Pic de Font Negra (2.877 m.)

Comencem a caminar des de l'aparcament de la vall de Baladrar, a la carretera del Pas de la Casa, i recorrem la llarga coma que s'encaixa entre els pics de Pedrons i de la Mina. Ens enfilem dalt d'un petit collet on comença la cresta i comencem a grimpar. La cresta és molt marcada i comença força vertical per uns grans blocs de granit molt fosc. Les principals dificultats de la cresta es poden evitar per la dreta, però igualment cal superar llargs trams de II i passos aïllats de III aeris i notablement exposats, sobretot pel cantó esquerra, on tenim una bona timba. La roca és molt ferma, i avancem pel fil o lleugerament per la dreta evitant algun dels blocs més incòmodes. Grimpem una bona estona superant les petites dificultats, i arribem a un collet previ al pic oriental. Acabem de pujar per grans blocs fins al cim principal, punt més elevat de tot el sector. De tornada baixem fins al coll de l'Orri de la Vinyola on girem i seguim per l'aresta cap al sud, passant pel pic de la Mina. Baixem pels amplis lloms i ens llencem pel pendent de l'esquerra fins a les antigues mines del Pimorent.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Aparcament vall de Baladrar Carretera del coll de Pimorent al Pas de la Casa
  • Distància: 12,00 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.070 metres
  • Temps: 8:15 hores
  • Dificultat: PD- Passos de II i puntualment III (evitant el per la dreta una xemeneia de IV)
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpada aèria i exposada a la cresta. Les principals dificultats es poden evitar
  • Cartografia: Andorra Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Aparcament vall de Baladrar 00:00 00:00 0
Collet 02:05 02:05 4,0
Pic Oriental de Font Negra 02:15 04:20 4,3
Pic de Font Negra 00:20 04:40 4,7
Pausa 00:35 05:15
Coll de l'Orri de la Vinyola 00:30 05:45 6,1
Pic de la Mina 00:40 06:25 7,5
Mines de Pimorent 01:05 07:30 10,3
Inici 00:45 08:15 12,0

Crònica

Ens enfilem avui a un cim poc freqüentat del sector de l'Arieja, dins del domini administratiu francès, però molt a prop també de les fronteres catalana i andorrana. Els pics de Font Negra en realitat són diverses puntes de granit que sobresurten entre la vall de l'Arieja i la de Campcardós, amb una de més alta, la que pujarem avui, i que gairebé arriba als 2.900 metres. És el cim més elevat d'aquest sector, i tot i això és poc freqüentat. No pujarem pel camí més habitual, sinó que buscarem un itinerari més aventurer per la cresta nord, coneguda també com a cresta de les gencianes en honor a aquesta bonica planta muntanyenca que podem trobar en aquesta zona de terreny silícic.

De fet no hi ha cap camí curt per pujar aquest cim, i potser per això és poc freqüentat. Possiblement el més directe seria des del vessant andorrà al Pas de la Casa, tant per distància com per desnivell. Nosaltres però remuntarem la vall de Baladrar, que és una coma ampla i plàcida orientada de sud a nord i que desemboca al riu Arieja. És una zona de pastures força planera solcada pel rec de Baladrar, el qual neix més o menys sota els pics de la Mina i de Pedrons i que mor poc més avall d'on aparcarem diretament al riu Arieja. Pujant per la carretera que ve del coll de Pimorent i que segueix cap al Pas de la Casa, ens aturem en un marcat revolt on hi ha un ampli aparcament. Anys enrere hi havia hagut la duana, però va ser traslladada un parell de quilòmetres més endavant. Aparquem i ens preparem per sortir.

Comencem a caminar amb la Sílvia a mig matí remuntant els suaus pendents de l'ampla coma. Des de l'inici ja es veuen els cims de Font Negra al fons de la vall, i també ja es veu que l'aproximació serà llarga. Llarga però plàcida, ja que la coma va pujant progressivament entremig de pastures. M'estranya veure que no hi ha un camí gaire definit. Anem avançant seguint el rastre del bestiar i el que ens sembla el millor pas, però en alguns trams queda indefinit. Caminem un tram per la dreta del rierol, després el creuem, i més endavant tornem a la dreta (riba hidrològica esquerra) perquè s'entreveu un caminet. Al cap d'aproximadament una hora i mitja de caminar passem vora el petit estany dels Pedrons, situat equidistant entre els pics de la Mina que queda a l'est, i el pic dels Pedrons a l'oest. Precisament aquests dos cims juntament amb el nostre objectiu tanquen la part superior de la coma formant un circ ample i pedregós en les capçaleres.

Passat l'estany de Pedrons l'itinerari perd la comoditat de les pastures i s'endinsa en terreny més pedregós. Hem de creuar una zona de blocs que més o menys esquivem per la dreta, buscant la base del pic de Pedrons. Davant nostre ja s'endevina el coll que hem de guanyar, el punt més baix entre el pic dels Pedrons i el pic de la Font Negra. Creuem doncs la zona de blocs i ens enfilem més decidits per un fort pendent herbat fins al collet que ja ens obre la perspectiva cap al sector andorrà. Fem una breu pausa després de poc més de dues hores de ruta i ens preparem per la cresta que tenim davant, que es presenta desafiant i vertical, més del que pensava. La roca és molt fosca i aspra, i ofereix un paisatge esquerp d'alta muntanya.

Per les poques informacions i ressenyes que havia llegit, em consta que és una cresta d'aquelles que et pots complicar si vols, però també pots evitar les dificultats principals per la dreta de la cresta. Mirat des de baix el cantó esquerra (nord) es veu molt abrupte i vertical, de fet hi ha alguna ruta d'escalada per aquest considerable mur. El sector sud és més escalonat, però també s'enfila fort. Ja es veu que haurem de fer una bona grimpada, i ja tenim ganes de tocar roca. Conscients que sempre trobarem una ruta més o menys fàcil hem vingut lleugers, sense equipament d'escalada ni tampoc casc. El casc hauria estat recomanable, ja que el terreny és molt vertical, i la corda no es va fer falta, tot i això vam haver de fer alguns trams de grimpada força aeris i exposats.

Comencem a grimpar directament pel fil i ens enfilem en un esperó fàcil però que de seguida guanya alçada i verticalitat. Tot seguit ve un curt tram inclinat però no tan vertical. A l'esquerra de seguida guanyem alçada sobre la vall, que es desploma en vertical sota els nostres peus. Seguim grimpant per grans blocs de granit molt fosc en una llarga diagonal que es redreça progressivament. La cresta té trams més amples i d'altres de més estrets, i la dificultat varia en funció de com s'encarin els diversos grans blocs i gendarmes. En general com més a l'esquerra més difícil i més exposat. Sense baixar de la cresta nosaltres busquem la baixa dificultat, però tot i això cal anar superant diversos trams sostinguts de II, considerablement aeris, i alguns puntuals de III on cal parar més atenció, ja que són força exposats en general.

La grimpada és continuada i sostinguda, sense pràcticament zones de descans. La roca en general és ferma, formada per grans blocs de granit. Hi ha moltes fisures i petites lleixes que ofereixen bones preses per a mans o peus. La grimpada és fàcil i agradable, divertida i amb considerable ambient per l'alçada i l'exposició al precipici. Algun pas és una mica més atlètic i obliga a abraçar-se als blocs més llisos que no ofereixen preses fàcils. El tram central és una mica més fi i exposat, i requereix bona concentració. Poc més amunt trobem una característica bretxa que ens permet una brevíssima pausa. Girant la mirada enrere contemplem el vessant més abrupte del pic dels Pedrons, amb una línia de cresta que connecta amb la que estem enfilats.

A l'altra banda de la bretxa tenim un espectacular mur de granit pràcticament vertical i que es presenta més difícil. Aquest mur té una dificultat de IV o fins i tot superior, però es pot esquivar dos o tres metres més a la dreta per una canaleta oblíqua. En tot cas cal fer un pas una mica exposat per ficar-se dins la canaleta, i llavors superar uns metres de grimpada delicada (III). Seguim crestejant, encara en un ambient força vertical i solitari. Superem un tram més de II-III entre blocs, merlets, gendarmes i agulles. El darrer tram és més escabrós, i cal sortejar diversos blocs de diferent forma i magnitud. Al cap de poc el terreny s'ajau i arribem a un collet del qual es despenja una evident canaleta. Estem sota el pic oriental. S'acaben les dificultats de la cresta i des del coll ja només ens queda acabar de pujar entre blocs fàcils fins al pic Oriental de Font Negra (2.830 m.) El cim principal però encara no és aquest. Cal baixar uns pocs metres pel cantó oposat i tot seguit pujar encara uns minuts més per un terreny de blocs, mig caminant mig grimpant, fins assolir el pic de Font Negra (2.877 m.)

Hem trigat aproximadament dues hores i mitja en recórrer la cresta des del collet i fins al cim principal. Ha estat una cresta molt entretinguda i alpina. L'hem trobat una mica més vertical i fins i tot difícil del que pensàvem, però possiblement és una qüestió d'expectatives, ja que pensàvem en una cresta fàcilment flanquejable per una de les bandes, i tot i que es poden evitar les principals dificultats, sempre ens movem en un terreny aeri i exposat on cal grimpar amb seguretat i convicció. Un cop al cim fem una bona pausa per dinar i contemplar el paisatge. Cap a l'oest tenim el poble i l'estació d'esquí del Pas de la Casa, just a sota del pic dels Pedrons que des d'aquí es veu més bonic i alpí que la tradicional ruta nord, més suau i arrodonida, que s'acostuma a fer amb esquís. També tenim ben a prop els pics d'Envalira, que tot i ser més populars són lleugerament més baixos que el cim on estem. Cap al sud, sota els nostres peus tenim la llarga vall de Campcardós, rere la qual despunten els pics d'Engorgs i el Puigpedrós.

Baixarem per una altra ruta amb la intenció de fer la volta circular. Si havíem arribat al cim per terreny molt abrupte i encrestat, en marxem per un camí fàcil i planer per una amplíssima aresta que marxa cap a l'est, en direcció al pic de les Valletes que veiem enllà. Avancem per un camí que planeja i baixa suaument fins al coll de l'Orri de la Vinyola. Allà girem a l'esquerra per buscar una aresta orientada cap al nord i que baixa suaument fins al peu del pic de la Mina. Anem resseguint aquesta marcada aresta amb un camí ben evident pel seu llom. Ens situem sota el pic de la Mina i ens enfilem fins al cim, guanyant poc menys de 100 metres més de desnivell. Des del cim d'aquesta muntanya que hem fet tantes vegades amb neu, però que crec no havia pujat mai en sec, baixem pels suaus lloms del vessant nord.

Caminem còmodament cara avall pels amplis lloms del vessant nord del pic de la Mina, i ho fem una bona estona fins que el llom va girant a la dreta. Precisament en aquest punt, entremig de grans pastures, tendim cap a l'esquerra buscant un camí que el mapa s'entesta a indicar, però que la realitat contradiu. No veiem camí evident per enlloc, només rastres de bestiar. Ens creuem amb un ramat de cèrvols que marxen corrent temerosos. No hi ha camí però estem en un vessant obert. Baixem cap a l'esquerra prats a través, en un terreny que cada vegada baixa més fort. Ens deixem anar pels forts pendents herbats que cauen cap a les antigues mines del Pimorent, que aviat veiem a sota. Sense camí i amb alguns trams considerablement drets, acabem de baixar fins a les velles instal·lacions mineres.

Arribem al peu de l'antiga mina creuant les restes del runam de l'última època en que es feia extracció a cel obert. Les mines del Pimorent són molt antigues, i es remonten a l'edat mitjana. Tot i això fou en els segles XVII i XVIII en què tingueren major esplendor. S'hi explotava la magnetita per a la producció de ferro, i van continuar en actiu fins a mitjans del segle XX quan es van abandonar definitivament. Actualment queden dos grans edificis intercontectats, així com algun altre edifici auxiliar molt més petit. Les construccions estan abandonades i en estat de ruïna, amb trossos de la teulada ensorrats i amb els interiors força malmesos. No hi entrem ja que podria caure en qualsevol moment. En tot cas la magnitud de les instal·lacions indiquen la importància que devia tenir aquesta explotació en la seva època d'esplendor. Moltes vegades ens havíem fixat en aquests edificis, i mai no hi havíem acabat d'arribar. Ha estat una visita ben interessant.

Deixem les antigues mines i baixem per una vella pista que planeja cap al fons de la vall de Baladrar. Baixem doncs per aquest camí fins a trobar el rec, i tot seguit girem a la dreta per acabar de desfer els últims metres fins a l'aparcament. Tanquem així una ruta interesssant en què hem fet primer una llarga aproximació de gairebé 4 quilòmetres per la plàcida vall de Baladrar, llavors ens hem enfilat a la cresta i hem grimpat fins al cim per terren aeri i exposat, i hem tancat la ruta tornant per les arestes còmodes del pic de la Mina. Per acabar de tancar una bona activitat hem fet una visita cultural a les antigues mines del Pimorent, situades poc per sobre del punt d'inici. Una activitat ben completa i aventurera!

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges

    Afegeix un nou comentari