Volta a les Gronses

Al costat mateix del bonic poble d'Arnes el massís del Port s'aixeca bruscament amb cingles ben verticals i valls congostes. Intentem resseguir la cresta de les Gronses, però hi ha algun pas que ens supera, i acabem fent la volta a aquesta petita serra, gaudint de la verticalitat però des de sota, tot passejant pels Estrets.

Fitxa

• Lloc de sortida: Aparcament dels Estrets, Horta de Sant Joan
• Distància: 11,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 400 metres
• Temps aproximat: 5:30
• Dificultat: Fàcil / Difícil
• Sensació de dificultat: Fàcil / Difícil. Fàcil la caminada. Difícil l'accés a la cresta (no aconseguit).
• Cartografia: El Port - Nord, (1:30.000), Editorial Piolet

Crònica

Aquesta és la crònica d'un fracàs matisat. L'objectiu previst no es va assolir, ja que no vam aconseguir superar un pas un xic complicat que iniciava la cresta de les Gronses, i això ens va desanimar molt. En no superar el primer pas (que segons havíem llegit era el més complicat) no vam poder accedir a la cresta, i l'objectiu inicial de recórrer la cresta es va reconvertir en voltar-la. El desànim inicial es va convertir en lliçó: vam aprendre que el nostre nivell d'escalada és molt baix i cal millorar-lo, i també vam aprendre que cal preparar millor les sortides i estar ben informats. Alhora vam ser capaços de reconvertir l'objectiu i gaudir si més no d'una bonica caminada.

Després de passar la nit a l'àrea d'acampada controlada dels Ateus ens dirigim uns quilòmetres més avall per la pista asfaltada que segueix el riu dels Estrets fins a l'aparcament dels Estrets d'Arnes. En aquest punt hi ha un bon aparcament, ja que des d'aquí es pot començar la bonica caminada que segueix la part més engorjada del riu. Aquesta zona també és molt freqüentada per escaladors, ja que hi ha un munt de vies de diferent nivell. Cal destacar una zona d'escola d'escalada amb vies d'esportiva de diferents nivells, i també diverses vies llargues de diferents graus. La tarda anterior havíem provat alguna de les vies del sector assolellat, amb poc èxit, ja que tot i que les vies no són gaire complicades, tenen uns primers passos força explosius, ja que moltes de les vies s'inicien amb una panxa que obliga a fer passos més atlètics.

Sortim de l'aparcament dels Estrets amb les motxilles ben carregades amb tot el material necessari per afrontar la cresta. Com que la visita al massís del Port havia estat una decisió d'últim ahora no havíem preparat gaire les sortides per al llarg cap de setmana. Vaig comprar el llibre "Grimpant pel massís del Port" (Joan J. Tiron Ferré, Editorial Cossetània, ISBN: 84-9791-056-7), un llibre amb propostes molt originals i ben pensades, tot i que la descripció d'alguns itineraris potser no és molt precisa per a les persones que no coneixem la zona. I la zona és força enrevessada. Vam aprofitar la idea de fer la cresta de les Gronses complementant-la amb una ruta caminant pels engorjats del riu Estrets, fent així un interessant itinerari circular que combinava les fondalades del riu amb el fil de la carena.

Seguim el camí evident al peu del riu Estrets, marcat amb senyals de PR. La zona és preciosa, ja que s'aixequen parets verticals de centenars de metres des de la mateixa aigua. El riu forma petites piscines naturals que a l'estiu deuen ser una delícia. Anem deixant a la nostra dreta les verticals parets de les Gronses, farcides de vies d'escalada. A l'altra banda del riu contemplem també les verticals parets de les Moles del Don primer i de les Moles del Duc després. Al cap de poc més de mitja hora de caminar la vall es va obrint, i veiem a la nostra dreta el gran esperó que forma les Moles dels Biarnets. El camí es bifurca, i seguim el PR. Hauria estat millor seguir de dret, més a prop de les parets, però seguim el PR i acabem fent una petita marrada. El paisatge s'obre, i passem per una zona de camps d'oliveres i ametllers.

Seguim caminant per les pistes planeres de la vora dels camps, vorejant les Moles de Biarnets a certa distància. Tot vorejant contemplem la cara nord de les Gronses, amb l'ampla i vertical paret del Salt del Barber. Guanyem ben poca alçada caminant enmig dels camps d'oliveres ben arrenglerades. Entremig dels camps tenim una bonica imatge d'Horta de Sant Joan i el seu característic Tossal fent-li de sentinella. Prop del Mas de Vinyals deixem la pista principal i endevinem un camí poc fresat que tomba cap a la dreta. Guanyem alçada sense camí evident, però amb la direcció clara cap al coll de l'Arenal, on ben visiblement comença la cresta.

Arribem al coll i enfilem direcció a l'esperó inicial, que seguint la ressenya voregem per l'esquerra. Mig caminant mig grimpant arribem a un esperó més definit on de seguida trobem el primer espit. No sembla complicat, però enganya. L'esperó està descalçat per la base, fent una panxa molt marcada. Preparem el material i començo a intentar enfilar el primer pas. La primera xapa es pot assegurar des de baix mateix. El pas és atlètic, i obliga a una posisió molt forçada, però un cop enfilat, i amb una posició molt incòmode no trobo la forma de continuar. Ho provo diverses vegades i sempre m'acabo despenjant. No veig clar com continuar, i el factor psicològic no ajuda, ja que una caiguda després del primer pas seria directament contra el terra, i la roca és molt dura! Segons la ressenya és un pas de IV, i ens desespera veure que no som capaços de superar un pas de tan poca dificultat. La ressenya que portàvem ja comentava que era recomanable portar un estrep, però no en teníem cap. Ho vam provar amb alguna cinta, però ni la Sílvia ni jo no ens en vam sortir, i vam desistir després de molta estona d'intentar-ho i ben cansats. Més tard he llegit diverses ressenyes a internet que comenten que el pas podria ser un 6a.

La qüestió és que no ens en vam sortir, i després de tanta estona provant-ho estàvem molt desanimats. No ens vam ni fixar que segons la ressenya aquest pas es podia esquivar per la dreta, pujant per unes feixes. Si haguéssim seguit per aquesta feixa hauríem accedit a la part superior evitant aquesta primera escalada. No ens hi vam fixar, i vam intentar accedir-hi per l'esquerra, grimpant per les feixes força aèries fins que vam desistir veient que no tenia cap sentit. Vam baixar i creuar l'espès bosc fins arribar a la pista, i la vam anar seguint, capcots i desanimats, tancant així la volta completa a les Gronses, però d'una manera molt diferent a com ho havíem previst.

De les derrotes sempre s'aprèn. Hem de millorar clarament la tècnica d'escalada, però també cal planificar bé les rutes per saber què trobarem i possibles alternatives. Sovint una única font no és suficient, i val la pena contrastar l'avaluació de la dificultat, sobretot si es va just. El llibre d'on vam treure la idea és molt interessant, i relament proposa itineraris molt originals. Ara bé, seguir-los no és fàcil, ja que la zona és força salvatge, els camins no són sempre evidents i el terreny és molt escarpat. Ens queda aquesta assignatura pendent, però estudiarem i ens tornarem a avaluar.