Cova Balaguer

Itinerari

Crònica

Avui ha estat un dia estrany i improductiu, d'aquells en què sembla que els elements es congriïn per contrariar-te. Segurament els elements poc hi tenen a veure, i en canvi sí els errors en la planificació o si més no la falta d'informació. La muntanya té les seves pròpies regles, i és bo no contrariar-les.

El pla inicial era recórrer el barranc de la Vallfiguera. Ja fa temps vam visitar les Gúbies de la Vallfiguera, un tram molt engorjat i estret amb parets altíssimes a banda i banda, i ens va sorpendre la bellesa de l'indret. Avui volíem completar la ruta descendint tot el barranc, el qual està equipat. Posem fil a l'agulla, amb tot el material necessari, fins i tot equipament de progressió vertical, ja que cal sortir d'una marmita trampa. Habitualment el barranc és sec, ja que drena molt ràpid, i després d'una bona aproximació arribem al seu curs, sec tal com estava previst. Després d'una bona estona baixant pel llit del barranc, desgrimpant diversos ressalts, quan arribem al primer ràpel trobem que l'olla de sota està plena d'aigua, molta aigua, entre un i tres o quatre metres. No portem equipament estanc ni neoprens, ja que gairebé mai no fan falta. Les fortíssimes pluges de fa un parell de mesos han deixat encara embassats els pous. Prudentment desistim del descens i tornem a remuntar. Entre el tram de barranc, l'aproximació i el desplaçament hem perdut tot el matí. Organitzem el pla B per la tarda amb la idea de pujar cap a la Mola de Catí i visitar alguna de les interessants coves de l'entorn. Fa un temps també havíem estat a les coves Cambra, Rastre i Cantero, i avui ens feia gràcia baixar a l'avenc de Salany. Prou que ho intentem, però la pista que puja a la Mola de Catí està en força mal estat, i caldria un tot terreny que no tenim. Sumem el segon fracàs d'una jornada que ja es va escurçant. Avançada la tarda optem per un pla menys ambiciós però que ens doni una satisfacció, encara que sigui petita.

Ens dirigim cap al refugi Mont Caro (UEC), que es troba al veïnat del Mascar, sota mateix del cim del Caro. S'hi puja per una carretera tortuosa que surt des de Roquetes en direcció a Alfara de Carles, i que comença a pujar fort fins al coll del Caragol. Des d'allí planeja per l'urbanització fins al peu del refugi (indicat). Des del refugi l'aproximació és molt ràpida. Seguim el GR escassos cinc minuts pujant fins la carena de sobre el refugi. Abandonem el GR i planegem cap a l'esquerra per la carena. Passem una torre d'electricitat i seguim uns minuts fins que el camí vol baixar. Just en aquest punt, a la dreta, trobem la boca de la cavitat.

La cova Balaguer és coneguda des de fa molts anys, i porta el nom del seu descobridor i antic propietari del terreny, el doctor Eugeni Balaguer, el qual la va descobrir casualment l'any 1928. Em va desobstruir l'entrada i hi va col·locar una porta reixada per evitar que ningú malmetés l'entorn. Encara avui es pot veure el suport de les frontisses de l'antiga porta. L'any 1936 Josep Closas i un grup de l'Institució Catalana d'Història Natural hi fan una expedició, i documenten, fotografien i topografien la cova (Document original)

La boca de la cova, de dimensions còmodes, s'enfonsa de seguida en una galeria descendent amb fort pendent. Per baixar cal desgrimpar, amb compte ja que les pedres són molt humides i el terra és relliscós. Baixem 3 o 4 metres desgrimpant amb compte, i al cap d'avall amb l'ajut d'uns esglaons fets amb blocs de la mateixa cavitat. Un cop a la base de la galeria d'entrada arribem a la sala principal, una magnífica cambra de dimensions considerables bellament decorada en tot el seu contorn per estalactites, estalagmites i colades de colors vermellosos.

Ens entretenim una bona estona contemplant la bellesa d'aquesta gran sala, d'uns 16 metres de llarg, 6 d'ample i 5 d'altura, aproximadament i sempre segons les medicions de Closas. De seguida ens adonem que més enllà d'aquesta sala principal el recorregut de la cova és complex, ja que neixen galeries i escletxes per tot arreu. A l'esquerra accedim de pla a una nova sala, més petita i també molt decorada. Un conducte descendent permet baixar desgrimpant fins un pis inferior, que comunica per sota de la sala principal, amb un altre conducte provinent d'aquesta.

Al fons de la sala principal neix també un laminador que permet avançar, grimpant i desgrimpant sobre grans blocs, cap unes sales i galeries més petites i de formes irregulars. En diversos punts es pot baixar fàcilment fins un nivell inferior, i des d'aquest segon nivell hi ha petits pous de 4 o 5 metres que permeten baixar encara a un pis més avall. En aquest cas però, els pous són força drets i molt humits, i no hi baixem ja que no portem cap corda de seguretat per facilitar la baixada, i sobretot poder tornar a pujar.

Així doncs, sense acabar de baixar al nivell inferior, fem una volta per les diferents galeries, saletes i racons que ens ofereix aquesta caòtica cavitat. Alguns dels racons són molt bonics, amb colades acolorides. La majoria de formacions però són fòssils, i ja no tenen desenvolupament. Cal fer esment d'un parell d'estalagmites de considerables dimensions que es troben al centre de la sala principal, que juntament amb alguna colada parietal són els elements més destacats d'aquesta cova.

Gairebé al capvespre sortim de la cavitat que ens ha servit com a premi de consolació d'un dia poc reeixit. En tot cas val la pena una visita a la cova, especialment per la proximitat des del refugi del Caro. És una cova molt bonica, ampla i còmoda a la zona central, i més complexa un cop comences a recórrer les galeries laterals i els pisos inferiors. Un cordino de pocs metres seria recomanable per baixar fins als pisos més baixos i completar l'exploració. En tot cas hem fet una inspecció ràpida i fàcil, gaudint de les boniques i colorides formes d'aquest racó subterrani al cor dels Ports.

Imatges