Penyagalera (1.029 m.) per la Punta del Barco

Mirat de front sembla impossible poder superar la paret nord del Penyagalera, la Punta del Barco. En realitat no és fàcil, però amb una complexa aproximació, una grimpada delicada i un tram equipat amb un cable es pot arribar al capdamunt, això sí, sempre que no es pateixi vertigen. Resseguim per dalt tot el "vaixell" i ens emboliquem i fem marrada en no trobar el camí previst de tornada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Prop Covetes d'en Selma, Beseit (Matarranya)
• Distància: 17,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 810 metres
• Temps: 09:37 hores
• Dificultat: F+/PD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Trams de grimpada de II/III aeris. Tram equipat amb cable molt exposat. Trams sense camí.
• Cartografia: El Port (Nord), Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

Mirat des de l'est, concretament des de la ruta que vam fer el dia anterior a la Moleta de Molló, el Penyagalera té un evident aspecte de vaixell, amb la proa i la popa ben marcades. La coberta és un gran altiplà, però les parets de banda i banda són molt verticals. Té un aspecte imponent, i es veu clar que el recorregut no pot ser fàcil. De nou el dia es lleva molt ennuvolat, i tota la nit hem anat sentit un vent intens. Havent esmorzat, quan el dia tot just despunta comencem l'aproximació.

Per arribar fins al punt de sortida cal prendre la pista forestal que marxa des de la carretera entre Vall-de-Roures i Beseit. Concretament poc abans d'arribar a Beseit, passat un túnel, cal marxar a l'esquerra. La pista té un bon tram asfaltat i després és de terra, però en bon estat. Aproximadament quan hem circulat 4,5 quilòmetres trobem una zona plana, on marxa una pista secundària a la dreta direcció a les parets del Penyagalera. A l'esquerra de la pista un camp d'ametllers, a la dreta un camp erm. No hi ha indicadors ni fites. Mirant la paret de front veiem la Punta del Barco a l'esquerra, i de front veiem el Xorrador de Ferrer Brut, una espècie d'embut que forma la paret de roca on desemboca l'aigua de la pluja.

Només tenim la ressenya del llibre "Grimpant pel Massís del Port", de Joan J. Tiron Ferré, 2004, (Cossetània Edicions), del qual ja hem parlat. No hem trobat més ressenyes d'aquesta ruta a Internet, i marxem amb una certa desconfiança i tensió, ja que sabem que les rutes del llibre són sovint poc precises i a vegades més complicades del que explica. El llibre parla del "Pujador de la Solsida" (despreniment de roca), i esmenta diversos trams de grimpada, un tram de cable molt exposat i un tram d'escalada de III una mica difícil. Així doncs amb un cert neguit i força il·lusió comencem la sortida.

Comencem caminant de pla, i ens dirigim cap a la paret nord del Penyagalera, que tenim tot just davant. A l'esquerra destaquen dues puntes, la Punta de Carrascal i més amunt la Punta del Barco, punt més elevat d'aquesta paret nord. Divaguem sobre per on deu pujar l'itinerari, ja que mirat des d'aquest punt la paret sembla vertical. La tensió s'intensifica. El dia rúfol amb vent i núvols no ajuden. Passats els camps deixem la pista que els voreja i en seguim una de més secundària, que aviat mor. Seguim sense camí, buscant algun indici de sender, que al principi sembla que trobem, però de seguida es perd totalment. Cap fita ni cap senyal. Mirant amunt, cap a al roca, veiem el que sembla ser la "Solsida", un despreniment de roca a mitja paret on sembla que anteriorment hi havia hagut un camí i que ara hi ha un cable. Espanta pensar que hem de passar per allà.

El mapa El Port (Editorial Piolet) no marca camí, però una versió antiga que portem digitalment al GPS sí que el marca, i aquesta indicació ens ajuda a decidir el lloc per on passar. Haurem de seguir sempre un llom força marcat que marxa de dreta a esquerra, sense camí, per terreny de garrics i trams de pedra. Anem pujant de forma sostinguda per terreny indefinit i obert, amb la referència de les puntes de Carrascal i del Barco. La tendència es a enfilar cap al capdamunt de la punta de Carrascal, just sota les verticals parets de la Punta del Barco. Progressem sense camí fins arribar a una carena transversal, pràcticament sobre la punta Carrastal i sota la punta del Barco. En aquest punt sembla endevinar-se un camí que transita cap a l'extrem de la punta Carrascal, vorejant per sota la del Barco. El seguim uns minuts, però veiem que no porta la bona direcció. Així doncs reculem i comencem a enfilar directament per una zona emboscada buscant el millor pas fins a sota mateix de la vertical de la Punta del Barco.

Trobem un tram incòmode, força dret i emboscat. Superem alguns passos de roca de semigrimpada, sempre en direcció al vèrtex de la punta del Barco, cap on ens dirigim. Al cap d'una estona d'avançar per terreny poc definit ens situem sota mateix de la paret. Sembla que algú deu haver passat alguna vegada per aquí, ja que es veuen matolls que havien estat tallats fa anys. Ens tranquilitza i intuïm que anem per bon camí. Voregem uns metres les parets per sota fins trobar un esperó força dret de roca que permet enfilar paret amunt. No estem segurs que sigui el lloc per on hem d'atacar la paret, ja que el mur que ens queda sobre els nostres caps és molt vertical, i costa d'endevinar el pas. Mirem i remirem la paret, i fem una foto amb el zoom de la càmera per veure si sobre la "solsida" es veu algun cable, i efectivament hi és!

Comencem a grimpar amb molt de compte per terreny força dret però amb bones preses, bàsicament els còdols de la roca conglomerada, ara bé, cal vigilar ja que no tots són segurs. Grimpem 30 o 40 metres amunt, per roca conglomerada força dreta amb dificultat moderada (II/III). En un punt trobem un pitó amb una anella rovellada, senyal que algú s'ha assegurat aquí. Acabem de grimpar encara uns metres més fins un petit balcó més segur. Des d'aquest punt ja veiem el cable, a la nostra dreta. Per arribar-hi cal passar per una feixa penjada i grimpar uns metres. A mitja grimpada hi ha un altre pitó per assegurar. Veient que el terreny és molt exposat ens posem els cascs i ens assegurem fins arribar al cable. És un tram d'uns 35 metres sense dificultat, un tros de pla i una curta grimpada de II, però exposada, i amb força pedra solta que converteix aquests metres en força insegurs. Poso una assegurança aprofitant una savina i una segona a l'anella. Arribo a un altre balconet, pocs metres abans del cable i faig reunió a la roca, ja que com que només portem la corda de 30 no arribem fins al cable per pocs metres. Precisament en aquests passos clau el vent bufa molt fort, incrementant la tensió lògica de la situació.

Arriba també la Sílvia i continuant assegurat des de la reunió em dirigeixo cap al cable. Realment impressiona, ja que el cable està ubicat enmig d'un punt totalment vertical de la paret. Són uns 20 metres, però absolutament exposats. El cable es veu segur, tot i que un pèl destensat. Ens assegurem amb doble vaga i dissipador (equipament de via ferrada), però també progressem assegurats amb corda, ja que el terreny és complicat. El cable supera un flanqueig lateral lleugerament ascendent. Arriba a un petit balconet també força exposat, i quan s'acaba el cable és recomanable encara anar assegurat amb la corda, ja que la sortida és una mica incòmode i és molt aeri tot plegat. Faig reunió en un arbre i puja la Sílvia també amb la doble assegurança de la corda i el cable de vida.

Des d'aquest petit balconet flanquegem ara cap a la dreta per una feixa amb vegetació durant uns 30 metres. Aquest punt és segur, ja que tot i ser ben a prop del penjat no tens sensació de buit ja que la vegetació ens protegeix. Arribem fins un gran abre on segons la ressenya cal muntar la reunió per superar un tram d'escalada de III. Aquest punt ens feia por, ja que pensàvem que seria un tram delicat, però no és així. El tram de III és curt, poc difícil i poc exposat, ja que els cobreix la vegetació. A més a més un tros amunt hi ha un cable d'acer que facilita la progressió. Superats aquests 7 o 8 metres arribem dalt del llom del "barco", i les dificultats s'acaben. Avancem encara uns metres en "ensemble" preveient que podrien haver-hi més passos difícils, però no és així. Tan sols cal caminar en direcció evident a la punta del Barco pel fil de la carena, per terreny obert i de pendent moderat.

Arribem a la Punta del Barco (1.012 m.) i gaudim del paisatge. Veiem davant nostre (est) la ruta que vam fer ahir, la Moleta de Molló. A la nostra dreta queda el gran altiplà de la Penyagalera. Anirem vorejant el cingle per un camí definit que ens porta de nord a sud fins al cim principal del Penyagalera (1.029 m.), un turó indefinit a l'extrem sud-est de l'altiplà. Hi arribem després de caminar gairebé mitja hora. Com que el vent bufa molt fort no ens entretenim, i comencem el camí de tornada. En aquest punt trobem el PR-C 82, que puja des del riu Ulldemó prop de Beseit fins al cim del Penyagalera per un sender còmode, l'únic accés fàcil al cim. El seguirem còmodament, sempre en direcció est-oest, per terreny obert i planer. Un tros avall, davant d'un petit turonet prenem una variant a la dreta, que sembla que era el traçat original del camí, que més recentment se n'ha suavitzat el traçat per sota. Seguim el camí antic pujant el petit turonet, i uns metres més endavant tornen a confluir.

Ara avancem ràpid, ja que el terreny és fàcil i obert. La principal dificultat vindrà en trobar el camí del "Pujador del Roure" que ressenya el llibre de Joan J. Tiron, ja que ell mateix esmenta que costa de trobar. Arribats a un collet, després de molta estona de pla el camí del PR comença a perdre alçada ràpidament. Voregem un cingle i baixem per un tram amb zigues-zagues. El mapa del GPS aviat ens marca el punt on caldria trobar el camí que hem de prendre a la dreta, vorejant el cingle en comptes de continuar baixant. No el trobem i perdem una bona estona. Seguim avall pensant que el GPS està equivocat, i és així, ja que uns metres més avall veiem una fita i un camí que marxa de flanc vorejant el cingle.

Seguim el camí, evident i de bon fer. Pensàvem que seria difícil de trobar i finalment no ha costat res. Passem sota les parets d'una gran feixa, i anem vorejant la muntanya. Arribem a una cova que havia estat habitada, el Corral de Pelaio, on encara hi queden restes de dues construccions, una per humans i un tancat per les bèsties sota una gran balma. A partir d'aquí s'acaba tot rastre de camí, ni fites ni cap senyal de sender. Intentem endevinar-lo seguint la intuïció i el senyal del GPS. Pugem amunt fins sota d'un gran morral, i en canviar de direcció ens trobem de seguida amb feixes molt verticals per on és impossible baixar. Busquem i rebusquem, amunt i avall, de dreta a esquerra, parant molta atenció, però som incapaços de trobar el camí. És d'hora i no cal patir, però cal prendre una decisió, ja que en aquest territori encinglerat no podem pas baixar pel dret. Si no trobem rastres de camí haurem de recular. Passem gairebé dues hores buscant-lo, i ja tenia raó el llibre que era difícil de trobar. No ho aconseguim (en el track del GPS es veu l'intent infructuós de localitzar-lo).

Decidim tirar enrere fins entroncar de nou amb el camí principal i baixar en direcció a Beseit. S'allargarà força la ruta però almenys tenim la seguretat de bon camí. Estem frustrats per no haver estat capaços de trobar el camí i arrodonir així una excel·lent jornada d'aventura. Encara no tenim clar on ens vam equivocar: potser no vam encarar bé el mapa, potser no ens vam acostar prou a un dels morrals per intuir el punt feble,... Però la qüestió és que no el vam trobar i vam fer una bona marrada.

El camí baixa fins al riu Ulldemó, d'aigües clares i netes. Sorprenem un parell de cabres salvatges bevent aigua. Creuem el riu i prenem la pista de l'altre costat que seguirem fins prop de Beseit, però un o dos quilòmetres abans d'arribar-hi ens desviem cap a la dreta, cap a unes granges on hi ha un pas que ens permetrà creuar de nou el riu i enllaçar amb la pista que ja havíem fet per accedir al punt d'inici. Uns tres quilòmetres caminant per la pista i arribem al punt d'inici, després de més de 9 hores i mitja i 17 quilòmetres de ruta.

Ha estat una ruta magnífica, amb una pujada emocionant i distreta per les verticals parets de la cara nord, la Punta del Barco. El tram somital és monòton i planer, i la baixada ens ha fallat el no haver trobar el camí més directe. Tot i això hem acabat d'arrodonir una ruta circular molt bonica i amb una bona dosi d'adrenalina.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta