Mont Valier (2.838 m.)

  • Bordes d'Isil, a la pista d'accés

  • Pugem fort pel barranc de Clavera

  • Les Cunyes d'Aulà/p>

  • En creuar el coll la boira ens engoleix

  • Entre la boira veiem mirant enrere la Pèira Blanca i el pic de Clavera

  • Pujant cap al Valièr, al fons veiem l'Estanh Redon, un instant

  • Arribem ben xops al refugi d'Estanhous

  • El poc que vam veure del Mont Valièr, un instant entre la boira

  • Tram equipat. Al fons l'Estany Redon

  • Estanh Long i Tuc de Heishs

  • El Pic de Gel vist des de les Cases de Bonabé, punt d'inici i final

Sortim de les cases de Bonabé i pugem el llarg barranc de Clavera fins al coll fronterer. Submergits en la boira del Coserans seguim la carena cap al Petit Valièr i finalment cap al cim del Senyor de l'Arieja enmig de la nevada que no ens deixa veure res. Baixem al refugi d'Estanhous, i el dia següent, amb mal temps, escurcem la ruta prevista i tornem pel Coll de la Pala Clavera, tot passant pels magnífics Estanhs Redon i Long.

Fitxa

! Ruta de 2 dies

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Cases de Bonabé, Alòs d'Isil (Alt Àneu, Pallars Sobirà)
  • Distància: 9,8 + 9,9 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.490 + 760 metres
  • Temps: 5:35 + 4:05 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Alguna petita grimpada.
  • Cartografia: Pass Aran, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Dia 1. Mont Valièr
Cases de Bonabé 00:00 00:00 0,0
Prats de Clavera 00:29 00:29 1,6
Estanyet de Clavera 01:33 02:02 4,8
Coll de Clavera 01:03 03:05 6,3
Petit Valièr 00:55 04:00 7,2
Mont Valièr 00:43 04:43 7,9
Refugi d'Estanhous 00:52 05:35 9,8
Dia 2. Retorn
Refugi d'Estanhous 00:00 00:00 0,0
Estanh Redon 00:37 00:37 0,9
Estanh Long (prop) 00:30 01:07 1,8
Coll de la Pala Clavera 00:59 02:06 3,3
Cases de Bonabé 02:00 04:06 9,9

Crònica

No acabem de tenir sort amb el Mont Valièr. L'anterior visita va acabar en intent a causa d'una indisposició; vam arribar fins al pic de Clavera i vam tornar. En aquesta ocasió hem fet cim, però no compta, ja que no hem vist res. Presicament l'entorn d'aquesta gran muntanya és captivador, i no en vam poder gaudir ja que simplement vam caminar entre la boira, amb fred, aigua i fins i tot neu. El Mont Valièr, conegut com a Senyor de l'Arieja per la seva gran presència, és una muntanya molt bonica, prominent i destacada. Especialment la seva cara est és abrupta, vertical i estètica.

Els catalans no tenim molta tirada cap al Mont Valièr, tot i que és relativament proper i accessible. És d'aquelles muntanyes que a vegades queda injustament relegada per la seva relativa alçada. Molts aficionats a la muntanya, i a vegades també m'hi incloc, tendim a sobrevalorar els cims que superen determinada quota (normalment els 3.000 metres als Pirineus o els 4.000 metres als Alps), i en canvi menystenim sovint altres d'altura inferior, tot i ser més rellevants, estètics i a vegades difícils. Els veïns francesos sí que freqüenten aquesta muntanya, i és una de les més populars del Coserans i de tota l'Arieja.

Quan penso en l'Arieja sempre em ve al cap una gran olla d'escudella. I no és pas a causa de cap inquietud gastronòmica, sinó més aviat una simple constatació meteorològica. Ens hem trobat en moltes ocasions en què just en creuar el cordal fronterer, tot el vessant nord està cobert per espesses boires, i precisament la carena que separa l'Arieja de les valls catalanes és el límit. Sol i llum al sud, boira i foscor al nord. I aquest patró habitual va tornar a repetir-se aquest cap de setmana.

La idea inicial era pujar el Mont Valièr partint des de les Cases de Bonabé, baixar cap al refugi d'Estanhous i fer-hi nit. I el dia següent continuar per la via ferrada cap a l'Estanh Long, pujar el pic de Barlonguèra i baixar cap a Montgarri. Les previsions del temps no eren del tot bones, però semblava que el temps milloraria a mesura que passessin les hores. Norlament som molt prudents, fins i tot conservadors, a l'hore d'emprendre rutes segons la previsió meteorològica. Però aquest cap de setmana no semblava que el temps hagués de ser tant dolent. A més a més era l'últim cap de setmana en què el refugi estaria obert. El primer dia vam complir l'itinerari previst, tot i que amb boira, aigua i neu el darrer tram. Al refugi va estar plovent des de migdia de dissabte fins a les 11 del diumenge, quan vam sortir i vam emprendre la ruta més curta i fàcil de retorn, a través del Coll de la Pala Clavera.

Amb un dia radiant tenyit només per alguns núvols dispersos ens acostem a les Cases de Bonabé. Per accedir-hi cap passar per Esterri d'Àneu i agafar la carretera que puja cap a Isil i després Alòs d'Isil (actualment s'hi arriba més ràpid per la carretera del Port de la Bonaigua prenent el trencant de Sorpe). Passat Alòs continua una pista asfaltada fins a l'antic refugi del Fornet, on hi havia l'antiga estació d'esquí de fons de Bonabé. Continua la pista, ara sense asfaltar, que ressegueix la Noguera Pallaresa i que continuaria fins a Montgarri. La seguim uns quilòmetres, passant per les bordes d'Isil i poc després arribem a un aparcament habilitat pel Parc Natural de l'Alt Pirineu a les antigues cases de Bonabé, al costat mateix del pont de la Perosa.

Comencem a caminar per una pista secundària que marxa al peu del pont i que segueix el curs del riu. Uns minuts després arribem als Prats de Clavera, on trobem un indicador dels Espais de Memòria. Cal recordar que els diferents colls fronterers d'aquesta zona van ser utilitzats per refugiats catalans i espanyols de la república que fugien de la represió franquista cap a Europa. Poc temps després també hi va haver trànsit de refugiats, però en sentit contrari: molts jueus i refugiats del bàndol aliat fugien cap al sud per escapar-se de la repressió nazi a la França ocupada. Tan sols veient la dificultat del terreny i l'alçada dels colls en dies amb una mica de mal temps com avui, tenint en compte que estem habituats a la muntanya i portem bon equipament, m'esgarrifa pensar com famílies senceres, amb mitjans precaris, amb fred i sense preparació creuaven aquests colls a més de 2.500 metres d'alçada. Molts lluitadors per la llibertat hi van deixar la vida, i és de justícia recordar-los.

A partir dels Prats de Clavera deixem la pista i comencem a enfilar fort per unes àmplies pastures inclinades. Pugem seguint el GR, tot i que en alguns punts és una mica difús. El camí va seguint el curs del rierol al barranc de Clavera, i en tot moment puja fort. És una ruta agradable, ja que sempre avança per terreny fàcil però molt pendent. No hi ha treva; no hi ha trams planers; pujada i més pujada. Ens entretenim gaudint del paisatge: les pastures d'alçada plenes de vaques, les muntanyes del cordal fronterer i els barrancs que se'n desprenen, i quan girem la vista cap enrere gaudim d'una bonica estampa cap als pics de Moredo, Bonabé i Marimanha.

Després d'una hora i mitja de pujada arribem al petit estanyet de Clavera, on podem veure com a curiositat que l'aigua del desguàs s'escola per un forat. Uns metres per sobre de l'estanyet hi ha una petita cabana que pot servir de refugi d'emergència. Continuem pujant seguint l'ampla coma i els pocs senyals de GR que anem trobant. Em costa entendre com un camí tan bonic estigui tan poc fresat. Poc per sobre de l'estanyet veiem a la nostra dreta (est) l'estètica cresta de les Cunyes d'Aulà. Estem molt a prop del cordal fronterer, i ja es veu com a l'altra banda fan bullir l'olla. Ens queda poca estona de sol i bon temps.

Continuem pujant per les pales de Clavera i veiem dos marcats colls: a l'esquerra el GR continua i enfila cap al Coll de la Pala Clavera, i de front s'endevina una bretxa sota el Pic de Clavera. Amb bon temps és molt recomanable seguir el GR fins al Coll de la Pala Clavera, i llavors seguir la cresta a la dreta fins al pic de Clavera, bonic i panoràmic. Des del Pic de Clavera es pot baixar fins a la bretxa de Clavera desgrimpant amb compte, ja que és un terreny una mica delicat i aeri. Nosaltres avui no pugem aquest cim, primer de tot perquè a dalt hi ha boira i no es veu res, i a més a més ja hi vam pujar en l'anterior intent. Així doncs quan el GR tomba cap a l'oest per encarar el Coll de la Pala Clavera nosaltres seguim amunt, sense camí i per tarreny tarterós cap a la bretxa de Clavera, que tenim just davant. Uns darrers metres de forta pujada i arribem al coll.

Abandonem definitivament el sol i el bon temps i entrem en la penombra i les boires de l'Arieja. Seguim uns senyals de pintura groga que comencen a baixar i tendeixen cap a la dreta, per terreny força dret, amb algun pas una mica aeri. Sense gens de visibilitat baixem cap al Coret de Pèira Blanca, desgrimpant en alguns punts. A la dreta endevinem entre la boira que hi ha una bona timba, la famosa cara est del Mont Valièr. Alguns instants en què la boira corre, arribem a albirar alguns detalls de l'immens paisatge que es pot gaudir en aquesta zona, però són instants fugaços, ja que la boira ho abraça tot.

Després del tram de grimpada pugem ja sense dificultat fins al Petit Valièr (2.733 m.), poc perceptible venint des del sud, però molt més marcat i abrupte si ens el mirem des del nord. Descansem uns minuts al cim i mengem uns ganyips, sense entretenir-nos gaire, ja que el fred és notable. Trobem un grup de 8 o 10 perdius blanques que matusserament aixequen el vol en adonar-se de la nostra presència. Baixem ara cap al coll de Faustin, desgrimpant en alguns punts, com el Pas de la Balma, equipat amb un cable d'acer. Arribem en pocs minuts al coll de Faustin, on entronquem amb el camí que ve del refugi. El que primer semblava ser boira pixanera acaba sent un bon ruixat, i més amunt neu. Així doncs entre la boira, la pluja i la neu remuntem els 150 metres de desnivell que separen el coll de Faustin del pic del Mont Valièr. No veiem ben res, i avancem ràpid ja que la pluja, el fred i la neu són incòmodes.

Sense pena ni glòria arribem al cim del Mont Valièr (2.838 m.), coronat per dues creus. No veiem res. Sabem que és el cim perquè no es pot pujar més i les creus evidencien que som al cap d'amunt. No ens estem ni un minut al cim ni fem cap foto, ja que el temps és rúfol, i la nevada s'intensifica. Sens dubte haurem de tornar-hi per gaudir-ne més plàcidament. Emprenem ràpidament la baixada per camí còmode fins al coll. Després continuem el camí del refugi d'Estanhous que baixa fort. Alguns passos són una mica aeris, i s'hi ha col·locat cables d'acer en diferents trams per fer més segur el pas per aquest punt força transitat pels muntanyencs francesos. Estem gairebé una hora baixant molt fort, entremig de la boira i la incessant pluja. Arribem al refugi ben molls i fastiguejats per no haver pogut gaudir més plenament d'aquesta gran muntanya.

Passem la tarda al refugi, arecerats al voltant d'una estufa que amb prou feines escalfa. Fins i tot ben abrigats fa molt fred, i l'espera fins a l'hora de sopar es fa llarga. Hi ha una vintena llarga de persones més al refugi, tots francesos. La sopa calenta ens posa una mica a to. El sopar és bo i abundant. Els guardes del refugi són molt amables. Havent sopat no ens entretenim i anem a dormir, abrigats amb 3 mantes. El soroll de la pluja sobre la teulada del refugi ajuda a conciliar el son, i quan ens despertem encara continua.

El matí continua plovent, i continua fent fred. Fem temps ben enfredorats, mirant per la finestra amb l'esperança que s'espassi, però plou i la boira no deixa veure res. Ens posem com a hora màxima les 12, i si continua plovent sortirem igualment. La majoria de gent del refugi va tornant, pel camí que baixa cap al Pla de Lau. Nosaltres ho tenim més complicat, ja que amb aquest mal temps hem de pujar fins als més de 2.500 metres del Coll de la Pala de Clavera. Al voltant de les 11 s'atura la pluja, i de seguida sortim. Descartem fer la via ferrada pel mal temps, i tornarem pel camí normal, tot i que ens obliga a perdre força alçada. Baixem cap a l'Estanh Redon (nord-oest) entremig de la boira, procurant no relliscar ja que tot està anegat d'aigua. La boira ho cobreix tot, i el camí pràcticament és un torrent. Afortunadament és fàcil de seguir, ja que està marcat com a GR. En pocs minuts som a l'estany, que tot just veiem quan arribem a la vora.

Passem l'estany per l'esquerra seguint el camí. De seguida comença a pujar molt fort. Des de sota es fa difícil endevinar per on pujarà el camí, ja que tot és molt dret. El dia sembla que es vol aixecar una mica, i les boires van i vénen donant alguns moments de certa visibilitat. Anem pujant fort fent una marcada essa per superar una gran placa de granit. Hi ha alguns trams equipats amb cable, ja que és molt dret. Aviat trobem una cruïlla, just a sota de l'Estanh Long. Seguim a l'esquerra en direcció cap al coll de la Pala de Clavera. Hi ha un indicador. Continuem pujant fort. Mirant enrere veiem entre la boira alguna imatge del bonic Estanh Long, entaforat sota el pi de Heishs.

Estarem una bona estona pujant per la costeruda coma de Clavera fins al coll, situat uns 600 metres de desnivell per sobre de l'Estanh Redon, el punt més baix d'avui. El temps és molt canviant, i fins i tot sembla que vulgui fer alguna ullada de sol, però al cap de pocs minuts torna a ploure, i més amunt fins i tot nevar. Això és una bogeria. A la part alta hi fa força fred, i hem de vorejar una llarga congesta de neu. Comencem a veure entre la boira el coll, i hi acabem d'arribar després d'un últim tram especialment dret i fatigós. Una fina capa de neu els entorpeix el pas, ja que és força relliscosa. Dalt el coll hi ha una placa informativa dels Espais de Memòria.

L'esperança de trobar bon temps al vessant sud s'esvaeix només creuar el coll. Continua nevant amb certa intensitat, i més avall plovent. Baixem ràpid però amb compte, ja que el tram superior és també molt dret pel cantó català. Baixem fins a la petita cabana al peu de l'estanyet de Clavera, on ens hi refugiem uns minuts i aprofitem per menjar una mica. Reprenem la marxa ràpidament per no agafar més fred. Anem per camí ja conegut del dia anterior. El camí és força dret però còmode, ja que sempre transita en terreny herbós. Només cal parar atenció a les relliscades. Estones amb pluja estones que sembla que vulgui sortir el sol anem desfent camí fins arribar a la base de la coma, al peu de la Noguera Pallaresa. Continuem uns minuts més per la pista fins arribar al punt d'origen, les Cases de Bonabé.

Hauria de descriure els magnífics paisatges vora el Mont Valièr, però tan sols me'ls puc imaginar, ja que pràcticament no vam veure res. Però entremig de la boira, en alguna petita finestra de visibilitat vam poder endevinar un entorn magnífic, feréstec, molt verd i obac. Una estètica combinació entre parets escarpades i prats vertiginosament inclinats. Entaforats entre aquestes grans parets, els bonics Estanhs Redon i Long. Prometem tornar, potser amb alguna altra configuració de ruta, però el cuquet ja ens ha picat, i tenim ganes de descobrir com cal aquest magnífic territori salvatge.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges



Comentaris

Bones!

Aquesta travessa la veieu factible amb un gos?!
Moltes gràcies!!

Salut!

Roger.

Sí, la veig factible, ja que no té cap tram complicat. Qualsevol gos mínimament habituat a la muntanya la faria sense problemes.

Afegeix un nou comentari