Senyoriu de Bertiz

Tot i que la normativa no permet arribar fins al punt més elevat, fem una sortida curta i ràpida des de l'aparcament del Parc Natural fins al punt més alt permès, i tot seguit baixem per una pista entre pastures d'alçada ben inclinades. Prenem la pista que surt de la base del parc i comença a pujar suau al peu del rierol Aiantsoro entremig d'un bosc atlàntic espès, humit i magnífic. Al cap de 6 quilòmetres la pista comença a pujar més fort i se separa del torrent. Al punt de Plazazelai sortim del parc i entrem al Baztan, primer en suau pujada i després per una forta baixada per pista asfaltada entre masies, prats verdíssims i ovelles latxes que pasturen dins dels característics tancats.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament PN Senyoriu de Bertiz Oieregi, Navarra (Euskal Herria)
• Distància: 18,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 490 metres
• Temps: 01:35 hores
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Bidasoa - Bertiz Sua Edizioak (1:25.000)

Itinerari

Crònica

És l'últim dia de les curtes vacances de Setmana Santa que hem passat al nord de Navarra. És el dia de la tornada i farem una activitat curta per no marxar massa tard. Dedicarem una estoneta al voltar pel Senyoriu de Bertiz. Es tracta d'una gran finca que fins a mitjans del segle passat estava en mans privades, fins que l'últim propietari la va cedir en testament a la comunitat navarresa, amb la condició que es conservés tal qual era, sense modificar-ne les característiques, i que es dediqués a finalitats educatives, científiques i d'esbarjo. S'accedeix al parc des del poble d'Oronoz-Mugairi (Baztan), tot creuant el pont sobre el riu Bidasoa, que precisament en aquest punt passa a dir-se així, mentre que la seva conca superior s'anomena Baztan. Tot i això el parc està dins del nucli d'Oieregi (municipi de Bertizarana), de manera que estem al límit dels dos municipis i de les dues valls.

Només creuar el pont trobem un ampli aparcament, la caseta d'informació del Parc i una amplíssima zona d'esbarjo molt freqüentada pels habitants de les rodalies. Hi ha uns grans plans d'herba envoltats d'arbres majestuosos, jocs infantils i fins i tot una zona de barbacoes. A l'altre costat de la zona d'esbarjo una gran tanca delimita la zona del jardí botànic, que es pot visitar en horari diürn. Dins del recinte, a part del jardí històrico-artístic, també hi ha el palau dels antics propietaris. El parc té una extensió de més de 2.000 hectàrees, i a la part més alta hi trobem el petit cim de l'Aizkolegi (841 m.) Just al punt més alt es conserva tot i que en estat d'abandonament l'antic palauet d'estiu on anaven els propietaris per buscar la fresca, i alhora gaudir d'esplèndides vistes sobre la contrada.

La intenció era pujar fins al cim amb bicicleta, ja que hi ha una pista que hi mena. Però la normativa del parc ho impedeix, i només es pot pujar per una de les pistes, la que arriba fins al punt de Plazazelai. És una normativa extranya, ja que no estem parlant de camins que poguessin erosionar-se, sinó d'una pista per on fins i tot hi poden pujar vehicles. Penso que potser la normativa està pensada per evitar conflictes entre caminants i ciclistes, però fins i tot així em costa d'entendre. Fer la ruta caminant fins al cim pot ser interessant, però sempre és una pista i entre anar i tornar hi ha 22 quilòmetres. Per tant semblaria una ruta òptima per fer en bicicleta. Per temes ambientals també es fa difícil d'entendre, ja que la bicicleta no contamina i és silenciosa. Em consta que hi ha gent que hi ha pujat, però nosaltres, agraïts de poder conèixer i gaudir un lloc tan bonic, respectarem les normes i només recorrerem el trajecte permès.

Avui la Sílvia decideix descansar i preparar-se pel viatge de tornada. Per tant sortiré tot sol a fer aquesta ruta curta dins dels dominis d'aquesta gran finca que es manté en un excel·lent estat de conservació, ja que el bosc no ha estat tallat ni modificat per l'home des de fa molts anys. La ruta no té gaire secret: pujar per l'única pista permesa, que està ben indicada, i s'enfila fins una porta secundària del parc, on es pot prendre una pista encimentada primer i asfaltada més avall per retornar al fons de la vall. Així doncs surto des de l'aparcament i prenc la pista que marxa cap al darrere del jardí botànic encerclat per una gran tanca. Just al darrere la pista gira a la dreta i comença a planejat entremig d'un gran bosc de faigs.

La pista és molt agradable i gens monòtona. El bosc és magnífic, amb faigs altíssims que en aquesta entrada de la primavera tot just comencen a brotar, i deixen passar els rajos de sol. Sol precisament no en vaig trobar a la part baixa, ja que la humitat de la rosada acostuma a provocar boires matinals. Així el matí és fresc i humit, cosa que dóna un aspecte més misteriós al bosc. A part dels faigs, també hi ha excel·lents exemplars de roures i nombrosos freixes sobretot a la part baixa. I una de les espècies vegetals més característiques del sotabosc: les falgueres, que també tot just comencen a créixer i que són molt abundants a la part baixa d'aquests boscos humits i atemperats de clima atlàntic.

La pista gairebé tota l'estona evoluciona paral·lela al petit rierol Aiantsoro, un afluent constant del Bidasoa. El rierol baixa abundant, i recull les aigües de nombrosos torrents laterals que es van trobant arreu. La pista creua el torrent diverses vegades per petits ponts discrets. Com que surto relativament d'hora, no trobo ningú, i els petits animalons del bosc semblen no espantar-se amb la meva presència. Durant la curta ruta vaig trobar-me sobretot esquirols, mallarengues i pit-roigs, tot i que és fàcil trobar-se altres tipus d'aus i petits mamífers. Fins el quilòmetre 6 la pista és molt plàcida, i permet observar i gaudir del magnífic bosc i la riba del rierol. A partir de llavors comença a pujar més fort, amb algun pujador breu però dur. La pista és bona, tot i que no és transitada. En tot moment estic immers dins d'un bosc espès, sense vistes a l'exterior, un extraordinari túnel vegetal que ha de ser molt fresc fins i tot en època estival.

Després d'uns minuts de forta pujada la pista va girant cap a l'est i arriba a una tanca. A l'altra banda hi ha una pista encimentada. La porta està tancada, i he d'enfilar la bicicleta per una mena d'escala de fusta que permet creuar a l'altra banda. Precisament al costat de l'entrada també hi ha una altra pista que puja fins al cim en 2 quilòmetres. Reconec que estava temptat d'anar-hi, però està prohibit i cal ser respectuosos, més encara quan som uns simples convidats en aquesta zona. A l'altra banda de la tanca la pista encimentada baixa uns metres al costat de les masies d'Errandorrea, situades sota un morral altiu i pedregós, el Legate (870 m.) Pensava que la pista baixaria, però passades les masies torna a pujar, això sí, suau i progressiu, durant gairebé 4 quilòmetres més.

Pujo per la pista encimentada al costat de grans pastures, ja fora de la ufanositat del bosc de Bertiz. Des d'aquest punt alt es pot veure el cim del parc, l'Aizkolegi amb el petit palau just al seu punt més elevat, i també es pot contemplar l'espessor del bosc per on he pujat. Des dels prats que envolten la masia de Suntonea hi ha una visió esplèndida, amb el parc al fons, i unes boniques pastures inclinades al davant amb tots els elements característics: les tanques de fusta amb fil-ferro espinós, les ovelles latxes i les masies i bordes amb la teulada vermellosa. Un bon record per tancar aquests dies navarresos. La pista segueix pujant fins al collet d'Amezti, i a partir d'aquí inicia un descens vertiginós encarat cap a la vall de Baztan. És una baixada ràpida i sobre asfalt, on tot i gaudir del paisatge cal concentrar-se ja que fàcilment s'agafen velocitats elevades, i alguns revolts són pràcticament de 180º. La pista acaba desembocant a la carretera N-121b, dos quilòmetres abans del punt de sortida.

Tanquem així les breus vacances de Setmana Santa al nord de Navarra, en què hem recorregut en bicicleta alguns racons interessants de les valls del Baztan i el Bidasoa. És un terreny molt interessant per moure's en bicicleta, amb una gran xarxa de pistes i camins, sense grans altures, que no vol dir que no hi hagi grans pujades. Paisatge humit i atlàntic, d'un verd intens que contrasta amb les cases blanques i vermelles immaculadament cuidades. Avui hem tancat amb una ruta molt curta, ideal per un dia de descans actiu o com hem fet nosaltres, pel dia de tornada en què ens queden encara unes quantes hores de conduir. El bosc de Bertiz és un gran exemple de bosc atlàntic molt ben cuidat, on les espècies vegetals i animals tenen un entorn protegit on desenvolupar-se en la seva màxima expressió.