La Barre des Écrins (4.102 m.)

  • Reposant al peu del Glacier Blanc

  • La Barre des Écrins, vist des del refugi

  • Progressem encordats per la glacera

  • El pendent és considerable (mirant enrere)

  • Evolucionant per la glacera

  • Bretxa Lory i primer tram de la cresta

  • Pas delicat cap a la cresta

  • Cal superar diferents gendarmes i passos delicats (III)

  • La cresta és aguda i molt exposada

  • Darrer tram abans del cim

  • Tram molt aeri, de tornada

  • Iniciem el descens des del Dôme de Neige. Davant la cresta de la Barre

El punt culminant del massís dels Écrins té un cim llargarut i encrestat, amb una paret vertical al sud i un fort pendent de neu al nord. El primer dia pugem 1.400 metres de desnivell fins al refugi. El segon, encara de nit, creuem el Glacier Blanc i pugem per pendents de neu, amb esquerdes i seracs, fins a la bretxa Lory. Comença llavors la part més difícil, una llarga escalada per una cresta molt exposada i alhora bonica, amb passos aeris de II i III.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Pré de Madame Carle, Ailefroide (França)
  • Distància: 4,8 + 16,6 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.400 + 1.160 metres
  • Temps: 5:30 + 16:10 hores
  • Dificultat: PD+
  • Sensació de dificultat: Difícil. Dificultats concentrades a la cresta, amb nombrosos passos de III, molt exposats i per sobre de 4.000 metres.
  • Cartografia: Meije, IGN (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Dia 1. Aproximació al refugi
Pré de Madame Carle 00:00 00:00 0,0
Refugi Glacier Blanc 02:16 02:16 2,5
Refugi dels Écrins 03:22 05:38 4,8
Dia 2. Barre des Écrins
Refugi dels Écrins 00:00 00:00 0,0
Final del plató 01:36 01:36 2,6
Bretxa Lory 02:07 03:43 4,4
Barre des Écrins 02:56 06:39 4,5
Bretxa Lory 02:40 09:19 4,6
Dôme de Neige 00:10 09:29 4,7
Peu del refugi dels Écrins 02:10 11:39 9,1
Pausa 00:47 12:26
Pré de Madame Carle 03:43 16:09 16,3

Crònica

Finalment va arribar el dia. Era l'objectiu més ambiciós de les nostres vacances. Durant dies vam estar aclimatant, guadint del territori i planificant el nostre intent. Teníem clar que les condicions meteorològiques havien de ser del tot favorables per tenir opcions de reeixir. Portàvem molta il·lusió, però també dubtes, ja que el repte era important.

Arribem al petit nucli d'Ailefroide, al cap d'amunt del municipi de Vallouise, al centre neuràlgic del Parc Nacional dels Écrins. És un poble petit però amb un gran ambient muntanyenc. Hi passen l'estiu molts escaladors seduïts pel gran nombre de vies a tots cantons. Més amunt del poble continua una pista asfaltada fins al Pré de Madame Carle, una gran esplanada amb un bon aparcament on comença la ruta. Volíem sortir el dia anterior, però la previsió de possibles tempestes i vent van fer endarrerir la sortida un dia.

Després d'esmorzar acabem de preparar les motxilles, tot i que ja les teníem a punt del dia anterior, i havíem rumiat molt què posar-hi i què no. Decidim fer l'aproximació al refugi amb sabatilles, i carregar les botes a la motxilla, tot i que això incrementi encara més el pes d'una motxilla ja prou feixuga. Però hem de superar gairebé 1.400 metres de desnivell per bon camí, i avançar amb calçat lleuger pot ser un bon descans pels peus, encara més a la baixada, quan estarem molt esgotats.

El Ferran, el Pep, la Sílvia i jo mateix sortim ben carregats i il·lusionats del Pré de Madame Carle, on ens acomiaden afectuosament la Queralt i la Pilar que ens esperaran a baix. Passades les 10 del matí comencem a caminar per l'evident camí que s'enfila cap al Glacier Blanc. El camí és molt fresat i hi ha indicacions. Hi ha molta gent que puja per aquesta ruta, ja que només pujar fins a la glacera és una excel·lent excursió que ens mostra el caràcter alpí d'aquest sector.

Pugem molt a poc a poc, ja que anem molt carregats i a més a més hem de reservar forces pel dia següent. Coincidim bona part de la ruta amb el Joan i la Noe, dos catalans molt trempats que també es dirigeixen cap al refugi, i amb qui compartim l'entusiame per la muntanya. El camí comença zig-zaguejant i enfila fort. Tenim una bona perspectiva del Glacier Noir, a l'esquerra. Un tros amunt ens entretenim amb una marmota molt mansa que és una autèntica atracció turística.

Ens anem encaminant cap al desguàs del Glacier Blanc. Creuem un pont sobre el torrent, i tot seguit avancem per un tram equipat amb un cable, tot i que no té cap dificultat. Pugem encara una estona més fins assolir el refugi del Glacier Blanc. Des del refugi hi ha una excel·lent panoràmica de les muntanyes de la cresta d'Ailefroide, de gran bellesa i verticalitat. Fem una pausa al refugi, agafem aigua i descansem les esquenes de la càrrega. Reprenem la marxa tot pujant suaument per un pendent encara més acusat.

A partir del refugi del Glacier Blanc ja trobem molt poca gent. Voregem el final de la glacera per la dreta, i al cap d'una estona no queda més remei que continuar per la neu. Ens calcem les botes i els grampons i amaguem les sabatilles per no tenir que carregar-les. Demà les recuperarem per baixar. Progressem ara per la glacera en un tram força planer, però amb un bon reguitzell d'esquerdes, algunes de considerable profunditat.

Pel lateral de la glacera arribem al peu del camí que puja al refugi. El refugi dels Écrins està situat uns 100 metres de desnivell per sobre de la glacera, sobre un esperó de roca. Mengem una mica abans de pujar per evitar enllaçar el dinar amb el sopar, ja que al refugi es sopa d'hora. Ens treiem els grampons i remuntem aquesta última pendent fins al refugi. Des de la terrassa del refugi tenim una espectacular vista del Glacier Blanc i la cara nord de la Barre des Écrins, per on pujarem. Gaudim contemplant aquesta gran paret nevada i ens fixem en les traces.

El refugi dels Écrins està força massificat a l'estiu. L'atracció de la Barre des Écrins i el Dôme de Neige és inqüestionable, tot i que també hi ha altres cims i alternatives interessants. Pel que anem escoltant la majoria dels grups tenen com objectiu el Dôme de Neige, molt més accessible, i uns pocs tenim la idea de provar la Barre.

Passem la tarda fent-la petar i hidratant-nos amb Yoghi Tea, tot i que probablement no vam acabar d'endevinar el sabor més adient... Anem donant voltes a tots els detalls: l'equipament que portarem cadascú, l'ordre, la ruta, el temps,... Cada detall és important per una empresa com aquesta. Ens preocupa una mica la possibilitat que faci vent, ja que en una cresta tan exposada i a tanta alçada el vent possiblement seria el nostre principal enemic. Les previsions indiquen vent força fort, però una de les guardes del refugi ens diu que no ens preocupem, que farà bon temps. Esperem-ho!

El sopar és més aviat frugal, fins i tot escàs. Per sort ja veníem ben alimentats i no ens faltarà energia ni il·lusió. Poc després de sopar anem a l'habitació, on hi ha molta gent i es fa difícil dormir. Els nervis del dia previ de cim i saber que ens hem de llevar tan d'hora no ajuden precisament a conciliar el son.

Els mateixos guardes del refugi ja ens havíen demanat on anàvem, i ells mateixos ens desperten a les 3:20 de la matinada. El refugi sembla una revolució, tothom amunt i avall. L'esmorzar també és lleuger, tot i que aquestes hores de matinada costa de fer entrar res. En acabat tothom va preparant el material: frontals, arnessos, cordes, ferramenta,... La gent es mou amb neguit, nerviosa.

Un cop equipats sortim cap a fora. Hi ha una esplèndida lluna plena que il·lumina la glacera i el cim. Pràcticament ens podríem moure sense frontals, però millor ser prudents, no fos cas que no veiéssim alguna esquerda. Baixem des del refugi fins a la glacera, i allà ens calcem els grampons i ens encordem. Una munió de formiguetes il·luminades comencem a pul·lular per la glacera. La primera estona és molt fàcil, pràcticament una ruta planera sobre neu, on només cal sortejar alguna esquerda evident.

El Ferran no es troba bé. Té mareig i ganes de vomitar. Ens aturem un parell de vegades per veure si es pot recuperar, però la cosa no millora. En arribar al final del plató, en un gest que l'honora, decideix no continuar i tornar enrere. Sap perfectament que si continua més amunt i la cosa no millora haurem de retrocedir tots. En canvi ara ell pot tornar enrere sol, ja que encara no hem entrat en terreny delicat. Ens sap molt greu per ell, que havia preparat la sortida amb molta il·lusió.

Els tres restants continuem amunt, ara ja per terreny més pendent. El primer pujador és fort, i passa per sota d'una colada de seracs amenaçadors, per tant avancem sense distracció. El dia va clarejant, i la munió de formiguetes va separant-se, cadascú al seu ritme. Pugem a ritme moderat, i tot i això avancem alguns grupets. La ruta és evident i la traça molt marcada. Fa fresca, i a estones bufa un vent empipador que ens fa espantar una mica.

Avancem un tram de pujada més moderada, i de nou passem per la trajectòria d'una línia de seracs. La ruta és força segura, i només cal anar amb compte amb les esquerdes, sobretot a la part baixa, i en els seracs que ocasionalment poguessin desprendre's, tot i que és molt poc probable.

El sol ens abraça amb un color vermell intens de primera hora. La mica d'escalfor s'agraeix, tot i que el dia no és fred. Avancem abrigats i amb guants. Anem seguint la corrua, sense pèrdua possible. Tenim gent davant i gent darrere, tothom encordat i en progressió ordenada. Passem a certa distància d'una zona de grans esquerdes i seracs que creen unes formes de neu i glaç contorsionats. Ens movem en un ambient estrictament alpí de gran espectacularitat. La visió cap a totes bandes és espectacular, i gaudim del gran ambient tot i la concentració.

La traça busca el pas lògic i més segur. Ja a la part alta de la glacera tendim cap a l'esquerra per fer un gran gir sota mateix de la cresta de la Barre. Un tram de fort pendent i fem el darrer gir abans d'emprendre un llarg flanqueig que creua tota la part inferior de la Barre, just per sota la rimaia. Avancem sense dificultat fins al punt en què cal creuar la rimaia, un pas fàcil prop de la bretxa Lory. En pocs minuts més ens situem a la bretxa. Fa dues hores i 40 minuts que hem sortit. És el moment de decidir.

Trobem el Joan i la Noe que ja tornen del Dôme, i diuen que descarten la Barre pel fred. Nosaltres tenim moments de dubtes. A la bretxa fa fred, un aire finet que de seguida penetra a les mans. Des d'aquí tenim el Dôme a tan sols 10 minuts. En canvi la Barre es veu molt lluny, i la cresta es presenta més difícil del que pensava, aèria i esmolada. Vista des d'aquí impressiona, o més aviat acollona. Però hem vingut a provar-ho, i ens decidim. El Pep és qui té més nivell d'escalada, i sortirà primer. La Sílvia al darrere i jo l'últim. Avançarem en ensemble, posant assegurances intermitges als punts difícils.

Amb nervis i concentració comencem el primer tram. El pas per accedir a la cresta és delicat. Cal fer un petit flanqueig en mixt, sobre glaç i roca. No cal seguir la línia el ràpel, sinó buscar el pas més fàcil per l'esquerra. Un pas en flanqueig de confiança, i a l'altra banda començar a escalar amunt fins a la mateixa línia de cresta. Passat aquest primer pas delicat escalem amunt per un fort pendent de roca (III) entretingut i amb molt d'ambient. Un cop en marxa el fred disminueix, tot i això escalem ben abrigats i amb guants.

El Pep es treu els grampons només passar el pas lateral, i la Sílvia i jo escalem amb els grampons posats, i no els treiem fins més tard, cosa que és un error i alenteix una mica la marxa. Un cop a la cresta anem escalant els diferents ressalts. No és una cresta difícil, però sí que té un grau sostingut de II/III. Però sobretot és molt exposada, i ens movem a més de 4.000 metres d'alçada. Pel vessant sud tenim una vertical imponent de roca. Pel vessant nord un gran tobogan de neu i gel d'uns 70º.

Avancem lentament i amb seguretat. Possiblement una cordada de dos i amb solvència en crestes podria reduir el temps a la meitat o menys. Però veiem que altres grups porten un ritme similar. Amb absoluta concentració escalem els diferents trams de la cresta. El pas més segur és sempre pel fil, tot i que en alguns punts tendim lleugerament al vessant de la glacera. No hi ha cap pas especialment difícil, tot i que recordo un petit esperó força finet i amb un gran pati. Més endavant la dificultat disminueix, i el pas és menys vertical, per tornar-se a acentuar poc abans del cim. Ens creuem amb alguna cordada que baixa, alguna fins i tot ha vingut per la cresta est, més difícil i trencadissa. Passem l'indefinit pic Lory, que alguna llista inclou dins dels quatre-mils dels Alps. No li veig el sentit.

Després de gairebé 3 hores de crestejar amb molt de compte, gairebé tant com il·lusió, arribem a l'espartà cim, coronat per una modesta creu. L'alegria és immensa, i també ho és el panorama, que abasta més del que els nostres ulls poden absorbir. Des d'aquí tot sembla més baix, el món als nostres peus. La glacera fins i tot es veu petita des d'aquesta gran talaia. Sobresurten els grans cims alpins: el Montblanc, el Monte Rosa, el Cerví, el Mont Viso,... La cresta per on hem vingut es veu esmolada, i al final el Dôme de Neige on hi ha un bon grup d'alpinistes.

Passats uns minuts de gaudi al cim torna la concentració i emprenem el retorn. Seguirem estrictament el mateix camí pel fil de la cresta. Suposo que després de 3 hores de crestejar ja estem avessats a la roca, i la tornada se'ns fa més fàcil del que havíem pensat. Progressem igual, amb el Pep al davant posant assegurances, i jo al final treient-les. Gaudeixo de valent fent fotos en aquest entorn tan alpí, tot i que és difícil amb el material que portem a sobre i amb la pròpia dificultat del terreny que fa complicat simplement mantenir l'equilibri.

En aproximadament dues hores i mitja tornem a ser sobre de la bretxa Lory, i amb un breu ràpel des de la corda que ens cedeixen amablement la cordada prèvia hi baixem. Passen uns minuts de la 1 del migdia, i el temps és esplèndid. Ja no fa fred i el vent s'ha pràcticament aturat. Mengem quatre ganyips i bevem. En 10 minuts acabem de pujar al Dôme de Neige, des d'on tenim una nova perspectiva de la cresta per on acabem de venir. Simplement genial!

Creuem de nou la rimaia i comencem a baixar a bon ritme. Dalt la cresta encara hi ha gent evolucionant. La satisfacció és gran, i amb la relaxació després del tram més difícil s'exterioritza. Encara cal desfer la glacera, però avancem amb pas ferm i decidit, sense dificultats. Baixem força ràpid, adreçant en alguns punts la traça de pujada. Creuem la zona d'esquerdes i seracs i en poc més d'una hora i quart baixem des del Dôme fins al plató. Planegem una estona més fins a la base del refugi.

Havíem deixat coses amagades per no haver de tornar a pujar al refugi, però un descuit ens hi fa pujar igualment. Baixem el darrer tram de glacera fins al punt on havíem amagat les sabatilles. Caminar amb sabatilles ja és una altra cosa, i anem baixant ja sobre terra i roca. Anem parant de tant en tant, ja que el cansament també va sortint, i fa moltes hores que hem sortit. Mica en mica anem perdent alçada. Passem per sota del refugi del Glacier Blanc, i sembla que cada cop anem més a poc a poc. El darrer tram de baixada es fa realment feixuc, i finalment, després de 16 hores de sortir arribem al Pré de Madame Carle, on ens esperen la Queralt, la Pilar i el Ferran, ja recuperat.

Ha estat una experiència sensacional, i hem gaudit i alhora patit per assolir aquest cim. Possiblement és el cim més difícil que hàgim pujat mai, i si diuen que la dificultat és proporcional a la satisfacció, avui estem molt contents. Hem gaudit amb bons amics d'un cim fantàstic, d'estètica impecable, amb una glacera llarga i impressionant, amb esquerdes i seracs, i una cresta final que en un principi ens va deixar una mica estorats, però que vam anar sortejant amb seguretat. Una experiència d'aquelles que queden gravades profundament en la nostra memòria.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Dia 1: Aproximació al refugi

Dia 2: Barre des Écrins

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges



Comentaris

Em llegit avui la vostre ressenya, nem tard nois. Ens ha fet recordar aquells dies i la vostre companyia, gràcies.
Felicitar vos per la feina d aquesta web, ens ha agradat mooolt, quina kurrada.
Records a tots, ens veiem al monte i salut!!

Afegeix un nou comentari