranis que donen un ambient internacional i cosmopolita a la ciutat. Estem en plena onada de calor, i només al vespre es pot sortir a l'exterior a fer una volta i conèixer la ciutat. Ens allotgem a l'hotel Kaduku, modest però cèntric i econòmic.

El dia següent des de l'hotel ja ens aconsegueixen una plaça al minibús que ens acostarà fins a l'embarcador del llac Koman. Són gairebé dues hores d'autobús per una carretera força dolenta plena de forats. Sortim abans de les 7 del matí, i arribem a les 9, amb el temps just de pujar al ferri, del qual, afortunadament, ja teníem els bitllets. Hi ha un parell o tres de línies de ferri, la majoria de les quals tenen uns ferris de mida mitjana que permeten pujar-hi 8 o 10 cotxes, i un bon grapat de passatgers. Són ferris oberts, on pots passejar per la coberta i contemplar el paisatge. També hi ha algun ferri més petit només de passatgers, i que para en diversos punts del recorregut a demanda, ja que hi ha diversos petits nuclis a la riba del llac.

El viatge en ferri dura gairebé 3 hores. Al principi és divertit i interessant, però al final fins i tot s'arriba a fer monòton. És una experiència curiosa, ja que naveguem per un pantà llarg i estret, amb unes aigües verdes i tranquil·les. A la vora tenim muntanyes que s'enfilen centenars de metres amunt, i en alguns punts l'embassament s'estreny fins a formar un bonic congost envoltat per parets a banda i banda. La navegació és plàcida i tranquil·la, i permet contemplar el paisatge relaxadament, drets o asseguts als bancs. Els que estan a l'ombra són els més sol·licitats.

El trajecte del ferri acaba al petit embarcador de Fierze, on no hi ha res més que un petit bar. Allà hi trobem un autobús atrotinat que per un preu econòmic porta cap als pobles de la vall, o també diversos taxistes. En el nostre cas compartim taxi amb una altra parella, ja que ens surt el mateix preu que el bus i anirem molt més ràpid. El taxista, un noi jove que parla una mica d'anglès, ens porta cap a Bajram Curri, la pricipal població de la zona, i continua cap a la vall de Valbonë. En aproximadament una hora i mitja arribem al poblet de Valbonë, un nucli de cases disperses en una vall muntanyosa i envoltada de pics elevats.

El taxista ens proposa d'anar a la guesthouse de l'Arben Selimaj (tel. +355 68 36 81 803), on ens diu que es menja molt bé i el preu és econòmic. Com que no coneixem res a la zona ens hi apropem i ens agrada. Ens hi quedarem a passar la nit. Per 20 € per persona la família ens ofereix dinar, ja que arribem passat el migdia, sopar, dormir, esmorzar i un pícnic pel dia següent. Són una família musulmana molt simpàtica i entranyable. Ens cuiden com fills seus. Hi ha més gent a la modesta guesthouse, i compartirem una de les grans habitacions de lliteres amb altres excursionistes. Valbonë és un lloc molt concorregut, gràcies a l'atracció turística del ferri, i la popular ruta a peu fins a Theth, un recorregut d'un sol dia molt habitual entre els turistes que volen conèixer aquesta zona de muntanya i el Parc Nacional de Valbonë en un sol dia. Per nosaltres aquesta ruta serà la nostra darrera jornada, i en sentit contrari.

A la tarda passegem una estona fins a la part alta de Valbonë, on hi a un càmping i una terrassa on passem una estona. És una vall fluvial ampla, plena de còdols a la zona central, amb un curs modest, però en època de desglaç o pluges fortes recull l'aigua d'una gran conca. Passegem per l'entorn, contemplant la vall entre les muntanyes altes i punxegudes. La zona és molt tranquil·la, i no hi ha un nucli pròpiament dit, sinó que hi ha moltes cases disperses a banda i banda de la vall. Anem a dormir d'hora ja que l'endemà al matí comença l'aventura.

Etapa 1. Valbonë - Çerem

Ens llevem d'hora i esmorzem a la guesthouse de l'Arben. Avui provem alguns dels menjars que a partir d'avui ens seran ben familiars: tomàquet, cogombre i formatge fet a casa, tres ingredients que trobarem a tota hora. Preparem les motxilles que portarem els propers 12 dies, i que pesen al voltant de 10 quilos. Hem estat molt selectius amb l'equipatge, i portem la roba justa, comptant que anirem rentant-la durant el trajecte, sobretot roba interior, samarretes i pantalons curts. Al matí fa fresca, però de seguida surt el sol i escalfa l'ambient.

No farem la ruta habitual cap a Çerem, la qual implica pràcticament caminar tota l'estona per pista. Anirem per un itinerari més de muntanya, menys transitat, i aprofitarem per pujar un cim proper molt panoràmic, el Maja e Kolatës (o Kolata). Sortim caminant des de la casa i per la mateixa riba esquerra i pugem per un camí fins a trobar la pista que ens condueix fins al peu d'un pont que creua el riu, a l'altra banda del qual ja hi ha la carretera que remunta la vall. No creuem el pont sinó que prenem un camí que marxa just al peu del pont i que puja cap a la dreta. El camí està indicat amb senyals de pintura.

Prenem el camí i comencem a pujar fort fent zig-zag. Aviat guanyem alçada sobre l'ampla vall de Valbonë i entrem en una zona d'avets alts i esbelts. Després d'un tram força dret el caminet entra en una valleta suspesa més còmoda i agradable. Arribem a un petit pla on hi ha restes d'antigues cabanes de pastors. El camí indicat segueix cap a l'esquerra, i el seguim uns minuts, però veiem que comença a baixar. No és el camí correcte. Reculem i al peu de les ruïnes de les cabanes seguim la trajectòria de la valleta, sempre direcció nord. Entrem en una espessa fageda i aprofitem la fresca de l'ombra dels arbres.

Seguim amunt i anem entrant mica en mica en un entorn d'alta muntanya. La vegetació remet i anem combinant trams de prat alpí inclinat amb zones més rocoses. Damunt nostre s'alcen roques i cims calcaris escarpats i punxeguts. Després de 3 hores de caminar encara no hem trobat ningú. La zona és bonica, solitària i alpina. Arribem a un petit replà envoltat de muntanyes, on hi ha una pleta feta amb pedres per tancar el bestiar. Poc més amunt trobem un pastor poc sociable amb el seu ramat d'ovelles. Pugem encara una estona més i assolim el coll Qafa e Prosllopit, envoltat de boniques muntanyes (2.039 m.)

Creuem el coll que alhora és un pas fronterer entre Albània i Montenegro i obrim la visió cap a una vall més planera que s'allargassa cap al nord. Baixem només uns metres però ens hem de fixar en el punt en què marxa el camí que ens permetrà pujar el Maja e Kolatës. En un pedregar pocs metres més avall veiem algunes fites que marxen cap a la dreta. Abandonem doncs el camí que solca la vall i girem a la dreta. Iniciem un flanqueig per un terreny pedregós que va a buscar una valleta oblíqua i de més inclinació. El camí puja fort, entra en aquesta valleta i la comença a remuntar. Tot i que en alguns punts el camí és poc definit, sí que trobem algunes fites i alguns senyals de pintura que ens faciliten el trànsit.

Estem ja en un entorn d'alta muntanya, totalment solitari, sense ningú enlloc. Pugem per la coma envoltada de muntanyes a banda i banda, i amb una gran congesta de neu al seu fons. El camí va girant i flanqueja per la part esquerra de la coma. Cal superar diversos feixancs, amb algun punt on cal fins i tot ajudar-s'hi amb les mans. Amb algun pas una mica aeri anem guanyant alçada fins un coll ample i evident que separa els diferents pics del massís de Kolata. No sabem quin és el cim principal, ni el més alt, però decidim pujar el que ens sembla més interessant, i seguim uns senyals de pintura que ens hi porten.

Arribats al coll girem a l'esquerra i pugem fort per una carena ampla al principi però que es va estrenyent a mesura que ens apropem al cim. La part superior és estreta i bonica, una petita cresta horitzonal que culmina en un cim estret coronat per una fita. A dalt hi ha una vista extraordinària del sector, ple de muntanyes, valls fondes i parets verticals que es desplomen centenars de metres avall. Estem a 2.528 metres al cim que l'indicador assenyala com a Maja e Kolatës. És l'únic cim indicat, i sens dubte és el que té més caràcter com a cim. Veiem al mapa que més al sud hi ha un cim més alt, però és un gran altiplà sense tan interès. Revisant posteriorment el mapa, el cim que vam pujar és el Kolata e Mirë, una de les punxes del massís, només una vintena de metres més baixa que el punt més alt, on hi ha un altiplà menys interessant des d'una perspectiva muntanyenca. El nostre cim fa frontera entre Albània i Montenegro.

Tornem a baixar al coll, i m'allunyo una mica per tenir més perspectiva de la muntanya que hem pujat, de forma piramidal i punxeguda. De nou al coll baixem pel mateix camí fins pràcticament el coll principal Qafa e Prosllopit. Ara toca baixar tota la vall que vèiem davant, i que serà molt més llarga del que pensàvem. El primer tram és fàcil, ja que un caminet va baixant el pendent suau i progressiu. Però més avall el terreny es torna més pedregós. Finalment entra en una zona càrstica força dreta, on utilitzarem les mans per superar algun pas incòmode. Avancem lentament tot i ser baixada. Ens creuem amb una família txeca i un grup d'alemanys, que fan una ruta de 3 dies, una versió curta de la ruta que volem fer.

Passem al costat d'una cova que es veu gran i fonda, de la qual surt un aire gèlid. Desfem l'últim tram de la zona càrstica, el més incòmode, i finalment arribem a un gran prat on hi ha un indicador de camins (Katun Grlata). Girem a la dreta, creuem el pla i encara pugem uns metres fins al coll Qafa Borit. Aquest coll també és fronterer, de manera que tornem a entrar a Albània després d'un pas fugaç per terres montenegrines. Fem una breu aturada al coll per dinar. Només creuar a l'altra cantó trobem una font que ens va de perles. Pràcticament havíem esgotat l'aigua després de més de 7 hores i una ruta dura i exigent. Reomplim les motxilles d'hidratació d'aigua fresca i comencem a baixar la vall de Çerem.

Passem al costat d'una cabanya de pastors més o menys habilitada com a tea shop, lloc on prendre un te, un cafè o alguna beguda enllaunada. Anem desfent l'ampla vall, plena de prats inclinats fins arribar a un petit poblat de pastors, Stanet e Dërzhanes. És un poblat d'estiu fet de petites cabanes de fusta on hi viuen diverses famílies els mesos en què els ramats pasturen per les zones altes. Ens reben uns gossos cridaners que alerten tots els habitants del nostre pas. Saludem els nens i seguim el camí avall.

Entrem en una bonica fageda i baixem una bona estona dins de l'espessor del bosc. Anem acostant-nos al fons de la vall de Çerem, on comencem a trobar les primeres cases. Çerem, com gairebé tots a la zona, no té un nucli pròpiament dit, sinó un grapat de cases aïllades a força distància unes de les altres. Al cap d'amunt del poble trobem uns nens que ens demanen si necessitem una guesthouse. Els diem que en tenim una de recomanada, ja que el propietari de la que vam estar a Valbonë ens en va recomanar una. Curiosament els nens ens diuen que la recomanada és la del seu pare. M'estranya tanta casualitat, però els nens semblen de bona fe. Més tard vam saber que ni els nens tenien tan bona fe, ni que les coses passen per casualitat...

La casa on vam estar era modesta, i el menjar correcte però no més. El propietari no ens va voler dir el preu, i el dia següent vam acabar pagant 30 € per persona, el preu més car de tot el viatge per una guesthouse de les pitjors. Ens vam trobar una mica estafats, tot i que la família era agradable, amb 3 fills que ajudaven a cuidar el bestiar. Era una família típica de la zona, que pugem al poble durant l'estiu a cuidar el bestiar. Amb quatre paraules que parlaven en anglès i algunes en alemany ens vam fer entendre, i ens expliquen que passen l'hivern a Kosovo, on els nens estudien. Dormim amb una habitació rònega, però és tot el que hi ha en una casa tradicional. Probablement a la part alta de la població hauríem trobat una casa millor, però l'experiència de conviure amb una família autèntica va ser agradable.

Tanquem una primera etapa molt dura, amb més de 10 hores, gairebé 20 km. i més de 1.600 metres de desnivell. La duresa de la ruta es concentra sobretot en l'ascens al cim, opcional però molt recomanable pels que ens agrada la muntanya. Grans vistes i un entorn salvatge d'alta muntanya. Ara toca descansar.

Resum del dia:

  • 18,9 km.
  • 1.650 m. desnivell positiu
  • 1.300 m. desnivell negatiu
  • 10:30 h.
  • Ruta poc habitual i solitària. Ascensió al pic Maja e Kolatës (2.528 m.)

Etapa 2. Çerem - Dobërdol

La segona etapa de la nostra ruta balcànica es presenta molt més suau, tot i que encara ens trobem cansats del primer dia. Esmorzem a la taula exterior de la casa, recollim els estris i comencem a caminar. Els nens de la casa ens acompanyen el primer tram fins a enllaçar amb el camí principal, i ens demanen una propina per haver-nos acompanyat. El camí principal de seguida comença a pujar per dins d'un bosc. Més amunt trobem uns trams de prats molt inclinats amb alguna casa aïllada que aprofita les pastures. A mesura que guanyem alçada gaudim d'una bonica vista cap enrere, on es projecta l'escarpat massís de Kolata on havíem estat el dia anterior.

Després de la primera pujada avancem una bona estona per una pista més suau i panoràmica, que combina trams de bosc amb d'altres de prat alpí des d'on contemplem les vistes cap a les muntanyes. Ens entretenim en diversos llocs recollint i menjant-nos els gerds, abundants i al seu punt de maduració. Fins i tot trobem un rovelló! El primer que hem vist aquesta temporada. La zona és força humida, i estem pràcticament a la latitud dels Pirineus, per tenir una idea de la situació.

Deixem la pista en un revolt on marxa un camí a la dreta. És fàcil d'identificar perquè hi ha un molló que indica el canvi de país. Deixem només momentàniament Albània i entrem a Kosovo, on avançarem tan sols uns minuts ja que tornem a creuar cap al primer país. El camí planeja per unes pastures i ens acosta al poblat de pastors de Balquin. Seguim caminant en un tram de flanqueig, i tot seguit comencem a baixar. De lluny ja es veu a l'horitzó l'ampla vall de Dobërdol, destí d'avui, però encara ens queda un bon trajecte. El camí baixa i s'entafora en un torrent. Més endavant traça una llarga diagonal de flanc i en suau ascens per sobre d'una vall fonda. Pugem fins un coll que ens obre les portes a la vall de Dobërdol.

La vall de Dobërdol és amplíssima, envoltada de muntanyes suaus entapissades de verd. És una zona ideal per a les pastures d'alta muntanya. La zona baixa està a 1.700 metres d'altura, i les muntanyes arrodonides que l'envolten superen els 2.000 metres. Hi ha un gran nombre de cases i cabanyes escampades pels extensíssims prats. Avancem cap a la part central de la vall, on trobem la guesthouse Bashkimi. Es tracta d'un petit conjunt de cabanes on viu la família, i unes altres habilitades per hostes. Són una família entranyable i amistosa, que tot i no parlar gens d'anglès es fan entendre a la perfecció i fan la nostra estada molt agradable. Dobërdol és un lloc remot, on no hi ha cap mena de comoditat. No hi ha electricitat, però el Bashkimi és enginyós, i amb plaques solars ha muntat un sistema per tenir una mica de llum. Fins i tot ha inventat un sistema per tenir aigua calenta amb gas, i en aquest indret remot ens podem dutxar. El sopar és exquisit, i la senyora de la família s'ha esmerçat en oferir-nos un bon conjunt de plats de la gastronomia de muntanya albanesa.

Sopem i compartim cabanya amb dues excursionistes suïsses amb qui mantenim una bona conversa. El cel es va tapant, i havent sopat, tot just arribar a la cabana on dormim comença a ploure. Plourà tota la nit, fins i tot amb llamps i trons. Dormim molt bé dins de la cabana, sentint com plou a fora, ben abrigats perquè fa fresca. L'endemà ja veurem què podem fer...

Resum del dia:

  • 15,7 km.
  • 1.050 m. desnivell positiu
  • 370 m. desnivell negatiu
  • 06:55 h.
  • Jornada fàcil, per camins força evidents

Etapa 3. Dobërdol - Milishevc

Tota la nit ha estat plovent. De fet ens llevem i encara plou, tot i que de forma més suau. Avui teníem previst pujar el cim Gjeravica (2.565 m.), la muntanya més alta de Kosovo i la segona més alta de tots els Alps Dinàrics. La idea era pujar el cim i tornar a Dobërdol per passar una segona nit. Però només treure el cap per la cabana on hem dormit ja hem vist que no seria possible. La boira cobreix les muntanyes, plou lleugerament i la visibilitat és molt dolenta. No és dia per aventurar-se a pujar una muntanya tan alta, sense veure res, i en una zona inhòspita de Kosovo. La decisió és fàcil: si plou molt, ens quedarem a passar el dia a Dobërdol, i si s'aclareix una mica farem l'etapa normal que ens tocaria fins al següent poble, en aquest cas Milishevc.

Ens preparen un abundant esmorzar que ens prenem dins la cabana-menjador, conjuntament amb les excursionites suïsses. Hi ha una bona tria de plats locals dolços i salats: sopa de tomàquet, pebrots fregits, formatge casolà, pa, coca, melmelada de prunes, els sempre presents tomàquet i cogombre, i una espècie d'empanades fregides que són molt bones. Una cosa que no m'acabo d'acostumar és el cafè turc, i trobo a faltar un bon espresso. Esmorzem amb calma, sense córrer, amb l'esperança que el dia s'arregli una mica. En sortir, encara plou, però lleugerament. El dia és lleig i tapat, però passar un dia sencer aquí tampoc és un gran pla. Així que decidim preparar els estris, posar-nos els impermeables i sortir.

Només sortir ja veiem que no serà un dia agradable. En 5 minuts ja tenim els peus xops. Abans de sortir de Catalunya vam avaluar si anar amb sabatilles de muntanya o bé amb botes. Ambdues opcions tenien avantatges i inconvenients. Al final vam optar per portar només sabatilles per comoditat, ja que bona part del recorregut és per camins poc tècnics. Vam prioritzar el cofort assumint que els trams més tècnics o pedregosos no aniríem tan bé. Igualment en cas de pluja ja sabíem que ens mullaríem. I avui ha plogut molt, de manera que només caminar 5 minuts per sobre els prats de Dobërdol ja anem ben molls.

Entre que el dia és fosc i emboirat i que hem de creuar uns grans prats oberts, costa d'identificar el camí. Inicialment sembla que la tendència sigui seguir pel fons de l'ampla vall, però no és així. Des de les cases i cabanyes de Dobërdol hem d'abandonar la vall i enfilar fort per un camí que remunta un dels vessants que tanquen la gran vall, en aquest cas el vessant nord. El camí no sempre és clar, i pugem alguns trams prats a través. Més amunt el camí es defineix més, i l'anem seguint parant molta atenció a no perdre'l, ja que la visibilitat es redueix a pocs metres.

El camí fa zig-zags pel fort pendent herbat. Es tracta d'un vessant molt ample i amb un pendent fort i constant sobre un terra herbós. Caminem gairebé a cegues dins de la boira, amarats d'humitat i enfredorats per un vent que augmenta a mesura que guanyem alçada. Un tram perdem el camí, ja que hi ha moltes traces dels ramats, però el recuperem al cap d'uns minuts amb l'ajuda del GPS. Sabíem que anàvem ben encarats, simplement el camí ens havia quedat una mica més avall. Arribem enmig d'una mena de bretxa en una carena i l'acabem de resseguir fins al punt més alt.

Som al coll Ravino Brdo, un lloc que s'intueix que ha de ser molt bonic, però la boira ho tapa tot. Estem en un petit collet enmig d'una carena fronterera (2.242 m.), i molt a prop d'un petit cim, el Tekufiri (en albanès) o Tromeda (en montenegrí) que fa frontera entre els tres països: Albània, Kosovo i Montenegro. Amb bon temps ens hi haguéssim acostat, ja que no hi ha més de 100 metres de desnivell. Però no es veu res, anem ben xops i fa un fred intens. Un vent fred i molest ve del cantó montenegrí i fa molt desagradable el trànsit per aquesta zona. Creuem el coll i seguim el camí a l'esquerra que flanqueja per sota la carena, però la torna a guanyar uns metres més endavant al coll Qafa Bogiques.

El camí segueix direcció nord seguint l'ampla línia de la carena. Hauria estat molt bonic contemplar els paisatges des d'aquesta carena, però el dia és ben tancat. Transitar durant una bona estona per una carena a més de 2.000 metres, enmig de la boira, plovisquejant i amb vent no és gens agradable, i avancem ràpid per passar el tràngol el més aviat possible. Ens creuem amb dues excursionistes alemanyes que van en sentit contrari i ens demanen si falta gaire. Tots amb els impermeables, caputxa inclosa, guants i tota la roba que tenim a disposició, seguim endavant, elles en direcció sud i nosaltres nord. Més endavant creuem un altre collet pedregós i ja baixem uns metres cap al vessant de Kosovo. Tot i que el día continua rúfol, només perdre una mica d'alçada i deixar la carena ja s'atenua aquesta sensació tan desagradable de fred humit.

Planegem uns metres fins al coll Roshkodoli i a partir d'aquí comencem a baixar per una gran coma entepissada de verd. El camí és molt difús en aquesta zona, i les marques molt escadusseres. Perdem la traça en diversos punts i la recuperem més endavant. Com que encara estem dins la boira és una mica engoixant moure'ns gairebé a cegues i sense camí. En general la zona de Kosovo és on els camins estan menys marcats, i avui aquest fet és ben evident. Precisament el dia amb menys visibilitat és quan el camí costa més de seguir. Però estem de sort, i uns metres més endavant les boires es mig esvaeixen, i per fi poden contemplar, encara que parcialment, l'entorn que ens envolta.

Estem en una gran coma amb el pic Merijash (2.530 m.) a la nostra dreta. És un cim allargat que forma una cresta rocosa que s'aixeca per sobre d'una gran coma herbada. Anem baixant per l'ampla coma seguint com podem el camí fins a trobar el riu Lumbardhi i Deçanit. A mesura que ens acostem al peu del riu la coma es va tancant i forma una valleta estreta. Els prats alpins donen pas al bosc. Tot i que el camí sembla que vulgui travessar el riu no ho hem de fer, i cal seguir baixant per la dreta. Veiem un pastor de lluny, la primera persona que veiem en hores. La zona és bonica, ara que hi ha una mica de visibilitat, però remota. Estem en una gran coma verda i força plana, però no hi ha bestiar enlloc. Seguim baixant per la vall cada cop més estreta fins arribar al fons, on desemboquem al petit nucli de Roshkodol.

Roshkodol és un nucli dispers format per un bon grapat de cases disposades des del fons de la vall fins un bon tros amunt de les pastures inclinades que es desprenen de la muntanya Maja e Bajrakut. Les cases són petites i de fusta, però sòlides i boniques, no les barraques de pastors que havíem vist en altres punts. És un poble molt dispers, però bonic, entaforat en un punt on conflueixen diversos torrents. Tot i que és força tard, fem una breu pausa per menjar el pícnic que portàvem. Fins ara no havíem trobat el moment pel fred i la humitat. En acabat prenem la pista que baixa cap a la part inferior del poble i la seguim. Caminem una bona estona per la pista, tornem a pujar, i més endavant tornem a baixar.

Avui és d'aquelles jornades que ja tens ganes que s'acabin. Només penses en arribar a un lloc mínimament comfortable on refugiar-te del fred, canviar-te la roba, menjar alguna cosa i descansar. Seguim per la pista en tendència a pujar i arribem a unes primeres cases on veiem un parell de guesthouses. Però el poble de Milishevc encara és 3 o 4 quilòmetres més endavant, i comptem trobar-hi algun allotjament. Greu error! Continuem caminant per la pista i remuntem una última pujada forta. Un collet ample dóna entrada a la vall de Milishevc. Un petit cementiri en record de dos joves que van morir durant la guerra donen la benvinguda al poble.

Milishevc és un petit llogarret kosovar enmig de la vall del mateix nom. És una coma ampla a 1.700 metres d'alçada situat sota altes muntanyes. Les cases, com la majoria de pobles de la zona, són molt disperses i allunyades les unes de les altres. Entrem a la part alta de la coma i anem baixant. Ens fixem si alguna de les cases té algun cartell de guesthouse o similar, però no veiem res. Baixem fins a la part final del poble i no en trobem cap. Trobem dues persones amb un tot terreny i els demanem com podem si hi ha alguna guesthouse a la zona, i ens diuen que no. Ens comencem a inquietar una mica, ja que comença a ser tard (passen de les 6), anem xops, tenim fred i només volem reposar. Pugem per un ramal del poble fins unes cases i demanem a uns nens i una família. Ens entenem amb signes, i ens ofereixen menjar però no lloc per dormir.

No estem preocupats, ja que sabem que podem tornar 4 o 5 km. enrere i trobarem una guesthouse, però ens fa força mandra. Tornem a la pista principal del poble, i trobem uns nois amb un cotxe. Afortunadament un parla una mica d'anglès, i ens indica que un xic més amunt trobarem una casa que admet hostes. Pugem una mica i veiem uns altres nois que guarden un ramat. Els demanem per la guesthouse i ens diuen que és a casa seva. Ens hi acostem, amb compte ja que hi ha uns gossos grossos i poc amistosos. Els nois ens ofereixen una casa que sembla correcta de fora, però quan hi entrem ja veiem que serà un desastre. És una barraca de fusta, desangelada, sense llits ni res. Ens donen un petit matalàs i una sola manta. Fa molt vent, i la casa de fusta té forats per tot arreu. No és el lloc on viuen els nois, sinó que és una cabanya buida mentre que ells viuen en una altra cabanya uns metres més enllà, al costat de la cleda on hi ha les ovelles tancades. Passem una estona en la nostra barraca desangelada. No hi ha ningú més, ni tampoc cap cadira, ni sofà ni res, només un petit matalàs. No hi ha aigua ni electricitat. Tampoc no hi ha ni dutxa ni lavabo, només una letrina exterior. Estem pelats de fred, i ens arraulim en el matalàs coberts per la manta. Tenim l'esperança de fer un bon sopar i escalfar-nos. Ens avisen que el sopar està fet i anem a l'altra barraca. Pensàvem que allà hi vivia una família, i que la mestressa ens prepararia un bon sopar, però només hi ha els tres nois. Ens preparen una sopa de sobre, una mica de pa, un tomàquet i un cogombre. Tot això serà el nostre sopar. I ens el mengem en una taula exterior, pelats de fred, mentre que els nois es queden dins de la cabana al peu de l'estufa. Realment va ser una situació desagradable i surrealista. En pocs minuts hem acabat el sopar frugal, i tornem a la nostra cabanya, on anem a dormir ben enfredorats, tapats amb un parell de mantes brutes que hem trobat en un racó. Costa agafar el son, ja que fa fred i el vent s'escola entre els forats de la casa, però estem cansats i finalment caiem rendits. Gaire dies com aquest i costaria d'aguantar el trekking.

Resum del dia:

  • 19,9 km.
  • 985 m. desnivell positiu
  • 1.055 m. desnivell negatiu
  • 07:55 h.
  • Orientació complexa per culpa de la boira, i alguns trams poc marcats

Etapa 4. Milishevc - Rekë e Allagës

Ens despertem i encara no ens fem la idea del lloc desastrós on hem anat a parar. Fins ara les cases eren correctes, sempre menades per una família, i ens havien tractat molt bé. En canvi aquí hi viuen només tres joves que s'encarreguen del ramat, gent esquerpa de muntanya, molt poc amistosos. No tenen una guesthouse, sinó una cabanya buida on si poden ensarronar algun excursionista, doncs aquell dia fan calaix. Ni la casa ni l'actitud dels nois no cobreixen els mínims imprescindibles, ni comptant que estem en un llogarret perdut a les muntanyes de Kosovo. De fet, més endavant, parlant amb uns excursionistes alemanys (els únics que corren per aquestes terres), ens comenten que la seva guia (en alemany) els indica llocs on allotjar-se, i precisament a Milishevc les úniques opcions eren les dues guesthouses que hi havia 4 o 5 km. abans del nucli.

Ens llevem i anem cap a la cabanya on hem d'esmorzar. Sembla que els tres nois encara dormen, tot i que fa molta estona que és clar i el sol ja ha arribat a la vall. Ens assalten dos gossos grossos que surten bordant en sentir-nos. Està clar que no estan acostumats a rebre gent. Els gossos ens encerclen en un racó bordant molt fort. Vam passar por, ja que aquests gossos són ferotges i poc amistosos. Amb el soroll va sortir corrent un dels nois que va fer marxar els gossos. Va ser un bon ensurt, ja que semblava que ens volguessin mossegar, sobretot a la Sílvia, que van ben arraconar bordant i ensenyant les genives.

Després de l'ensurt, els nois es lleven i encenen el foc. Avui ens conviden a passar a dins de la cabana-cuina, i almenys no els pelem de fred. Preparen l'esmorzar, de nou una sopa de sobre, pa, un tomàquet, un cogombre, i avui també una mica de formatge. També ens fan un te, que és d'agrair. Havent esmorzat preparem els estris i marxem de la casa dels desastres. Baixem a la pista principal i trobem un senyal del camí que ens indica el punt on hem de començar a pujar per uns prats inclinats.

Trobem un primer senyal que ens indica el punt on el camí hauria de començar a remuntar els prats. Però no hi ha camí, sinó que hem d'anar pujant prats a través. Sembla que en realitat hi havia un camí precari, però que començava a la part més alta del poble dispers de Milishevc. En tot cas nosaltres estem tranquils perquè anem seguint un track, i tot i que no hi ha camí pròpiament dit, anem pujant per uns prats oberts on cal fixar-se més en la trajectòria global que no pas el punt concret per on passes. La pujada és molt dura i enfila direcció nord.

El temps és molt millor que el dia anterior. Encara no ha acabat de fer net, i queden força núvols, però es van obrint clarianes. Com que pugem per prats alpins, encara queda molta mullena, i en pocs minuts tornem a tenir els peus xops. A mesura que pugem contemplem de lluny el bonic pic Gjeravica, un punt més alt de Kosovo, un cim elegant, roicós i aïllat que presideix una gran zona muntanyosa però amb turons verds i arrodonits, de manera que destaca molt. Era el cim que havíem de pujar el dia anterior, però el temps ens ho va impedir. Un tros amunt el camí es defineix una mica més, però cal parar molta atenció ja que durant molts trams és pràcticament inexistent. Estem en una zona inhòspita, molt poc visitada, ja que tot el sector de Kosovo és el menys transitat de tota la ruta.

Hi ha poca gent que faci la ruta sencera de Peaks of the Balkans, ja que és un itinerari dur físicament, i a més cal assumir la incomoditat d'alguns dels allotjaments en petits poblets de pastors. Precisament la zona de Kosovo és on els camins són més precaris i poc marcats, i en general els pobles més remots. Molts excursionistes fan versions més curtes de la ruta, des d'un, fins a 3 o 6 dies. La ruta es pot escurçar en molts punts. Com dèiem també més amunt, bàsicament els pocs excursionistes que trobem (una mitjana de 2 per dia), són alemanys, ja que l'única guia publicada és en aquest idioma a l'espera d'una en anglès que ha de sortir aquest any.

Després d'una bona estona de pujar fort arribem a un altiplà situat aproximadament a 2.100 metres d'alçada. Tenim al voltant petits pics pedregosos. El camí creua l'altiplà en tendència cap a la dreta. Fem un llarg flanqueig guanyant poca alçada i ens situem a sobre a l'estany Pusi i Magareve (2.099 m.) que està pràcticament sec. Estem vivint un estiu molt sec, i la majoria de torrents i estanyols s'han assecat. Voregem per sobre l'estany sec, i arribem a un collet on hi ha un petit cementiri amb 3 lloses de pedra. El camí tendeix lleugerament a l'esquerra i es torna difús. Costa endevinar el pas, ja que sembla que passa poca gent per aquí. La boira ens torna a embolcallar, però són boires passatgeres.

Abandonem els prats d'alçada i entrem en una vall que es va tancant a mesura que anem baixant, sempre direcció nord. Baixem per dins d'un bosc força espès, i amb la mullena d'aquests dies quedem encara més xops. La baixada és molt llarga i pesada, tot i que el camí és fàcil i agradable. Aquí sí que és fàcil de seguir, ja que sempre va seguint pel fons de la coma. Hem de perdre més de 1.200 metres de desnivell, i durant molta estona anem baixant per dins del bosc. Tenim però una bona distracció, que consisteix en collir i menjar gerds i maduixes salvatges, ambdós ben abundants. Són deliciosos!

Després de molta estona baixant trobem una mena de pista de desbrossar. La seguim avall i passem al costat d'una casa. La pista segueix baixant fort i al fons ja veiem la vall de Rugova. En un revolt deixem la pista i creuem un prat. Passat el prat el camí torna a baixar fort enmig d'una bonica fageda. Baixem encara uns minuts més per dins de la fageda, i finalment, després de molta estona arribem al fons de la vall, al peu del riu Lumbardhi, a la vall de Rugova. La vall de Rugova és una vall important que antigament era l'única connexió entre Kosovo i Montenegro. És una vall tancada i enclotada solcada pel riu Lumbardhi, i tota la zona va ser declarada parc nacional. Hi ha un turisme incipient, ja que tot l'entorn és molt bonic.

Després de 4 dies per la muntanya, sense cobertura de mòbil, sense pràcticament veure ningú, i els dos últims dies amb un temps poc agradable, de sobte tornem momentàniament a la civilització. Només arribar a la vall de Rugova trobem una carretera asfaltada que solca la vall, i que és força transitada, sobretot per turistes. Sobta veure cotxes de molts països: Alemanya, Estats Units, Itàlia,... Ens expliquen que són generalment kosovars que han anat a viure a l'estranger, i que tornen per vacances. Kosovo va viure un gran èxode per motius econòmics i polítics. Però a part de la carretera, també ens sobta trobar el Rugova Camp, un complex turístic molt ben condicionat on fem parada per dinar. Després de l'útim dia tan desastrós a la guesthouse on vam passar gana, fred i gairebé por, de sobte trobar un lloc on menjar bé, sembla un regal caigut del cel. Fins i tot podem fer un gelat de postres, i cal confessar que teníem una mica de delit de dolç, després d'uns dies menjant tomàquet i cogombre per les muntanyes, on no hi ha costum de fer postres.

Ben satisfets d'un dinar homologable als nostres costums més occidentals, seguim la ruta. Toca ara un tram poc interessant, ja que hem de caminar 1,5 km. pel peu de la carretera. Cal anar amb compte ja que passen alguns cotxes, i la carretera és estreta. Tot i caminar per asfalt, el tram es fa curt, ja que caminem per dins del bosc i al peu del riu. La vall és tancada i ombrívola, cosa d'agrair ja que fa molta calor. Hem baixat molt, i estem per sota dels 900 metres. Caminem fins que trobem un trencant molt evident a la dreta. El prenem i comencem a pujar per asfalt. Caminem uns 3 quilòmetres pista amunt i passem al costat de diverses cases aïllades i un petit restaurant. S'acaba l'asfalt i continua una pista de terra que seguim amunt.

Tot i pujar per pista, la ruta es fa agradable, ja que estem en una zona boscosa molt bonica amb grans avets i alguna casa de fusta aïllada. Trobem una cruïlla i girem a l'esquerra. Trobem un tallador que té ganes de xerrar, i ens demana on anem. No parla anglès, però sí una mica d'alemany. Intentem mantenir una conversa amb les quatre paraules que sabem en aquest idioma, suficients amb ganes d'entendre's. La veritat és que en general tant els albanesos com els kosovars són amables i amistosos. Ens indica el breu camí que ens queda fins a la guesthouse Ariu, on passarem la nit. Hi arribem en pocs minuts.

La guesthouse Ariu (+386 49 867 098) és una bonica casa a la part més alta de Rekë e Allagës, un nucli rural dispers al vessant nord de la vall de Rugova. La casa la porten el Mustafa i la seva dona Fetija. Són una parella entranyable i amistosa que fan tot el possible per fer l'estada ben agradable. En ser un poble de bon accés en un vessant de la vall de Rugova, aquí la casa ja és més sòlida, no una cabana a la muntanya. És una casa de fusta però d'aspecte occidental, amb tots els serveis: aigua, llum, bany complet i habitacions amb lliteres. Fins i tot podem fer una cervesa!

La Fetija ens prepara un sopar exquisit, amb una bona mostra de plats tradicionals de la cuina albano-kosovar. Fins i tot la Sílvia ajuda uns minuts a la mestressa a preparar-lo. La Fetija parla un anglès molt bàsic, i el Mustafa parla alemany, ja que havia treballat a Suïssa quan era més jove. Coincidim amb quatre nois alemanys amb qui compartirem taula per sopar i una bona conversa. Són uns joves molt agradables que estan fent també la ruta Peaks of the Balkans. Fem un bon sopar i fins i tot provem el Raki, una mena d'aiguardent molt fort típic de la zona.

Resum del dia:

  • 16,1 km.
  • 875 m. desnivell positiu
  • 1.250 m. desnivell negatiu
  • 06:30 h.
  • Primer tram força perdedor. Baixada llarga i pesada fins a Rugova. Resta fàcil.

Etapa 5. Rekë e Allagës - Kuqistë (Guri i Kuq)

Comencem el dia amb un bon esmorzar a la comfortable casa del Mustafa i la Fetija. Després d'uns dies de viure en cabanyes de pastors, s'agraeix la comoditat d'una casa amb tots els ets i uts. El dia es lleva esplèndid. Sembla que hem deixat enrere els núvols i les boires. Preparem els estris i comencem a caminar al darrere mateix de la casa, no sense abans fer-nos una foto de record amb els propietaris de la casa, que tan bé ens han tractat, i que just quan marxem estan escurant el corral de les vaques. Els saludem i comencem a caminar per uns prats molt inclinats a sobre mateix de la casa.

En aquesta cinquena jornada farem una variant de la ruta oficial, ja que volem pujar el pic Hajla, un cim ben destacat al límit entre Kosovo i Montenegro. Bona part del recorregut és comú, però allargarem l'etapa per pujar fins al cim. Anem deixant enrere el poble dispers de Rekë e Allagës a mesura que pugem fort per una zona de pastures obertes i amples. En canvi ens anem acostant a la base de l'ampla muntanya que volem pujar. Creuem unes pastures sota mateix de la base del cim i arribem fins una font on també hi ha un indicador. El camí més directe segueix endavant, però nosaltres volem fer un tomb per pujar per la cresta. Així doncs a peu mateix de la font, on hi ha una taula amb bancs, prenem una pista precària que marxa a la dreta.

Planegem a la base de la muntanya, amb la vall i el poble ja molt avall. La pista avança vorejant cap a la dreta la base de la muntanya. Avancem per la pista exactament un quilòmetre, fins arribar a la base oriental del cim. Aquí retallem per un caminet que puja per uns prats fins on comença la roca. Trobem un camí que ve del cantó de Montenegro, ja que la carena del cim marca la frontera entre els dos estats. Girem a l'esquerra i comencem una pujada duríssima fins a la part superior. Anem seguint un caminet precari que puja molt fort. Un tros amunt trobem alguns primers exemplars de flor de neu, i a la part superior en veurem moltes més. Després d'una bona estona de pujar molt fort arribem a la part superior de la carena, on aquesta es fa més estreta i definida. Al mateix temps el pendent disminueix.

Assolim els 2.300 metres, ja a la part alta de la carena. Les vistes cap a ambdues bandes són sensacionals i amplíssimes. A la dreta hi tenim Montenegro, amb una plana extensíssima sota les parets que gairebé cauen en vertical centenars de metres. A la dreta el sector d'on venim de Kosovo, marcat per un paisatge més amable amb prats alpins molt inclinats que arriben fins a la mateixa carena. Ja només ens queda anar resseguint la carena per un camí còmode i amb pendent més suau. Avancem cap a l'oest seguint el fil, cada cop més estret, gaudint de la flor de neu en tota la seva magnificència, i d'un paisatge amplíssim. Finalment coronem els 2.403 metres del pic Hajla.

No és un dels cims més destacats per alçada, però sí per prominència, ja que és un cim força aïllat de la resta, el punt més al nord que visitarem durant el nostre trekking. Durant els 5 primers dies hem anat avançant sempre direcció nord-est, i a partir d'ara ja iniciarem la tornada, i caminarem en sentit sud-oest. És a dir, som al punt més llunyà de la nostra ruta. Fem una bona pausa al cim i aprofitem per dinar. També coincidim amb els excursionistes alemanys, que han pujat pel camí normal. Contemplem el paisatge, tot i que algunes boires passatgeres ens volen fer la guitza.

Després d'una bona estona al cim, seguim caminant per l'aresta, ampla i més arrodonida pel vessant de Kosovo, i aèria i vertical cap a Montenegro. Anem baixant direcció oest fins que el pendent es suavitza i un caminet comença a baixar a l'esquerra per uns forts pendents herbats. El camí traça diversos girs per anar perdent alçada i mica en mica baixem cap a una zona de pastures vora un poble de pastors, on no acabem d'arribar ja que tendim més a l'esquerra. Un cop a les pastures, seguim baixant fins a trobar una coma que baixa molt dreta, amb algun pas que ens fa posar fins i tot les mans a terra. Si haguéssim anat més cap al poblat de pastors, segurament hauríem trobat un millor camí, però baixem pel dret fins una pista que s'endevina més avall.

Trobem una pista secundària que ve precisament de la base de la muntanya, de la font on hem començar a pujar fort. La seguim cap a la dreta tot planejant durant una bona estona, i ens porta a les envistes del Pepaj. No hi acabem d'arribar, sinó que retallem pel dret baixant per uns pendents d'herba que ens porten de nou a la pista en una cruïlla. Abandonem la pista i seguim baixant pels prats. Busquem un camí poc evident i difícil de localitzar, però gràcies al GPS ens anem orientant cap a la part més baixa d'aquest nucli dispers. Trobem una nova pista secundària als peus d'una tanca i sobre unes cases de fusta de pastors. Anem baixant per la pista que es va entaforant en un torrent cada cop més estret. La pista esdevé camí pedregós, i va baixant pel mateix llit del torrent sec. Baixem fort durant molta estona, amb una calor intensa, ja que som força avall. Fem una breu pausa en un petit mirador, on hi ha una taula amb bancs per seure. Seguim baixant i arribem als afores de Drelaj.

Drelaj és un altre poble dispers situat a poc més de 1.000 metres d'alçada. Hi ha una guesthouse, on hi ha gent que finalitza l'etapa. Era una opció, però veiem que és d'hora, i a més a més el poble no és especialment interessant per quedar-s'hi. És un poble força desangelat situat prop d'una carretera principal. No té l'encant dels pobles de muntanya. Però seguir fins al proper poble, implica fer uns quants quilòmetres més. Decidim seguir endavant. Passem prop de la mesquita i baixem cap a la part inferior del poble, on hi ha l'accés a la carretera. Baixem a l'asfalt i girem a la dreta.

En aquest punt, si pogués tornar enrere, canviaria la decisió, ja que vam caminar durant molta estona per un tram d'asfalt avorrit. Volem anar al poble de Kuqishtë, i des de Drelaj s'hi accedeix per carretera en 5 o 6 quilómetres. Més tard ens expliquen els joves alemanys, que tornarem a trobar al complex on passarem la nit, que la seva guia els recomana agafar l'autobús i accedir directament a la població en pocs minuts, ja que l'alternativa a peu és llarga i pesada. Sense saber-ho, nosaltres seguim la ruta oficial.

Així doncs baixem al fons de la vall per on transita la carretera d'accés al poble. En comptes de baixar cap a la vall principal (esquerra), marxem cap a la dreta. Caminem molta estona per una carretera asfaltada entremig d'un congost. Al cap d'uns quants quilòmetres deixem l'asfalt i seguim pujant, ara més fort, per una pista que marxa a l'esquerra, i que puja fins al poble de Dugaivë. En resum, des de Drelaj, hem pujat més de 6 quilòmetres per asfalt i pista, en un recorregut poc interessant. Sí que és bonic el poble de Dugaivë, un nucli de cases aïllades, com tots els pobles de la zona, situat en una valleta ampla i verda.

Però hem pujat fort fins a Dugaivë per tornar a baixar. Ens enfilem fins a l'extrem sud del nucli pujant fins a un collet ampli al fons d'uns prats. Fem una pausa cansats per l'acumulació de quilòmetres i per la llarga i fatigosa pujada. Tot seguit prenem un camí més o menys indicat que comença a baixar. Comença més suau, però de seguida baixa molt fort fent zig-zags per perdre alçada. Baixem fort durant una bona estona per dins del bosc fins que el pendent es suavitza just abans d'entrar a les primeres cases de Kuqishtë. Baixem fins a la carretera i la creuem per un pont. De fet el lloc d'arribada no és ben bé la població de Kuqishtë, sinó el complex Guri i Kuq, situat quatre quilòmetres més amunt. Quatre quilòmetres que haurem de fer per una carretera asfaltada en forta pujada.

Aquests 4 km. per asfalt es fan molt pesats, ja que portem més de 20 km. i un desnivell més que considerable. Arribem al complex Guri i Kuq força esgotats, i ens asseiem a la terrassa per recuperar forces. Estem en un complex turístic al límit de la vall de Rugova, en un indret alçat amb bones vistes cap a les muntanyes de l'entorn. És un complex gran, amb petites cabanes de fusta que són els allotjaments pels hostes. El complex és ple, i encara estem de sort ja que ens acomoden en una de les cases dels treballadors. Tenim una habitació força comfortable, i els àpats els fem al complex, on hi ha una gran terrassa i un restaurant d'estil kosovar, podríem dir, però amb notes occidentalitzades.

Com deia anteriorment, si pogués tornar enrere hauria retallat la ruta, ja sigui prenen l'autobús des de Drelaj fins a Kuqishtë, o fins i tot un taxi directament fins al complex Guri i Kuq, ja que no té gaire sentit fer un bon esforç per caminar sobre asfalt. En tota la ruta, potser és l'únic tram que considero que no està ben resolt i que es fa avorrit, la resta més o menys sempre vas avançant per un entorn de muntanya. Fem un bon sopar a Guri i Kuq i anem a dormir esgotats.

Resum del dia:

  • 26,9 km.
  • 1.765 m. desnivell positiu
  • 1.645 m. desnivell negatiu
  • 09:55 h.
  • Bonic ascens al pic Hajla. Alguns trams perdedors. Jornada molt llarga, amb un últim tram per asfalt i pista molt pesat. Possibilitat (i recomanació) d'evitar-lo.

Etapa 6. Kuqistë (Guri i Kuq) - Babino Polje

Ens llevem i anem cap al complex turístic quan obren, i pràcticament som els primers d'esmorzar. Ens hem alimentat diversos dies del menjar tradicional, però val a dir que avui hem gaudit d'un esmorzar més occidental, sobretot un bon cafè amb llet que portava dies trobant a faltar. Seguim la rutina de cada dia: havent esmorzat preparem els estris, carreguem aigua i comencem a caminar. Precisament l'aigua que vam carregar aquí ens va provocar alguns problemes intestinals un parell de dies més tard. Uns excursionistes alemanys ens van explicar que diverses persones que havien passat pel mateix complex turístic havien tingut problemes digestius, i sembla ser que l'únic nexe d'unió és haver agafat aigua en aquest punt. Mentre érem a la muntanya, les fonts sempre eren netes, però en aquest indret més civilitzat sembla que els virus s'hi troben a gust.

El camí està indicat des del mateix complex turístic, i marxa en direcció sud. Primer s'enfila al peu d'unes cases de fusta ben boniques, i tot seguit avança per dins d'un bosc d'alta muntanya. Per sobre s'endevinen muntanyes punxegudes i esmolades. Pugem amb un camí agradable i ben fresat, però força dret, i ho fem durant una bona estona. Quan el pendent es suavitza arribem al peu de l'estany Liqeni i Kuqishtë. És un estany poc profund amb una aigua verdosa. Està situat sota muntanyes escarpades, en un entorn molt bonic. Trenca la placidesa i bellesa de l'entorn el munt d'escombraries que hi ha a la vora. És un lloc molt bonic i força accessible des del complex (portem una hora caminant), i sobretot la gent del país, encara no ha adquirit prou respecte per l'entorn natural, i és freqüent que la gent surti a la muntanya i llenci tot allò que l'hi sobri (ampolles, llaunes, caixes,...) Una llàstima.

Voregem l'estany, pugem uns metres fins un collet, i tot seguit baixem fort uns minuts fins arribar al peu del segon estany, el Liqeni i Drelajve, que trobem pràcticament sec. Passat l'estany comença una pujada llarga i progressiva per una coma ampla entre una línea de muntanyes a banda i banda. Entrem en una zona muntanyosa molt bonica i agradable, que podem gaudir plenament gràcies a un camí de pendent moderat. Arribem a una esplanada sota una gran paret de roca, als plans de Lugu i Shkodres, i trobem una bifurcació de camins. Abandonem la vall principal que anàvem seguint, i girem a la dreta per enfilar-ne una de perpendicular amb un pendent més fort. Pugem més intensament durant uns minuts fins al coll panoràmic de Jalenka, a 2.255 m.

Al coll trobem un grup de txecs que estan fent una pausa. Contemplem el paisatge des de l'ampli coll. Mirant enrere d'on venim es veu la vall que seguíem, i al darrere una muntanya abrupta i vertical. Al davant s'obre una vall molt més plàcida i amable, coberta de verd fins gairebé l'infinit. Des del coll abandonem durant uns minuts el camí principal per enfilar-nos fins un cimet arrodonit i secundari des d'on tindrem una visió àmplia d'alguna de les valls que hem anat creuant aquests darrers dies, ja que el lloc és molt panoràmic.

Tornem al coll i baixem cap al sud fent una llarga diagonal de flanc entremig dels prats inclinats fins al coll Qafa e Drerit. El camí ens porta a trobar una carena ampla i arrodonida, i la resseguim pel fil, contemplant a l'esquerra (est), la vall que vam creuar el dia de la boira, i al darrere la bonica muntanya Merijash (2.530 m.) Caminem una bona estona pel fil de la carena en un trajecte plàcid i agradable. Avancem pràcticament de pla en un entorn amable i bonic, tot cobert d'herba i alguns trams entapissats de lila gràcies als erols de flors. Avancem per la carena fins al coll de Selo Zavoj, on coincidim amb un parell de ramats amb els seus pastors. Un d'ells té ganes de xerrar, tot i les dificultats idiomàtiques.

Aquesta línia de carena que fa estona que seguim, és alhora línia fronterera entre Kosovo i Montenegro. Arribats al coll comencem a baixar cap a la dreta i abandonem definitivament Kosovo i entrem a Montenegro. Baixem durant una bona estona per prats inclinats, primer per un camí més evident, i després fent mans i mànigues per trobar la bona traça. Mica en mica es va obrint la visió de la bonica vall de Babino Polje sota els nostres peus. Anem perdent alçada fins a baixar al fons de l'ampla vall, on trobem una pista que anirem desfent. La pista va creuant el poble dispers durant quilòmetres. Baixem cap a la part baixa, on hi hi trobarem la guesthouse on ens allotjarem.

Passarem la resta de la tarda i ens allotjarem a la casa Triangle Woodhouse, una preciosa caseta de fusta adaptada com a allotjament rural que porta una família jove i molt amable. És potser la millor casa on ens hem allotjat, típica de la zona, però alhora amb totes les comoditats occidentals. L'Armend, l'amo de la casa, és un jove amable i perfeccionista que parla un anglès excel·lent. Després de dutxar-nos reposem una estona al jardí de la casa, jugant amb les dues nenes i un cadell de gos. Ens preparen un sopar exquisit i molt ben presentat, digne de qualsevol restaurant elegant. Passem una bona vetllada en companyia dels nois alemanys amb qui tornem a coincidir, avui ja per últim dia.

Resum del dia:

  • 18,1 km.
  • 1.265 m. desnivell positiu
  • 1.120 m. desnivell negatiu
  • 07:40 h.
  • Jornada agradable en un entorn d'alta muntanya. Segona part per carenes arrodonides amb excel·lents vistes.

Jornada 7. Babino Polje - Plav

Ens llevem a la casa de fusta i esmorzem. L'allotjament d'avui no és comparable amb la resta de llocs on hem estat, en general molt més rústics i tradicionals. La casa d'avui és una bonica segona residència de muntanya, adaptada per allotjar hostes, però amb totes les comoditats. És un lloc bonic i bucòlic, i tant l'Armend, com la seva dona, com les seves filles, són molt simpàtics. La cuina és molt cuidada, i ens ofereixen alguns plats tradicionals. També fan un pa de llavors exquisit. Com la majoria de les cases de tota aquesta zona, tenen una cuina de llenya a l'exterior, un tipus de cuina econòmica amb forn on es preparen la majoria dels menjars.

Havent esmorzat seguim la rutina de sempre, preparar els estris i començar la ruta. Comencem a caminar al peu de la mateixa casa, i l'Armend ens indica un camí que permet retallar la pista. El camí és molt agradable, i s'enfila per un magnífic bosc d'avets. Pugem una bona estona a l'ombra del bosc espès, i finalment desemboquem en una pista el peu d'un petit poblat que aprofita unes pastures inclinades amb vistes panoràmiques cap a la vall. Seguim la pista enllà, ara planejant després d'una bona pujada, i avancem per sobre d'una gran zona de pastures, amb petites cases de pastors arreu.

La pista ens porta fins al petit poblet de Bakovica katun, un nucli de cabanyes d'estiu on els pastors viuen durant l'època en què el bestiar pastura per la muntanya. No són pobles fixes, sinó poblats temporals. Just al petit poble abandonem la pista i prenem un caminet que avança direcció sud. Tornem a pujar ara per un bosc espès i humit que ens fa pensar que en aquesta zona hi viuen óssos i llops. Ja ens agradaria veure'n algun, aixó sí, a certa distància, i pensem que aquest seria un bosc ideal per aquests animals, un bosc espès, salvatge i solitari. Però res de res.

Els camins de Montenegro estan força més marcats que a Kosovo i Albània, i hi ha una bona xarxa de senders indicats. El nostre camí puja durant molta estona per dins del bosc, però és ben fresat i no té pèrdua. S'enfila fins una de les atraccions naturals de la zona, el llac Hridsko jezero, situat dins d'una zona d'especial protecció al parc nacional de Prokletije. Tot i la protecció, també aquí hi ha molta brossa. Arribem a aquest bonic estany de muntanya situat sota les parets verticals d'un cim molt escarpat, el Hridski Krš. L'estany està envoltat d'un bosc d'avets en una magnífica zona d'alta muntanya. Gairebé tots els dies ens hem mogut per un entorn calcari, però aquí estem en una petita illa de granit, i les muntanyes semblen més escarpades encara.

Voltem l'estany per l'esquerra contemplant-ne els diversos angles. És un estany d'alta muntanya molt bonic, i una excursió molt típica per la gent de la zona. No ens entretenim gaire estona a l'estany, ja que els núvols estan creixent molt ràpidament. De fet avui la previsió meteorològica indica la possibilitat de ruixats i tempestes a partir del migdia, i sembla que l'encertaran. Així doncs voltem l'estany i continuem pel camí que avança a l'altre cantó, i fins i tot puja una mica fins a trobar una pista. Planegem per la pista cap a la dreta fins una caseta de fusta, on de nou l'abandonem i seguim per un caminet a l'esquerra que s'enfila cap a uns prats.

Ens enfilem a una bonica carena suau i arrodonida, verda per tot arreu, i amb bones vistes cap a les valls que l'envolten. Comencem a sentir els primers trons i accelerem el ritme. El camí de la carena és molt agradable, però els trons ens fan caminar ràpid. Al cap d'uns minuts el camí comença a perdre alçada, cosa que ens tranquil·litza una mica, ja que en cas de llamps, millor no ser dalt d'una zona de carena oberta. Cauen les primeres gotes, però és només un cap de broma. La carena comença a baixar, i el camí va resseguint el fil. Baixem més decididament durant uns minuts fins a desembocar en una pista al peu d'una casa. Ens apropem a la part baixa de la vall, i ja es veuen més cases.

Seguim caminant ràpid i arribem a una pista principal. La seguim només uns metres, ja que el nostre itinerari marxa a l'esquerra per un caminet. Creuem el rierol del fons de la vall i seguim per l'altre cantó. Som ja prop de Plav, el poble més gran de la zona, i també el més gran pel que passarem durant tota la ruta. La pista que hem deixat, de fet desemboca a la carretera i en pocs quilòmetres hi podríem arribar. El nostre camí però voreja més per sobre, sense perdre tanta alçada. El camí planeja per una zona de pastures i petites cabanyes de pastors lleugerament enfilada sobre la vall.

Caminem cada cop més de pressa. Tenim a l'esquena uns núvols foscos i amençadors, i els trons se senten cada cop més a prop. Sens dubte és l'etapa que hem caminat més ràpid, en algun punt gairebé córrer. Afortunadament aquest últim tram el camí és fàcil i planer. Desemboquem en una pista que va voltejant la muntanya i s'encara definitivament cap al sud en direcció a la ciutat que ja comencem a veure entre els arbres. Amb la tempesta a l'esquena arribem a l'entrada de Plav, una petita ciutat força dispersa amb un gran llac en un extrem. Comencen a caure unes gotes d'aquelles tan grosses, senyal inequívoc que tenim la tempesta a sobre. Gairebé correm els últims metres entrant al poble, on hi ha la comissaria de la policia de fronteres. Cal segellar el permís, i només arribar al porxo de la comissaria comença un xàfec fort.

Ens vam salvar pels pèls, ja que un cop dins comença a ploure amb intensitat. És una tempesta d'aquelles d'estiu, que probablement no durarà gaire estona, però que és molt intensa. Si ens hagués enxampat en 5 minuts hauríem quedat com ànecs. Com deia, a part de sol·licitar els permisos als 3 països per creuar les fronteres, les autoritats de Montenegro exigeixen anar físicament a la comissaria de fronteres de Plav per validar i segellar el permís. En el nostre cas ha estat una gran sort arribar a la policia, ja que es troba just a l'entrada del poble per la banda d'on veníem. Si no l'haguéssim trobat ens hauríem mullat. Tardem uns 10 minuts a fer el tràmit, però un policia molt simpàtic ens convida a quedar-nos fins que passi el ruixat. Ens ensenya fotos dels seus 4 fills i ens explica, amb un anglès molt bàsic, que té bona part de la família vivint a l'estranger.

Quan passa la tempesta tornem a caminar cap al centre de la petita ciutat. És petita en habitants, poc més de 3.000, però gran en extensió, ja que no hi ha grans edificis sinó majoritàriament cases aïllades. La població de Plav és principalment d'origen bosni i de religió musulmana. Al centre de la ciutat passem al costat de dues mesquites, una de moderna i una de molt més antiga i interessant, amb un curiós minaret de fusta. Creuem tota la ciutat ja que tenim previst allotjar-nos al complex Lake Views, situat a la part més baixa de la ciutat, al peu del gran llac. De fet des de la comissiaria fins al complex caminem gairebé 3 quilòmetres. El complex Lake Views és bàsicament un càmping, amb restaurant i també algunes habitacions. Havíem llegit que les habitacions eren molt correctes i el preu acceptable. Ens diuen però que les tenen totes plenes, i que ens en poden oferir una en uns baixos. És un petit apartament rònec i desangelat, però és econòmic, i per passar una nit ja ens anirà bé. També hi ha un restaurant on soparem. El menjar és tan sols correcte, fins i tot una mica car pel que és. Millor menjar al centre de la ciutat, però com que és força lluny, ens va fer mandra tornar-hi a pujar al vespre.

Resum del dia:

  • 21,8 km.
  • 635 m. desnivell positiu
  • 1.180 m. desnivell negatiu
  • 06:30 h.
  • Ruta fàcil per petits poblets de pastors i ascens al llac Hridsko jezero. Caminem ràpid sota l'amenaça de fortes tempestes.

Jornada 8. Plav - Vusanje

Iniciem la nostra vuitena etapa, la primera íntegrament en terres montenegrines. Sortim del complex Lake Views i pugem cap al centre de Plav. Esmorzem en un forn de pa i seguim caminant creuant tota la població de nord a sud. Sortim per un vial asfaltat que passa al costat de diverses cases als afores del nucli. Caminem força estona sobre asfalt fins que trobem una desviació a la dreta i prenem una pista de terra. Al cap d'uns metres de pujar per la pista, arribem a un petit mirador natural als afores del poble, des d'on es poden contemplar el nucli urbà i el llac, tot i que hi ha una mica de boira baixa produïda per la condensació del mateix llac.

Prenem una pista de terra per la qual caminarem uns quants quilòmetres. La pista avança per un bosc espès d'avets al peu de la petita muntanya Karaula. Al principi la pista és distreta, però al final es fa llarga i un pèl monòtona. Quan ja portem 11 quilòmetres caminant, bona part d'ells per la pista, l'abandonem i prenem un camí de muntanya que s'enfila a l'esquerra. Continuem caminant per dins d'un bosc espès amb poques vistes, però el lloc és agradable, fresc i ombrívol. Un tros amunt el camí creua un gran prat (katun Preljvukal), on hi ha restes d'antigues cabanes de pastors. Un cop creuat el prat el camí s'enfila fort i després molt fort per una costa molt pendent fins al cim Vrh Bora (pic Bor), de 2.106 metres.

Des del pic Bor tenim una panoràmica amplíssima: cap al cantó d'on venim podem contemplar la gran plana on hi ha la ciutat de Plav i el seu llac. Més a l'oest la població de Gusinje i l'ampla vall del riu Ljuča. I finalment cap al sud es comencen a entreveure les punxegudes muntanyes del sector Kolata, on vam enfilar-nos el primer dia de la ruta. Fem una pausa al cim i ens mengem l'entrepà que ens havíem preparat com a dinar. És un lloc esplèndid, amb unes vistes àmplies cap a totes bandes, i fa un temps perfecte per descansar uns minuts.

Seguim caminant cap al sud i ara ho fem per una carena ampla i entapissada de verd. Pel camí trobem diversos recol·lectors de nabius, que porten una mena de raspalls per pentinar les plantes i recollir els fruits. Curiosament en cap de les cases on vam estar no ens van oferir cap producte fet amb nabius (mirtils), però en canvi vam trobar molts recol·lectors en diversos punts del recorregut.

A mesura que avancem cap al sud ens anem apropant a una zona més muntanyosa. Just davant tenim el gran massís Kolata, una extensa zona de muntanyes calcàries força escarpades. Ens hi apropem seguint una línia de carena que també ens ofereix una bona vista cap a les valls de banda i banda, des d'on albirem petits poblets allà on hi ha una zona prou gran de pastures. El camí és molt agradable, i planegem una bona estona per la plàcida carena entapissada de verd, però amb plapes liles gràcies als erols de cameneris (o llorer de Sant Antoni, o epilobis).

Passem a la vora de tres petits estanyols, gairebé secs, i avancem encaminats cap a les muntanyes que cada cop tenim més a prop. El camí ens porta fins un planell al peu mateix d'on comencen les muntanyes. És un lloc ja conegut, ja que hi havíem passat la primera etapa, aquella en què no vam seguir el camí normal sinó que vam buscar una ruta alternativa més alpina per pujar al massís de Kolata. Al prat just sota les parets rocoses hi ha un indicador de camins. Girem a la dreta i creuem una zona càrstica plena de forats i reguerons fruit de l'erosió hidrològica.

Passat el tram càrstic, entrem a la capçalera d'una llarga vall que haurem de desfer fins al fons. És la vall de Zarunica, que baixa des de la capçalera dels plans del katun Grlata fins al poble de Vusanje. Entre un punt i l'altre hi ha gairebé 1.000 metres de desnivell, de manera que la baixada serà llarga. El pendent és progressiu, i la vall força oberta. Perdem alçada lentament, en una ruta que es fa llarga en alguns punts, sobretot per culpa de la calor. A mitja vall passem al costat d'una cabanya de pastors, on hi viu una família en temps estival. Seguim baixant i entrem en una zona més boscosa. Encara més avall arribem a un petit nucli de 4 o 5 cases de pedra, el katun Zarunica (katun en la llengua local significa precisament poblament d'estiu dels pastors). Aquí trobem una pista per la que anirem baixant fins al fons de la vall.

Arribem a la part alta del poble de Vusanje, allargassat des de les costes per on baixem fins al peu de la vall. Vusanje és un poble molt bonic, situat enmig d'una vall ampla envoltada d'altes muntanyes, en forma de canó. Està situat a l'entrada del parc nacional de Prokletije, una de les grans atraccions turístiques d'aquesta zona muntanyosa. Des d'aquesta part alta del poble per on entrem, tenim una bonica panoràmica de la vall on comença el parc nacional, envoltada de cims alts i esmolats.

En apropar-nos a les cases trobem un home amb dos cavalls que ens demana si necessitem una guesthouse. Ens havien recomanat la guesthouse Dedushi, i l'hi diem que ens dirigim cap allà. Ens diu que ell és el propietari de la gueshouse on volíem anar. Primer som una mica escèptics, ja que havíem tingut alguna experiència negativa en aquest sentit, però efectivament l'home ens acompanya fins a casa seva que és la guesthouse on volíem anar. Parla un anglès força correcte, tot i ser un home al voltant de la seixantena. La guesthouse és la casa on viuen, una casa gran, moderna i amb tots els serveis, fins i tot wifi.

Descansem una estona al porxo de la casa, fins i tot fem una cervesa i ens dutxem. En aquesta segona part de la ruta els pobles on arribem són una mica més grans, i podem gaudir de més comoditats que no teníem a la primera part (sobretot a la zona intermitja d'Albània i Kosovo), on els allotjaments eren molt més primaris, principalment cabanyes d'estiu de pastors. La senyora de la casa ens prepara un sopar abundant, i compartim taula amb una família alemanya que estan fent la ruta, pare, mare i dos fills adolescents, cosa que té mèrit, i un excursionista solitari alemany, que tot just avui comença la ruta.

Anem a dormir d'hora, ja que demà volem provar de pujar la muntanya més alta del sector. Tenim dubtes, tant per la duresa de la ruta, com del meu estat físic, ja que he tingut problemes digestius i vaig a dormir tremolant i amb febre.

Resum del dia:

  • 24,8 km.
  • 1.250 m. desnivell positiu
  • 1.085 m. desnivell negatiu
  • 09:15 h.
  • Dia força llarg, amb pujada dura al pic Bor. Resta de camí fàcil per caranes i valls amples.

Jornada 9. Maja e Jezercës (2.694 m.)

Avui afrontem l'etapa reina de tot el trekking, per la distància, pel desnivell, i pel fet de moure'ns en un terreny més pedregós i d'alta muntanya, allunyat dels camins còmodes de les valls. Avui pujarem el Maja e Jezercës, el cim més alt dels Alps Dinàrics, una muntanya calcària escarpada enmig d'un entorn pedregós i gairebé lunar, sense vegetació en quilòmetres. És un cim inhòspit, lluny de qualsevol nucli, i amb un accés complicat. El cim no està inclòs en la ruta de Peaks of the Balkans, la qual transita per la vall Ropojana, la més propera al cim.

Des d'una visió muntanyenca, saber que hi havia el cim més alt de les Dinàrides prop del nostre recorregut va fer saltar l'interès de pujar-hi. Però calia estudiar la forma. S'hi pot pujar des del vessant nord a Montenegro, o des del vessant sud a Albània, tot i que el cim està situat totalment en territori albanès. Les dues rutes són llargues, tot i que potser el vessant sud és més fàcil. Triem el vessant nord des de Montenegro perquè encaixa millor amb la planificació de l'itinerari.

El més habitual i lògic per pujar aquest cim és portar una tenda i la muntar-la als estanys del Buni i Jezercës. D'aquesta manera es pot fer el cim en trànsit, és a dir, sortir de Vusanje, fer nit als llacs, i el dia següent fer cim i continuar cap a Theth, la següent etapa del trekking. Però nosaltres no portem tenda, ja que no tenia sentit carretejar-la durant 12 dies. Vam valorar la possibilitat de fer tot el recorregut en un dia, però era excessiu, i ens feia por que no poguéssim arribar a Theth a una hora decent. El propietari de la casa ens indica que podem fer el cim des de Vusanje, i tornar al poble a dormir. L'home és molt optimista en els horaris, imagino que per l'interès que tornéssim a allotjar-nos un segon dia a casa seva. Però mirat sobre el mapa ja es veu que és un itinerari molt dur. La Sílvia hi posa una dosi de racionalitat, i ja veu que els horaris que ens diu l'home de la casa són inviables. Jo, amb més entusiasme que seny estic ben engrescat a anar-hi. El dia anterior he consultat la guia dels alemanys i parla de 7 hores fins al cim, però penso que podem reduir-ho.

Em llevo animat, ja que he descansat i em trobo millor, i decidim provar-ho. Esmorzem al voltant de les 7 del matí, i comencem a caminar gairebé a tres quarts de vuit, massa tard per una ruta tan llarga, però l'amo de la casa és molt optimista en horaris i no ens vol fer l'esmorzar més d'hora. Comencem a caminar des de la casa, situada a la part alta del poble, i baixem cap a la part baixa, on agafarem la vall de Ropojana. Avui anem amb unes motxilles gairebé buides, ja que només portem una mica de roba, aigua i menjar pel dia. Després de molts dies carregant la motxilla grossa, avui ens sentim lleugers i caminem còmodes.

Prenem la pista que surt de la part baixa del poble i que remunta la vall de Ropojana. Es tracta d'una vall fluvial ampla i encaixonada entre grans muntanyes que embolcallen com si fos un canó. És un lloc molt bonic, i es fa agradable caminar gairebé pel fons de la vall. Avancem una bona estona per pista, i cal cap de pocs minuts entrem al parc nacional de Prokletije. Un noi amb acreditació ens indica que hem de pagar un euro per accedir-hi. Paguem religiosament i seguim caminant. Avancem ràpid en aquesta zona planera. La pista es va fent cada cop més dolenta fins a esdevenir impracticable per als vehicles, trencada per efecte de les riuades. Actualment el riu és sec, però imaginem que a la primavera recull l'aigua del desglaç de tots els torrents d'una gran conca.

Caminem gairebé 6 quilòmetres per la pista en poc més d'una hora. Arribem a una cruïlla on abandonarem la vall i prendrem una pista abandonada que puja a l'esquerra. Comencem a pujar fins als plans de Zastan, on hi ha una granja. A partir de la granja seguirem per un camí estret que s'enfila fort per un bosc de faig en direcció sud. Pugem una bona estona per dins del bosc, i guanyem força alçada. El bosc comença a remetre al voltant dels 1.800 metres, i sortim a una coma oberta entremig de cims força escarpats. Entrem ja en una zona d'alta muntanya, i després de remuntar la coma uns metres arribem a la zona dels llacs, els prats de Buni i Jezercës.

Entrem en una cubeta glacial amb 3 o 4 petits estanys que mostren un estat força lamentable, algun sec del tot i algun altre reduït a la mínima expressió. És un lloc molt bonic, ja que la cubeta es troba just a sota de parets rocoses del pic Maja e Bojës, que s'enfilen en vertical centenars de metres, però pràcticament no queda aigua. Imaginem que aquest indret és molt més bonic a la primavera, després del desglaç. Voregem els petits estanys i enfilem una mica més amunt, on trobem l'estany més gran del sector, el Liqenet e Jezercës, també pràcticament buit tot i la seva notable extensió.

Entrem en una zona molt inhòspita, sense vegetació, amb muntanyes escarpades a totes bandes, i un terreny pedregós i trencat, gairebé un desert calcari amb roques miris allà on miris. Caminarem una bona estona encofornats entre muntanyes altes i trepitjant un terreny incòmode i pedregós, amb trams de blocs i trams de tartera. El cim encara no s'albira, tot i que ens hi anem aproximant. Hem trigat 3 hores i 30 minuts des de Vusanje fins a l'estany superior on hi ha algunes tendes de gent que fa el cim en dos dies. Portem ja un bon tip de caminar i tot just aquí comença l'ascensió.

Fins els estanys el camí era més o menys còmode, però ara entrem en un terreny esquerp, gairebé lunar. Passat l'estany superior el camí traça una diagonal ascendent per una valleta entre dos cims. Arribem a una nova cubeta glacial plena de grans blocs força incòmode de travessar. Avancem seguint alguna fita i algun senyal de pintura vermella, però ja sense camí, ja que tot és un gran rocam. Avancem de dret fins a la base d'una immensa muralla rocosa que ens barra el pas. La valleta gira a l'esquerra, i ens enfilem amunt buscant el millor pas. Tot seguit cal avançar per l'ampla coma pedregosa envoltada de muntanyes fent un llarg flanqueig que ens ocuparà gairebé una hora.

Arribem a una mena de collet, ja sota de la gran paret nord del Maja e Jezercës. Des del coll girem a la dreta, pleguem els bastons i comencem a remuntar un tram molt més dret que ens obliga a posar les mans a terra en diversos punts. Anem superant les petites dificultats rocoses orientant-nos amb els senyals i les fites. Ens dirigim cap a una xemeneia oblíqua molt evident que ens permetrà enfilar-nos a l'aresta superior. Atrapem un grup de quatre excursionistes serbis i esperem uns minuts que passin el tram més dret de la xemeneia, ja que fan baixar molts rocs. Quan han passat comencem a pujar amb compte, ja que el pas és molt dret i el terra molt descompost. És una grimpada fàcil, però cal parar atenció.

Després de la xemeneia entrem ja a l'aresta superior, però encara no es veu el cim, ja que cal pujar un bon tros més. Avancem el grup serbi i anem enfilant mig caminant mig grimpant, amb algun pas més vertical entre grans blocs. Amb senzilles grimpades anem enfilant-nos al llom superior fins que apareix davant nostre la gran creu que presideix el cim. El darrer tram és més fàcil i horitzontal, i arribem sense problemes al punt més alt dels Alps Dinàrics, el Maja e Jezercës (2.694 m.) Les vistes cap a totes bandes són espectaculars.

Hem trigat gairebé 6 hores i 30 minuts des de Vusanje (3 hores des dels estanys on s'acostuma a acampar). És una ruta llarga i exigent, amb un desnivell d'uns 1.800 metres. Al cim hi trobem dos excursionistes que també han sortit de Vusanje, i que ja estan a punt de marxar. Al cap de poc arriben els quatre serbis, molt contents d'assolir el cim. Ens ofereixen uns dàtils exquisits. Són molt simpàtics. Contemplem el paisatge amplíssim. Només som capaços d'identificar alguns cims principals, com el llunyà Hajla que vam pujar fa uns dies, o el vistós Gjeravica. Sí que endevinem algunes grans valls, com la de Valbonë, al sud, on vam començar la ruta. S'albiren desenes de cims, alguns molt aguts i escarpats. És una zona de muntanya immensa que ofereix moltes possibilitats.

Descansem una estona al cim contemplant aquest vastíssim paisatge. Signem el llibre de registre ubicat en una curiosa caixa d'estil soviètic dalt del cim. El pic està ubicat íntegrament en territori albanès, i una bandera així ho acredita. Tot i això bona part del camí d'accés que hem seguit està en territori montenegrí. Al cap d'una estona comencem a baixar per la mateixa ruta. Desfem el tram més pla de la carena superior, desgrimpem fins a trobar la xemeneia, i baixem amb molt de compte vigilant de no relliscar ni fer caure pedres. Baixem a la gran coma pedregosa i la creuem traçant una llarga semicircumferència fins als estanys.

La tornada es fa llarga, ja que a part del fort desnivell i l'incòmode tram superior, també la distància és molt llarga. Passem per la vora dels llacs i comencem a baixar per la coma que més avall dóna pas al bosc. Baixem fins a la granja i per la pista precària i abandonada seguim baixant fins a la vall principal. Encara ens queden gairebé 6 quilòmetres que es faran molt feixucs després de més d'11 hores de ruta. Però més o menys a la meitat de la pista, allà on es fa transitable, veiem de lluny un golf vermell atrotinat, que és el vehicle del fill de la casa on ens allotgem. Suposem que l'amo de la casa en veure que es feia tard, va decidir venir-nos a recebre, i ho vam agrair, ja que vam estalviar-nos 2 o 3 quilòmetres de pista.

El Maja e Jezercës és un cim bonic, solitari i salvatge. El camí per arribar-hi és llarg l'agafis d'on l'agafis. La millor opció és partir l'ascens en dos dies fent nit als llacs amb una tenda. En el nostre cas no en teníem, però si fos a fer ara, potser intentaria contractar un trasport tant d'anada com de tornada pel tram de pista transitable, cosa que estalviaria 7 o 8 km. En tot cas ha estat una experiència fantàstica, però arribem a la casa destrossats. Dutxa, sopar i a dormir d'hora.

Resum del dia:

  • 29,7 km.
  • 1.835 m. desnivell positiu
  • 1.800 m. desnivell negatiu
  • 11:35 h.
  • Jornada duríssima per horari, distància i desnivell. Ascens a la muntanya més alta de la zona. Petites grimpades per terreny trencat.

Jornada 10. Vusanje - Theth

Després de passar una segona nit a la guesthouse de Vusanje ens llevem encara cansats de l'exigent jornada del dia anterior, i havent esmorzat ens disposem a abandonar definitivament aquesta població montenegrina, i avançar cap a Theth, a Albània. La ruta d'avui en principi es presenta força fàcil i atractiva, ja que caminarem gairebé tota l'estona per dins de dos parcs nacionals, el de Prokletije al vessant de Montenegro i el de Theth a Albània. Tot el paisatge d'avui és molt bonic, i remuntarem una preciosa vall envoltada de muntanyes fins a la seva capçalera, i tot seguit baixarem pel cantó oposat fins a l'amplíssima vall de Theth.

Baixem cap a la part baixa de Vusanje i abans de prendre la pista que avança pràcticament de pla per la vall, ens desviem només uns metres per visitar una cascada i un bonic engorjat situats gairebé a peu de pista. Com que el riu no porta aigua, la cascada també és seca, i només podem veure l'engorjat que s'escola un bon grapat de metres en vertical i forma curioses formes arrodonides. De nou sobre la pista avancem per la vall que ja coneixem de la jornada anterior. Al cap de pocs minuts entrem al parc i tornem a pagar la taxa turística d'un euro.

Tot i que és el mateix camí d'ahir, seguim gaudint d'un entorn molt bonic, amb la vall en forma de canó entaforada entremig d'altes muntanyes. Una estona més endavant també ens desviem escassos 100 metres a la dreta (hi ha un indicador) per visitar l'Oko - Syni Skakavcit (Ull Blau), una mena de surgència que forma una bassa petita però fonda de color blau intens. Això però quan hi ha aigua, i avui no és el cas, de manera que només veiem un gran forat enmig de la roca calcària. Seguim per la pista principal que remunta la vall, la qual aviat esdevé intransitable. Arribem fins al trencant on ens vam desviar el dia anterior per pujar el cim més alt de la zona, i seguim recte pel fons de la vall, ara per un camí estret que entra una estona dins del bosc.

L'entorn en què ens movem, la vall de Ropojana, és senzillament fabulós. La vall és ampla, però a banda i banda tenim parets calcàries que s'enfilen centenars de metres. És com caminar per dins d'un gran engorjat. Anem pujant però suaument, amb molts trams de prat alpí i d'altres de bosc. Més endavant pugem una mica més fort per dins del bosc fins un collet que ens obre la mirada al Ropojansko jezero, un gran estany de poca produnditat que ocupa una gran extensió ben plana. Un cop més l'estany està totalment sec, i creuem tot aquest gran pla pel mig, on en alguna època deu haver-hi aigua. Seguim envoltats de muntanyes punxegudes, algunes molt estètiques, i avancem poc a poc gaudint de l'espectacle visual.

També avancem lentament perquè estem encara molt cansats del dia anterior després d'una jornada maratoniana. Passat l'estany abandonem Montenegro i entrem a Albània. Havíem llegit que hi havia una curiosa piràmide que marca la frontera, però no vam encertar a veure-la. Avancem per una zona pastures als plans de Stan e Runicës i passem per la vora d'unes cabanyes de pastors nòmades, on també hi ha una petita font. El camí sempre segueix costa amunt, però amb un pendent moderat, i es va enfilant fins assolir un collet que ens ofereix una bonica panoràmica mirant enrere. La visió des d'aquí és àmplia, i precisament per això hi van instal·lar en època soviètica uns búnquers dels quals es poden observar les restes, i que servien per protegir la frontera. De fet tota aquesta vall estava molt protegida i estava prohibit transitar-hi.

Des de la capçalera de la vall tenim una bonica visió de la gran coma que hem anat remuntant, envoltada de cims esbelts. Pensàvem que a partir del coll ja començaríem a baixar cap al vessant de Theth, però encara no. Passat el coll entrem en una zona càrstica ampla i oberta. En un planell trobem les restes dels antics barracons dels militars de l'era soviètica, ara reaprofitats com a residències d'estiu per als pastors transhumants. Anem trobant diversos búnquers escampats a la vora del camí, alguns molt ben conservats. A davant també contemplem una muntanya calcària amb una forma punxeguda molt característica. És el mont Arapit (Maja e Harapit). Aquest cim, tot i la seva forma imponent, es pot pujar fàcilment per un camí que es troba uns metres més endavant. És una bona opció de fer un cim molt bonic i molt proper a la ruta, però nosaltres avui el descartem ja que encara estem esgotats de la dura ruta del dia anterior.

Avancem per la zona càrstica seguint el camí entre búnquers i aproximant-nos a la base del pic Arapit. Quan de nou ja pensàvem que arribàvem al coll que ja ens donaria entrada a la vall de Theth, de sobte un desengany. Ens trobem davant d'un gran clot que haurem de baixar, i després tornar a pujar amb un tram curt però força dur. Al fons del clot hi ha un petit estany, el Liqueni i Pejës. Baixem al peu de l'estany, on hi ha un ramat pasturant, i tot seguit enfilem fort durant uns minuts fins al coll, ara sí, que ja obre la mirada cap al sector de Theth. Aquí hi ha el trencant que ens permetria pujar el pic Arapit, però serà en una altra ocasió.

El coll Qafa e Pejës és el punt clau que ens permet el canvi de vessant. Hi ha un indicador i una creu, molt habitual a Albània, un país amb forta presència de la religió catòlica. Fem una pausa al coll i dinem el pícnic que ens havien preparat a la guesthouse, una mica de pa, tomàquet, cogombre i formatge, el menú diari que hem menjat pràcticament cada dia. Als nostres peus s'obre una vall immensa i que cau 1.000 metres en molt poca distància. Ja s'endevina que la baixada serà molt forta.

Comencem a baixar per un camí molt costerut que traça un zig-zag de línies curtes entremig de parets verticals altíssimes. El camí és enginyós, i busca les poques debilitats que té un vessant molt dret i abrupte. Baixem molt fort, creuant alguns graus construïts amb roques per adaptar un terreny esquerp i salvatge. Els primers metres són els més drets, i aviat perdem força alçada. Més avall el camí es suavitza i va tendint cap a l'esquerra fins entrar en un bosc ja més planer. Caminem encara una bona estona fins a trobar una pista precària que puja des del nucli d'Okol, el poble situat més al final de la vall, abans que quedi tancada per un gran circ de muntanyes.

Passem per l'esquerra d'Okol, que queda a l'altra banda d'un riu que ara porta poca aigua, però que té una conca molt ampla i plena de grans còdols fluvials que demostren que alguna època el flux d'aigua és molt fort. La pista passa al peu d'un petit bar improvitzat en una cabana, i segueix paral·lel al riu. Entrem a Theth, un poble molt dispers, agrupat en petits nuclis i moltíssimes cases escampades al llarg de quilòmetres. No sabem molt bé fins on hem de baixar, però anem buscant el que més s'assembli a un centre, que en realitat no existeix. Baixem fins al peu del pont que creua el riu, al punt on s'està costruint una oficina de turisme. A l'altra banda del carrer hi trobem l'hostal Villa Gurra, on ens allotjarem. L'hostal és un edifici modern fet de fusta, amb habitacions correctes i amb bany privat. El preu és força raonable.

Aprofitem la resta de la tarda per descansar a la terrassa de l'hostal i passejar una mica pels carrers polsosos de Theth fins a la característica església amb la teulada de fusta, la icona més popular d'aquest indret. Tot i ser un destí turístic tranquil i gens massiu, veiem força gent en les diverses guesthouses i campings que ha en aquesta població allargada i dispersa, on tot és lluny. Sopem al mateix hostal, força correcte, i quan la foscor ja abraça tota la vall anem a dormir.

Resum del dia:

  • 22,0 km.
  • 895 m. desnivell positiu
  • 1.150 m. desnivell negatiu
  • 08:40 h.
  • Jornada fàcil i agradable caminant per una bonica vall entre altes muntanyes, dins del parc nacional de Prokletije. Fort descens cap a Theth.

Jornada 11. Entorn de Theth

Theth és una població extensa i força turística, ja que és el centre principal del parc nacional que porta el mateix nom. La seva població ronda els 100 habitants, tot i que a l'hivern només hi queden unes poques famílies, ja que acostuma a quedar aïllada per la neudurant mesos. Només s'hi accedeix a peu o bé per una pista forestal de més de 25 km. apta només per a tot terrenys. Està situada en una zona remota a la part alta d'una vall envoltada d'altes muntanyes. És un lloc idíl·lic, de postal, i és destí freqüent de molts turistes que volen conèixer aquesta zona muntanyosa al nord d'Albània. La majoria de turistes arriben aquí atrets per la bellesa natural de l'entorn, i molts aprofiten per fer alguna ruta a peu, o en bicicleta. També hi ha molts turistes de trekking, el més habitual la ruta d'un dia des de la vall veïna de Valbonë.

La nostra onzena jornada és pràcticament un dia de descans actiu. No volem deixar la vall de Theth sense contemplar-la relaxadament, i alhora reposar una mica després d'uns dies molt durs. Així doncs decidim passar una segona nit en aquesta bonica població de muntanya, i aprofitar el dia per conèixer l'entorn. Esmorzem a l'hostal i sense motxilles, només una petita bossa amb aigua i alguns ganyips sortim caminant cap a la part baixa de la població. La idea era fer una ruta curta per les principals atraccions naturals prop del poble, però al final encara vam caminar més del que comptàvem.

Baixem doncs a la part baixa de la població i ens trobem amb la imatge icònica que trobem per tot arreu si busquem informació de Theth. Es tracta de l'església catòlica de Theth, un edifici de pedra construït a finals del segle XIX en un ample planell sota les grans muntanyes que envolten la població. La teulada és de fusta, i té un campanar adosat que s'alça per damunt de l'edifici principal. Un arbre immens acompanya el temple enmig del pla, i juntament amb el vial d'accés envoltat de tanques tradicionals de troncs i l'horitzó ple de muntanyes formen una imatge preciosa.

Passegem vora l'església i contemplem el seu plàcid entorn. És un bon lloc per caminar relaxadament, ja que tot i ser una població turística, sempre estem parlant d'un turisme minoritari i de muntanya. Sobta veure que hi ha diversos campings i guesthouses, però amb una ocupació mínima tot i ser agost. A tot arreu s'hi veu moviment, però potser 4 o 5 persones, una família, un grup,... però poca gent en general. Amb una visió occidental seria impossible mantenir establiments amb tan poca ocupació. Aquí si tens turistes, avui fas caixa, i si no segueixes amb les activitats tradicionals. Tot aquí és relaxat.

Baixem una mica més avall del nucli escampat fins a la torre Kullë. Es tracta d'una torre fortificada de tres pisos d'alçada, amb una petita porta d'entrada, una escala de fusta que uneix els pisos, i unes petites obertures que permetien la defensa. Aquestes torres eren utiltizades a l'edat mitjana per protegir el clan familiar, i més endavant també tenien una curiosa funció: protegir persones perseguides per la Gjakmarrja. Es tracta d'una obligació derivada de l'antic codi de conducta conegut com a Katun (llei tradicional), i que obligava a practicar l'ull per ull, és a dir, si un membre d'una família era assassinat o patia una humiliació greu, la família ultratjada tenia l'obligació de matar a un altre membre de la família agressora. Precisament per això les torres fortificades servien per protegir els membres d'una família del risc de ser agredits per una altra. En algunes poblacions rurals del nord d'Albània s'han documentat alguns casos relativament recents d'aquest comportament, tot i que no és el cas de Theth.

Sota mateix de la torre Kullë marxa el camí que baixa fins al peu del riu, el creua per un pont, i tot seguit s'enfila fins a la base d'unes roques per trobar la cascada Grunas. Es tracta d'una bonica cascada que es desprèn d'un torrent vertical i engorjat que cau des de les muntanyes del voltant. Aquest cop sí veiem una mica d'aigua, i la cascada forma bonics fils d'aigua que s'escampen per una gran roca. Passem uns minuts prenent la fresca a la vora de la cascada, i seguim el camí fins un bonic engorjat uns metres més avall.

Després de contemplar l'engorjat des d'un pont de fusta que el travessa uns 20 o 30 metres per sobre, prenem un caminet que baixa vora el riu, i el travessa per un pont de fusta precari. Baixarem una bona estona al peu del riu per un camí poc interessant. Baixem fins un pont d'obra prop del poble de Ndërlysa, sense acabar d'entrar-hi. Tornem per la pista que avança per l'altre cantó del riu. Realment no val la pena baixar tan avall, ja que després la pujada és pesada i sense interès. La ruta es pot escurçar passat l'engorjat, on recomanaria tornar al poble i no seguir avall.

De nou al poble, dinem en una de les gueshouses-restaurant, que no ens acaba de convèncer. Descansem una estona i passem la resta de la tarda passejant pel poblet, tornant a contemplar la bonica església, que ens ofereix diferents imatges segons l'hora i l'orientació del sol. En qualsevol cas és un lloc que trobo preciós i plàcid. En anglès dirien que té charm, un encant derivat de la bellesa de l'indret i l'ambient relaxat que s'hi respira. Una illa planera i plàcida entremig de muntanyes abruptes.

Resum del dia:

  • 12,5 km.
  • 410 m. desnivell positiu
  • 410 m. desnivell negatiu
  • 05:40 h.
  • Jornada relaxada caminant per l'entorn de Theth: cascades, engorjats, poblet,...

Jornada 12. Theth - Valbonë

Emprenem l'últim dia de ruta des de la bonica població de Theth. Havent esmorzar prenem la pista per on havíem arribat a la població i tirem enrere un quilòmetre escàs. Trobem un indicador que ens assenyala la ruta cap a Valbonë. L'itinerari d'avui és bàsicament una pujada constant fins al coll que separa les dues valls, i tot seguit baixar pel vessant oposat. Un cop deixem la pista el camí puja un primer tram molt fort, i de seguida entrem en calor. En enfilem uns metres per sobre de la vall, i girant la mirada enrere podem contemplar la gran amplada que té i les elevades muntanyes que l'encerclen.

Després d'uns metres de pujada molt intensa, el caminet passa a la vora de les cases més elevades de la població i entra definitivament al bosc alhora que el pendent disminueix. Creuem una bonica fageda i avancem a l'ombra una estona. Sortim de la fageda al peu d'una tea shop, un petit bar que munten algunes famílies que tenen la seva casa el peu del camí, amb una terrassa feta de troncs. És un tipus d'establiment més habitual de zones on hi ha trekkings molt concorreguts. Precisament poc després del petit establiment començarem a trobar gent. Durant els anteriors onze dies, potser hem trobat escassament una vintena d'excursionistes, i en canvi només avui parem de comptar quan ja passem dels 100. Com dèiem més amunt és força habitual fer el trekking d'un dia des de Valbonë fins a Theth, ja que amb relativament poc esforç permet fer una combinació ben interessant, amb el ferri navegant per les muntanyes, passar la nit a Valbonë i conèixer l'entorn fabulós de Theth.

Passada la fageda el camí continua pujant i s'acosta a la zona rocosa de les muntanyes. Mica en mica anem enfilant i saludant els caminadors de diferents nacionalitats que anem trobant en sentit contrari. Després d'unes dues hores i mitja i 1.000 metres de desnivell fets per bon camí arribem al coll Qafa e Valbones, que separa les dues valls. Des del coll tenim una bonica panoràmica de les muntanyes escarpades d'un calcari molt clar que envolten el sector. Estem molt a prop del pic Maja e Jezercës, el més alt de totes les Dinàrides i que vam pujar fa uns dies, tot i que no acabem d'endevinar quin és.

Passat el coll comença una baixada força dreta que va zig-zaguejant pel vessant sud fins una zona més planera. Ens anem trobant molts excursionistes i també grups, alguns acompanyats de cavalls que carreguen les motxilles. Baixem contemplant l'ampla vall de Valbonë que s'estira sota els nostres peus, envoltada per una cadena de muntanyes a cada banda. Després d'una bona estona baixant arribem a una altra tea-shop (Simoni Kafe), mostra inequívoca que per aquest camí hi passa molta gent. Tot i que sembla que ja som força avall, encara queda una bona estona d'anar baixant pel camí fins al petit nucli de Rragrami, la zona habitada més remota de la vall de Valbonë. No és ben bé un nucli, sinó unes quantes cases aïllades a la part més alta de la vall.

Seguim baixant, ara més suau, gairebé planejant encara una mica alçats per sobre de la vall, vorejant diverses cases, moltes deshabitades. Mica en mica anem baixant fins al peu de l'amplíssima vall fluvial, plena de grans còdols. El camí esdevé pista, i l'anem seguint avall. Pensàvem que estàvem ja entrant al poble de Valbonë, però des de les primeres cases fins a la part baixa hi ha més de 8 quilòmetres. Aquesta baixada pel fons de la vall es fa llarga i pesada. Ens aturem en un petit restaurant entremig per dinar. Ens fan esperar més d'una hora per menjar una amanida i un bistec. El lloc semblava correcte de fora, però resulta ser desastrós.

Havent dinat seguim caminant desfent la gran vall fins a la part baixa. Passsem al costat d'un càmping i encara baixem una mica més fins al pont que creua el riu, just al punt on vam començar a enfilar-nos el primer dia. La guesthouse on vam començar és només uns metres més avall, pel camí de l'altra banda del pont. En pocs minuts arribem a la casa, on la família que la porta ens van reconèixer i van estar molt contents de tornar-nos a veure. Un retrobament molt entranyable.

Tanquem així un cercle de 12 dies, gairebé 250 quilòmetres, 13.000 metres de desnivell i prop de 100 hores caminades. Una ruta molt bonica, però sobretot un concepte, una forma relaxada de conèixer aquest sector trifronterer dels balcans. Tota una experiència!

Resum del dia:

  • 18,1 km.
  • 1.070 m. desnivell positiu
  • 895 m. desnivell negatiu
  • 08:00 h.
  • Camí fàcil fins un coll, i baixar per l'altre cantó. Ruta molt transitada.

Tornada. Shkodër, Kotor i Dubrovnik

L'aventura a peu s'ha acabat, però encara estem en una zona remota a les muntanyes d'Albània. El dia següent havent esmorzat iniciem el retorn amb el cotxe de l'Arben, l'amo de la casa, que ens porta fins a l'embarcador del ferri a Fierze, a la riba del llac Koman. Prenem el ferri a mig matí i naveguem durant dues hores i mitja entremig de les muntanyes en un trajecte fantàstic i curiós per un embassament llarg i estret, amb alguns trams engorjats. Acabat el trajecte aquàtic prenem un bus que ens torna a Shkodër, on ens allotgem al The Wanderers Hostel, un alberg cèntric i amb un ambient cosmopolita ple de joves de diverses nacionalitats. Passem el vespre passejant per la zona de vianants i sopem en una de les animades terrasses del centre.

El dia següent prenem un autobús que ens portarà a Kotor, a la costa de Montenegro. El trajecte no és molt llarg, però la carretera és dolenta i molt transitada, i a més a més cal creuar la frontera, un tràmit lent i anacrònic. Arribem a la bonica població costanera situada al final d'un gran fiord de la costa adriàtica que s'endinsa a terra diversos quilòmetres. Està considerat el fiord situat més al sud. Dediquem la tarda a passejar pels carrers estrets de la bonica ciutat emmurallada. Ens allotgem als apartaments Vukotic (+382 67 435 077), uns apartaments petits però molt còmodes, força econòmics i molt a prop del centre.

El següent dia el dedicarem a visitar Kotor i el seu entorn. Kotor és una bonica ciutat costanera d'uns 13.000 habitants declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco, i situada al final del golf (o fiord) del mateix nom. Tot i ser una ciutat costanera, està envoltada de muntanyes que s'alcen ràpidament des d'arran de mar. La ciutat vella està protegida per una muralla que l'envolta, i just a sobre s'alça una gran muntanya calcària per on discorre una llarga muralla i el castell que protegia la ciutat alçat dalt d'un turó. Al matí prenem un caminet que neix a l'extrem de la vila closa i comença a pujar fort per la vora de l'antiga muralla. El camí és de peatge, i cal pagar una taxa. Pujarem uns 350 metres de desnivell, gaudint en diferents punts de precioses perspectives del fiord i de la ciutat vella emmurallada.

Al migdia prenem el bus cap a Risano i Perast, dues poblacions costaneres dins del mateix fiord. És molt interessant especialment el poble de Perast, amb boniques cases de pedra gairebé construïdes a la línia de la costa. Passegem pel poble i prenem una barca que ens porta fins a la petita illa Gospa od Škrpjela, just al mig del fiord, on gaudim d'una visió molt bonica de la zona des del mar. Tornem amb la barca a Perast i amb autobús a Kotor, on passarem una altra nit.

El penúltim dia de les nostres vacances marxem en autobús de Kotor (Montenegro) fins a Dubrovnik (Croàcia). Hi ha poc més de 100 quilòmetres, però estem més de 5 hores. A part d'una carretera força dolenta i de molt trànsit, cal afegir-hi el pas de la frontera, especialment caòtic, sobretot a la banda croata. Passem més de 3 hores fent cua. Arribem a la bonica ciutat medieval de la costa adriàtica croata i ens dirigim cap a la ciutat vella, el centre emmurallat on tenim l'allotjament. Estar al centre és més car, però en ser-hi només un dia val la pena aprofitar el temps dins del nucli antic. L'escriptor britànic Lord Byron va batejar la ciutat com la perla de l'Adriàtic, una definició que ha fet fortuna i ha esdevingut pràcticament eterna.

Dubrovnik és una ciutat preciosa, amb una muralla que envolta la part vella i que s'enfila als penya-segats arran de mar. També és un lloc extremadament turístic i car, especialment a l'estiu, i ens sentim una mica aclaparats per tanta gent després de passar uns dies isolats a les muntanyes dels Balcans. Aprofitem la tarda per passejar per la ciutat i enfilar-nos a la muralla, previ pagament de 20 euros per cap, un impost revolucionari o més aviat turístic exagerat, però és l'única manera de tenir una bona visió del conjunt.

L'últim dia de les vacances l'aprofitarem bé. Ens llevem ben d'hora i anem a buscar un camí que puja decidit cap al castell de Dubrovnik, ubicat en una muntanya sobre la ciutat, més de 400 metres de desnivell per sobre. Costa una mica trobar l'accés al camí, però un cop trobat només cal anar pujant tot fent llargues ziga-zagues. A mitja alçada ja tenim una bonica visió de la ciutat emmurallada i l'illa de Lokrum un tros enllà. Arribem a dalt després de més d'una hora de caminar, i contemplem la perspectiva. Al castell hi ha un museu de la guerra que ha de ser molt interessant, però aquesta hora de matí encara és tancat. Tornem a la ciutat i prenem un ferri fins a l'illa de Lokrum, on passarem la resta de la jornada passejant i banyant-nos a les platges rocoses. Un vol vespertí ens torna directament a Catalunya.

En resum...

El trekking Peaks of the Balkans ens ha permès fer una interessant volta pels Alps Dinàrics creuant 3 països: Albània, Kosovo i Montenegro. És una zona remota i muntanyosa, molt poc poblada, bàsicament petits nuclis rurals i poblats d'estiu on els pastors i les seves famílies porten els ramats. Ens mourem en un gran massís calcari en una ruta exigent, amb etapes llargues i amb fort desnivell. El camí no sempre és clar ni ben definit, sobretot a la zona de Kosovo, i calen bones dosis d'orientació (el GPS és més que recomanable). El més interessant, a part del paisatge, és el contacte amb la gent del país i conèixer una forma de vida pràcticament extinta a l'Europa més occidental. També gaudirem de paisatges fabulosos, i sobretot d'una gran sol·litut caminant hores i hores per les muntanyes sense trobar ningú enloc, potser algun pastor molt de tant en tant, i algun excursionista. També provarem la gastronomia de muntanya dels Balcans, amb productes bàsics de proximitat. I ens enfilarem a algunes muntanyes escarpades i panoràmiques, com el Maja e Kollatës, el pic Hajla o el Maja e Jezercës, el sostre de les Dinàrides. Un gran recorregut dur físicament, però molt relaxant, ja que cada dia només t'has de preocupar de caminar fins al proper destí i gaudir del trajecte. Una gran experiència, que combinada amb el curiós accés en ferri pel llac Koman, i les visites a les ciutats de la costa adriàtica de Kotor i Dubrovnik configuren unes vacances estupendes!

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari