A sobre mateix del pantà d'Oliana s'aixequen les abruptes parets que alberguen una de les vies ferrades més exigents i espectaculars de Catalunya. És una via molt llarga de 3 trams, el tercer dels quals és dur i exigent, amb diversos extraplomats molt atlètics i passos ben entretinguts.
Fitxa
- Lloc de sortida: Km. 149 Carretera C-14Abans del túnel de Remolins (Peramola, Alt Urgell) direcció La Seu
- Distància: -
- Desnivell positiu: 640 metres
- Temps aproximat: 4:40 h.
- Dificultat: MD (molt difícil)
- Sensació de dificultat: Difícil. Ferrada molt llarga. Tercer tram molt exigent, amb diversos extraplomats difícils.
Crònica
Realment es tracta d'una via ferrada espectacular en tots els sentits: desplomats molt atlètics, passos difícils, pont tibetà, verticalitat, vistes excepcionals i la companyia dels voltors que voleteien arran. A més a més és una via ferrada molt llarga, amb tres trams. Els dos primers són més assequibles, però el tercer té alguns punts difícils, i és més llarg que els dos anteriors. També cal tenir en compte que si algú no es veu amb cor de finalitzar l'itinerari hi ha diverses escapatòries per escurçar el recorregut.
Comencem la via amb la Sílvia força tard, gairebé a dos quarts de 12, per evitar la fresca matinal i sobretot la confluència de molta gent. El primer objectiu es va acomplir ja que el dia era molt suau, però aquesta via és molt freqüentada els caps de setmana, i sempre hi ha gent. Aparquem el cotxe en un petit aparcament amb un accés poc evident al costat del pont d'Esquella, al Km. 149 de la carretera C-14, just abans del túnel de Remolins direcció cap a la Seu d'Urgell, tot i que per entrar en aquest aparcament cal venir en direcció sud. Preparem el material i comencem a caminar per un camí evident marcat amb pintura vermella que ressegueix el barranc del Boter. El camí va pujant cap a la base de les espectaculars parets de la serra d'Aubenç, en tendència cap a la dreta. En 20 minuts ens situem al peu de la via. Esperem que comenci un grup de 4 o 5 persones. Ens posem els talabards, col·loquem les cintes dissipadores i ens posem el cas. En aquesta via és especialment recomanable portar una baga addicional amb un mosquetó per descansar si en algun pas difícil fallessin les forces i calgués descansar.
El primer pas ja és complicat. El primer esglaó és força amunt, i cal enginyar-se-les per arribar-hi. No és ben fàcil, i cal engarristar-se amb confiança buscant preses naturals de la roca. Tot seguit cal enfilar una paret vertical, però ben equipada. Després de la primera paret tendim cap a l'esquerra i ens encaixonem en una canal força tancada i amb vegetació. Hi ha algun pas lateral divertit i entretingut, sense ser excessivament difícil. Passem algun tram d'escales artificials de fusta (no esglaons a la roca, sinó una escala que es pot passar caminant) i anem guanyant alçada. Les vistes cap al pantà d'Oliana són espectaculars en tot moment, ja que la via s'aixeca pràcticament de forma vertical des de la riba de l'embassament. En diversos punts trobarem cadenes que ens ajudaran a progressar. Hi ha un tram amb una placa de roca força llisa i sense esglaons on caldrà tibar fort de la cadena per avançar. Al cap d'una bona estona d'encadenar passos a banda i banda de la canal, arribem al seu final, al collet de l'Esquirol. En aquest punt acaba el primer tram de la via, i qui vulgui pot deixar-ho aquí i tornar caminant per l'altre vessant.
El segon tram comença per un curt però aeri pont tibetà. Abans d'afrontar l'inici del segon tram és possible enfilar una petita agulla que ens queda a l'esquerra i des d'on es pot gaudir d'una bona perspectiva del pantà d'Oliana. Nosaltres seguim l'itinerari de la via i aprofitem per avançar el grup precedent i accelerar una mica el ritme. Creuem el pont tibetà sense cap problema. Abans d'entrar al pont el cable de vida està trencat, i cal assegurar-se als esglaons. En diversos punts del segon tram trobarem algunes deficiències en el cable d'assegurament.
El pont no és gaire llarg, d'uns 15 metres, i es veu força segur, ja que té 4 gruixuts cables units per plaques als peus, i barana a banda i banda. L'alçada és considerable, i és força espectacular, però es passa còmodament. Tot seguit comença una paret ben vertical. Després de superar aquesta paret arribem al cap d'amunt d'un ressalt. Tot seguit cal encadenar una aresta vertical però sense complicació. Anem guanyant alçada i també verticalitat. Tornem a trobar algun pas que cal superar amb l'ajuda d'una cadena i amb força de braços. Un últim esforç i arribem al final del segon tram de la ferrada, possiblement el més fàcil. Cal destacar que alguns dels cables de vida no estan en bones condicions de conservació, i algun punt podria arribar a ser perillós; fins i tot la Sílvia es fa sang en una mà a causa d'un cable esfilagarsat. Des del final d'aquest segon tram també es pot tornar al punt d'inici. Però qui busqui emocions més fortes ha de continuar el tercer i decisiu tram.
Després d'un breu descans en una zona plana, veiem davant nostre la primera paret del tercer tram i un indicador que assenyala la dificultat de l'itinerari i la prohibició de fer-lo als nens. Més endavant veurem el perquè. La primera paret del tercer tram és molt sostinguda, fins i tot lleugerament extraplomada. A mitja paret fem un flanqueig cap a l'esquerra fàcil però molt aeri. En aquest punt l'equipament de la via és excel·lent i la progressió és còmode i segura. Hi ha algun pas lateral una mica entretingut i algun petit extraplomat en què cal forçar braços, però les dificultats encara han d'arribar. Un cop superada la paret inicial, després d'una feixa tendim cap a l'esquerra tot fent un flanqueig horitzontal amb passos un xic incòmodes. En aquesta zona contemplem un gran estol de voltors que passen arran sobre els nostres caps. Crec que mai no havia vist aquests animals tan d'aprop, i la seva envergadura quan et sobrevolen a prop impressiona.
Després del flanqueig horitzontal comença el tram més compromès de la via. Per qui no s'hi vegi amb cor hi ha una via d'escapatòria, tot i que indica que és delicada. S'inicia la part més dura de la via per una paret amb un extraplom molt acusat i força llarg. Cal forçar els braços, intentar passar el més ràpid possible per evitar el desgast i fer el canvi de mosquetons el més ràpid i segur possible. Poc abans havíem parlat amb dos excursionistes que no havien aconseguit superar aquest obstacle, ja que cal fer molta força, i els braços han de treballar fort. Després de superar aquesta exigent paret arribem a un dels passos més curiosos de la ferrada que alguns han anomenat "Pas de la fe". En un punt de la paret els esglaons i el cable de seguretat s'acaba. Cal mirar al davant, on hi ha una altra paret paral·lela però separada pel buit. Cal fer un pas llarg i arribar fins a l'esglaó i les preses de l'altra banda. Un nen o una persona de poca estatura poden tenir seriosos problemes per superar aquest pas. No és un pas complicat, però cal tenir templança i encertar a la primera, enganxant un mosquetó a la banda oposada per tot seguit canviar el segon en una posició incòmode, amb els braços i cames ben oberts, un a cada banda de les dues parets. Un tros de cadena amb un mosquetó al final que hi ha al pas d'entrada pot ajudar en cas de no arribar-hi.
Superat aquest obstacle seguim per una paret vertical que tendeix cap a l'esquerra per una zona molt aèria i espectacular. Anirem superant diversos ressalts força verticals en un punt en què el cansament ja és accentuat. Al final d'aquests passos verticals trobem una nova via d'escapament per abandonar la via. Continuem pujant per una paret vertical, i just al mig veiem una bifurcació de la via. L'itineari "normal" segueix cap a l'esquerra, i és més fàcil però també més llarg. L'itinerari "original" segueix cap a la dreta, i ja avisa que és "molt difícil". Seguim aquesta darrera opció i pugem pel costat d'una fisura on cal superar algun pas atlètic. Poc després trobem un nou extraplomat molt marcat, i en què de nou caldrà tibar fort de braços. No és un tram molt llarg, però ja es noten les hores de ferrada. És un tram molt vertical, considerablement extraplomat i incòmode. Abans d'emprendre aquesta darrera alternativa cal estar segur de trobar-se amb forces, ja que és molt exigent.
Després d'aquest ressalt difícil arribem a una feixa que seguim cap a l'esquerra de pla, caminant. Trobem una petita balma on hi ha un llibre de piulades en què podrem explicar la nostra experiència. Però la cosa encara no ha acabat. Queda una darrera paret força curta però amb un pas inicial extraplomat, atlètic i incòmode, en què per superar-lo cal fer equilibris amb el cos. Uns quants esglaons més i arribem ja còmodament al cap d'amunt de la via.
Portem més de 3 hores seguides de via ferrada. El recorregut és dur i exigent, però val la pena. El nom de "Regina" està ben justificat per a aquesta ferrada, probablement la més dura i completa que podem trobar a Catalunya. Les abruptes parets que s'aixequen verticalment des del pantà d'Oliana li donen una gran espectacularitat, i unes vistes formidables. Els trams tècnics, els passos atlètics, les llargues parets, el pont tibetà, els flanquejos aeris i alguns passos peculiars li donen un caràcter molt marcat a aquesta ferrada. És una activitat imprescindible per als aficionats a aquesta disciplina. Una ferrada que no deceb.
Comentaris
Enviat per Pat (no verificat) el Dimarts, 27/10/2009 - 01:54 Enllaç permanent
Inclús després de les explicacions de diumenge, he quedat amb la boca oberta quan he vist les fotos: impressionant!! Sílvia, ara entenc que quedessis amb els peus penjant. I el nom de \"pas de la fe\" més valdria dir-li \"espagat de la fe\". Seguiu així, valents !!
Enviat per Queralt (no verificat) el Dimarts, 27/10/2009 - 14:56 Enllaç permanent
I jo!!!!
Ostres! molt xulo! impressionant el lloc! em sap greu comunicar-vos que ara que ja teniu una forta experiència i haureu de tornar anar-hi amb una espalmeta!!! he, he!!! segur que el segon cop tot és més fàcil!
Afegeix un nou comentari