Monte Tibert (2.648 m.)

Fem una llarga ruta per la capçalera del Valle Grana que ens porta per bonics camins careners tot connectant diferents colls de muntanya. Sortim del notable santuari de San Magno i pugem fort per pastures molt inclinades fins al Monte Crocetta, on enllacem amb la llarga carena que uneix el cim principal amb d'altres de secundari i diversos colls, amb grans vistes alpines en tot moment, de les quals destaca el Mont Viso. A prop del coll Fauniera deixem la carena i baixem al refugi del mateix nom, on fem parada i fonda. Tornem pel camí que desfà la vall en paral·lel a la carretera de muntanya. Passem el bonic poble de Chiappi i acabem amb pujada al santuari, on aprofitem per comprar el preuat tresor de la zona: el formatge de Castelmagno.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Santuari San Magno Castelmagno, Piemont (Itàlia)
• Distància: 20,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.335 metres
• Temps: 7:55 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Valle Grana Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Hem passat un parell de dies de temps insegur a la plana. Vam baixar de les capçaleres de les valls dels Alps del Piemont cap a la plana del Langhe, zona de vi, tòfones i bon menjar. Vam visitar la bonica capital de la zona, la petita ciutat d'Alba, així com alguns pobles pintorescs com La Morra o Barolo, aquest últim autèntica capital d'un vi de qualitat excepcional que en porta el nom. Val la pena circular per les petites carreteres que creuen un paisatge de turons arrodonits cultivats de vinya, amb petits pobles tradicionals entremig. I quan torna el bon temps, nosaltres també tornem a les muntanyes, i tot seguit ens movem cap al Valle Grana. El dia anterior pugem fins al petit poble de Chiappi, on passarem la nit en una petita àrea càmper habilitada a la part baixa d'aquest petit poble principalment ramader.

Chiappi està situat en una part estreta i molt pendent de la vall. Els seus carrerons són molt drets, i només els dos carrers principals són accessibles amb vehicles. És un poble tradicional que manté l'essència dels nuclis rurals alpins. Un parell de quilòmetres més amunt del poble hi trobem el santuari de San Magno, on hi ha un temple de grans dimensions i un gran aparcament, ja que és un punt de partida habitual per a moltes excursions a la zona. És un lloc molt bonic, ja que el temple està envoltat de pastures alpines i muntanyes que creixen a totes bandes. Aquí començarem la ruta en un territori conegut per un formatge de qualitat i característiques excepcionals i molt preuat, el Castelmagno.

Sortim de l'aparcament i pugem al santuari, un edifici allargat i de grans dimensions bastit dalt d'un balcó natural a la capçalera de la vall. De seguida ens enfilem per un caminet que marxa cap al nord enmig d'uns prats molt inclinats. Enllacem amb una pista per on pugem uns metres, i més amunt tornem a deixar per seguir un nou camí que traça una llarga diagonal entremig de les pastures. És una zona plàcida i bonica, però amb fort pendent. El camí és ben definit, i pugem per un terreny molt obert. Ens anem allunyant mica en mica del santuari, que sempre anem veient, però cada cop més lluny. El caminet va seguint més o menys direcció nord fins al Passo delle Crocette, des del qual accedim al Monte Crocetta que queda a pocs metres. Hi ha una creu i una àmplia vista panoràmica.

Arribats a aquest punt ja som a cavall de la carena que seguirem durant molta estona. Precisament aquesta llarga carena divideix les aigües del Valle Grana, al sud, d'on venim, i el Valle Maira, que veiem cap al nord. A partir d'aquí caldrà seguir durant força quilòmetres un preciós camí carener que ens regala amplíssimes vistes cap a totes bandes. En assolir la carena canviem de direcció, i ara anem cap a l'oest, sempre per un camí molt evident des del qual podem contemplar en tot moment el Mont Viso. Encara queda una bona estona de pujada, però més suau que la part inicial excepte el tram final abans d'arribar al cim principal, on el pendent s'incrementa fort i especialment els últims metres són molt drets, amb un tram pedregós que contrasta amb el paisatge herbat que havíem seguit fins llavors.

El cim està coronat per una gran creu de fusta situada al punt més alt de la llarga carena. Les vistes són amplíssimes, i divisem muntanyes arreu. Al cim coincidim amb altres excursionistes que han vingut per diversos camins, majoritàriament pel sector cap on continuarem, ja que permet un accés des de més alçada i evita desnivell. Nosaltres seguirem pel camí carener que continua encara cap a l'oest, ara en notable baixada cap al coll Intersile, i tot seguit una diagonal fins al coll Sibolet, on la cresta va girant cap al sud i tanca el Vallone de Sibolet, una petita valleta secundària que ens portaria de nou al santuari de San Magno.

Pugem la Punta Sibolet, un petit cimet que repunta dalt la carena, i anem seguint la ruta que ara sí, ja s'encara cap al sud. Planegem uns minuts cap al Monte Pelvo, una altra protuberància en la carena, i tot seguit ja sí que baixem més decididament cap al coll d'Esischie, on trobem l'estreta carretera asfaltada que puja pel fons de les dues valls, Grana i Maira. En aquest punt, el més raonable hauria estat baixar cap al refugi de Fauniera, situat uns metres més ensota, però per no fixar-nos-hi, seguim la carretera amunt en direcció al coll de Fauniera, on no cal arribar ja que es fa volta. Bé, és un lloc ben interessant per visitar, ja que hi ha el monument al Marco Pantani, però ja hi haviem estat, així que fem una volta innecessària. A prop del coll baixem per un camí directe al refugi.

El refugi Fauniera és molt concorregut, ja que és molt accessible en estar situat al peu de la carretera asfaltada. Tot i això, cal dir que és una carretera estretíssima on has de fer mans i mànigues si coincideixes amb un altre vehicle. És un lloc habitual de ciclistes, ja que el coll de Fauniera és un dels ports de muntanya més llargs i durs dels Alps italians, amb trams de pendent que s'acosten al 20%. Com a molts refugis alpins italians, hi ha molts excursionistes i turistes que hi van a dinar, i com que és bona hora, i diuen que allà on vagis fes com vegis, ens apuntem al costum italià de fer excursió de matí i dinar al refugi. Com no podria ser d'altra manera ens serveixen el plat típic de la zona, els nyoquis amb crema de formatge Castelmagno, un plat deliciós que recordarem.

Però després de dinar, encara hem de tornar i ens queden molts quilòmetres. L'opció més ràpida seria baixar per la carretera, però sona molt avorrit. Així que prenem un caminet que va baixant en paral·lel, i que en un tram intermig la trepitja poc més de mig quilòmetre. Anem perdent alçada en un tram un pèl monòton, tot i que la vall és molt bonica, però portem moltes hores caminant. El caminet va seguint el torrent de Fauniera fins al poble de Chiappi, on arribem per la part baixa. Queda l'última pujada, curta però condundent. Pugem pels carrers estrets del poble, i seguim pel camí costerut que puja fins al santuari, on acabem una jornada llarga però ben interessant per la capçalera de la vall Grana.