Trekking a l'Alt Atles Central

  • Bullici en una parada de menjar a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix

  • Edifici tradicional a Zaouïa Ahansal

  • Carregant la mula per iniciar la marxa

  • Conversant amb l'Ahmed, a Taghia

  • Engorjat per on hem pujat, prop de Taghia

  • Camí aeri equipat de forma rudimenetària pels amazics (berber)

  • Avançant per un pas aeri equipat amb cadenes

  • Un dels trams aeris equipats per tornar cap a Taghia

  • Darrer tram de la baixada cap a Taghia

  • Taghia i les muntanyes de Taoujdad i Oujdad

  • Canó de Tazart, des de les alçades

  • Sortint de la zona engorjada del canó

  • Alt plató, una zona oberta i planera, sense ningú enlloc

  • Caminant prop del gran coll de Tizi n'Tighboula

  • Les pastores nòmades porten els seus fills tot el dia a sobre

  • El canó de Tazart, vist des de dalt el plató

  • Ens aproximem al campament, al peu d'una font. Fa vent

  • El campament del segon dia, al Tizi Illaz

  • Creuarem tota la llarga base de l'Azourki, muntanya de gairebé 3.700 m.

  • Nen pastor amazic

  • Creuem l'estany Izourar, que només té aigua a principis de primavera

  • Arribem a la capçalera de la vall Ait Bougmez

  • Des de dalt, la fèrtil vall d'Aït Bougmez

  • Construccions tradicionals, prop d'Aït Ouchi

  • Sortint d'Aït Ouchi

  • Aït Wanougdal

  • Hi ha força trànsit de rucs i mules

  • Poblet tradicional, baixant per la vall d'Aït Bougmez

  • Vall de Rbat, pararel·la a la principal d'Ait Bougmez

  • Cascades d'Ouzoud, ja de tornada cap a Marràqueix

Durant cinc dies caminarem per un entorn muntanyós remot entre les valls de Ahansal i Aït Bougmez, a l'Alt Atles marroquí. Ens aproximem fins al preciós poble de Taghia, en un circ envoltat de muntanyes. Caminarem per la profunda gorja de Tazart fins assolir l'alt plató, on conviurem només amb pastors nòmades que viuen en dures condicions a gran alçada. Finalment baixem cap a la vall d'Aït Bougmez, una zona fèrtil plena de petits poblets amb cases tradicionals fetes de fang. Uns dies intensos de ruta, sensacions, colors, olors i experiències.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Trekking (5 dies)
  • Lloc de sortida: Zaouïa Ahansal, Província d'Azilal (Marroc)
  • Distància: 89,7 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 3.740 metres
  • Temps: 49 hores i 45 minuts
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Jornades llargues. Ruta poc evident en diversos punts. Molt útil portar guia local.
  • Cartografia: Ighil Mgoun, Editorial Piolet (1:60.000), parcialment.

Itinerari

Jornada Dist. (km.) Desn. (m.) Temps. (h.)
1. Zaouïa Ahansal - Taghia 7,2 km. 300 m. 3:00 h.
2. Volta a l'Oujdad (Taghia) 11,0 km. 1.160 m. 06:40 h.
3. Taghia - prop Tizi n'Tighboula 23,6 km. 1.755 m. 10:00 h.
4. Prop Tizi n'Tighboula - Tizi Illaz 14,4 km. 375 m. 5:45 h.
5. Tizi Illaz - Aït Ouchi 17,3 km. 510 m. 6:30 h.
6. Aït Ouchi - Aït Ayoub 16,4 km. 96 m. 7:50 h.
Cascades d'Ouzoud i tornada a Marràqueix

Crònica

Viatjar al Marroc implica submergir-se en un món molt diferent del nostre. En una curta distància que en avió no supera les dues hores i mitja canviem totalment de registre i fem un canvi cultural i de paisatge molt marcat. Especialment en aquest viatge ens endinsarem en el Marroc més profund, a la terra dels amazics (dits també berbers, tot i que aquest nom és pejoratiu ja que és una derivació de bàrbars). Hem planificat un trekking de 5 dies a l'Alt Atles Central, amb inici a la localitat de Zaouïa Ahansal i final a la vall de Aït Bougmez.

A diferència d'altres zones més concorregudes com el Toubkal o les gorges del Todra, aquí el turisme és més aviat escàs. És més difícil trobar informació de la zona i planificar la ruta. Ens va ajudar molt a la planificació el llibre Montagnes du Maroc. Trekking et ski de randonnée, d'Hervé Galley, de l'editorial suïssa Editions Olizane. També va ser molt útil la web Sahara y Atlas (www.saharayatlas.com), amb molt bones referències de la zona.

El primer dubte que tenim és si intentar fer la ruta sols, sense cap tipus d'assistència o bé contractar un guia. Pel que vam anar llegint és una zona remota, amb grans extensions sense població i algunes poblacions petites on no s'arriba amb vehicle, sinó que cal caminar diverses hores. A més a més cal carregar la logística per a diversos dies. Vam descartar fer un viatge organitzat, ja que teníem força clar quina ruta volíem fer. Vam contactar amb diverses agències marroquines, de les quals dues van respondre. Finalment també vam contactar amb el Youssef Rezki, propietari d'una gîte de turisme solidari a Taghia, i de seguida ens vam entendre. La idea d'anar amb una persona arrelada al territori, que se'l coneix i l'estima, i que a més a més dedica una part important dels beneficis de la seva activitat a la comunitat ens va agradar.

Dia 0. Marràqueix

Sortim una hora tard de l'aeroport de Girona a causa d'una forta tempesta. Arribem a Marràqueix i agafem el bus fins al centre. Ens allotjarem una nit a l'Hotel Alí, al costat de la coneguda plaça Djemà-el-Fna, el centre neuràlgic de la ciutat. Al vespre sortim a sopar a la bulliciosa plaça, i com l'altra vegada que hi vam estar ens meravellem de la barreja de sensacions que s'hi respiren. Centenars de persones amunt i avall, un munt de parades de menjar que persegueixen als potencials clients perquè provin les seves delícies, venedors de fruits secs, d'espècies i de mil-i-una coses, encantadors de serps, músics i gent de tota mena. Sorolls, llums, olors i sensacions diverses que es barregen en aquest gran espai urbà. No deixa indiferent.

Dia 1. Accés a Zaouïa Ahansal i caminada a Taghia

El taxista ens ve a buscar a l'hotel de Marràqueix i iniciem una llarga ruta de 5 o 6 hores. Primer anem cap a Azilal, la capital de la província on hi ha la zona que volem visitar. Allà dinem i ens trobem amb el Youssef. Després d'assaborir una bona tagín continuem cap a Zaouïat Ahansal. Arribar-hi no és fàcil, ja que es troba situada en una vall envoltada de muntanyes. Cal creuar alguns ports de muntanya per carreteres força dolentes, i els darrers 20 o 30 quilòmetres no estan ni asfaltats. Zaouïa Ahansal és una població molt bonica, amb les cases fetes de pedres i adob, algunes en forma de castell o kashab. A mitja tarda ens trobem amb l'Abdul·lah, germà del Youssef, que serà el nostre guia-cuiner-muler. Carreguem la mula i comencem a caminar.

Caminem més de dures hores, primer per una pista fins al petit poblet de Tiranimine, i allà ja prenem el camí a la dreta que segueix el curs del riu. Baixem primer fins a trobar el curs del riu, i pugem de nou per l'altre cantó per un caminet tallat a la roca que s'endinsa en l'engorjat que forma el riu entre grans parets de color vermellós. Quan no baixa aigua es pot passar pel mateix curs del riu, però ara el camí va per la riba dreta (la nostra esquerra tot pujant). Pugem suaument pel camí sinuós que cada vegada s'engorja més. El temps es va tapant, se senten alguns trons i finalment comença a ploure. Sembla que no serà res, però cau un bon ruixat que ens deixa ben molls. Ens refugiem uns minuts sota uns matolls per evitar el fort de la tempesta, i tot seguit continuem endavant per camí que segueix el curs del riu.

Força molls planegem el darrer tram fins arribar a les primeres cases del poble, Taghia, situat en un bonic circ encerclat per grans parets de roca, una delícia per als escaladors, que són la font principal de turisme en aquesta zona remota. El poble està construït al marge d'un turó, encarat a l'est i amb vistes extraordinàries cap a les dues muntanyes més significatives el Taoujdad i l'Oujdad. Al voltant altres grans muntanyes, algunes de més de 3.000 metres. És una zona molt abrupta, amb parets que s'aixequen verticals i cauen formant profunds engorjats per on circula poca aigua habitualment, però que a vegades creix de forma sobtada després de les pluges. És un lloc fabulós, espectacular, paradís d'escaladors.

Anem a la gîte del Youssef Rezki, guia de muntanya i un dels fundadors i president de l'Association Radija, una associació franco-marroquí que vetlla pel desenvolupament dels pobles de la vall d'Ahansal. L'associació ajuda als joves d'aquestes poblacions remotes perquè puguin estudiar, primer creant escoles bàsiques en les poblacions, i ja de més grans facilitant-los que pugin desplaçar-se als nuclis més propers amb escoles. També construeix infraestructures bàsiques, molt necessàries en una zona tan recòndita. La gîte és molt còmoda, i la porten tota la família. Està situada a la part superior del poble. El Youssef parla francès, i es pot contactar amb ell per mail: aoujdade@yahoo.fr. Un establiment molt correcte, amb tracte familiar i on es menja molt bé.

Sopem juntament amb una parella d'escaladors francesos i dues noies suïsses que també estan escalant a la zona uns dies. Estem cansats després d'una jornada llarga i feixuga de cotxe i finalment caminar sota la pluja. Anem a dormir d'hora després d'una infusió de marialluïsa.

Dia 2. Ruta a l'entorn de Taghia. Volta a l'Oujdad

Taghia és un llogarret realment especial, a gairebé 2.000 metres d'alçada i tancat en un circ i envoltat per grans muntanyes. Hi viuen unes 400 persones, i només s'hi arriba caminant o a cavall d'un ruc després d'un trajecte de gairebé 3 hores. Aquí la vida és senzilla. Els habitants de Taghia tenen cases petites, normalment amb electricitat. Només hi ha dos telèfons al poble, i no hi ha cobertura de mòbil. Hi ha alguna petita botiga i una escola. La gent viu de les tasques agrícoles i ramaderes. Són amazics, i no parlen àrab sinó berber. A nivell físic es veuen fàcilment diferències racials entre els marroquins de les ciutats i els amazics.

Ens llevem al voltant de les 7 i esmorzem. Des de la terrassa de la gîte tenim una excel·lent panoràmica cap a les grans parets de l'oest, trencades per fondes gorges. L'Ahmed, el patriarca de la família Rezki, habitualment s'asseu en una cadira a la terrassa i contempla el paisatge. S'estimen la seva terra.

El trekking que havíem previst és de 4 dies, i com que en tenim 5 aprofitarem per fer una bona volta a l'entorn de Taghia, ja que val la pena. Enfilarem per una canal molt dreta entre les característiques muntanyes del Taoujdad i l'Oujdad, i baixarem per un altre camí amb passos molt emocionants.

Sortim de l'alberg, a la part alta de Taghia, i baixem fins a les últimes cases de la part baixa, prenent un caminet cap a l'esquerra que baixa al torrent i s'endinsa a la gorja. De seguida estem en una zona congosta, amb grans parets a banda i banda farcides de vies d'escalada. La gorja es bifurca en dues, i penem la de la dreta que comença a pujar molt fort enmig d'espectaculars parets de roca. Ja veiem algun escalador que ha matinat més que nosaltres. Pugem per dins del barranc amb un pendent molt acusat.

Hem de grimpar en diferents punts, i anem seguint les fites que ens assenyalen el camí. De fet aquí és impossible perdre's, ja que només es pot continuar per la tancada canal o bé sortir escalant per alguna de les vies que hi ha en diferents punts. Fem alguna parada tot pujant per contemplar el paisatge que es va obrint a mesura que guanyem alçada. Pugem una bona estona fins arribar a un ampli collet, amb unes excel·lents vistes cap a una altra gorja que queda cap a llevant, i també diverses muntanyes amb formes curioses que tenim just davant, l'Ifrig. Ens situem a sota del con summital de l'Oujdad, en un entorn d'alta muntanya.

En aquest ampli collet trobem un pastor amb un ramat d'ovelles, i l'hi demanem si hi ha algun altre camí per baixar a Taghia, ja que el mapa que portem és molt poc precís. Amb voluntat i certes dificultats idiomàtiques aconseguim entendre'ns, i ens indica que anant cap a l'altra cantó de l'Oujdad podem baixar. Fem un llarg flanqueig cap a la dreta, per on havíem vist que venia el pastor i el seu ramat. Flanquegem la part superior del torrent, que aquí és molt més ample en contrast amb l'estretot de la part baixa de la canal. Anem a buscar la base sud de la paret de l'Oujdad, a la banda oposada de Taghia, que ens quedaria darrera la muntanya. Trobem unes fites i comencem a baixar.

Anem baixant una bona estona per terreny incòmode de pedres soltes i fort pendent. No arriba a tartera, però hi ha moltes pedres i amb el pendent és fàcil relliscar. Quan gairebé sembla que arribem al fons del canó, trobem una barraca de pastors, i les traces del camí deixen de baixar avall i marxen de pla cap a la dreta. De fet no sembla factible baixar al torrent, ja que el darrer tram es torna abrupte i pràcticament vertical. Tendim doncs cap a la dreta, vorejant de nou la base de l'Oujdad, el qual acabarem voltejant completament.

Veiem de lluny un pas espectacular construït artificialment en una paret pràcticament vertical. El camí s'hi aproxima i sembla que tocarà passar-hi. Es tracta d'un pas construït pels pastors amazics, bàsicament una passera construïda amb troncs, pedres i uns grans claus metàl·lics. És una passera molt aèria i estreta construïda a la mateixa paret. És un pas espectacular i exposat. Sembla segur, però tenim dubtes. Veiem just per sota que hi ha unes cadenes metàl·liques que permeten superar aquest tram vertical. Les cadenes passen una mica més per sota del pas de pastors, per un tram encara una mica més exposat, però amb la garantia de tenir un encoratge sòlid a què agafar-se.

Ens acostem a les cadenes i superem un primer tram horitzontal i aeri. Després cal grimpar amunt uns metres, fàcils però també aeris, i poc més amunt trobem un nou tram equipat amb cadena. Pugem aquest pas més vertical i ens situem just a l'altra banda de la passera dels pastors. Trobem ara una lleixa natural al peu de la paret, prou ampla però aèria. Anem pujant suaument ben arrambats a la roca. És un tram espectacular. Més endavant trobem un tram més llarg equipat amb un cable que permet superar amb seguretat un flanqueig molt aeri, gairebé al buit. Superada aquesta lleixa retrobem de nou un camí fàcil que continua planejant.

Pugem fins dalt de la costa que tenim davant nostre i que ja s'intueix com un bon mirador, i ho és. Podem contemplar el poble de Taghia des de les alçades, des d'un mirador natural que s'aboca al buit cap al sector del poble. Seguim ara un camí sinuós que comença a baixar, sempre voltejant la base de la muntanya. Trobarem diversos passos aeris, tot i que no tan espectaculars com els anteriors, i també diversos punts on haurem de grimpar. Trobem dos trams més equipats, però més curts i fàcils. També trobem diversos punts amb equipaments tradicionals, bàsicament pedres apilades i troncs que les aguanten. Són els passos tradicionals que han anat contruint els pastors per poder accedir amb els seus ramats a les parts més altes en aquest terreny abrupte.

Estem acabant ja de vorejar la muntanya, i ja tenim Taghia davant. Creuem un tram de terra vermellosa i baixem caminant ja sense cap dificultat. Amb un sol de justícia acabem de baixar al poble, on acabarem de passar la tarda gaudint d'aquest entorn sublim, encara més bonic a la posta de sol sobre les parets de roca, les quals adopten un bonic color torrat.

Dia 3. Taghia - prop Tizi n'Tighboula

Ens llevem d'hora a Taghia i esmorzem a la gîte del Youssef Rezki. Preparem les nostres coses i l'Abdul·lah prepara la mula que portarà les tendes, les vitualles i tot el necessari per passar 4 dies a l'Atles Central, en una zona remota i deshabitada, on només hi trobarem alguns pastors nòmades que viuen en unes condicions molt dures, a gran alçada, amb fred, sense cap mena de servei i en cabanyes precàries. Avui també ens acompanya el Saïd, que porta un ruc. Ell vindrà només fins a la part superior d'un dels barrancs que hem de creuar, ja que hi ha trams força dolents i complicats per als animals. Una única mula no podria portar tota la càrrega per una zona tan abrupta.

Baixem pel camí principal de comunicació entre Taghia i Zaouïa Ahansal, per on ja havíem pujat fa un parell de dies. Baixem fins a trobar el petit poblet de Imi n'Tazart, que queda a la nostra esquerra tot baixant. Al costat del poblet comença la gran gorja o canó de Aqqa n'Tazart, que s'estén diversos quilómetres enllà, amb zones espectacularment congostes i parets a banda i banda de centenars de metres. Comencem a remuntar el barranc des de la part baixa del petit llogarret.

El canó és cada cop més congost, i anem avançant per la mateixa llera. Hi ha trams molt incòmodes, amb grans blocs per on les mules tenen dificultats per passar. Hi ha diversos punts arranjats amb pedres i troncs per facilitar el pas, però ens explica el nostre muler-guia que aquesta ruta és cada cop menys utilitzada per grups de trekking, ja que el pas és molt dificultós. En un punt, davant la negativa de la mula i el ruc de passar per un pas estret, hem de passar una bona estona posant pedres per facilitar un pas més planer i assequible, i finalment els animals accedeixen a passar, això sí, amb alguna empenta poc amable.

Més endavant, en diversos punts, el Saïd i l'Abdul·lah se les veuen negres per fer passar els animals per alguns passos estrets o amb molt pendent. Després d'una bona estona recorrent el fons del barranc i contemplar les magnífiques parets a banda i banda, l'abandonem i prenem un barranc secundari a mà esquerra que comença a pujar molt fort. El barranc principal des d'aquest punt no és factible per al trànsit d'animals. Alguns grups organitzats aquí separen els caminadors i els equips de mulers. Els primers continuen pel barranc, grimpant en alguns punts, especialment al final, on hi ha una grimpada exposada i una mica difícil, mentre que els mulers pugen per aquest barranc secundari. En el nostre cas, en ser un equip molt petit, només nosaltres dos i el muler, no tenim opció, i continuem tots pel mateix camí. Tot i això, con dèiem abans, l'Abdul·lah ens explica que actualment fins i tot per aquest barranc secundari cada cop hi pugen menys grups organitzats, ja que el pas és molt dificultós per als animals, i amb les pluges el barranc s'escorxa i es fa impracticable. El camí pràcticament no té manteniment, i en ser tan poc utilitzat cada cop esdevé més complicat per les mules i els rucs.

Pugem fort durant molta estona, fent innumerables ziga-zagues. A mesura que pugem anem guanyant una bona visió aèria del barranc principal. La pujada és feixuga, intensa i llarga. Pugem sense treva fins un petit collet on descansem i contemplem les panoràmiques. Des de dalt es veu l'autèntica dimensió del canó de Tazart, amb parets de centenars de metres a banda i banda del canó serpentejant. Després del descans encara pugem una mica més fins una zona oberta des de la qual divisem un altre canó que haurem de recórrer. Perdem uns metres per una zona ampla fins entrar pròpiament en aquest altre canó que marxa cap al sud.

Circulem per un canó ample i de traçat sinós, on en algun punt les parets també són molt altes. En un punt en canó es bifurca, i tombem a la dreta per entrar en una zona encara més congosta. Aprofitem un replà per aturar-nos i dinar a recer del vent. Havent dinat cal superar un tram molt dolent per les mules, ja que és molt dret i ple de blocs de roca. De fet sembla impossible que la nostra mula passi per aquí, però és molt valenta. L'ase que també ens acompanyava i el seu amo, el Saïd, es quedaran aquí, i un cop passat aquest pas difícil ja continuarem només nosaltres dos, l'Abdul·lah i la seva mula. Per superar aquest pas descarreguem la mula i l'ase i portem tota la càrrega a mà durant un centenar de metros escassos, però de molt mal camí. Arrangem amb pedres els passos més complicats, i finalment, amb alguns dubtes i empentes, la mula acaba passant. La tornem a carregar i continuem amunt, ara ja per més bon camí.

Pugem uns metres i finalment creuem una zona més oberta encara dins del barranc, gairebé de pla. El barranc desemboca en una gran planúria, immensa i tapissada de verd. Hem arribat al gran plató, i aquí el paisatge canvia. Estem a considerable alçada, prop dels 3.000 metres. Aquest gran planell s'ompla de pastors nòmades a partir del juliol, però no abans, ja que està prohibit per preservar les pastures. Creuem aquests grans prats i canviem de direcció cap a l'oest, pujant lleugerament per terreny molt obert i de vistes infinites.

Tendim cap a la dreta (oest) fins un gran collet indefinit, gairebé a 3.000 metres, i continuem el camí que segueix la forma de la muntanya. Pateixo per les tempestes, ja que hem anat sentint trons, i el cel està molt cobert de núvols amenaçadors. No em faria gaire gràcia una tempesta de llamps en una zona tan alta i oberta. Tornem a encarar-nos cap al sud flanquejant un ample turó, sempre per terreny molt obert, i amb vistes cap al canó de Tazart des de l'altura. Veiem la gran ferida que representa aquesta quilomètrica gorja des de dalt, i contrasta fortament el paisatge arrodonit i immens del gran plató amb el gran trencament del canó.

Baixem lleugerament durant una bona estona fins arribar a una coma on hi ha un petit pou d'aigua. Aquí muntarem el campament d'avui. En més de 8 hores de ruta no hem vist ningú. Muntem les tendes amb la Sílvia mentre l'Abdul·lah comença a preparar el sopar, una tagín, que a gairebé 3.000 metres d'alçada trobem boníssima. Mentre la tagín es va fent lentament, l'Abdul·lah ens toca amb la flauta algunes melodies típiques de pastors amazics. Estem en un petit pou, molt important en aquesta zona on l'aigua hi és escassa, a poca distància del coll de Tizi n'Tighboula, que creuarem l'endemà.

Es fa fosc, i fa molt fred, tot i anar ben abrigats. Aquí el contrast de temperatura entre el dia i la nit són molt grans. Anem a tancar-nos als sacs de dormir fins que el sol torni a escalfar aquest racó solitari de l'Atles marroquí.

4. Prop Tizi n'Tighboula - Tizi Illaz

Quan el sol il·lumina les nostres tendes comencem a treure el nas fora dels sacs de dormir. La nit ha estat freda, però el sol de seguida fa pujar la temperatura. En aquest racó solitari només hi som la Sílvia i jo mateix, l'Abdul·lah i la nostra fidel mula, que fa la feixuga feina de portar els trastos pesats. Nosaltres portem les nostres motxilles, però les tendes, el menjar, i part dels nostres estris els carrega la mula. Desmuntem el campament i comencem a caminar pujant lleugerament des del fons de la coma on hem passat aquesta última nit.

Fem un flanqueig seguint els entrants i sortints de la muntanya. Més endavant baixarem llugerament fins una altra coma on veiem un parell de ramats i alguns pastors nòmades. Al fons de la coma hi ha una font d'aigua cristal·lina, molt millor que el pou d'aigua estancada on hem passat la nit. Tot i això sempre prenem la precaució de potabilitzar l'aigua amb pastilles per a aquest efecte. Agafem aigua i continuem el nostre camí per l'altra banda de la coma, fent una gran ve baixa.

Passem al costat d'un pastor i una pastora que porta la seva filla. Els pastors nòmades amazics (també dits berbers) són gent esquerpa, que defugen el contacte amb altres persones, especialment occidentals. De fet però en aquest punt una pastora ens ofereix alguns productes d'artesania que ella mateixa deu haver fet. Però a part d'aquest cas, la resta de persones que veurem més aviat s'escapen en veure que ens aproximem. I especialment defugen que fem fotografies, de manera que només veure la càmera o bé marxen o de molts metres enllà ja criden "no foto". Evidentment respectem la seva intimitat.

La ruta d'avui serà una successió de comes i colls amples, sempre a gran alçada, en alguns punts per sobre dels 3.000 metres. Pugem i baixem contínuament però sense grans desnivells, ja que ens trobem ja molt amunt. Trobem diversos pastors nòmades, o més ben dit, principalment trobem pastores, ja que majoritàriament són les dones qui realitzen aquesta tasca. Les condicions de vida aquí són molt dures, duríssimes. Els pastors viuen en petites comunitats o bé en petites famílies que habiten cabanyes molt precàries, fetes amb una simple paret de pedres i un plàstic a sobre. Les pastores sovint porten els seus fills tot el dia a l'esquena, en un entorn fred i ventós. Sovint els nens no van a l'escola, i només els més afortunats que tenen família que els pugui acollir als pobles de les valls poden accedir a l'educació. Les seves faccions, dures i curtides, són la millor mostra de la severitat d'aquesta vida.

El recorregut és més aviat monòton, sempre a gran alçada i per terreny obert, sec i pedregós, on només les cabres són capaces de trobar-hi algun tipus d'aliment. Al fons d'algunes comes veiem cabanes de nòmades, com dèiem, molt precàries. Viuen aquí durant la primavera i l'estiu amb els seus ramats, i quan ve el fred es traslladen cap a zones més càlides cap al sud, prop del desert, de manera que practiquen el nomadisme tot l'any.

Passem el gran coll de Tamroucht, el punt més alt de la travessa, amb més de 3.100 metres. Comencem a baixar lleugerament, tot i que encara farem dues sifonades més. Ens aproximem a l'Azourki, una muntanya allargada de gran magnitud i alçada (gairebé 3.700 metres), i ens hi acostem fins prop de la seva base oriental. El nostre campament d'avui el muntarem gairebé a la seva falda, en una coma arrecerada on hi ha una font. De nou les tempestes ens amenacen, i sembla que ens persegueixin. Sentim trons i el cel s'enfosqueix, fins i tot cau alguna gota. Però no podem córrer més ja que la Sílvia avui es troba molt malament.

Fem una última baixada fins trobar l'abundosa font al costat de la qual muntarem el nostre campament, just a sota del coll de Tizi Illaz. Muntem les tendes ràpidament ja que comença a ploure. Molt soroll per no res, ja que acaben caient tot just quatre gotes, però amb un cel aparatós. Durant tot el dia la Sílvia s'ha trobat malament, amb problemes estomacals, mareigs i mals de cap. L'hi ha costat arribar fins aquí, i en arribar veiem que té força febre i defalliment general. Afortunadament en poder reposar i prendre algun medicament es recupera una mica, però ha passat molt mal dia. En aquesta zona no és bona cosa estar malalt, ja que el poble més proper està a un dia sencer caminant, i probablement el metge o sanitari més proper es troba a dos o tres dies.

Passem la resta de la tarda dins la tenda, descansant i passant el temps mentre a fora feia força fred i plovia intermitentment. La Sílvia passa un mal vespre i una nit moguda, però afortunadament el dia següent es troba molt millor i podem continuar la ruta.

Durant tot el dia d'avui el vent ha bufat fort i ha molestat força, ja que sempre ens movíem a gran alçada i per terreny molt obert. Ha estat un dia d'horitzons amplis, la vista albirava desenes de quilòmetres. Hem gaudit d'un dia de ruta pràcticament solitària en l'Atles més remot, amb només la companyia discreta dels pastors nòmades, els únics que habiten aquesta zona esquerpa.

5. Tizi Illaz - Aït Ouchi

La Sílvia està molt millor que el dia anterior. Es troba dèbil ja que no va menjar res en tot el dia i va dormir poc, però afortundament és valenta i es troba en condicions de seguir la ruta. El nostre muler, igual que va fer el dia anterior, l'hi ofereix de pujar a la mula, però prefereix caminar. Així doncs ens llevem, esmorzem i desmuntem el campament tot plegat després que surti el sol i il·lumini la llarga façana de l'Azourki, la gran muntanya que avui vorejarem per la seva base sud.

La ruta d'avui és diferent que les que hem fet fins avui. Sempre havíem anat pujant o transitant per l'alt plató. Avui començarem a baixar de les alçades fins assolir la vall d'Aït Bougmez, coneguda també com "les valls felices", ja que la vall principal i les seves satèl·lits són una zona planera i fèrtil, amb aigua abundant i amb molta vida, que contrasta amb la sol·litud que hem viscut fins ara.

Abandonem el coll de Tizi Illaz, prop del qual hem improvitzat la passada nit el campament, i comencem a caminar en direcció sud-oest, la direcció principal que sempre hem seguit en aquest trekking. Anem a buscar l'amplíssima coma que es dibuixa sota la cara sud de l'Azourki, una gran muntanya en alçada i llargada. Més que muntanya gairebé podríem parlar de petita serralada, amb diversos pics de gairebé 3.700 metres. De fet caminarem hores i hores per sota la muntanya, que sembla no acabar-se mai.

El camí d'avui és relativament suau, ja que tot i que caminarem també força hores, principalment anem de baixada, amb diverses pujades que acaben acumulant desnivell. Caminem per la gran coma sota l'Azourki i ens creuem amb diversos poblats de nòmades. Aquí el paisatge ja és una mica més suau, i hi ha més herba, de manera que a part de les cabres ja hi ha també ovelles. Veiem ramats força extensos que aprofiten aquest vessant més verd. Baixem força per la coma, i com més baixem més grups de nòmades trobem, i també un paisatge més amable.

També veiem alguns camells que pasturen per l'entorn, impassibles a la nostra presència. La coma és molt llarga, sembla interminable. Anem baixant fins una gran planura que s'albira al fons. Es tracta de l'estany Izourar, totalment sec, una gran planúria que només acumula aigua després del desglaç de les altes muntanyes de l'entorn. Algun dels cims orientats a nord encara guarden una mica de neu, molt poca.

Caminem per aquest terreny obert, relativament monòton i força sec. La presència de pastors, ramats i campaments nòmades ens entreté, observant una forma de vida incocebible als nostres ulls. És una vida dura, sense els serveis més bàsics. L'aigua s'ha d'anar a buscar lluny, amb garrafes. El paisatge no ofereix gaires alegries, ja que és monòton, i l'accés als pobles és llunyà. Una forma de vida molt lligada als cicles de la natura.

Creuem la gran planura de l'estany Izourar, i anem deixant progressivament el gran Azourki, que ens ha acompanyat durant hores, al darrere. Anem baixant suaument i enllacem amb un camí molt marcat, cosa que pràcticament no havíem vist fins ara. Es tracta de la ruta que comunica aquesta zona plena de nòmades amb la vall molt poblada d'Aït Bougmez, cap on ens dirigim. Arribem a un collet on ja veiem la capçalera de la vall, amb el primer poble, Zaouïat Oulmzi al fons.

Aquí el camí es bifurca: si anem a l'esquerra baixem a la vall i la recorrem per sota, i si anem a la dreta continuarem carenejant tot contemplant la vall des de l'alçada. Seguim el camí de la carena, i anem contemplant des de dalt com el paisatge es transforma, i si hem passat dies per terreny erm i secanall, ara contemplem una vall fèrtil i molt aprofitada. Centenars de petites parcel·les ben treballades conformen un mosaic de colors i formes geomètriques dels petits camps. Aquí totes les tasques agrícoles són manuals, i les extensions per tant són molt petites.

Arribem a un replà en aquesta indefinida carena, amb uns grans arbres que fan una bona ombra que aprofitarem per fer una pausa i dinar. L'Abdul·lah ens prepara una bona amanida, i la compartim a l'ombra d'un gran arbre, una espècie de ginebró gegant molt habitual en aquesta zona, i que nosaltres no tenim per les nostres contrades. Com que hem anat baixant molt la temperatura aquí ja és molt més alta, i l'ombra s'agraeix. Dinem i fem una bona migdiada aprofitant la bonança. El que ens queda és tot baixada, i tenim la feina feta.

Ens tornem a posar en ruta i avancem planejant i baixant lleugerament per la carena, amb vistes sempre a la vall d'Aït Bougmez, que mostra la cara més amable després d'uns dies per terreny més aviat esquerp. Ens anem creuant amb més persones, gairebé sempre a cavall d'un ruc o una mula. El camí ens ofereix bones vistes de la vall, que ens queda a la nostra esquerra, i els petits pobles que la configuren. El contrast de paisatge és molt marcat, ja que venim d'un terreny muntanyós sec, despoblat i uniforme, i arribem a una zona fèrtil, poblada i planera.

Contemplem la vall des de l'altura, pel camí que passa per la carena i que ens ofereix una gran panoràmica de la vall. Però a l'alçada del poble d'Iglouane el camí comença a baixar cap al fons de la vall i fins al poble. A partir d'aquí continuarem recorrent la vall per la pista que la travessa, la qual tot i ser transitable per a vehicles, en veurem ben pocs, ja que aquí el sistema de transport és la mula o el ruc.

Anem baixant per la vall, contemplant la riquesa i varietat agricola de la zona, i els diversos pobles que hi ha a banda i banda del riu. Són pobles molt petits, amb les cases tradicionals fetes d'adob. Aquí la vida és senzilla, i els homes i dones treballen la terra i tenen cura del bestiar. La combinació del verd dels camps parcel·lats i el fang de les cases conforma un paisatge molt bonic i interessant, únic i específic d'aquesta zona.

Passsem algun poblet més, i finalment arribem a Aït Ouchi seguint l'ampla pista que recorre la vall. En aquesta població hi trobarem la petita i rònega gîte on passarem la nit. És un establiment molt senzill i sense cap mena de confort, només una habitació amb un matalàs a terra. Suficient per passar la nit. Ens volíem dutxar, però no hi ha gas per l'aigua calenta, i en veure la dutxa ens passen les ganes. Fem un volt vespertí pel poble, on no hi ha cap turista, i deu ser habitual, ja que tothom ens mira encuriosists. Per sopar ens ofereixen cuscús, i ens el mengem amb molt de gust després de molts dies seguits de tagín. La higiene aquí es precària, però ja ens hem acostumat a qualsevol cosa. Després de diversos dies dormint a la tenda, és un plaer dormir amb un matalàs, tot i que sigui tan rònec.

6. Aït Ouchi - Aït Ayoub

El darrer dia del nostre trekking el comencem, com sempre, esmorzant. Ens estem acostumant ràpidament al pa marroquí, i fem un bon esmorzar per encarar bé una jornada fàcil, ja que avui només haurem de planejar i baixar, tot i que la ruta serà llarga. Havent esmorzat preparem els estris i els portem a fora de la gîte per carregar-los a la mula. Davant nostre, en un petit descampat davant mateix de la porta, serem testimonis d'un esdeveniment ben habitual als pobles de la zona, però inèdit per a nosaltres: el sacrifici d'un xai segons el ritus islàmic. És ben senzill: dues persones porten un xai que avança contracor, probablement coneixedor que alguna cosa no va bé. Enmig del descampat l'orienten cap a l'est (direcció la Mecca) i l'hi fan un tall el coll. En pocs minuts l'animal és mort. Així de senzill. Seguidament l'hi tallen el cap, pengen el cos en una paret i l'hi treuen la pell. Sona macabre, però és simplement una forma habitual de sacrificar el bestiar que, probablement, es menjaran aquest vespre en una suculenta tagín.

Comencem a caminar a la mateixa porta de la gîte. Avui tota la ruta serà per pista, per tant el camí en si mateix és monòton. Però alhora la ruta serà molt diversa i entretinguda, ja que passarem per un bon grapat de pobles, i ens creuarem amb moltes persones que viuen un dia a dia atrafegats amb les tasques habituals: neteja, alimentació dels fills, conreuar els camps i tenir cura del bestiar. La vida aquí és senzilla, però tampoc no els falta res important. Una vida en contacte constant amb la natura i els seus cicles.

Sortint de Aït Ouchi arribem a Ifrane, una de les poblacions importants de la vall. Aquí totes les poblacions són molt similars, bàsicament un conjunt de cases agrupades vora la pista o vora el riu, al costat dels camps de conreu. M'atreuen especialment les cases tradicionals en forma de castell o kasbah. Són normalment les cases més antigues, algunes pràcticament en ruïnes, i d'altres ben conservades. El patró habitual és una casa gran, totalment quadrada, i a cada un dels vèrtex un contrafort o torre, com si fos un altre petit quadrat encastat en cadascuna de les puntes. Tenen habitualment diversos pisos d'alçada i molt poques obertures. Són molt boniques i característiques. En trobarem diversos exemples en els diferents pobles que anem creuant. Les cases més modernes, tot i ser també d'adob, són més petites, habitualment d'una o dues plantes, racionals i simples.

Tant als pobles com per la pista la gent ens mira encuriosits, ja que a la zona no hi ha molts turistes. Els nens sempre ens demanen dues coses: o bé un bolígraf o bé un caramel. Repeteixen constantment Donnez-moi un stylo o bé Donnez-moi un bonbon. Molts parlen algunes paraules en francès, i alguns fins i tot proven de conversar amb nosaltres. La gent als pobles ja és més simpàtica que els pastors nòmades, molt més esquius. Tot i que aquí ja comencem a veure algun element occidental, per exemple algun cotxe, algun telèfon mòbil o formes de vestir menys tradicionals, la majoria de la població manté un estil de vida com antany.

Anem creuant diversos pobles, alguns més bonics que altres. Ens creuem amb diverses persones a cavall de rucs o mules. Ens trobem amb moltes dones carregades amb facells d'herba, que cullen ara a la primavera com a reserva per l'hivern. També trobem alguns comerciants ambulants i gent diversa que fa el seu dia a dia. No es percep estrès, sinó un ritme pausat i constant. Passem diferents pobles, com Taghoulid, Aït Oughral, Aït Wanougdal, Tadghouit o Ikhf-n-Ighir. Passem també el poble d'Imelghas, on hi ha alguna gîte i alguna botigueta, on comprem algun refresc, que ens ve de gust després de molts dies de beure només aigua de font potabilitzada.

Com més avall ens trobem de la vall d'Aït Bougmez més vida i activitat hi trobem. Passat el poble d'Imelghas ens aturem a l'ombra d'un gran arbre de ribera per dinar. L'Abdul·lah ens prepara avui una truita deliciosa amb verdures. Com que avui anem relaxats, havent dinat fem una llarga migdiada.

Encarem ja el darrer tram de la nostra ruta i ens anem aproximant a Tabant, el poble més important de la vall, una espècie de capital de comarca. Es tracta també d'un poble rònec, però més gran i amb més serveis. Hi ha farmàcia i diverses botiguetes. Aquí ja tornem a veure algun turista. Sobre mateix de Tabant d'aixeca el Sidi Moussa, un turó molt arrodonit i característic coronat per un antic castell que tenia funcions de vigia, ja que en aquest punt la vall es bifurca, i des d'aquest punt elevat controlaven l'entrada a les dues valls.

Entrem al poble de Tabant, sense asfaltar i amb molta pols per tot arreu. Al centre hi ha una gran plaça, on s'hi fa un bon mercat, tot i que avui està tot molt parat. La nostra mula sembla que camina malament, i l'Abdul·lah s'adona de seguida que té una ferradura mig descalçada. Així doncs anem a la botiga d'un ofici molt habitual en aquesta zona: el ferrador. Al final d'un carrer ple de petits tallers hi ha el ferrador, que amb molta traça treu la ferradura, talla l'ungla a l'animal, adapta la ferradura i l'hi torna a clavar. Reparada la nostra mula continuem endavant creuant el poble de Tabant. El poble està al punt on la vall es bifurca, i nosaltres ara hem de prendre l'altra vall secundària i fer com si tornéssim enrere, és a dir, remuntar uns quilómetres aquesta nova vall fins al petit poblet d'Aït Ayoub, on hi ha la nostra gîte.

Aquests dos o tres quilòmetres fins a Aït Ayoub es fan llargs i feixucs, primer de tot perquè estem cansats, en segon lloc perquè fa molta calor, i finalment perquè tenim ganes d'arribar i prendre un bon te ben dolç, al gust marroquí. En arribar ens atén la Fàtima, la mestressa de l'establiment juntament amb el seu marit que està passant uns dies a França. La gîte d'Aït Ayoub és una altra cosa, res a veure amb els establiments rònecs que havíem conegut. Es tracta d'una gîte molt acollidora en un petit poblet molt rural i tranquil, lluny del brogit de Tabant. De seguida ens hi trobem molt bé i ens instal·lem. A més de ser una molt bona gîte, famosa per la bona destresa a la cuina de la Fàtima, també organitzen activitats i viatges a la zona. www.aitayoub-voyages.com/.

Ens dutxem amb aigua calenta, tot un luxe després de 4 dies sense fer-ho. Fem el te i com que és d'hora decidim anar a fer un volt per l'entorn, i contemplar la posta de sol des d'un petit turó que hi ha uns centenars de metres més amunt. Sortim de la gîte, on no hi ha ningú més a part de nosaltres i caminem per un senderol entremig dels camps remuntant la vall. Ens creuem amb diverses persones que van o vénen dels camps de la zona. Ens dirigim a un turó rocallós que hi ha uns metres més amunt, i ens hi enfilem mig grimpant. Des de dalt tenim una bonica imatge de la vall de Rbat, una vall més petita, secundària i paral·lela a la principal d'Aït Bougmez, on aquella desemboca.

Tornem a la gîte i fem petar la xerrada amb el nostre guia-muler-cuiner, l'Abdul·lah, tot i les dificultats idiomàtiques. La gent d'aquí parla berber, tot i que també saben l'àrab, i ben pocs saben algunes paraules amb francès. Mentrestant la Fàtima ens ha preparat una tagín excel·lent, que devorem àvidament, tot sucant-hi pa. Havent sopat fem una marialluïsa abans d'anar a dormir i ens acomiadem de l'Abdul·lah, que durant aquests dies ha estat un excel·lent company de viatge, respectuós, humil, tranquil, molt pol·lit i agradable en tot moment. L'Abdul·lah ha d'anar a dormir d'hora, ja que demà comença de bon matí el retorn cap a Taghia, que l'ocuparà dos dies i mig o tres tot sol per mig de les muntanyes. Anem a dormir i descansem en aquesta còmoda i acollidora gîte.

Cascades d'Ouzoud i tornada a Marràqueix

Ens llevem sense pressa, ja que avui no hem de caminar, només tornar a Marràqueix còmodament amb taxi. Havíem pactat amb el Youssef que el taxi ens vindria a buscar a les 10, i arriba puntualment. Abans encara aprofito una estona per caminar per vora els caps i arribar-me fins al petit poblet de Aït Imi, on hi ha diverses cases tradicionals ben conservades. Després de ben esmorzar toca fer la maleta, i el més difícil és torna a encabir totes les coses en una única motxilla per persona. Ens acomiadem de la Fàtima i prenem el taxi. Marxem amb un molt bon record d'aquest establiment, molt còmode, acollidor i familiar, i amb el menjar excel·lent.

Més avall de Tabant la carretera ja està asfaltada, tot i que és igualment molt precària. Passarem per diversos pobles i enfilarem un parell de ports de muntanya molt alts. Després d'unes tres hores de marxa passem per Azilal, la capital de la província. Continuem endavant direcció Marràqueix però farem parada a les cascades d'Ouzoud, que estan només a 15 quilòmetres de la ruta de tornada. Es tracta d'unes cascades impressionants, de més de 100 metres de desnivell i amb aigua abundant que es desploma en dos nivells. És una autèntica atracció turística. Ouzoud en berber significa olivera, ja que a la zona n'hi ha moltes, i precisament la força de l'aigua mou diversos molins en aquesta zona. Dinem al peu de les cascades, en un establiment turístic ben correcte. Tornem a menjar una tagín que compartim amb el taxista. Acabem de fer els últims 150 quilòmetres fins a Marràqueix i emprenem el vol de tornada.

Viatjar al Marroc és summergir-se en un altre món, radicalment diferent del que coneixem, molt més encara si ens dirigim a una zona remota i de difícil accés. Han estat uns dies molt agradables, un regal per als sentits, una experiència multisensorial que barreja imatges, sensacions i olors molt variades.

Hem caminat per produndes gorges, altiplans despullats i muntanyes abruptes. Al mateix temps hem conegut molts petits pobles on la vida transcorre a un altre ritme. Una arquitectura i una forma de vida molt diferent de l'univers que coneixem, i unes persones que viuen ben integrades en aquest entorn. Hem conegut persones amables i també n'hem vist que viuen en condicions molt dures. El món en què vivim és variat, complex i ric, i viatjar ens ajuda a comprendre i respectar aquesta diversitat.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

Bon dia Marc, necessito informació d\\\'on dormir a Zaouia Ahansal. Si tens un contacte que tingui mail em faries un gran favor.

Jordi Travesset

Nosaltres no vam fer nit a Zaouiat Ahansal, sinó que un cop arribat al poblet vam pujar directament cap a Taghia, un lloc bellíssim on s'arriba després de 2 hores de caminar. Si tens l'oportunitat et recomano que t'allotgis en aquest poble, ja que a part de ser molt bonic, es respira una gran tranquil·litat en ser un lloc remot i sense cotxes.

A la mateixa pàgina hi ha un enllaç on trobaràs informació de contacte amb l'Auberge Youssef Rizki, que és la persona que ens va allotjar, i el seu germà ens va fer de guia. És un lloc correcte i auster, com tots els allotjaments en aquest lloc, però es menja molt bé i són gent molt amables.

Si no teniu l'oportunitat de pujar a Taghia o teniu altres plans, segur que ells mateixos us poden proporcionar informació sobre allotjaments a Zaouiat Ahansal, que és l'últim lloc on s'arriba amb cotxe. Vam veure que hi havia alguna casa que tenien servei d'hostes.

És una zona impressionant i remota. Segur que t'agradarà molt!

Perfecte Marc, ja hi he contactat. Sembla un bon paio. Fa anys que baixo al Marroc i en tenia moltes ganes de fer aquesta zona. Un altre pregunta. A part de prendre mules que ell mateix les aconsegueix es molt necessari el guia?. Tinc un amic amazic que viu a Imlil i el faría vindre però si no es necessari ...

El tema del guia és difícil d'aconsellar. De fet no portàvem guia entès com a tal. Ens va acompanyar el germà del Youssef, l'Abdul·lah. Ens va fer de muler, cuiner i també guia. Vam estar un parell de dies a Taghia. Crec que és imprescindible estar un parell de dies per allà i conèixer l'entorn, ja que és el l'indret més bonic que vam visitar. Hi ha moltes opcions de fer excursionisme d'un dia o de més d'un dia. Em va quedar pendent fer més rutes per allà. Evidentment pels escaladors allò és un paradís. També hi ha barrancs molt interessants per fer, més o menys difícils depenent de l'època. També rutes on cal grimpar, superar gorges, diversos cims,... Tot un món!

Però un cop comença el trekking de diversos dies, cal tenir en compte que tota aquesta zona és molt inhòspita. Durant 3 dies no vam veure cap poble ni poblat ni res de res, només alguns pastors nòmades aïllats, que a més a més no són gaire simpàtics. No hi ha mapes fiables, i els camins són precaris, ja que ben poca gent passa per allà. Segurament amb un mapa, per anar bé també un GPS i les provisions necessàries es pot fer sense guia, ja que complicat no ho és, ara bé, inhòspit sí.

Cal saber trobar les fonts, ja que els dies que vam estar de ruta vam acampar sempre al peu d'una font. Són molt escasses, ja que és un entorn semi-desèrtic

També cal tenir en compte que són llocs de mal passar per les mules, i o bé ets un expert conduint aquests animals, o si no millor portar algú que els sàpiga moure. Vam passar per alguns llocs que estava convençut que la mula no pujaria.

Tant el Youssef, com el seu germà Abdul·lah, com el seu pare, l'Ahmed, són bellíssimes persones, i amb els guanys del seu alberg contribueixen al desenvolupament de la petita comunitat de Taghia, per exemple amb l'escolarització dels nens i la construcció de les precàries infraestructures. Dóna'ls molts records!

Marc, perdona que et taladri tant. Veig que hi ha 2 dies dels del trekk que dormiu a cases particulars. El menjar a les cases particulars fora de Tahgia per la nit també els feia el cuiner.El cuiner el dúieu per tots els àpats quan nomes fèieu tenda no?.
Per cert, creuar el Atles desde Agouti per Ikkis fins refu de Tarkedit, fer cim i baixar per Olilimnt fins Aguerzaka es espectacular !!!. Si es igul ó millor que això ja estic content.

Salut!

Els dos dies que vam dormir en "albergs" o "gites" com en diuen allà, ens van fer el menjar les dones d'aquests albergs. El primer que vam estar era molt precari. Fins i tot el nostre guia acompanyant ens da demanar disculpes per haver-nos portat a aquell antre. En canvi el darrer dia vam estar molt bé, en un lloc molt agradable entremig de camps, molt tranquils i amb una gent molt amable. Més amunt hi ha l'enllaç, és un lloc molt recomanable per acabar i fins i tot per passar un parell de dies de relax. En els poblets de més amunt les gites són molt precàries. Hi ha molt poc turisme en aquesta zona, de fet tothom ens mirava un cop vam arribar a la segona part del trekking, on ja vas trobant pobles. Són pobles on tothom va amb ruc, hi ha pistes però gairebé ningú no té cotxe.

En cuiner només va cuinar els dies que vam dormir en tenda, i als migdies. De fet més que un guia o cuiner era un company més de viatge, i l'ajudàvem a fer el dinar o a carregar la mula,... No és un guia professional, per tant xerra poc, són gent reservada, l'hi has d'anar fent preguntes per esbrinar detalls de la zona, curiositats,... Però és una gran experiència, perquè vius amb gent d'allà, i és molt autèntic.

No puc comparar amb la zona que dius, ja que no hem estat mai a la zona del M´Goun. A nosaltres ens va agradar, sobretot la zona de Taghia i també la zona de la vall d'Aït Bougmez. El tram central també, però és tremendament solitari i semidesèrtic. La sensació de soletat i d'aïllament és brutal. Paisatgísticament és bonic, però com a experiència és genial, ja que és una zona realment remota. En una setmana no vam trobar cap turista, només al final, als pobles de la vall. Durant el recorregut només algun pastor nòmada.

Ho recomano!

Afegeix un nou comentari