Sortim del refugi de Tabernés i remuntem el riu Zinqueta fins al port de la Pez, on pugem fort per la carena fins assolir els cims bessons de la Pez. Comencem la cresta grimpant i desgrimpant, amb algun pas més escabrós fins al pic l'Abeillé. La cresta esquistosa gira al sud, i sempre per damunt dels 3000 m. anem cavalcant sobre un terreny aeri assolint diferents puntes. Una forta pujada descomposta ens deixa al cim principal, i encara continuem per un tram exposat cap a la punta del Sabre. Entre boires baixem seguint la cresta fins als suaus lloms de Las Trallas.
Fitxa
- Tipus de sortida: Alta muntanya / cresta
- Lloc de sortida: Refugi de Tabernés Gistaín, Vall de Chistau, Osca (Espanya)
- Distància: 17,21 quilòmetres
- Desnivell positiu: 1.700 metres
- Temps: 13:20 hores
- Dificultat: PD (II i algun pas de III)
- Sensació de dificultat: Poc difícil Cresta llarga, fàcil i amb trams força aeris.
- Cartografia: Bachimala Editorial Alpina (1:25.000)
Itinerari
Punt de pas | T. parcial (h.) | T. acumulat (h.) | Dist. (km.) |
---|---|---|---|
Refugi de Tabernés | 00:00 | 00:00 | 0,0 |
Pluviòmetre | 00:37 | 00:37 | 2,2 |
Puerto de la Pez | 02:08 | 02:45 | 6,6 |
Pic de la Pez (3.019 m.) | 01:31 | 04:16 | 8,4 |
Pic l'Abeillé (3.030 m.) | 01:51 | 06:07 | 8,9 |
Bachimala Chicot (3.052 m.) | 00:54 | 07:01 | 9,6 |
Pausa | 00:21 | 07:22 | |
Punta del Ibón (3.097 m.) | 00:19 | 07:41 | 10,0 |
Punta Ledormeur (3.120 m.) | 00:24 | 08:05 | 10,3 |
Gran Bachimala (3.177 m.) | 00:36 | 08:41 | 10,4 |
Pausa | 00:39 | 09:20 | |
Punta del Sabre (3.139 m.) | 00:25 | 09:45 | 10,8 |
Pausa | 00:20 | 10:05 | |
Cuello de la Señal de Biadós | 01:45 | 11:50 | 12,1 |
Cabana del Sarrau | 00:56 | 12:46 | 14,9 |
Refugi de Tabernés | 00:36 | 13:22 | 17,2 |
Crònica
Entre els grans massisos que componen la carena pirenaica n'hi ha un que no havíem visitat mai, i feia temps que estava pendent. Avui posem remei a aquesta notable mancança fent un bon reconeixement al massís del Bachimala. Hem previst fer una ruta llarga que ens permeti recórrer la cresta que uneix els diferents cims del cordal. Es tracta d'una cresta fàcil, però molt llarga. En molts trams es pot caminar i en els altres cal grimpar per un terreny d'esquistos una mica inestables, amb passos de II i puntualment de III. La majoria de dificultats es poden evitar vorejant-les. Cal tenir en compte però la llarga aproximació, la longitud de la cresta i el fet que sempre ens movem per sobre dels 3000 metres. Les vistes són impressionants.
El Gran Bachimala és el punt culminant del sector, però hi ha diverses puntes que sobrepassen els 3000 metres. Algunes d'aquestes puntes s'han considerat cims segons el criteri de Buyse (10 metres de prominència, tenir nom,...) Però considerar cims algunes puntes escassament rellevants i que no tenen cap personalitat independent és un criteri si més no discutible. Amb els criteris de prominència dels Alps cap d'aquestes puntes es considerarien cims. Però més enllà d'aquesta discusió estèril, la ruta per la cresta és molt interessant des del punt de vista paisatgístic, morfològic i de coneixement global del sector. I els col·leccionistes podran comptar fins a 9 "tresmils".
El pic del Gran Bachimala és conegut també com a pic Schrader, sobretot des del vessant francès, en honor al geògraf, cartògraf, alpinista i pintor Franz Schrader, que fou el primer en ascendir aquest pic l'any 1878, en companyia del guia Henri Passet.
Es pot sortir des del refugi de Biadós (guardat) o del de Tabernés (lliure), ambdós propers. Per arribar-hi cal creuar la comarca del Sobrarb (Sobrarbe), passant per la capital, l'Aïnsa, i continuant per la carretera que puja cap a França pel túnel de Bielsa. A l'alçada de Las Salinas cal prendre la carretera de la dreta que puja fort tot creuant l'engorjat congost de Las Devotas fins arribar a Plan, i tot seguit San Juan de Plan. A partir d'aquí cal prendre una pista d'uns 11 quilòmetres, transitable amb compte amb qualsevol turisme, que creua la vall de Chistau i arriba al càmping El Forcallo. Prenem la bifurcació de l'esquerra i en poc més d'un quilòmetre de pista en pitjor estat arribem al refugi de Tabernés, lliure, considerablement gran i en condicions acceptables.
L'entorn de la vall de Chistau és realment magnífic. És una de les valls pirenaiques més tancades i de més difícil accés. Segurament per això ha mantingut una idiosincràcia i arquitectura tradicional, on sembla que el temps s'hagi aturat fa segles. A partir de San Juan de Plan cap amunt, només trobem un reguitzell de bordes al peu de les poques zones planes que hi ha en aquest terreny abrupte. Al voltant del refugi de Tabernés hi ha una bonica esplanada, un lloc ideal per fer nit i emprendre ben d'hora la llarga ruta que tenim per davant.
Al final no sortim tan d'hora com hagués calgut, però ben motivats comencem a caminar sota mateix del refugi. Cal buscar un caminet sota els prats que baixa fins al peu del riu Zinqueta, i el creua per un pont. Comencem a remuntar la llarguíssima vall seguint el PR HU-114 que hem trobat poc després de sortir. Avancem planejant suaument i passem al costat de la cabana de Culrueba. El camí és evident i ben senyalitzat, i creua el rierol almenys en un parell d'ocasions. Avancem sota mateix dels pics de Culfreda, que ens queden a l'esquerra. Passat el pla de Baliner el riu ja es desdibuixa entre les diferents torrenteres. El camí es torna més dret i comencem a trobar blocs. Comencem a pujar cada cop més fort fins trobar un darrer tram molt pendent que ens enfila directament fins al port de la Pez.
El port de la Pez és fronterer, i cap al sector nord (França) es dibuixa un abrupte pendent cap la vall de Louron. S'insinua però no s'acaba de veure, ja que un immens mar de boires cobreix la plana fins més enllà d'on arriba la vista. Amb aquesta bonica estampa al davant, un cop al coll canviem de direcció i abandonem el camí que baixa fent curtes llaçades cap al vessant francès.
Des del port girem doncs a la dreta i emprenem la carena que marxa cap a l'est, fent ja algun petit pas de grimpada. Hi ha un camí desdibuixat, però amb les fites es pot anar seguint la traça. El pendent és considerable, primer per un tram de prats inclinats, més endavant per una zona incòmoda de blocs, i finalment per una tartera. Al principi la carena és més definida, i més endavant avancem per un terreny més obert de blocs, sense un camí concret. Tot aquest tram es fa molt llarg, ja que és de pas incòmode i el pendent és acusat.
Arribem a un petit collet que hi ha entre els dos cims de la Pez, el pic del Puerto de la Pez (3019 m.) i el pic de la Pez (3019 m.) Els dos cims bessons estan a tocar l'un de l'altre, i en cinc minuts els coronem tots dos. Des d'aquí ja tenim una visió completa de tota la cresta que haurem de recórrer, fent una marcada U. Cap al sud, al final de la cresta s'albira el Bachimala, enfilant-se considerablement sobre la resta de l'entorn. Entremig una llarga cresta de roca vermellosa d'esquistos, i diverses puntes poc definides, excepte el pic d'Abeillé, a l'extrem nord, que té més presència.
A partir d'aquí comença pròpiament la cresta. Ens posem el casc, i fins i tot un arnés per si calgués. En realitat tota la cresta es pot fer sense cap tipus de material, tot i que portem un cordino a la motxilla per fer front a alguna possible eventualitat. No vam utilitzar res.
Des del pic del port de la Pez comencem a desgrimpar en sentit est. Aquest primer tram, igual que la resta de la cresta, té una dificultat baixa, i cal anar superant petits ressalts de II. Aquí el terreny encara no és molt aeri, tot i que en algun punt sí que hi ha una bona timba cap al vessant francès. Anem baixant i pujant constantment, però sense fer cap gran sifonada, i gairebé sempre ens movem per sobre dels 3000 metres.
Baixem una estreta bretxa i tot seguit grimpem per una gran placa inclinada de bona adherència. Desgrimpem un tram una mica més dret i delicat i voregem una agulla punxeguda i vertical. Arribem a la base d'un petit esperó força vertical i molt aeri. Es podria voltejar per sota, però ja que hi som grimpem pel fil. Trobem una altra cordada amb qui compartim un tram. Uns metres més de pla sobre blocs de gneis i arribem al pic l'Abeillé (3030 m.) És el pic situat mes al nord, i amb bones vistes sobre la plana francesa emboirada. S'identifiquen també des d'aquí un grapat de cims, com els Culfreda a l'est, la zona Clarabides - Gourg Blancs a l'oest i Posets al sud.
De nou la cresta torna a canviar de direcció. S'encara cap al sud traçant ja una línia recta cap al Bachimala. Baixem uns metres desgrimpant entre blocs per un terreny fàcil i tornem a pujar fins a coronar algunes puntes indefinides entre la llarga cresta. Al Bachimala Chicot o Petit Bachimala (3052 m.) fem una pausa i dinem. Girant-nos a l'esquerra veiem ja el tram de cresta que ja portem realitzada, amb la seva roca de tons rogencs. Tornem a grimpar en alguns punts, tot i que en aquest tram es poden fer molts trossos caminant. Assolim la Punta del Ibón (3097 m.), una mica més destacada que altres protuberàncies, i contiuem baixant per l'altre cantó.
A mesura que ens anem acostant al Gran Bachimala la cresta es torna més accidentada. Creuem diversos passos fàcils però aeris, amb bones preses per mans i peus. Baixem de nou uns metres abans de pujar l'última gran protuberància (punta Ledormeur 3120 m.) prèvia al cim principal. La baixada de la punta és força delicada i aèria, i desgrimpem amb compte (II-III). Som en un petit collet just a sota del con summital del Bachimala. Davant tenim una paret molt dreta i caòtica, amb blocs i terreny inestable. Anem a buscar el terreny més assequible voltant per l'esquerra i encadenant tot un seguit de terrasses. És un tram fàcil però força aeri, i amb un terreny trencadís i precari que dóna poca seguretat. Grimpant amb molt de compte anem guanyant metres, voltejant el cim per l'esquerra fins arribar a pocs metres del punt culminant. Girem a l'esquerra i amb una curta pujada assolim el Gran Bachimala (3177 m.), sostre de tot el massís.
Des del Bachimala contemplem la llarga cresta que hem resseguit. Però les boires i els núvols baixos han anat pujant, i es mouen ràpidament al ritme del vent. Descansem uns minuts al cim, contemplant el paisatge i veient com va progressant l'altra cordada que avui hi havia a la cresta. El cim és ample i còmode, i des d'aquesta considerable alçada tot sembla més petit. Si volguéssim acabar aquí la cresta podríem tornar pel camí normal que baixa per l'aresta oest. Però tornem a mirar endavant i veiem que la cresta encara continua cap a la Punta del Sabre, tot i que les boires només ens la deixen veure en brevíssims instants. Aquest tram de cresta és més abrupte, i amb la boira pren un caràcter encara més sever.
Baixem uns metres fàcils tot caminant fins al punt més baix entre els dos cims. Tot seguit tornem a grimpar, ara per terreny aeri pels dos cantons. Coronem una petita punta secundària, i seguim de pla fins la darrera pujada, que assolim mig caminant mig grimpant, per un tram aeri molt estètic. Som dalt la Punta del Sabre (3139 m.), immersos en una espessa boira que de tant en tant obre una petita finestra per contemplar l'ambient feréstec d'aquest sector. Tornem a fer una pausa en aquest cim, i ens entretenim amb un curiós fenòmen òptic de l'espectre de Brocken. Situats dalt la cresta, els rajos solars des de l'esquena projecten i magnifiquen la nostra pròpia ombra sobre la boira.
Des de la punta del Sabre tenim el dubte si continuar per la cresta en baixada i direcció nord, o bé tornar fins al pic de Bachimala i descendir més fàcilment pel camí normal. Mirant el mapa la ruta és més curta seguint la cresta, però ja s'endevina un traçat més difícil i incòmode, que normalment no es fa de baixada. A més de 3100 metres d'alçada, sense a penes visibilitat i gairebé a les 6 de la tarda tenim dubtes. Decidim provar-ho i seguir la cresta avall.
El primer tram del descens es veu fàcil i poc dret, i amb senzilles grimpades l'anem desfent. Més avall la cosa es complica, i primer cal avançar per un tram força aeri, i més tard desgrimpar una placa molt dreta per terreny inestable. Estem una mica neguitosos ja que la boira s'ha espessit, i avancem amb l'única guia del mapa. Sabem només que hem d'anar baixant la cresta. Un tros avall ens sorpèn un tram en què la cresta torna a pujar, i ens ho remirem. Cal anar amb compte i baixar sempre per la cresta principal, descartant la cresta est i d'altres de secundàries. Sense visibilitat i per sobre dels 3000 tot sembla més aparatós. Però fent cas al mapa anem desfent la cresta, i de tant en tant alguna fita ens confirma que anem bé.
El cel sembla obrir-se una mica quan ja com molt avall. El terreny es suavitza, i passa de cresta a carena, per on baixem caminant còmodament. Arribem a un petit altiplà prop de la Señal de Biadós. Baixem fins al coll de la Señal de Biadós amb camí poc definit. Un cop al coll tenim dues opcions: baixar pel barranc de Bachimala fins al pluviòmetre, o traçar per la carena de Las Trallas. Aquesta segona opció sembla més lògica, i a més acabarem de tancar una ruta totalment circular.
Des del coll fem un flanqueig ascendent per remuntar la part superior del llom. Un cop a dalt només cal baixar direcció sud per una ampla carena herbada. Contemplem com els darrers rajos de sol incideixen càlidament sobre la base del sector del Posets i els prats d'alçada. Baixem una bona estona pels prats fins la cabana del Sarrau, on trobem una pista de pastors i la seguim en baixada. Poc més avall un camí indicat retalla la pista evitant-ne les marrades. Accelerem el ritme per evitar la fosca i arribem al refugi de Tabernés amb les últimes llums, després de més de 13 hores de ruta, tot i que hem fet diverses pauses.
Avui hem fet una ruta circular d'alta muntanya molt interessant, recorrent tota la cresta del Bachimala, des dels pics de la Pez fins a la Punta del Sabre. En circular sempre pel fil hem pogut gaudir d'un gran ambient d'alta muntanya, amb un excel·lent panorama sobre els grans cims dels Pirineus centrals. És una cresta llarga, fàcil (II) però molt divertida, ja que sempre cal parar atenció a les grimpades i desgrimpades i els diversos trams aeris per on anirem cavalcant.
Comentaris
Enviat per Josep (no verificat) el Dimarts, 02/09/2014 - 16:07 Enllaç permanent
Bona companyia!
Fantàstic relat i millor companyia.
Un plaer coincidir amb gent tan maca en llocs tan increhibles.
Una abraçada.
Enviat per Marc (administrador) (no verificat) el Dimarts, 02/09/2014 - 22:45 Enllaç permanent
Igualment! També va ser un gran plaer per nosaltres compartir un bon tros de la cresta amb vosaltres. Un lloc fantàstic, solitari, exigent i preciós!
Afegeix un nou comentari