Sadernes - Comanegra

La Sílvia caminant creuant el riu Sant Aniol d'Aguja i els cingles propers Baumes d'Uja Carena i Comanegra al fons La Sílvia al cim Caminant de nit Bèsties nocturnes

Planifiquem una ruta per l'Alta Garrotxa que ja a priori es presenta molt llarga i amb molt desnivell. Hem d'arribar al cim més elevat de la comarca, que no és molt alt, però comencem de molt avall. La sortida es complica ja que no trobem algun dels camins previstos, i arribem negra nit.

La Garrotxa és una comarca muntanyosa, i tot i no tenir alçades molt destacades es poden assolir grans desnivells, ja que la diferència entre el cim i la vall és molt elevada. L'objectiu d'avui és el Comanegra, sostre de la comarca amb 1.557 m., però sortim de prop de Sadernes, a menys de 300 m. Havia traçat l'itinerari sobre el mapa, buscant una ruta circular i concentrant la major part de la pujada en la primera part del recorregut. Fins al voltant de les tres quartes parts del recorregut va anar força bé, tot i alguns punts de dubte en que vam haver de rectificar. A partir d'un punt no vam trobar el camí correcte, i vam haver de recular fins a trobar el camí d'anada, allargant enormement la ruta i arribant entrada la nit. Vam cometre un error greu que recordarem: no portar mapa en paper.

Passat el petit nucli de Sadernes comença una pista forestal en bon estat, que condueix als tres aparcaments que es troben a diferents alçades de la pista. Sortim amb la Sílvia del segon aparcament al voltant de les 9 del matí. La temperatura és agradable, d'uns 6 o 7 graus, i el dia és força clar tot i algun núvol alt. Decidim fer la ruta lleugers, per això portem roba de córrer i dues petites motxilles amb aigua abundant i menjar pel dia. Afortunadament portava l'equip bàsic de supervivència: farmaciola, manta tèrmica i el frontal, que tot i que vaig estar a punt de deixar-lo, finalment va ser de gran utilitat. El dia abans vam anar a comprar el mapa de l'editorial Alpina de la zona, però no el vam trobar, i portàvem només el GPS amb la cartografia digital.

Caminem a bon ritme remuntant el congost que forma el riu Lierca més amunt de Sadernes. Anem una estona per pista i després pel camí ben marcat i fresat que passa al costat mateix de l'aigua. És un camí força concorregut fins a Sant Aniol d'Aguja, ja que és fàcil i molt bonic. Anem seguint les indicacions, i avancem molt més ràpid que els temps que marquen els senyals que anem trobant, reduint-los a menys de la meitat. Passem pel pont d'en Valentí i creuem el riu en diferents ocasions. Trobem poca gent. Al cap d'una estona arribem a Sant Aniol d'Aguja, on hi ha una petita ermita, un antic monestir i una font on aprofitem per veure i reposar uns instants. El lloc és bonic, una petita planura enmig de les elevades parets d'aquesta zona congosta. En l'últim tram seguim el GR11 (ruta Transpirenaica).

A partir de Sant Aniol tenim els primers dubtes, ja que no trobem fàcilment el camí que tomba direcció oest. Ens embosquem un petit tram al fons del torrent del bac de Can Barrufa fins a trobar una petita casa on passa el camí. Can Barrufa és un petit refugi lliure que es troba en condicions força acceptables. Està situat a la part baixa del torrent del bac de Can Barrufa, una vall fonda i de vegetació espessa. Aquí sí que ja trobem el camí evident que remunta el torrent, amb una pujada considerable. Anem guanyant alçada i es va obrint perspectiva sobre la vall. Passem per l'Escaler del Jóc, un pas amb força pendent en què hi ha una espècie d'escales de pedra. Poc més endavant ens desviem uns metres per arribar fins a les Baumes d'Uja, una gran balma sota la roca poc fonda, però molt llarga. Al peu hi ha una font. Tornem uns metres enrere per reprendre el camí.

Continuem pujant fins al coll de la Portellera, i aquí tornem a tenir dubtes sobre el camí, i perdem una mica de temps trobant-lo. Aquesta zona ja no és tan transitada, i els camins són menys evidents. Després d'alguna volta trobem el camí adequat que s'endinsa en una fageda força vertical, que anem remuntant mica en mica. Aquest tram està molt marcat, amb pintura groga en els arbres. El camí puja fort i en alguns trams patina força, ja que hi ha molta fulleraca, i en alguns trams encara queda una mica de neu. Al cap d'una estona de pujar arribem al coll de Sant Marc, des d'on ja veiem una bona perspectiva tant de la banda nord com la sud, i cap a l'oest veiem ja l'objectiu, el Comanegra.

Des del Coll de Sant Marc anem seguint la carena direcció oest. És una carena estreta però que permet caminar-hi còmodament. És molt bonica, ja que és llarga i estreta, i amb molt bona visibilitat. En primer terme veiem un cim punxegut i característic, el Puig de les Bruixes (1.393 m.) Pugem aquest cim tot seguint el camí carener. Passat aquest punt perdem una mica d'alçada, però seguim caminant per la carena direcció al Comanegra, que contemplem davant nostre. La imatge és molt bonica, és un cim molt estètic. Sembla que és a prop, però costa d'arribar-hi, i encara queda força desnivell. L'última pujada és forta, però finalment arribem al sostre de la Garrotxa, el Comanegra, de 1.557 m., on hi ha un vèrtex geodèsic. Contemplem el paisatge, fem fotos, i comencem a baixar ràpidament, ja que portem més de 5 hores i mitja de camí, gairebé 1.600 metres de desnivell i queda tota la tornada.

Baixem per la cara sud del Comanegra fins a la bassa de Monars, que es veu perfectament des del cim. En aquest punt, just sota les parets sud del cim, s'hi arriba per una pista forestal, fent molt curta l'arribada al cim. Aprofitem un racó arraserat per dinar. Veiem marques d'un PR que no ens surt marcat al mapa, però que segueix el camí que teníem projectat, de manera que l'anem seguint, sempre en baixada. Arribem a les cases de Monars, una zona força inhòspita on hi ha unes quantes cases poblades per persones que han triat un tipus de vida alternativa. No s'hi arriba en cotxe, i no hi ha llum, però hi ha gent jove que hi viu, cultivant la terra i cuidant bestiar. És una forma de vida diferent, allunyada dels convencionalismes. Parlem un moment amb alguns dels habitants d'aquestes cases, gent amable. És interessant compartir una xerrada, encara que siguin pocs instants, amb persones que opten per camins menys habituals, amb una vida rústega i austera, amb poc contacte amb la societat.

Passem prop de l'ermita romànica de Sant Sebastià. Deixem enrere diverses cases. Ens indiquen que hem d'anar seguint el PR, i així ho fem. El camí és evident, i en tendència sempre va perdent alçada. En un punt hem de tornar a remuntar fins al coll de Meians. Anem pujant i seguint el PR. Hi ha diferents marques a part de les blanques i grogues. N'hi ha de vermelles, de blaves i de grogues, però sembla que totes van al mateix lloc. Estem tranquils ja que seguim un camí ben marcat, i després d'una petita pujada ja només queda baixar fins a Taleixà, i des d'aquest punt descendir fàcilment cap a Sadernes. Anem seguint el PR tal com ens havien indicat, i consultant de tant en tant al GPS veiem que anem bé. Però al cap d'una estona dubtem. Ens sembla que no estem seguint l'itinerari previst, però no coneixem la zona. Estem pujant massa i en un punt ens aturem ja que ens sembla que tendim massa cap al nord, encarant-nos cap al Coll de Sant Marc per on ja havíem passat.

Intentem mirar el mapa digital que portem al GPS, i aquí comencen els problemes. La tecnologia a vegades falla, i precisament en aquell moment, quan més la necessitàvem, el GPS tot i tenir bateria no aconseguim que funcioni, ni tan sols per consultar el mapa. Portem ja força hores de camí, i les hores de llum s'escurcen. No portem mapa de paper, i no podem veure el mapa digital. Veiem un camí que baixa en la direcció que intuïm correcta, però ens fa por equivocar-nos i complicar encara més la sortida. Ens havien indicat que només havíem de seguir el PR, i així ho hem fet. Però no sabem si el PR es bifurca en algun punt i no ho vam veure, o si realment el PR que anàvem seguint no portava cap a Taleixà tal com ens havíen indicat en una casa.

Després d'intentar infructuosament posar en marxa el GPS per consultar el mapa decidim tornar al coll de Sant Marc, ja que el tenim a la vista, tot i que encara queda molta pujada. Decidim seguir una estratègia conservadora: farem més camí i desnivell, però tornarem pel mateix camí d'anada, de manera que quan es faci fosc ens serà més fàcil de seguir el camí i orientar-nos, perquè ja el coneixem. Així ho fem. Després d'una dura pujada arribem al coll, i tornem a baixar per la pendent fageda. Aquest punt era una mica més perdedor, però encara el fem amb llum. Arribem al coll de la Portellera quan pràcticament ja és fosc, i posem en marxa el frontal, que afortunadament portàvem. El cansament ja es nota, són molts hores i molt desnivell. Comença a ploure.

Totalment a les fosques desfem el costerut camí fins al refugi lliure de Can Barrufa. Una alternativa és passar-hi la nit, i acabar de tornar l'endemà amb llum, però com que ja ho havíem fet al matí decidim acabar d'arribar. A partir de Can Barrufa és difícil trobar el camí que baixa fins a Sant Aniol. No el trobem, i ens tornem a complicar enmig del bosc espès, però sentim la fresa del rierol un bon tros avall, i anem baixant, no sense dificultats, fins a trobar-lo. Ha estat l'estona més enguniosa, ja que és totalment fosc, i es fa difícil avançar sense camí per aquest bosc espès, ple d'esbarzers i sotabosc. Arribem al peu del rierol i trobem un camí. Mirem cap on baixa l'aigua, i seguim la mateixa direcció de l'aigua. Al cap d'una estona, finalment, arribem a Sant Aniol. Ja fa estona que és ben fosc, però afortunadament no fa gaire fred i la pluja s'ha aturat.

El camí de baixada de Sant Aniol fins prop de Sadernes s'allarga molt més que la pujada del matí, ja que només portem un frontal, i cal anar amb compte, especialment quan hem de creuar el riu. En cansament es nota. Arribem a la furgo passades les 11 de la nit, després de 14 hores de marxa i 2.400 metres de desnivell positiu. Ha estat una ruta molt dura. Molt bonica, però al final ja no l'hem gaudit, ja que tota l'atenció es concentrava en aconseguir tornar. Estem contents d'haver arribat bé, però alhora amb la recança de no haver estat capaços de trobar un camí que no havia de ser complicat. Vam cometre un greu error i ho vam pagar.

La lliçó està apresa. No es pot sortir a la muntanya sense un bon mapa. La tecnologia és un complement, però no un substitut, mai! Amb el mapa no hauríem tingut tants problemes, però vam fallar en una qüestió tan bàsica. És un dels ensenyaments de les beceroles del món de la muntanya, i el vam ignorar. Una errada d'aprenent que vam pagar. Tot va acabar bé, però podria haver estat pitjor. Procuraré que no torni a passar.

Imatges de la sortida Sadernes - Comanegra 28-02-2009

Veure àlbum de la la sortida Sadernes - Comanegra 28-02-2009

Mapa de la ruta

Comentaris

Ai amic que m\'has fet patir! Aquestes muntanyes les visito regularment i és de les zones que conec que encara em produeixen un gran respecte: no existeix mapa que indiqui tots els camins, pistes, corriols, viaranys, pujants, baixants, etc. de l\'Alta Garrotxa, doncs són nombrosíssims però la majoria resten abandonats o en fort desús. Només alguns (pocs) recorreguts són molt fressats i s\'ha de tenir molt clara l\'orientació i la ubicació dels principals accidents geogràfics, donat que els desnivells són importants i el terreny, com vas comprovar, no és gens fàcil, és una terra de mala petja, una terra \"garrotxa\". De fet, també m\'hi he \"perdut\" més d\'una vegada i també ens ha caigut la nit mentre cercàvem la millor ruta, tot i així, la contrada enamora i estic segur que hi tornareu.
Per altra banda, amb alguns amics tenim pendent un projectat ultratrail per la zona, estem esperant que el dia s\'allargui per portar-lo a terme, si us interessa ja t\'avisaré.
Records

Gràcies Lluís! Sí, de fet van pensar que el nom de la comarca és ben merescut, i realment és terra de mala petja. Però precisament això la fa més encisadora encara, ja que és una zona poc modelada per la mà de l\'home.

Sens dubte hi tornarem. Queda molt per conèixer...

Afegeix un nou comentari