Caminito del Rey

• 

  Tram inicial del Caminito del Rey, molt engorjat

• 

  Les passarel·les, mirant enrere

• 

  Ens acostem de nou a les parets i el terreny congost

• 

  Passarel·les suspeses al buit

• 

  Màxima verticalitat

• 

  Ja es veu l'aqüeducte final

• 

  Entrem a un barranc lateral

• 

  Zona molt bonica, severa i vertical

• 

  Pont penjant sortint del congost

• 

  Escletxa on hi ha el congost, mirant enrere

A finals del segle XIX es van iniciar les obres de construcció d'un canal d'aigua a través del Desfiladero de los Gaitanes per alimentar una central hidroelèctrica, així com un caminet artificial de servei suspès al buit uns 100 metres per sobre el llit del riu Guadalhorce. El rei espanyol Alfons XIII va inaugurar aquesta infraestructura, que alhora va servir per comunicar els diferents nuclis del poblet del Chorro. El deteriorament i l'abandó van fer desaparèixer pràcticament la ruta, habilitada precàriament com a via ferrada. Recentment s'ha restaurat el camí amb finalitats lúdiques i turístiques.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Embassament El Chorro Ardales (Màlaga, Andalusia, Espanya)
• Distància: 9,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 50 metres
• Temps: 2:05 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Recorregut turístic apte per a tothom
• Cartografia:

Itinerari

Crònica

Fa ja uns quants anys que vaig veure un vídeo d'un grup, no recordo si anglesos o americans, recorrent el precari Caminito del Rey, en aquell moment unes passarel·les precàries de formigó, amb molts trams trencats. Hi havia un cable de vida, igual que a les ferrades, per assegurar el pas. L'itinerari avançava per sobre d'un barranc molt estret i vertical, molt estètic, i em va cridar l'atenció. He de confesar que m'hauria agradat poder recórrer el camí original, abans que no l'arreglessin, fent-lo com a ferrada, molt més tranquil que l'acumulació turística actual. Però no hi vam ser a temps, ja que és lluny de les nostres terres i no es va escaure que poguéssim anar a la zona. Tanquem aquests dies de vacances recorrent l'actual camí a través d'unes noves passarel·les segures i còmodes però que han tret el caràcter aventurer a la ruta i l'han massificada notablement.

Són les servituds del progrés. Però també cal dir en positiu que la amb el nou camí s'ha democratitzat la ruta, i s'ha restaurat una de les finalitats inicials del camí, la de servir de conexió entre els dos vessants del congost, i que la població local pugui utilitzar-lo com a via de comunicació i apropament. El lloc és realment espectacular i bonic, i en ser relativament recent la reinauguració, s'entén la massificació, més en dies de festes nadalenques. Recordar que el Caminito està situat entre les poblacions d'Ardales i Àlora, a la província de Màlaga. Cal arribar fins a Antequera, i des d'aquí a Campillos i Ardales.

Actualment l'accés al Caminito està regulat, i cal reservar dia i hora. Aquest primer any és gratuït, però aviat s'haurà de pagar per accedir-hi. A través del web www.caminitodelrey.info es pot aconseguir tota la informació i reservar. En el nostre cas no va ser possible ja que no hi havia entrades disponibles fins més d'un mes enllà. Però els establiments de la zona tenen accessos per als seus clients. Nosaltres vam estar allotjats al plàcid càmping www.parqueardales.com i ens van gestionar la reserva. Amb el full de reserva i el document d'identitat ens dirigim cap a la caseta d'accés per començar la ruta.

Si bé el camí es podria recórrer en dues direccions, i així va ser redissenyat, actualment només es permet fer-lo en sentit descendent, imaginem per evitar col·lapses. Des d'Ardales una carretera plena de revolts ens porta fins a l'embassament del Chorro. Just abans d'arribar-hi passem pel restaurant El Mirador, al costat del qual hi ha unes poques places d'aparcament al peu de la carretera, o un aparcament vigilat pagant un petit import. Des d'aquest aparcament baixem uns metres per la carretera i trobem un túnel només per a vianants a la dreta. Creuem aquest túnel estret d'uns 60 o 80 metres i sortim a una pista de servei de la subestació elèctrica de Gaitanejo. Cal caminar uns 20 minuts baixant per la pista fins a trobar la caseta d'accés.

Un cop a la caseta presentem la documentació, ens abillen amb un casc i ens agrupen fins que el ramat és prou gran perquè surti una noia de la caseta i ens faci l'explicació de les normes de seguretat bàsiques. Acabada la prèdica ja ens deixen sortir lliurement per un caminet per sobre del riu, i en 5 minuts trobem ja les passarel·les que tracen una línia horitzontal sobre el barranc. Les passarel·les tenen la base de fusta, amb baranes de corda d'acer i malla per evitar caigudes accidentals. Tota l'estructura està suportada a la paret amb vigues metàl·liques sempre per sobre de l'antic traçat, que almenys han tingut l'encert de conservar en record de l'antic camí.

El nou Caminito del Rey segueix estrictament l'antic traçat, només uns centímetres per sobre per mantenir les velles passarel·les. Marxa de pla i de seguida s'alça sobre el riu Guadalhorce, el qual s'engorja profundament. El congost s'estreny fort en aquest primer tram, i en alguns punts la distància entre les parets de banda i banda no arriba als 10 metres. En canvi estem molt per sobre del riu, potser 80 o 100 metres. La sensació de verticalitat s'accentua per l'engorjament. Les parets de les dues ribes són verticals i estan molt polides per l'impuls de l'aigua durant mil·lenis.

Les passarel·les són còmodes, amples i sòlides. La necessitat de treure el cap i abocar la vista al buit és irrefrenable, contemplant la bellesa de les parets moldejades i la fondària fins a l'aigua verdosa del Guadalhorce. El dia és lleig, i durant l'accés i en el primer tram ens acompanya un plugim poc molest, però que enterboleix el paisatge, i veiem que les fotos ens sortiran poc lluïdes. Ens avancem al nombrós grup per anar més tranquils, tot i que caminem a poc a poc per gaudir d'aquest magnífic panorama. És un lloc realment especial i espectacular, i només la massificació l'hi resta encant.

Avancem per les passarel·les de la riba dreta en la part més estreta i bonica d'aquest primer tram. Un cop comença a obrir-se trobem unes escales que baixen fins a aproximar-se al riu. Passem al costat de l'antic canal d'aigua excavat a la roca gràcies al qual es va construir el Caminito. En alguns punts fins i tot es conserven antigues comportes. Avancem uns metres més pel costat del rec, que ens queda a la dreta, i el riu, a l'esquerra. El congost d'obre, i veiem les vies del tren a l'altre costat, així com un petit pont tancat que creua a l'altra riba. El riu es torna a enfonsar, i avancem de pla per les passarel·les molt per sobre de l'aigua. Al tram més ample les passarel·les s'acaben, la vall s'obre notablement i trobem un camí que anirem resseguint.

Caminarem gairebé 2 quilòmetres per un camí que voreja el tram més ample de la vall, just a sota del pic del Convento. El camí és planer, i normalment ressegueix el canal d'aigua. El vell canal actualment està abandonat, i en alguns trams fins i tot passem per dins. Deixem un antic túnel de servei a la dreta, i avancem pel camí, ara una vella pista de servei que va planejant al mateix temps que la vall torna a tancar-se. Davant nostre albirem una gran mola de roca amb diverses balmes immenses al seu vessant. És una zona d'escalada que s'aixeca centenars de metres per sobre del riu, al vessant esquerre. A mitja alçada aquesta muralla rocosa està foradada per les vies del tren. Veiem diversos escaladors superant les difícils balmes extraplomades.

Girant la vista enrere el riu Guadalhorce, de color verd turquesa, meandreja en el tram ample de la vall. El curs del riu torna a encaixonar-se sota la gran roca abalmada i el vessant per on nosaltres venim. Tornem a trobar les passarel·les i avancem de pla fins un mirador amb el terra de vidre suspès sobre el riu, a gran alçada. Iniciem el segon tram de passarel·les, potser fins i tot més espectacular que el primer. Aquí el congost no és tan estret, però és més vertical, i caminem sobre el buit d'un centenar de metres aproximadament. La verticalitat de les parets, l'alçada sobre el riu, el tren passant entremig dels petits túnels i els escaladors a mitja paret ens tenen ben entretinguts.

Un cop passat el mirador i aquest tram més vertical i alçat sobre les aigües, el camí fa una marcada u entrant en un barranc lateral. Aquí podem contemplar perfectament el vell camí, amb les vigues i el formigó amb què estava construït, així com les restes de l'antic cablejat elèctric. Entrem en aquest barranc lateral, també molt vertical, amb parets tancades, formades per plegaments verticals de tons vermellosos. És una zona molt salvatge, severa i espectacular. Resseguim el camí entrant al fons de la coma, i en tornem a sortir, tot contemplant les altres persones caminant sobre les passarel·les suspeses al buit.

Sortim del barranc vertical i arribem al costat d'un antic aqüeducte, on l'aigua creuava a l'altre cantó just abans que el congost s'obri i les aigües es precipitin avall cap a la central hidroelèctrica. Al costat del vell aqüeducte hi ha un pont penjant de nova construcció, just al punt en què el congost s'obre i les aigües del Guadalhorce s'esplaien sortint cap a un terreny obert i ample. Creuem el pont amb unes vistes espectaculars tant cap al congost com cap a la zona oberta. A l'altre banda continuen les passarel·les per les altíssimes parets de la riba esquerra. Comencem a baixar i canviem de direcció, ara ja en zona oberta i per la paret lateral fora del congost que ens porta fins a la sortida, just per sobre de les vies del tren, al punt en què entren al túnel que creua el lateral del congost.

Acabem les passarel·les, però encara cal caminar aproximadament dos quilòmetres fins arribar al nucli del Chorro, on hi ha la caseta de control de sortida on deixem els cascs i tanquem l'excursió. De camí, girem la mirada enrere i veiem l'espectacular escletxa que dibuixa la sortida del congost de los Gaitanes entre dues muntanyes molt verticals. Arribats al petit poble del Chorro, un típic poble d'escaladors, contemplem les magnífiques parets que l'envolten, i les cases emblanquinades de calç per suportar els càlids estius. De lluny observem les parets plenes d'escaladors que gaudeixen d'un dels destins d'escalada més importants de la península ibèrica. Arribem a la parada d'autobús i esperem uns minuts fins que n'arriba un que ens portarà de nou al punt de sortida en menys de mitja hora per una carretera on no hi caben més revolts.

Finalment hem conegut i gaudit el Caminito del Rey, després de molt de temps de tenir-ho en ment. El lloc és fascinant, un dels congostos més espectaculars que he vist mai, molt estret i vertical entremig de grans parets. No m'ha agradat tant el muntatge turític que l'envolta, però comprenc la voluntat dels pobles de la zona d'aprofitar el potencial d'aquest recurs. Actualment està molt massificat, però imagino que en un temps la situació es calmarà i potser el caminet tornarà a servir als habitants de la zona per establir vincles connectant els dos vessants, físicament a prop, però molt allunyats per la complexa orografia.

Imatges