El Centre Quitxalla Excursionista (CquiE) va organitzar una sortida social a la zona dels Ports de Tortosa i Beseit. L'objectiu era recórrer la carena de la serra dels Ports de nord a sud en dos dies, sortint de Paüls, fent nit refugi del Mont Caro i el segon dia fins al poble de Fredes, ja dins de Castelló. La majoria fa la ruta al revés, de sud a nord, i ben aviat vam comprendre perquè.
Sortim des de Puig-reig el dia abans l'Anna, el Toni i jo mateix, el Marc. Poc més de 3 hores i mitja de cotxe i arribem fins al poble de Paüls, perfectament guiats per l'agradable veu femenina i en català del Tom Tom. Havíem reservat habitació a l'alberg de Paüls, on ja hi trobem la Fina, l'altra Fina, la Nuri, el Damià i l'Albert que ens esperen per sopar. Fem un bon sopar energètic a base de pasta i pollastre. Fem petar la xerrada amb tota la colla i comentem els detalls de la sortida de l'endemà. Sembla que el vent serà un dels grans protagonistes de la sortida. Les habitacions de l'alberg són molt correctes, i fins i tot tenen bany dins l'habitació.
Primera etapa: Paüls - refugi del Caro
El divendres ens llevem a una hora prudent per tenir temps d'esmorzar tranquil·lament abans no arribin la resta de la colla: la Neus, l'Àngel i el Jordi que vénen el mateix dia. Un cop reunit tot l'equip acabem de lligar els detalls logístics abans de començar a caminar. Finalment serem 8 a caminar i 3,5 de suport logístic. Les dues Fines, la Nuri i l'Aniol (que de moment només és un projecte avançat dins de la panxa de la Fina) faran el seguiment logístic, i vindran a dormir la primera nit al refugi del Mont Caro i la segona ens vindran a recollir a Fredes. D'aquesta manera se'ns facilita molt la tasca als caminadors, ja que només hem de portar el material del dia, i podem permetre'ns fer una travessa amb un punt d'origen i un de destí molt allunyats entre sí. Gràcies noies!
Seguirem sempre el GR7 en direcció sud, de forma que l'orientació no serà un problema. El camí és molt fresat i evident. Sortim puntualment a les 9 del matí en un dia en què la temperatura no és molt baixa, però el vent accentua notablement la sensació de fred. Comencem a caminar des del mateix alberg tranquil·lament per una zona planera de camps i oliveres. Aviat deixem Paüls a la nostra esquena. Trobem un pagès amb un tractor que s'ofereix amablement a portar-nos un tros les motxilles, però acabem de començar i encara ens veiem amb forces. El tornarem a trobar un bon tros més endavant, con comença la pujada de valent.
Al cap d'un parell o tres de quilòmetres suaus i en lleugera pujada, comença la forta pujada enmig d'un barranc. El pendent és considerable i sostingut durant una bona estona. Guanyem força alçada en poca estona. Pugem fort fins arribar a la Punta de la Mantega, on el camí es suavitza una mica tot i que més endavant tornarà a enfilar per assolir el Coll d'Alfara. En aquest punt veiem el poble d'Alfara de Carles als nostres peus, uns quants centenars de metres més avall. A l'horitzó veiem una primera imatge completa del Delta de l'Ebre. Com més amunt pugem més fort és el vent i més accentuada la sensació de fred. A partir d'aquí ja ens mourem per sobre dels 1.000 metres.
Anem seguint el camí molt evident i ben marcat. No trobem ningú. Pensàvem que sent uns dies de festa la zona estaria més transitada, però no trobem ningú enlloc. Tampoc no veiem cap exemplar de cabra hispànica, habituals a la zona. Potser el vent les ha espantat. Seguim caminant, a bon ritme, guanyant alçada de forma ja més moderada tot seguint la carena de la serra dels Ports. Passem per les Rases de Maraco, una zona pedregosa i molt ventada. L'itinerari té tendència a pujar, però no és una pujada sostinguda sinó que constanment fem pujades i baixades, guanyant colls i descendint pel següent vessant.
Passem pel Coll dels Eriçons, deixem enrere el refugi de les Clotes, superem els colls de Carabasses i d'en Caubet i planegem pels Plans de Manduria. Després del constant puja i baixa, arriba la que pensem que és la baixada final fins al refugi que es troba a la falda del Mont Caro. Faltarà però superar un últim pujador fins assolir el refugi del Caro. Seguim sempre les marques blanques i vermelles del GR7 i les marques en forma d'estel blau de la ruta Estels del Sud.
Finalment 6 hores i 40 minuts de ruta, comptant-hi les parades per esmorzar i dinar. La ruta no és difícil, però sí força dura pel desnivell acumulat de pujada: 1.730 m. La distància, segons la ressenya de la FEEC, 23,5 km. El vent ha acompanyat en tot moment. Era especialment molest en les zones obertes i en els punts més alts, i més suportable a les zones boscoses. Hem caminat a bon ritme, però amb temps per fer petar la xerrada i riure, tal com correspon a una sortida social.
Arribem al refugi i som pràcticament els primers. És d'hora, al voltant de les 4. Si hagués fet més bon temps ens hauríem plantejat pujar al Mont Caro, però el vent ens ha fet entrar la sensació de fred fins als ossos, i aprofitem que som els primers per dutxar-nos, ja que el refugi només té una dutxa d'aigua calenta a dins. Ens acurruquem al voltant de l'estufa de llenya per entrar en calor, i fem una cerveseta per celebrar l'èxit del primer dia. Al cap de poca estona arriben les dues Fines i la Nuri, i també va arribant més gent al refugi fins pràcticament omplir-lo. Un cop tots nets i polits, ens reunim tots a l'habitació i matem en temps fent unes apassionades partides de l'UNO, per alguns, un gran descobriment.
Al vespre sopar calent amb escudella, amanida i, per variar, pollastre. Val a dir que tot estava molt bo, i que el refugi tot i ser petit és acollidor. Estava ben ple. Poc després de sopar decidim anar a dormir, ja que el cansament comença a notar-se. Dormim 8 en una habitació i tres en una altra. A l'habitació de 8, afortunadament ningú no roncava, i es va poder dormir tot i la calor, i la manca de coixins :-(
Bona nit!
Imatges de l'etapa
A les 9 del matí en punt sortim del refugi, ens acomiadem de les dues Fines i de la Nuri i comencem a caminar. Fa força vent.
El primer tram del recorregut és de pla entremig de camps i oliveres.
Comencem a caminar per una pista asfaltada, de pla, i entremig d'oliveres.
No estan castigades ni a la presó! Les dues Fines i la Nuri ens observen com caminem des de ben amunt, des de la finestra de l'alberg.
Ben aviat deixem el poble de Paüls enrere.
Paüls és un poble ben bonic. Les seves cases estan disposades seguint el pendent del terreny, i amb una orientació cap a l'est que els garanteix un bon aprofitament de la llum i la calor solars.
Tot fent camí, girem la vista enrere, cap al nord, i veiem una bona imatge de muntanyes i valls. També núvols lenticulars que són presagi d'un dia ventós. Els auguris es compliran.
L'entorn és muntanyós cap a totes bandes. Al fons veiem Paüls i davant tot de camps d'oliveres. El sol comença a despuntar als cims.
Passem pel mig de molts camps d'oliveres, molt ben arranjats i aplanats per facilitar la collita (suposem realitzada fa poc).
Ens aturem a observar unes magnífiques feixes de pedra seca molt ben fetes.
Poc després dels camps d'oliveres comença la primera forta pujada. Comencem a enfilar camí de l'ermita i l'àrea recreativa de Sant Roc.
Després de passar Sant Roc, el camí encara enfila més. Uns instants de descans al coll d'en Cuasc.
Continuem caminant en considerable pujada. El Jordi marca un bon ritme.
Guanyem alçada i cada cop veiem més bona vista. Veiem Paüls ja força lluny. Portem una bona estona de camí.
El camí (GR7) enfila pel mig d'un barranc. El camí és bo, ben fresat i evident, però enfila fort. Guanyarem força desnivell en poc tros.
Després de remuntar el barranc en forta pujada, arribem a un coll amb bona vista cap a nord i sud.
Finalment arribem al coll i podrem relaxar-nos una mica, ja que la pujada fins aquí ha estat forta.
A la nostra esquerra deixem tot una carena de penyasegats. Ben a prop tenim la Punta de Mantega.
Un cop superat el collet iniciem un tram de baixada i ens endinserem en un tram boscós.
Continuem en un tram de baixada. Quan travessem un coll, segons l'orientació, el vent augmenta d'intensitat, i cada cop és més molest.
Fem una breu parada en un tros pla, i continuem el camí. Portem un bon ritme, ja que la majoria de la colla estan molt avesats a caminar.
Un nou tram en baixada. El paisatge dels Ports en aquesta zona és molt irregular, i constantment pugem i baixem. Al final del dia el desnivell acumulat serà considerable, tot i que no assolirem grans alçades, el punt més elevat tot just arribarà aproximadament als 1.200 m.
L'Anna saluda a la càmera. Està en molt bona forma i segueix perfectament el fort ritme del grup.
Passem pel costat de moltíssims penyasegats, alguns amb formes ben peculiars.
En direcció cap al Delta, veiem una gran mola de pedra. Mola Carrascosa?.
El camí, sempre que pot, segueix la carena i els lloms més alts del massís dels Ports. Seguim l'itinerari de nord a sud. El desnivell és molt més fort en aquest sentit que en el contrari, per això és molt més habitual fer la ruta en sentit invers.
Tot i fer vent, la visibilitat era dolenta. Al fons veiem els meandres que fa l'Ebre, arribant al Delta, poc abans de tributar les seves aigües al Meditarrani.
Veiem el Mont Caro encara molt lluny. Les antennes de comunicacions que el coronen distingeixen la seva silueta des de molts quilòmetres a la rodona.
Passem pel costat d'una casa en runes i continuem el camí per un altiplà.
En aquesta zona plana és fàcil caminar i fer petar la xerrada amb tots els companys de sortida.
En la imatge s'aprecia perfectament els lloms de la carena que seguim. Ens movem per una alçada lleugerament per sobre dels 1.000 metres. En ser una zona oberta, el vent bufa molt fort, amb ratxes superiors als 100 km/h.
Ens girem enrere i mirem el camí que hem anat seguint, per una zona seca i planera.
Cap a la nostra dreta, direcció cap al Matarranya, veiem diversos barrancs i congostos. Més cap a l'oest hi ha diverses zones d'escalada.
Passem per una zona molt ventosa. La temperatura no és baixa, però la sensació de fred és acusada.
Assolim un punt elevat on s'obre una bona vista cap al sud i cap a l'est. Contemplem el Mont Caro cada cop més a prop.
El camí és fàcil i no té cap dificultat. Només trobem algun pas escadusser de semi-grimpada.
La Serra dels Ports és un gran massís calcari, i en alguns punts la roca adopta formes curioses.
Planegem durant molta estona gairebé a la mateixa alçada, i acompanyats sempre pel fort vent de mestral.
Després de molta estona planejant començarem a baixar fortament per acostar-nos al refugi del Caro, que està uns 300 metres de desnivell per sota del cim.
Baixarem pel mig dels barrancs fins a una zona més planera.
Abans de començar a baixar ens entretenim gaudint del paisatge.
Fem una petita parada i mirem cap al sud, buscant amb la vista el punt on deu trobar-se el refugi. Portem força hores caminant i tenim ganes de reposar una estona.
Anem perdent alçada i veiem el Mont Caro cada cop més a prop. Sabem que el refugi no és gaire lluny.
Arribem al fons de la vall i pensem que el refugi és a prop. Caldrà superar un inesperat i considerable pujador abans d'arribar-hi.
Les antennes del Mont Caro les veiem molt a prop, tot i que ens separa un considerable desnivell. El temps és amenaçador, i fins i tot cau alguna gota.
Dins del refugi ens obsequiem amb una cervesa que ve molt de gust després de 6 hores i 40 minuts caminant i d'haver superat 1.730 m. de desnivell. Comentem les anècdotes del dia i esperem que arribin les dues Fines i la Nuri, que ens portaran la resta d'estris. Ens dutxem en l'única dutxa d'aigua calenta que hi ha dins del refugi. Després de dutxar-nos passem la tarda jugant a l'UNO. Fem unes disputadíssimes partides els 11 de colla. Fem temps per l'hora de sopar. La sopa calenta vindrà molt de gust a tothom. Després de sopar i comentar la jornada de l'endemà, aviat tothom va a dormir. Es nota el cansament del dia, i demà queden encara molts quilòmetres.
Segona etapa: refugi del Caro - Fredes
Ningú no va roncar a l'habitació, i tot i tenir l'espai molt just, vam dormir perfectament. Feia força calor, i amb un sac de llençol va ser suficient per dormir sense passar gens de fred. Durant tota la nit s'han pogut sentir les fortes envestides del vent. A les 7 del matí sona el despertador i ens posem tots en marxa per comença a posar-nos a punt per la segona etapa de la travessa.
Fem un bon esmorzar al refugi i estudiem els detalls de la ruta que tenim per avui. Tindrà una distància similar a la del dia anterior (vint i pocs quilòmetres) i suposem que un desnivell menor. Després d'esmorzar deixem al cotxe amb què han vingut les dues Fines i la Nuri els estris que no necessitarem pel dia, de manera que les motxilles portaran només el necessari. Dóna gust fer excursions amb assistència!
Sortim del caliu del refugi i ens impacta el fred matinal. Fa més fred que el dia anterior, és més d'hora i estem a força més alçada. El vent de mestral continua fent de les seves i a primera hora ja és molt molest. Comencem a caminar per una pista asfaltada i passem per una urbanització decadent que mostra senyals inequívocs d'haver viscut èpoques més llustroses. Els primers quilòmetres són per pista, de pla i en lleugera baixada. Anem agafant ritme. Voregem el Mont Caro pel seu vessant nord-oest.
Poc després del Coll de Carrasqueta, deixem la pista asfaltada i enfilem per un camí en considerable pujada fins assolir el Coll de Pallers. Som a la carena de la Cresta del Marturi, a més de 1.200 metres d'alçada. Tot just en canviar de vessant el vent s'atura i s'obren unes privilegiades vistes cap al Delta de l'Ebre i un conjunt de turons, muntanyetes i penyasegats tots ells ben escarpats cap a l'est. Aprofitem per fer algunes fotografies i fer un petit descans després del fort pujador.
El camí va planejant i comença a baixar per una zona de barrancs. Entrem en una zona escarpada i feréstega, amb trams de vegetació molt espessa. El camí, com sempre, molt evident, fresat i ben marcat. Superem diversos collets fins arribar a una gran cova, la Cova del Vidre, on aprofitem el seu raser per fer una primera parada i picar alguns ganyips.
Després de la cova comença una zona més oberta i planera i prenem una pista que seguirem durant gairebé un parell de quilòmetres. Es fa pesat caminar per la pista, i augmentem el ritme per passar-ho aviat. En ser una zona oberta el vent ens castiga de valent, i es fa feixuc avançar. Passem pel costat d'una zona amb algunes cases, conegut com Casetes Velles, i al costat del refugi Mas del Frare, però no parem. Avui portem un ritme fort, superior al d'ahir. El Jordi principalment marca el ritme i no ens deixa descansar.
Fem uns quants quilòmetres més per una zona d'altiplà, a més de 1.200 metres d'alçada. El camí és de bon fer, i avancem ràpid. Fem una altra pausa per menjar una mica. Aproximadament parem cada dues hores per avituallar-nos. Més endavant trobem una altra pista que seguim una estona, un tram més de camí, i una altra pista que ens portarà fins al refugi de Font Ferrera (guardat). És un refugi molt fosc, i hi ha una estufa de llenya que manté una temperatura molt agradable. Estàvem tots enfredorats, i decidim no estar-hi gaire, ja que amb el contrast de tempetarura un cop et poses a la vora del foc costa tornar a sortir a fora amb el fred i tornar a caminar. Demanem informació sobre el Tossal dels Tres Reis, però la senyora del refugi no coneix en detall la zona. Just al peu del refugi conflueixen el GR7 i el GR8.
Després del refugi el camí torna a enfilar per superar el Coll de Manado i ja des d'aquí comença a baixar fins a trobar una pista. En aquest punt l'equip es sapara en dos. El grup majoritari seguirà el GR7 per fer els últims quilòmetres i arribar a Fredes. El Jordi i jo mateix, el Marc farem una mica de marrada per assolir el Tossal del Rei o Tossal dels Treis Reis (1.356 m.)
El Tossal dels Tres Reis (1.356 m.) és un punt curiós, és el cim comarcal del Montsià, i té molt bona vista cap als 360º, però sobretot és curiós perquè en el seu cim conflueixen tres pobles, tres comarques, tres províncies i tres comunitats autònomes. Pel nord l´Aragó i la comarca del Matarranya (Terol), al sud el País Valencià amb la Tinença de Benifassà (Castelló) i per l´est Catalunya amb la comarca del Montsià (Tarragona). A més a més, el Jordi participa en el repte dels 100 cims de la FEEC, i aquest és un dels cims que compten i li faltava a la llista.
Deixem el GR7 i tombem cap a l'oest, passant per una casa, el Mas del Ric de Fredes. Enfilem fort i a bon ritme per un camí marcat amb fites fins superar els poc més de 250 metres de desnivell que ens separen del cim del Tossal dels Tres Reis, punt culminant de la ruta d'avui amb els seus 1.356 metres d'alçada. Un cop al cim contemplem les magnífiques vistes cap a totes bandes i fem les fotos de rigor, però no ens encantem ja que el vent és fort i molest. Veiem a la llunyania, molt enllà, el Mont Caro, prop d'on hem sortit ja fa unes quantes hores. Des del cim del Tossal dels Tres Reis agafem una pista i la seguim durant uns quilòmetres fins arribar al Coll dels Tombadors, i des d'aquí prenem un caminet que després de passar pel costat del tossal de Cantaperdius baixa fort i ràpid directament el poble de Fredes.
Arribem a Fredes i ja trobem la resta de la colla entaulats al restaurant del poble. Ens trobem tots plegats: la Fina, la Fina i la Nuri que han vingut amb cotxe, l'Anna, la Neus, el Toni, l'Àngel, el Damià i l'Albert que han seguit el GR7, i el Jordi i jo mateix (Marc) en una mateixa taula i fem un bon àpat per celebrar els dos dies de travessa que ens han portat a creuar la Serra dels Ports de nord a sud, sortint des de Paüls i arribant a Fredes. Aprofitem per comentar els detalls i anècdotes dels dos dies de camí.
En aquesta segona etapa hem estat unes 7 hores, i hem superat un desnivell de acumulat de pujada de 1.520 m. (comptant l'ascens al Tossal dels Tres Reis), i una distància de 26,6 quilòmetres segons la ressenya de la FEEC. Hem portat un ritme força ràpid, però alhora hem tingut temps suficient de gaudir del camí, de les fantàstiques vistes del Delta de l'Ebre i el Montsià, de conèixer una zona molt diferent dels llocs on acostumem a anar, gaudir de la natura i l'aire fresc i sobretot de compartir temps, converses i rialles amb amics.
Després de dinar a Fredes fem una foto de grup i ens acomiadem. Les dues Fines i la Nuri han estat les encarregades de la logística, i han portat 3 cotxes fins a Fredes. Els donem les gràcies per cuidar-nos tan bé i ocupar-se de la intendència. Ens acomiadem, alguns se'n tornen a fer nit a Paüls, i altres tornem directament cap a casa quan just comença a fosquejar. Queden gairebé 4 hores de cotxe.
Ja de camí, baixant amb cotxe per la revoltada carretera de Fredes cap a La Sènia, ens trobem amb l'anèctoda del dia. Feia dos dies que intentàvem veure algun exemplar de cabra hispànica sense èxit, tot i saber que és habitual de la zona. Doncs després d'un revolt un bonic exemplar mascle, amb unes banyes impressionants, creua la carretera davant nostre; es gira, ens mira amb indiferència demostrant qui mana, i continua tranquil·lament el seu camí. La guinda per un parell de dies fantàstics de camí, natura, rialles i amics.
Imatges de l'etapa
Abans de començar a caminar, fem un bon esmorzar al refugi del Caro.
L'Àngel més pendent de la càmera que de l'esmorzar.
tota la colla entaulats al refugi esmorzant.
En sortir del caliu del refugi, l'impacte del fred matinal és fort. Ens movem per entrar en calor; potser massa?
Placa al refugi del Caro "Pepito Anguera" (UEC).
El primer tram de l'itinerari d'avui és per pista asfaltada, en pla i lleugera baixada. Passem pel costat d'una urbanització d'aspecte decadent. Segurament havia viscut millors èpoques.
El Mont Caro s'alça imponent, vertical sobre nostre. El vorejarem pel seu vessant nord-oest.
Deixem la pista i agafem un camí que puja fortament fins al Coll de Pallers, i des d'aquí planejarem per la Cresta del Marturi.
Ens aturem al Coll de Pallers per descansar una mica i contemplar la magnífica imatge dels penyasegats en primer terme i el Delta de l'Ebre al fons.
La sortida de sol enmig dels núvols, els penyasegats de la Cresta del Marturi, alguns arbre amb formes amotllades pel vent i el Delta al fons donen com a resultat aquesta magnífica imatge.
Un cop assolit el Coll de Pallers el camí ja és més planer, i segueix a considerable alçada per la Cresta de Marturi fins que tornarem a baixar per un barranc.
És una zona farcida de penyasegats i pedres que s'alcen amb formes curioses. Alguns arbres acaben tombant-se cap a una banda per la força continuada del vent.
Al fons es pot veure el Delta de l'Ebre i els darrers meandres de l'Ebre abans d'arribar a mar.
Tot i la mala visibilitat contemplem el conjunt de muntanyes, muntanyetes, turons i protuberàncies que neiexen en tota aquesta zona del Massís dels Ports. És una zona molt bonica i agraïda. Contemplem també multitud de barrancs i congostos.
El Toni aprofita la bona perspectiva poc després del Coll de Pallers per endur-se'n un bon record de la zona en forma de fotografia.
Veiem al fons la desembocadura de l'Ebre i el Delta de l'Ebre. La visibilitat no és bona.
Aquesta zona és molt escarpada, i contemplem profunds barrancs i esveltes crestes.
Hi ha algunes parets força verticals. Tot i ser una zona de difícil accés, podem trobar-hi alguna via d'escalada.
Fem una pausa en el camí. L'Anna en "pose" esperant la foto ;-)
Cap a totes bandes apareixen noves formacions calcàries. És un plaer caminar per aquesta zona.
En molts punts sobresurten roques de totes mides i formes.
Ens girem d'esquena i veiem el Mont Caro que ja hem deixat força enrere. Davant sobrevolen un grup de voltors.
Detall d'un voltor que ens sobrevola i ens observa.
Arribem a un petit coll en un pas estret enmig de dues roques. En aquest tram estem constantment pujant i baixant, ja que el terreny és abrupte i el camí s'obre via enmig d'una zona molt escarpada.
Seguim sempre el GR7 i també unes marques en forma d'estrella blava que és el símbol de la ruta Estels del Sud, que volta el Massís dels Ports en quatre etapes, fent parada en els refugis guardats.
Arribem a l'impressionant Cova del Vidre, de grans dimensions. En aquesta cova s'hi han trobar restes arqueològiques que proven que va ser utilitzada com a habitatge pels nostres ancestres. Fem una parada en el camí, mengem una mica i agafem forces per continuar.
Des de fora de la cova veiem el Mont Caro molt lluny. Ja portem força estona de camí.
Poc després de la Cova del Vidre, i després d'un altiplà amb bones vistes cap al Delta comença una pista.
Fem un parell de quilòmetres caminant per la pista a bon ritme. És una zona oberta i el vent és tant intens que gairebé costa caminar endavant. Passem pel costat de la Font de la Llagosta.
Deixem la pista i prenem de nou un camí a la zona de Casetes Velles. Passem per prop del refugi del Mas del Frare i pel costat d'un refugi lliure. A partir d'aquí seguirem un bon tram carener, per sobre dels 1.200 metres d'alçada. Passarem per la Font del Bassiol i deixarem a la nostra esquerra una zona molt escarpada. Passarem el refugi de la Font Ferrera i més endavant ens separerem en dos grups.
Amb el Jordi ens separem del grup principal per assolir el Tossal dels Tres Reis (1.356 m.), cim que marca el límit administratiu entre Catalunya, el País Valencià i l'Aragó.
Des del Tossal dels Tres Reis la vista és privilegiada cap a totes bandes. Aquesta mira cap a la zona del País Velencià.
Mirant cap al nord des del Tossal dels Tres Reis, tot i que costa de veure, es poden endevinar les antennes del Mont Caro al bell mig de la imatge.
A dalt al Tossal dels Tres reis hi ha una fita de tres cares de les tres federacions muntanyenques, la Federació d'Entintats Excursionistes de Catalunya (FEEC), la Federación Aragonesa de Montaña (FAM), i la Federació d'Esports de Muntanya i Escalada del País Valencià (FEMECV).
El cim del Tossal dels Tres Reis és ampli i obert, de fet s'hi arriba amb una pista. La vista és sensacional, tot i que feia molt vent.
El Marc i el Jordi al cim del Tossal dels Tres Reis.
Entaulats al restaurant de Fredes, on vam culminar els dos dies de travessa amb un bon àpat. D'esquerra a dreta Neus, Àngel, Anna, Albert, Fina, Damià, Fina, Nuri, Toni, Jordi i Marc.
Abans d'acomiadar-nos fem una foto de grup des de Fredes i ja comencem a pensar quina serà la propera!
Afegeix un nou comentari