Meteora (2)

A la part superior del poble de Kalambaka, sota les roques de Meteora, surt un caminet molt poc evident que s'endinsa en una estreta canal entre grans parets de roca. Principalment caminant però amb alguns trams de grimpada anem remuntant la canal fins al característic pinacle Adrachti, una agulla de roca visible des de molt enllà. Pugem fort per una gran placa de conglomerat molt inclinada fins a buscar una canaleta per on seguim grimpant amunt, amb algun pas delicat. On la canal esdevé impracticable marxa un estretíssim pas tallat a la roca extramadament exposat que ens portarà fins a la gran creu sobre la població. Desfem aquest tram intrèpid i molt aeri (es pot assegurar amb corda) i baixem de nou a l'agulla on un bon camí davalla fins a la població de Kastraki. Tornem a pujar fins al Angios Pnevma, una petita ermita dins la roca amb un bonic mirador. De nou per camins poc fresats creuem canals estretes entre les grans roques fins a la base dels monestirs de Varlaam i el Megalo Meteora, on ens enfilem per visitar-los i contemplar el paisatge.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Kalambaka (Grècia)
  • Distància: 9,60 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 855 metres
  • Temps: 8:05 hores
  • Dificultat: F+ Expo
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpades per terreny d'aventura. Trams molt exposats
  • Cartografia: Meteora Nakas Road Cartography (1:10.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Kalambaka 00:00 00:00 0,0
Adrachti 01:00 01:00 1,2
Creu 00:25 01:25 1,3
Kastraki 01:05 02:30 2,1
Pausa 00:20 02:50
Angio Pnevma 00:40 03:30 2,5
Monestir de Varlaam 02:00 05:30 4,7
Visita monestir 00:20 05:50
Monestir Megalos Meteora 00:20 06:10 5,7
Pausa 00:30 06:40
Kastraki 00:40 07:20 7,6
Kalambaka 00:45 08:05 9,6

Crònica

El segon dia a Meteora planegem una excursió molt més aventurera que la primera jornada, en la qual vam moure'ns per senders més fresats. Havia llegit que algunes agències de viatges d'aventura oferien als seus clients una ruta tipus via cordada, és a dir, similar a una ferrada però equipada amb cordes, fins a un dels punts més alts de Meteora, on hi ha les restes de l'antic monestir dels Apòstols (Agios Apostoli). Des de baix a la població de Kalambaka, mirant al nord cap a les roques, es pot veure una creu molt evident en una bretxa a la part alta de les cingleres. Aquest és el nostre primer objectiu d'avui. Vaig buscar informació, i pràcticament només vaig aconseguir les pàgines web de les empreses que ofereixen aquest itinerari d'aventura, amb guia i material. Preguntant a la població, algú em va comentar que es podia fer sense equipament, però que era molt exposat i que calia fer alguns passos fàcils d'escalada. La curiositat per veure què hi havia allà dalt, i el repte de la dificultat ens va picar el cuquet, i vam decidir provar-ho. A tornar enrere sempre hi seríem a temps.

Així doncs sortim amb la Sílvia des del modest allotjament que tenim a Kalambaka. Ja estem a la part alta de la població, però encara pugem més amunt fins a les últimes cases, on hi ha una bonica església ortodoxa. Com ja dèiem en la crònica del dia anterior, el senderisme no és una activitat que tinguin molt en compte els promotors turístics de Meteora, i ens costa trobar el punt on comença el camí. No està indicat, i només trobem algun punt de color un cop encertem a trobar l'inici. De fet no és un camí pròpiament dit, sinó un pas possible que s'enfila entremig de dues grans parets de roca. El mapa recentment editat d'escala 1:10.000 assenyala aquest pas, i gràcies al fet que sortia al mapa vam trobar la informació dels recorreguts d'aventura de les agències i ens vam atrevir a pujar-hi. Cal insistir però que no és un camí, sinó un pas intrèpid, no sempre evident, i que ens obligarà a grimpar en diversos punts.

Així doncs un cop encertat l'inici d'aquest recorregut, hem d'anar-nos fixant en el millor lloc per passar. Només començar ja cal grimpar per unes grans roques de conglomerat. En alguns punts el pas semble impossible, però mirant i remirant, s'acaba trobant algun pas lògic. La primera grimpada entre els grans blocs despresos de les cingleres ens porten a la base de la paret. Cal revoltar-la per sota fins a trobar un pas estret, lleugerament retallat, que la voreja i permet entrar a la canal. Un cop localitzat aquest pas, comencem a passar per l'estretíssima lleixa cada cop més exposada. A l'inici d'aquest primer flanqueig aeri hi ha un parabolt per poder-lo protegir. Nosaltres no portem material, i amb molt de compte camino per aquest tram gairebé fins al final, on el desgast de la roca és molt gran, i pràcticament no hi ha pas. Sense corda no em veig amb cor de passar, i decidim amb la Sílvia tirar uns metres enrere i provar de passar pel fons de la clotada. Així doncs reculem una trentena de metres i baixem per un tram embardissat fins a la base de la canal. Sense més dificultats que l'espessa vegetació, anem remuntant fins a trobar de nou una gran llosa de roca, just al punt on s'acabava el pas aeri que no ens hem atrevit a fer. No era un pas difícil, però sí molt exposat. De fet, un cop a l'altra banda sembla més fàcil, i només ens van faltar un parell de metres.

Superat doncs aquest primer tram exposat, seguim avançant per dins la canal entraforats entre dues grans parets de conglomerat. Al final de la canal s'endevina l'agulla Adrachti, un gran pinacle molt estètic que destaca enmig d'una zona oberta, a certa distància de les grans parets de roca que envolten l'entorn. El camí que hem de superar és evident: cal recórrer la canal fins arribar a la base de l'agulla. El pas per la canal és de nou aventurer, amb trams on caminem sobre les grans lloses de conglomerat, i d'altres en què hem de grimpar ja sigui a la roca, o fent el mico entremig dels arbres. Anem trobant algun punt de pintura que ajuda a trobar el millor pas, no sempre evident. Al cap d'una bona estona de transitar per la canal arribem a una zona més oberta, i de sobte ens situem sota l'Adrachti, una preciosa agulla totalment vertical. Una parella de locals estan a punt de començar a escalar, i aprofitem per parlar-hi un moment i que ens donin alguna indicació del tram que hem de recórrer.

Sota mateix de l'Adrachti descartem el camí que baixa cap al nord, i que seguirem de tornada. Ara girem a l'esquerra i seguim un sender poc fresat que ens acosta fins un gran pendent de roca molt inclinat. Comencem a remuntar la gran placa, ajudant-nos de les mans en alguns punts. Pugem uns minuts fins que veiem un petit pas que marxa a l'esquerra fins una canaleta molt estreta. Ens fiquem a la canaleta i comencem a grimpar per remuntar-la. Cal enfilar tota la canaleta per dins, sempre grimpant ja que és un tram molt dret. El fet que sigui tan encaixada facilita el pas, de manera que ajudant-nos dels bolos, o per oposició podem anar guanyant metres. El terreny cada cop és és dret i exposat, tot i que la grimpada per la canal és fàcil. Arriba un punt on no es pot continuar, ja que la canaleta s'acaba sota una paret inaccessible. Sembla impossible, però a l'esquerra (tot pujant) marxa una finíssima lleixa per on haurem de continuar.

Comença aquí un pas horitzonal que creua un tram de cinglera vertical. És un pas molt estret, que en veure'l impressiona, i a l'inici sembla impossible. És un pas que en alguns punts no té més de 20 centímetres, i que de seguida es torna molt exposat al buit, sobre un cingle que en alguns punts pot tenir més de 100 metres en vertical. Hi ha parabolts que els guies utilitzen per assegurar els seus clients, els quals porten arnés i avancen com si fos una via ferrada, en aquest cas via cordada. Sembla que en algun moment havien deixat una corda per assegurar el pas, o utilitzar-la com a passamà, però van decidir treure-la i així evitar que els excursionistes hi anessin pel seu compte. Aquest pas horitzontal té un primer tram més estret fins un petit arbust que sembla col·locat expressament, ja que ajuda molt a enfilar-se al següent tram de lleixa, una mica més ampla però molt més exposada. Al final d'aquest tram tan exposat hi ha unes sorprenents escales excavades a la roca que permeten pujar a una part més ampla de la cinglera, just al peu d'on hi ha les poques restes que queden de l'antic monestir dels Apòstols.

Des del punt on hi havia l'antic monestir (només vam ser capaços de veure dos grans forats excavats a la roca que semblaven cisternes d'aigua), segueix una altra lleixa, també molt estreta, també excavada a la roca, i també molt exposada, que acaba revoltant la roca fins gairebé el punt on hi ha la gran creu sobre la població de Kalambaka. Per acabar d'arribar a la creu, només cal baixar 3 o 4 metres amb l'ajuda d'una corda de nusos. Un cop a la creu estem situats just a sobre de Kalambaka, en una vertical perfecta. Les vistes són molt boniques sobre la població. El lloc és espectacular, com també ho és el camí per arribar-hi. És un camí aventurer i molt exposat, només recomanable amb pas ferm i segur, o bé portar el material necessari per assegurar. Una bona aventura. Des de les ruïnes de l'antic monestir, intento enfilar-me una mica més amunt cap a la base de l'Agia (punt més alt de Meteora), per veure si hi havia alguna resta més de l'antic monestir. No vaig saber veure res més, i en tot cas la ruta per continuar pujant ja requeriria equipament d'escalada ja que el terreny és molt vertical i desprotegit.

Tornem enrere, amb molt de compte, ja que el pas per la lleixa horitzontal és molt i molt exposat. Realment impressiona, i encara més pensar que els monjos pujaven per aquí com a forma normal d'accés al seu monestir. Sens dubte aquí estaven protegits dels malfactors, i al mateix temps devien desenvolupar una bona habilitat per recórrer aquests trams tan aeris. Desfem doncs la lleixa horitzontal, tot seguit desgrimpem la canaleta i baixem per la gran llosa de roca fins a tornar de nou al peu de l'agulla Adrachti. Hem viscut una bona aventura, i respirem fons per continuar la ruta, ara ja més relaxada pels racons poc freqüentats de Meteora.

Sota l'Adrachti neix un camí que comença a baixar cap al nord dins d'un bosc ombrívol. És un camí plàcid i agradable que passa per la petita església Panagia i més avall la també església ortodoxa de sant Nicolau. En pocs minuts som a les portes de Kastraki, un petit nucli a l'est dels penya-segats de Meteora. Arribem a la plaça principal del poble, al costat del monestir de sant Pau, on fem una pausa i un refrigeri. Tot seguit prenem un caminet que surt cap al nord, passa per l'ermita Agia Ekaterini i s'endinsa al bosc. Caminem uns minuts dins del bosc per sota de les parets verticals dels diferents promontoris. Avancem fins a la base del gran penya-segat Agios Pnevma, on hi ha un dels monestirs més antics, que porta el mateix nom. Quan som a la base del cingle, surt un camí a l'esquerra que s'enfila fort per una vira que s'enfila en diagonal. És un pas força dret, però hi ha una mena de barana de ferro. Sense dificultats pugem per una mena de canal fins arribar a les ruïnes de l'antic monestir, de les quals només queda una petita ermita excavada a la roca, molt bonica per cert. Darrere l'ermita es pot pujar fins una gran llosa de roca al límit de la cinglera, on hi ha una campana, i des d'on es pot contemplar una bonica visió de les muntanyes de Meteora.

Tornem enrere fins a la base del penya-segat de l'Agios Pnevma, i baixem encara més fins a la propera cruïlla de camins. Descartem el camí per on havíem pujat des de Kastraki, i girem a l'esquerra. Pugem fins un collet, des del qual el mapa no ens marca camí per baixar, però sembla lògic que es pugui continuar cap a l'altra banda. Així és, i un caminet força dret baixa des del collet on hem arribat fins al sector nord de Meteora, on hi ha els monestirs de Megalo Meteora (el gran Meteor), i el de Varlaam, ambdós ben visibles des del collet, encimbellats dalt de sengles penya-segats. Baixem doncs cap al sector nord, cap a una zona de camps, i els creuem fins arribar a una carretera asfaltada. La seguim uns metres a l'esquerra fins a trobar el naixement d'un caminet que ens enfilarà dalt dels penya-segats on hi ha els monestirs.

Els monestirs es veuen molt amunt, i nosaltres som molt avall, de manera que tindrem una bona pujada. El camí però és molt agradable, i transcorre per dins d'un bosc humit i ombrívol que ens fa oblidar la calor de migdia. Com ja hem esmentat en altres ocasions, tot i ser un camí molt bonic no està indicat enlloc. Bona part del camí és empredrat, i amb la fresca dels arbres anem pujant còmodament. Un bon tros amunt el camí es bifurca, i un ramal mena el monestir de Varlaam i l'altre al Megalo Meteora. Just a la cruïlla fem una pausa, ens asseiem en un banc estratègicament col·locat i dinem. En acabat prenem el camí de la dreta i acabem de pujar al monestir de Varlaam. Paguem els 3 euros d'entrada i fem la visita al monestir. S'entra per una passarel·la excavada a la roca, i s'arriba dalt del turó on es va bastir, just al límit del cingle. És un monestir gran i molt bonic, on encara viuen diversos monjos. Es pot visitar l'església i diverses estances. També val la pena passejar-se per les terrasses exteriors, que ofereixen una gran visió sobre totes les muntanyes de Meteora.

Vist el monestir de Varlaam ens dirigim tot seguit cap al més gran, el Megalo Meteora. Com que la tarda ja és avançada, i veiem que hi ha molta gent, aquest el visitem només per fora. És un dels més freqüentats, ja que l'accés és còmode i és el monestir més gran. De fora sembla una gran fortalesa construïda al límit del precipici, una gran cinglera de més d'un centenar de metres en vertical. Prenem el caminet que neix a la porta d'accés al monestir i que ens tornarà a baixar fins al camí ombrívol per on havíem pujat. De nou a la carretera seguim una pista a l'altre cantó i anem baixant còmodament de nou cap a Kastraki. I des d'aquest poblet, seguim caminant pel vial principal fins a Kalambaka, amb uns últims metres força pesats per la calor.

Tanquem així la visita de dos dies a Meteora, amb una segona jornada més aventurera en què ens hem enfilat per uns camins molt exposats fins a la creu, des d'on hem contemplat la població i les muntanyes que l'envolten. Un itinerari no apte per a persones amb vertigen. Un camí que exigeix pas ferm, i que ens regala una bona dosi d'adrenalina. Hem visitat també la característica roca d'Adrachti, i ens hem enfilat fins la petita església ortodoxa Angios Pnevma excavada a la part alta d'una cinglera, segons expliquen una de les més antigues de Meteora. I hem acabat la visita amb dos dels monestirs més grans, Varlaam i Megalo Meteora. Hem gaudit molt caminant pels racons poc coneguts d'aquesta increïble zona on podem contemplar un paisatge natural extraordinari amb penya-segats vertiginosos modelats per l'erosió durant mil·lenis, i com també l'enginy de l'home ha bastit els curiosos monestirs al límit de les cingleres. Un lloc inoblidable.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari