Agulla de Bot (518 m.)

Ens aproximem a la base de l'Agulla L'esplèndida silueta de l'Agulla de Bot L'Agulla vista des de l'oest Tram inicial de la via El Ferran superant la canaleta La Sílvia al darrer tram d'escalada Camí de tornada

En veure la seva silueta estètica, esvelta i isolada, l'atracció per pujar aquesta petita joia és irresistible. Des del vessant sud anem a vorejar l'agulla per la base fins a l'altre extrem, on trobem una lleixa i voltem ara en sentit contrari amb compte. Continuem pujant en espiral fins que s'inicia el tram d'escalada. Un sol llarg de poc més de 20 metres de IV+ molt poc assegurat sobre conglomerat discret.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Escalada
  • Lloc de sortida: Carretera T-361 km. 3,7, Prat de Comte (Terra Alta)
  • Distància: 4,0 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 325 metres
  • Temps: 7:40 hores
  • Dificultat: D
  • Sensació de dificultat: Mitjana. Via de 20 m. màxim IV+. Un espit a l'inici i un a mitja via. Roca discreta. Difícil assegurar.
  • Cartografia: Terra Alta, Institut Cartogràfic de Catalunya

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Carretera T-361 km. 3,7 00:00 00:00 0
Base de l'Agulla 00:51 00:51 1,2
Inici via d'escalada 01:47 02:38 1,9
Cim Agulla de Bot 01:26 04:04 2,0
Punt d'inici 03:37 07:41 4,0

Crònica

Probablement per als escaladors enfilar aquesta agulla és un simple passeig poc interessant, i per als caminadors una dificultat important. Sigui pel que sigui, tot i la innegable bellesa natural de l'Agulla, la seva escalada és poc freqüent, i en arribar al cim veiem que l'últim registre al llibre de piulades és de fa dos anys i mig. En tot cas nostaltres teníem moltes ganes d'anar-hi, i ja ho vam provar fa uns dies però ho vam descartar en tenir poc temps. Hi tornem en companyia també del Ferran, que igual que nosaltres es va enamorar d'aquesta bonica agulla.

L'Agulla de Bot està situada entremig de dos pobles: Bot al nord i Prat de Comte al sud. No gaire lluny de la seva base hi ha l'antiga estació de tren de Prat de Comte. El tren va deixar de passar-hi l'any 1973, però en canvi són ara moltes les bicicletes que cada cap de setmana utilitzen la Via Verda que aprofita el traçat de l'antiga línia entre Alcañiz i Tortosa. També prop d'aquí és recomanable acostar-se fins el santuari de Fontcalda, situat en un engorjat molt bonic del riu Canaletes, on ens podem remullar els peus dins de l'aigua que brolla a 25º.

Vam buscar ressenyes i pràcticament no en vam trobar. El llibre Grimpant pel Massís del Port la menciona com a part d'una de les seves rutes, però sense gaire detall i amb alguna inexactitud. No hi ha camí per accedir-hi, però des del vessant sud és fàcil d'endevinar un recorregut lògic. Aparquem en una entrada de la carretera, aproximadament al quilòmetre 3,7 de la carretera que uneix Prat de Comte amb l'antiga estació, aproximadament mig quilòmetre abans d'arribar-hi. Veiem una pista amb una tanca que va a passar al costat d'un edifici d'ús agrícola. Poc més amunt la pista s'acaba, i enfilem sense camí per un llom evident fins a dalt la carena. És el pas més fàcil, ja que en altres llocs la carena és encinglerada.

Un cop dalt la carena simplement anem seguint sempre direcció sud-oest cap a l'evident base de la paret. És fàcil orientar-se, ja que l'agulla està totalment aïllada de l'entorn, i és la primera elevació considerable que marca la frontera entre la plana de la Terra Alta cap al nord i la part septentrional del massís del Port al sud. Transitem sense camí per la carena, però sense cap dificultat. La silueta de l'Agulla és especialment bonica des d'aquest punt, i ens hi anem aproximant tot contemplant-la de cara.

Un darrer pujador ens situa a la mateixa base de les parets vermelloses. Els voltors voleien per la capçalera de la muntanya, probablement inquiets pel poc costum de veure humans en aquest entorn. Una llarga feixa creua tota la base de l'agulla, amb molts trams abalmats. En un punt veiem un antic clau i suposem que des d'aquí s'havia obert una via que aprofita una gran esquerda del vessant sud de l'Agulla. Però això ja serien figues d'un altre paner, i nosaltres anem a buscar l'opció més fàcil, la via normal d'accés. Continuem vorejant doncs la base sud de l'Agulla fins a travessar-la del tot.

Davant nostre, cap a ponent, destaquen les parets de la Falconera i Rocamala. Idees per una altra ocasió. Ara un cop vorejada l'Agulla pel vessant sud, cal fer-ho pel nord. L'accés a la via d'escalada és com un espiral, i primer voltem pel sud, després pel nord i ho tornem a fer parcialment pel sud, ja força amunt, fins que s'acaba la lleixa i cal escalar. Però anem a pams.

Un cop hem vorejat pel sud, hem de girar i grimpar un curt tram de III per acostar-nos a la base oest de la paret. Un petit tram planer una mica aeri, i de nou una altra grimpadeta de II per una canaleta molt evident. Aquesta breu grimpadeta ens deixa al costat d'un pi, a la base mateixa de la paret i en una lleixa inclinada i exposada que baixa pel vessant nord de la muntanya. Ens encordem per baixar per aquesta lleixa, ja que tot i ser fàcil és exposada i inclinada, amb l'afegit que la nit anterior ha plogut i la pedra és molla. Baixem uns 15 o 20 metres fins que la lleixa torna a pujar i arribem a un altre pi, ja al vessant nord.

La lleixa del vessant nord és fàcil, i simplement cal caminar vorejant la paret. Aquesta zona és freqüentada per les cabres salvatges, conegudes aquí com els "sovatges". Anem flanquejant fins l'altre extrem, on cal parar una mica més d'atenció en els darrers metres sobre roca. Recuperem el sol a l'extrem est i tornem a voltar ara en sentit contrari. Passem un tram abalmat de la lleixa i al cap de poc aquesta s'acaba sobtadament. Un espit ens indica que cal començar a escalar.

Tot i ser una via d'un sol llarg, de poc més de 20 metres, ens la repartim amb el Ferran, i ell obrirà el primer tram i jo el següent. El lloc és molt bonic, amb molt d'ambient, ja que estem en un entorn molt vertical. La roca és conglomerada i sembla prou bona, però cal parar atenció ja que algun dels "bolos" es desprèn amb facilitat. Sense ressenya intuïm la línia de la via, ja que a part del primer espit a l'inici, només n'hi ha un altre a mitja via que només es veu si saps on és.

Comença l'escalada amb un tram de III que tendeix lleugerament cap a la dreta. Tot seguit una petita canaleta d'uns 3 metres és potser el tram més difícil (IV+), i ens deixa en una petita repisa. Cal seguir la repisa cap a la dreta fent un pas fàcil però molt exposat. És difícil posar tascons o encastadors en aquest tipus de roca. Posem un tascó a la zona de la canaleta, que per cert s'hi va quedar en no poder-lo recuperar, i un altre de més precari sota el pas exposat de la repisa. Superada la repisa respirem alleujats en trobar el segon i últim espit, situat aproximadament a mitja via. La segona meitat de la via és una mica més fàcil (IV), tot i que també és més vertical. Trobem bones preses per mans i peus, i això ens permet tirar amunt tot i no trobar cap altre punt d'assegurament. Posem un encastador en precari per treure una mica la sensació de llunyania de l'assegurança i acabem d'arribar a dalt, on hi ha una reunió amb dos espits i una cadena.

L'adrenalina ens ha pujat al màxim, ja que tot i no ser una escalada difícil, la manca de punts d'assegurament fa extremar la tensió. Probablement els escaladors amb grau consolidat pujaran sense cap mena de dubte, però els que tenim un grau justet ho fem amb molta precaució. Arribar dalt l'Agulla és un plaer difícil d'explicar. Una fina aresta sense res més al voltant i grans vistes cap a totes bandes. Bonic, molt bonic. Acaben de pujar el Ferran i la Sílvia, i els tres compartim l'alegria d'haver assolit el cim. Signem el llibre de piulades, on l'última ascensió documentada data de finals del 2009. Contemplem el paisatge i fem la tradicional foto de cim.

Sorprèn trobar restes evidents del pas de sovatges pel cim, la qual cosa ens fa pensar que les cabres de l'entorn tenen un bon grau i són ben atrevides. Per baixar tenim dues opcions: o bé rapel·lar des de la reunió on hem arribat o bé fer-ho de l'estrem nord-oriental de l'agulla, on hi ha una altra instal·lació. Triem aquesta darrera opció ja que és més directa. Fem un ràpel vertical i bonic d'uns 25 metres i ens situem a la lleixa per on havíem pujat al principi. Voltem de nou el vessant nord de l'Agulla, fem un curt ràpel d'uns 3 o 4 metres, ens tornem a assegurar pel tram de lleixa inclinada i baixem la petita canal que ja havíem pujat abans. Anem desfent els nostres passos fins l'ultima dificultat, la paret de III que havíem grimpat al matí i que ara baixem rapel·lant.

De nou a la base sud de l'Agulla reculem per la gran lleixa sobre roca vermellosa. La Queralt pacientment ens espera a l'altra cantó. Desfem el camí d'anada per la carena i tornem al punt d'inici ben satisfets d'aquesta petita, però per a nosaltres gran activitat.

Sempre m'han atret aquestes petites perles solitàries que trobem en diversos punts de la geografia dels Països Catalans. Un recorregut que combina una distreta aproximació, trams de grimpada i una breu però intensa escalada fins al cim. Ens enduem un magnífic record del nostre pas per aquest terreny esquerp i salvatge.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

Excel.lent reportadge i crónica.
Soc caminant ,no escalador ,però si m\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\\'agrada gaudir del nostre petit pais, especialment des de les altures més accessibles i, de totes les altres que de manera altruista la gent com vosaltres ens aneu oferint .

Enhorabona pel Cim S.M.F. !!!
Moltes felicitats per la W. Silvia i Marc

Gràcies Ferran pel teu comentari. Salut i muntanya!

Afegeix un nou comentari