Salto de Roldán. Peña San Miguel (1126 m.)

  • Despoblat de Lienas

  • Avancem entre cereals, ametllers i oliveres

  • Mirador natural cap al Salto de Roldán

  • Ens sobrevolen els voltors

  • Peña San Miguel, riu Flumen i Peña Amán

  • Tram equipat per arribar al cim

  • Engorjat del riu Flumen i la Foia d'Osca

  • El Salto de Roldán, ja de tornada

Entre camps d'ametllers, oliveres i blat, comencem a caminar des del despoblat de Lienas. Avancem de pla per camins difusos plens d'argelagues. Després del barranc de la Soga comencem a pujar i gaudim d'una gran panoràmica frontal de les dues moles. Pugem per la carena fins a la collada de San Miguel, on hi ha un aparcament. En pocs minuts arribem dalt l'estètic cim per uns passos equipats amb esglaons a la roca i cable de seguretat. Impressionant vista des del cim plena de voltors, trencalosos i aufranys que ens sobrevolen.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Lienas, Apiés (Osca, Hoya de Huesca, Osca, Aragó, Espanya)
  • Distància: 14,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 550 metres
  • Temps: 6:00 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Tram de camí precari ple d'esbarzers
  • Cartografia: Sierra y Cañones de Guara, Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Despoblat de Lienas 00:00 00:00 0,0
Camps del Clavero 00:43 00:43 2,6
Mirador natural 00:51 01:34 4,1
Aparcament Collado San Miguel 00:56 02:30 6,1
Peña San Miguel 00:20 02:50 6,8
Pausa 01:20 04:10
Inici carena La Soga 00:48 04:58 9,9
Lienas 01:02 06:00 14,3

Crònica

Des de la mateixa capital d'Osca es poden veure cap al nord dues moles rocalloses que sobresurten verticals en una zona més aviat arrodonida. En diverses ocasions m'havia fixat en aquest lloc tot passant per la carretera direcció cap als Pirineus occidentals, i sempre m'havien cridat l'atenció. Aquests dies que passem a la Serra de Guara decidim fer-hi cap i conèixer aquest sector més occidental.

El Salto de Roldán en realitat són dues grans moles rocoses molt verticals separades pel riu Flumen, que passa entremig. La vertical entre el punt més alt i el riu és de gairebé 500 metres de desnivell, en alguns punts pràcticament a plom. Tenen un color vermellós que les fa encara més vistoses des de la llunyania, i formen un conjunt realment espectacular. Popularment se les anomena Sen i Men. La més occidental és la Peña San Miguel, la que pujarem. És la més ampla, a la riba dreta del riu (esquerra mirat frontalment). L'oriental és la Peña Amán, a la qual s'accedeix des de la població de San Julián de Banzo. L'accés a les dues penyes és molt diferent, i seria complicat unir-les en una única ruta.

El nom de Salto de Roldán prové de la llegenda d'aquest cavaller que ja apareix en altres punts de la geografia aragonesa. El valerós Rotllan, nebot de Carlemany, l'any 778 tornava cap a França fugint de les tropes musulmanes. Acosat per totes bandes puja dalt la penya Amán on es va veure acorralat i abocat al precipici. Davant l'evidència d'una mort segura en mans enemigues agafa embranzida amb el seu cavall i salta fins a la penya bessona. El cavall mor a causa del gran esforç, i el cavaller pot escapar dels enemics. No va arribar gaire lluny, ja que va sucumbir a Ordesa, però encara amb l'últim alè va ser capaç de llançar la seva espasa Durendal cap al seu país, França, obrint un gran forat a la roca coneguda ara com la Bretxa de Rotllan (Brecha de Roldán).

Accedir a la Peña San Miguel és realment fàcil, ja que s'arriba amb cotxe fins a la collada de San Miguel, a poca distància del cim. Des d'aquí només cal caminar uns 15 minuts i superar tres petits trams amb esglaons clavats a la roca i una escala, sempre amb un cable de seguretat. Però nosaltres farem una ruta molt més llarga amb la idea de gaudir de la vista frontal i matinal d'aquestes espectaculars moles de roca des de diferents perspectives.

Ens arribem fins al petit poble d'Apiés, pocs quilòmetres al nord d'Osca. Una pista surt del darrere mateix de l'església i en un parell de quilòmetres arribem al despoblat de Lienas, on començarem la ruta. Les cases d'aquest poble abandonat estan mig ensorrades, i si bé de lluny l'església sembla intacta, en acostar-nos veiem que no té sostre.

Estem en una zona agrícola de secà, extraordinàriament plana, amb camps de cereals combinats amb d'altres d'ametllers i oliveres. Des del poble tan sols es veuen les puntes del Salto de Roldán, ja que la serra de la Soga ens impedeix la vista. A Lienas la pista es bifurca. Descartem la de la dreta que baixaria cap al pantà i prenem la de l'esquerra. La seguim només uns metres fins que trobem un camí que marxa a l'esquerra entremig de les parets de pedra seca que separen els bancals. Caminem entre parets una bona estona fins arribar a la vora d'un edifici modern que sembla una església enmig del no-res.

Trobem una pista precària que va marxant de pla, i que revolta un morral per entrar tot seguit al barranc del Mont. Fem una marcada ve baixa per continuar a l'altra banda del barranc tot planejant i seguim per la pista. Cal fixar-se que en un revolt de la pista a la dreta marxa un camí poc definit a l'esquerra, que és el que cal prendre. D'anada no el veiem, i continuem la pista fins a desembocar en uns camps prop d'una casa ben arranjada. Voregem els camps per dalt i retrobem el camí precari. Trobarem alguna fita escadussera, però sens dubte per aquí hi passa ben poca gent més enllà dels agricultors que menen els camps.

Per sobre de la casa el camí es fa menys definit, i fins i tot costa de seguir en alguns punts. Ja no trobarem fites, excepte alguna molt puntual. Les argelagues i els garrics estan a punt de guanyar la partida definitivament al camí, i ens esgarrinxem les cames a cada passa. Afortundament no vam tenir la mala idea d'anar amb pantalons curts. Més endavant la malesa encara és més espessa, i patim la constant tortura de les punxes de les argelagues.

Mica en mica el camí va girant a l'esquerra per entrar al barranc de la Soga. És just aquí quan gaudim de l'espectacular vista de les dues penyes del Salto de Roldán des d'una distància prou llunyana per contemplar-ne la magnificència, i prou propera per copsar-ne els detalls. Ha costat arribar fins aquí, però possiblement és una de les millors vistes d'aquestes monumentals roques.

Entrem al barranc cap a l'esquerra, baixant lleugerament, i de nou fent un camí en forma de ve baixa fins al llit del barranc. Tot seguit continuem per l'altra banda seguint els precaris rastres de camí i enfilant les costes de Las Palomeras. Al cap de poc arribem a un mirador natural fantàstic, ja que tenim una visió frontal perfecta, amb la càlida llum matinal incidint sobre la roca, i amb un banc de roca natural que sembla posat expressament per fer-nos badar i gaudir de l'espectacle.

Passats uns minuts de contemplació continuem el camí. Som ara al punt més baix d'una evident carena arrodonida per sobre del riu Flumen. El camí poc definit avança pel llom vorejant la penya San Miguel per l'esquerra. Avancem de nou entre garrics, però potser menys espessos. El camí és indefinit, i en alguns punts ens hem de fixar en el traç, molt desdibuixat. Aquí sí trobem alguna fita escadussera. Mica en mica ens anem acostant a la base oest de la paret de la Peña San Miguel, fins arribar a tocar la roca. Aquest tram es fa llarg, ja que puja fort, el camí és enravessat i la vegetació dificulta l'avenç. Acabem de vorejar la penya, deixant-la fins i tot enrere.

Un cop a la base de la paret anem buscant el millor pas i amb una última pujada més forta arribem fins a la pista asfaltada. La seguim a la dreta un centenar de metres i arribem a l'aparcament de la collada de San Miguel, on hi ha indicadors. Ja veiem la punta de la mola rocosa força a prop, i un evident camí s'hi dirigeix. Seguim el camí cap a la roca, i al cap de pocs minuts trobem un primer tram vertical amb esglaons a la paret i un cable de vida per si algú es vol assegurar. Passem vora unes cisternes per recollir l'aigua de pluja. Cal anar superant diverses lleixes per passos verticals, fins a tres, tots ells equipats, l'últim amb una escala que evita el desplom.

Arribem a dalt la penya, un petit altiplà rodejat per totes bandes per parets verticals, algunes amb una caiguda de gairebé 500 metres. Els voltors són els amos i senyors de l'indret, amb el permís d'alguns trencalossos, i alguns escassos aufranys. El cim és totalment pla, i hi ha dues petites construccions, la primera la resta d'una petita fortificació, força sencera però sense sostre. L'altra són les restes de l'ermita de San Miguel, de la qual només queden quatre pedres que identifiquen la forma de la planta i el petit absis.

Passem més d'una hora gaudint del bon temps primaveral dalt d'aquest cim planer. Contemplem el magnífic vol dels voltors, que van i vénen aprofitant les tèrmiques. De tant en tant veiem algun aufrany, un ocell poc habitual, més petit que els voltors i elegant amb el seu plomatge blanc. Des d'aquest replà enlairat es pot contemplar la plana de la Foia d'Osca (Hoya de Huesca), i el serpenteig del riu Flumen molts metres avall. Cap a l'est sobresurt la penya germana, la Peña Amán, dita també Men. I cap al nord despunten els cims encara nevats del massís del Mont Perdut.

Després d'una llarga i plàcida estona al cim, baixem de nou per les escales i tornem a la collada. Decidim no tornar pel mateix camí, ja que és llarg més que per la distància per la vegetació que impedeix avançar còmodament. Avancem doncs gairebé dos quilòmetres per la carretera fins arribar a un marcat revolt on hi ha una pista a l'esquerra que ressegueix la carena de la Soga. Avancem per aquesta pista fins arribar al final d'aquest llom llargarut. Al darrer tram tornem a tenir una fantàstica visió de tot el conjunt del Men i el Sen, és a dir, la Peña San Miguel i la Peña Amán, es a dir, el Salto de Roldán.

Un cop s'acaba la pista trobem un camí que baixa cap als camps per on havíem passat d'anada. Retrobem el camí i de seguida la pista mig abandonada que tot planejant entremig dels camps ens torna al punt d'inici, el despoblat de Lienas.

Ha estat una sortida molt bonica, enterbolida només pel llarg tram de camí mig abandonat ple d'argelagues i garrics. Com dèiem pujar la Peña San Miguel és fàcil i curt si ho fem des de l'aparcament, però ens perdrem el fantàstic panorama d'anar-nos acostant mica en mica a aquests grans penyals, tot observant els diferents matisos.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Afegeix un nou comentari