Les Muntanyetes (prospecció)

Ens apropem a la base de les Muntanyetes La Foradada Cara sud de les Muntanyetes Tot baixant veiem la posta de sol cap al Pedraforca

Fem una breu incursió a una de les zones més salvatges i inaccessibles del Moixeró, un batibull caòtic d'elevacions calcàries situades en un espai físic relativament petit, al vessant sud de la serra. Havia de ser una excursió circular i acaba sent una simple prospecció que caldrà polir.

Crònica

Feia temps que em rondava pel cap conèixer aquesta zona, que de lluny sembla inaccessible. Fa poc ens explicava l'amic Ferran que van anar-hi amb el Cinto, el qual es coneix bé la zona ja que hi ha fet diverses escapades. Així doncs sabent que el pas és factible, l'interès encara creix i decidim fer-hi cap.

El dia és insegur. Ha plogut tota la nit i tens la sensació que en qualsevol moment s'hi pot tornar a posar, o bé pot sortir el sol. Ens arribem fins a l'Hospitalet de Roca Sança, accessible des de Bagà per la carretera que puja a Coll de Pal. Després de 7 quilòmetres, en un revolt pronunciat veiem la gran pairalia a la nostra esquerra. Aparquem i comencem a caminar. Sortim amb la Sílvia mirant amunt. Hi ha molts núvols i sobretot boires que tapen parcialment bona part de la zona on volem anar. L'inici no és afalagador. Anem una mica tard, però a primera hora del matí encara plovia. El terreny està tot moll.

Just sobre mateix de la casa prenem el ben recuperat antic camí ral que comunicava la Cerdanya i el Berguedà per Coll de Jou, un camí molt interessant que ja hem comentat altres ocasions i que tan ens permet pujar el Penyes Altes com la Tosa. Seguim el camí pocs minuts, només fins a la casa ensorrada del Claper, on el deixem i continuem cap a la dreta en suau flanqueig. En pocs minuts arribem al pla dels Orris, on conflueix la pista de Rebost. En aquest punt el camí es difumina i cal parar atenció. Cal seguir a l'esquerra per un evident llom, sempre pujant, i deixant el pla a la nostra dreta. Al cap de poc el camí que semblava inexistent reapareix. No és un camí freqüentat però és fàcil seguir-lo.

El camí va pujant suaument entremig de pins i boixos. En algun punt està una mica emboscat, però es pot seguir sense problemes. Fins i tot trobarem alguna fita. Passem un prat inclinat, sota mateix de les Muntanyetes, que veiem imponents sobre els nostres caps. La imatge és fantasmagòrica, ja que apareixen i desapareixen segons els capricis de la boira. En un punt del camí veiem uns senyals de pintura verda cap a l'esquerra, i seguim uns metres encuriosits. Arribem a una gran balma, o més aviat un gran pont de roca, que si no anem errats anomenen La Foradada. Val la pena desviar-se aquests cinc minuts per contemplar aquesta gran balma. Retornem al camí principal. Al cap de poc creuem un petit torrent que baixa directament del centre de les Muntanyetes (on també hi ha uns senyals verds que descartem). El camí comença a tendir marcadament cap a la dreta, encarant-se cap al característic embut del Serrat Gran. Anem pujant amb pendent moderat fins a trobar el Torrent de la Mena, un dels desguassos principals del gran embut que tenim a l'est.

Un cop al torrent cal parar atenció, ja que el camí es difumina de nou. Cal pujar 10 o 15 metres pel mateix torrent i buscar un caminet difús que gira fort i marxa a l'esquerra, en sentit oposat al que veníem, és a dir, fins ara anàvem de ponent a llevant, i ara haurem d'anar de llevant a ponent. Si ens hi fixem veurem restes d'antigues marques de pintura vermella. Haurem d'anar seguint aquests senyals per un camí poc definit i intransitat. El camí va flanquejant cap a l'oest, buscant la base de les Muntanyetes.

Amb atenció anem seguint el camí, entremig de boixeres que han anat guanyant la partida al sender. Ens apropem a les primeres parets de les Muntanyetes, que com més t'hi apropes més grans semblen. De lluny es veu només un conjunt d'elevacions desordenades, però quan t'hi apropes veus altes parets calcàries força espectaculars. L'entorn és salvatge, i la magnitud de les parets ens fa empetitir. Anem seguint els senyals pel camí difús que avança ara per la base de les parets. Més endavant veiem que el track dels nostres amics Cinto i Ferran deixa el camí i s'endinsa per una de les grans tarteres que es formen entre les diferents "muntanyetes". Nosaltres en veure que hi ha camí per sota decidim seguir-lo i veure on porta. Més tard, molt més tard ens adonem que realment aquest camí porta a una antiga via d'escalada (actualment està prohibit escalar en aquesta zona) a l'Esperó de Rebost.

Avancem doncs per la base de les parets, cada cop més impressionants. Veiem algun isard i fins i tot un cèrvol amb una gran cornamenta. Aquí els animals campen tranquils, ja que poca gent freqüenta aquesta zona inhòspita. Baixem uns metres sota una gran paret i tornem a pujar fins un petit collet. Davant nostre tenim una gran tartera que enfila la carena del Moixeró, que entreveiem enmig de la boira. Aquí comencen les dificultats d'orientació. El camí continua de pla creuant la gran tartera, però perdem els senyals vermells. Com que el camí és més o menys evident i hi ha fites, seguim endavant. Aviat el camí es perd, i tot i els esforços no hi ha manera de trobar-lo. Sembla factible continuar de pla, i aniríem a parar al camí de Coll de Jou, però seria camp a través. Ens entossudim en retrobar els punts vermells. Tornem enrere creuant de nou la tartera, i després d'una bona estona els trobem a tocar la paret. Seguim de nou els punts vermells que van pujant. Nosaltres pensàvem que enfilarien pel costat de les parets, remuntant la llarga tartera. Però va ser un goig sense alegria, ja que al cap de poc comencen a enfilar amunt per terreny abrupte. Grimpem uns metres però ja veiem que per aquí no podem continuar. Més tard vam saber que érem a l'inici de l'antiga via d'escalada de l'Esperó de Rebost.

Tenim 3 alternatives. 1: enfilar per la tartera fins a la carena i anar a buscar el camí de baixada a Coll de Jou; 2: avançar de flanc sense camí i anar a buscar igualment la ruta de Coll de Jou; i 3: tornar per on hem vingut. Com que és tard i probablement se'ns farà fosc abans d'arribar al punt d'inici decidim girar cua, ja que encara ens quedaven 300 metres de desnivell fins a la carena, i el temps tot i que ha millorat força, continua sent insegur, amb boira a les parts més altes.

La ruta d'avui tot i que no l'hem pogut arrodonir ha servit de prospecció, un primer intent de conèixer aquesta zona salvatge del Moixeró. Sens dubte que hi tornarem, amb més bon temps i amb millor coneixement del territori. Aviat més informació...

Imatges de la ruta a les Muntanyetes 05-11-2011



Afegeix un nou comentari