Lo Caubo (2.281 m.)

Sortim del poble d'Anàs i remuntem el rierol fins arribar al bonic nucli d'Estaon. Creuem la població i anem seguint el GR que es va enfilant pel vessant oest de la serra de Cerdanyís. La pujada és llarga i continuada, combinant zones de bosc amb pastures d'alçada. Assolim la collada del Clot de la Calba que separa la vall de Cardós amb la vall d'Àneu, i en pocs minuts seguint la carena arribem al cim. Àmplies vistes cap a les dues valls i els cims de les capçaleres, com el Monteixo, la Pica d'Estats, Certascan o el Montroig. Seguim l'ampla carena una estona fins on el mapa indica un camí per baixar, però el camí està perdut, i baixem per un bosc espès en fortíssim pendent. Arribem a Nibrós, un bonic nucli de bordes actualment abandonat, i gairebé de fosc desfem el camí de la vall fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Anàs Vall de Cardós (Pallars Sobirà)
• Distància: 22,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.225 metres
• Temps: 8:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram sense camí per dins d'un bosc espès i en fort pendent
• Cartografia: Pica d'Estats - Montroig Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Avui ens enfilarem fins un cim modest i arrodonit que s'alça lleugerament enmig de la serra de Cerdanyís. Aquesta serra és una carena orientada de sud a nord que separa la vall de Cardós (a l'est) de la vall d'Àneu (a l'oest). El cim és fàcilment accessible pel vessant de les valls d'Àneu, i una pista s'enfila fins al cap d'amunt, on hi ha diverses instal·lacions de telecomunicacions que aprofiten la posició estratègica entremig de les dues valls. Nosaltres però hi pujarem pel vessant de Cardós, superant un bon desnivell al mateix temps que gaudirem d'unes bones vistes de les muntanyes de l'entorn. Aquestes muntanyes van ser protagonistes de sagnants combats al Front del Pallars, a finals de la Guerra Civil, i en diversos punts podem trobar antigues trinxeres, búnquers, cabanes o altres construccions defensives.

Ens situem a Anàs en companyia dels nostres amics Ariadna i Albert, amb vincles familiars en aquesta població pallaresa. Per nosaltres serà un descobriment, ja que mai no havíem fet cap excursió en aquesta zona. Havíem pujat algunes de les muntanyes de la capçalera de la vall de Cardós, però no coneixíem la zona central, on les muntanyes no són tan agudes ni altes, però podrem gaudir d'un entorn rural molt interessant, amb petits pobles, boscos ufanosos amb una bonica coloració tardoral i bordes escampades allà on hi un pla prou gran per poder-ne segar l'herba.

Sortim caminant des d'Anàs i fem una volteta pel petit nucli, amb carrers estrets al voltant de l'església de Sant Romà. Prenem primer una pista que aviat es converteix en camí passada la Mola d'Anàs. Caminem direcció nord al peu del riu d'Estaon, que forma petites cascades ben boniques. Avancem entremig d'un bosc espès d'arbres caducifol·lis, que mostren ara una intensa coloració de tardor. Una pujada més forta i uns quants zig-zags ens deixen al peu de l'església de Sant Jaume, a la part baixa d'Estaon. Entrem al nucli, amb cases ben arranjades de pedra i teulada de pissarra. És un poble molt bonic situat en un balcó sobre la vall d'Estaon. Fem una volta pel poble i fins i tot visitem una de les cases ja que amablement ens hi conviden.

Pugem a la part alta del petit nucli, on hi ha el Refugi d'Estaon. Més amunt de les cases el camí segueix pujant i tenim una magnífica visió de les teulades del poble i tota la vall que s'allargassa cap al sud. Els colors són variats i intensos, ja que els bedolls, pollancres, avellaners o acàcies tenen un cicle i uns colors diferents. El camí que continua més amunt del poble és molt bonic. Es nota que és un camí antic, amb un traçat suau i elegant que busca l'itinerari més fàcil pel vesssant de la muntanya. Molts dels trams estan empedrats, i podem observar també parets de pedra seca per igualar el nivell. Anem guanyant alçada pel terreny solei de la serra del Solà. Més amunt passem al vessant nord i canviem el terreny rost per un bosc tupid. És curiós observar com els boscos creixen ufanosos als vessants nord, i en canvi els vessants sud només hi creixen les escobes (bàlec) i algun altre matoll.

El camí va pujant progessivament fins unes pastures d'alçada, i tot seguit s'enfila més fort per un bosc de pins fins assolir la carena. Arribem a la collada del Clot de la Calba després de més de 3 hores de marxa i un bon desnivell. Ja veiem les puntes de les antenes del cim ben a prop, però abans d'arribar-hi contemplem des del coll les vistes cap a les valls d'Àneu. Tenim el cim al nord, a poca distància, i també observem al sud una punta secundària, el Pui de la Missa, on de lluny observem les restes d'una antiga fortificació de la guerra. Deixem el GR, que baixaria cap a Dorve i la Guingueta d'Àneu. Girem a la dreta i anem seguint el camí de la carena, que amb un últim tirapit ens deixa a l'ampli cim de Lo Caubo (2.281 m.)

El cim és una gran esplanada situada a la part més alta de la serra. Hi ha nombroses antenes i instal·lacions de telecomunicacions. Tenim una gran vista de l'entorn, amb le Pica d'Estats i el Monteixo cap a l'est, el Certascan i el Montroig al nord, i les valls d'Àneu i el port de la Bonaigua a l'oest. Malauradament també tenim una visió propera d'un incendi forestal que castiga la serra de Pilàs. Passem una bona estona al cim, ja que és l'hora de dinar. Gaudim del bon temps ajaguts sobre l'herba i amb vistes panoràmiques. Al voltant de l'ample cim encara es pot identificar clarament l'antiga trinxera de l'època de la Guerra Civil.

Deixem el cim i continuem cap al nord seguint primer un caminet i tot seguit la pista que recorre l'ampla carena de la serra de Cerdanyís. Caminem per terreny obert, amb bones vistes cap a l'entorn, centrades sobretot en l'incendi que ha cobrat una notable magnitud, i també en el llunyà però impressionant cim del Monteixo. Seguim la pista planejant o en lleugera baixada fins a la collada de Campirme, on també hi ha restes d'una antiga cabana de l'època de la Guerra Civil.

A la collada de Campirme trobem una vella pista que gira a l'esquerra i comença a baixar per un bosc espès. Seguim la pista abandonada i fem un parell de zig-zags. Al cap d'una estona veiem que hem marxat massa cap al sud, cap a la Selva de Nibrós, i el propi nom ja no augura res de bo. Rectifiquem i tornem una mica enrera. Anem a la recerca d'un caminet que assenyala el mapa de l'editorial Alpina que ens permetrà baixar de nou cap al fons de la vall. Però aquest camí, si alguna vegada havia existit, actualment està perdut, o si més no no som capaços de trobar-lo tot i anar equipats amb el mapa i el GPS.

No trobem cap rastre de camí, i GPS en mà creuem la línia on hauria de ser diverses vegades a dreta i esquerra, però no l'arribem a trobar. Es comença a fer tard, i hem de baixar d'una manera o altra. Seguim primer un rastre que ens porta fins al torrent, a l'altre banda del qual hi ha una zona on no hi ha bosc sinó escobes. De lluny sembla que serà fàcil baixar per aquí, però res més lluny de la realitat. Així doncs tornem enrere i decidim baixar pel bosc seguint l'itinerari on hi hauria d'haver el camí, amb l'esperança que més avall es vagi definint. Baixem per un bosc espès i amb un pendent molt fort, agafant-nos sovint als arbres o el sotabosc. És una baixada llarga i incòmoda, que amb camí hauríem fet en mitja hora, però bosc a través ens n'ocupa gairebé dues.

Finalment arribem a una zona de pastures prop d'unes bordes. Baixem pels prats i ens situem sobre Nibrós, un bonic nucli de bordes on acabem de baixar amb les últimes llums del dia. A partir d'aquí ja som al GR i tindrem bon camí seguint el curs de la vall. Accelerem el ritme ja que encara tenim una hora de ruta, i entretant se'ns fa de nit. Amb els frontals acabem de desfer el camí que més endavant esdevé pista. Prop d'Estaon trobem la pista asfaltada i acabem de baixar fins a Anàs, tancant una ruta que havia de ser més fàcil i plàcida, i ha acabat sent força llarga i dura, sobretot pel tram sense camí. Mentrestant hem pogut gaudir d'un cim secundari però amb bones vistes, i hem gaudit d'un paisatge rural i humanitzat, amb boniques bordes que antany conservaven suficient ferratge per la supervivència del bestiar en els llargs i durs hiverns pallaresos.