Kang Yatsé II (6.175 m.)

  • Reposant al camp base

  • Ens acostem al tram més dret

  • La Sílvia enfilant-se a l'aresta

  • Pujant fort amb un immens horitzó

  • Progressió dura prop dels 6.000 m.

  • Panorama majestuós

  • Últims metres molt durs cap al cim

  • Des del cim, cresta cap al KY I

  • Satisfets al cim

  • Baixem per l'aresta

  • Baixant grans pendents de neu

  • Paisatge infinit

  • Camp base

  • Kang Yatsé des de Konmaru La (dia següent)

La Llar de les Neus és una gran muntanya situada al bell mig del Ladakh, visible des de centenars de quilòmetres amb la seva característica cresta nevada. És una bonica muntanya, sagrada pels locals, que té diverses puntes. Des del camp base iniciem de nit l'ascensió, i quan trobem la neu ens equipem per remuntar forts pendents fins a l'aresta. Sense traça avancem amb dificultat i lentitud treballant cada metre. Un cop dalt l'aresta el pendent es manté fins a l'esmolat cim, on contemplem un immensíssim panorama des de les alçades. Descens ràpid i directe sobre la neu amb grans vistes cap a les terres àrides.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Camp base Kang Yatsé Prop de Nimaling, Ladakh (Índia)
  • Distància: 6,50 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.150 metres
  • Temps: 10:20 hores
  • Dificultat: PD
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Llarga secció de neu en fort pendent. Dificultat per l'alçada
  • Cartografia: Ladakh & Zanskar Editions Olizane (1:150.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Dia 1. Aproximació al camp base
Nimaling 00:00 00:00 0
Camp base KY 01:15 01:15 3,6
Dia 2. Kang Yatsé
Camp Base KY 00:00 00:00 0
Cim Kang Yatsé II 07:30 07:30 2,9
Pausa 00:15 07:35
Camp base 02:35 10:20 6,5

Crònica

Des dels petits poblets a l'est de la vall de Markha, com Hangkar, es veu el cim, altiu i elegant, amb un barret blanc que contrasta fortament amb els colors torrats de les àrides muntanyes del Ladakh. El seu nom significa la Llar de les Neus, o sent més específic la Llar de les neus i el gel perpetus. La consideren una muntanya sagrada, i un guia ens explicava un vespre durant el trekking per la vall que a la gent del territori no els feia gaire gràcia que la gent hi pugi, ja que l'hi tenen temor. En qualsevol cas, fent el camí de la vall, la visió de la muntanya és espatarrant, i captiva intensament la mirada i el cor.

Ben bé que ens la miràvem feia uns dies, amb la il·lusió de poder-la assolir. I ha arribat el moment. Després de passar la nit al camp de Nimaling, juntament amb el nostre guia acabat d'arribar, el muler amb els seus cavalls i el cuiner que tindrà cura dels nostres estómacs aquests propers dies, comencem el camí d'aproximació al camp base. De fet el camí és breu, i després de pujar una estona cap als prats superiors, planegem fàcilment i en poc més d'una hora arribem al camp base.

El Kang Yatsé en realitat és un petit massís, amb diverses puntes. N'hi ha dues de més populars, el KY I de 6.400 metres i el KY II de 6.175 m. El cim principal és difícil, i té dues vies d'accés: pujar primer el segon cim i creuar una llarga i exposada cresta, o bé per l'aresta est, plena de sèracs i amb pendents de neu i gel de fins a 70º. Qualsevol de les dues vies té una acotació D (Difícil), fora del nostre abast. Precisament els dies inicials que vam organitzar la ruta a Leh, vam temptejar diverses agències sobre la possibilitat de pujar el cim principal. Totes ens van dir que no era possible menys una, la que vam contractar, amb la il·lusió de poder-lo pujar acompanyats d'un bon guia. Però tot i les promeses, a l'hora de la veritat el guia ens va dir que era inviable, tret que fóssim escaladors en gel professionals i que portéssim molt equipament. Com que no era el cas ens vam conformar amb el KY II.

El camp base del Kang Yatsé és un ampli planell al costat d'un rierol d'aigües glacials. Hi ha algunes tendes d'un grup indi que aquesta passada nit ha intentat el cim, però que no l'han aconseguit. El dia és francament trist, núvol i amb una nevada lleu però persistent. No hi ha visibilitat, i la muntanya sembla que no hi sigui, amagada rere els núvols foscos. Estem preocupats, inquiets de pensar que al vespre tenim previst fer l'intent de cim. Si el temps no millora les possibilitats d'èxit es redueixen dràsticament.

Tenim tot el dia per reposar al camp base. Anem fent alguna migdiada dins la tenda, ja que fora fa força fred, estem a més de 5.000 metres. El temps al matí és realment dolent, amb neu, vent i núvols. Al migdia una treva, i durant la tarda els núvols van esvaint-se, primer de lluny i poc a poc es comença a veure la part baixa del cim primer, i més tard tot sencer. Recobrem un cert optimisme, alhora que els nervis van creixent a mesura que s'acosta el capvespre. Intentem sense èxit dormir una estona i relaxar-nos. L'espera es fa llarga i les hores no passen. Sopem una mica abans que es faci fosc, i sense llum dormim estones discontínues. A dos quarts de 12, quan tot just comencem a agafar el son, toca el despertador.

Ens llevem i comencem a equipar-nos. Fora fa fred, i ens vestim amb roba tèrmica a l'interior i totes les capes que tenim. Anem a la tenda-cuina on fem un te i un bol de sopa calenta que ens donarà una mica d'empenta. El cos no està acostumat a llevar-se a aquestes hores i començar a caminar. Al cap d'una estona carreguem les motxilles i amb els frontals encesos comencem a caminar. No hi ha ningú més avui que faci el cim, de manera que tindrem tota la muntanya per nosaltres. La lluna plena serà una bona aliada per acompanyar-nos en la sol·litud de la nit.

Enfilem primer els lloms que hi ha per sobre del camp base en total obscuritat, sense tenir gaire sensació d'on som ni d'on anem. Anem pujant com autòmates, encara mig endormiscats. Mica en mica el cos va adaptant-se al que l'hi mana el cervell: caminar enmig de la foscor. La ruta és llarga, i durant hores caminem per lloms inacabables, seguint rastres de camí, amb alguna fita enmig de grans pedreres. Tenim la sensació de marxar molt cap a la dreta, i ho comentem amb la Sílvia. El sentit sembla adequat, ja que tal com ho havíem estudiat el millor camí és anar a buscar la llarga aresta el més avall possible.

El guia va al davant, sembla que coneix més o menys l'itinerari. Una llanterna potent l'ajuda a localitzar el camí, no sempre evident. A diferència de l'Stock Kangri aquest cim no és tan popular. És un pèl més difícil, sobretot perquè té una llarga secció de neu en considerable pendent. Tot i això no és un cim complicat i sí molt estètic. De moment no veiem res, ja que ens movem en la foscor. Al cap de més de dues hores de caminar trobem una espècie d'aresta, primer de roca descomposta, i poc a poc amb neu i més neu fins a fer-se totalment blanca. El pendent augmenta i finalment arribem a un tram molt dret ben nevat.

Ens posem grampons, ens encordem i agafem el piolet, ja que comença la secció de neu. Intentem equipar-nos ràpidament, sense perdre gaire temps, ja que fa molt fred. Enguany hi ha molta més neu que altres anys. De fet fa dues setmanes hi va haver unes precipitacions molt fortes que van arrasar bona part de la vall i es van endur la majoria de ponts. A aquestes alçades l'aigua va ser neu, i va acumular un bon gruix. Comencem a evolucionar per la neu, el Manzoor (el guia), al davant, la Sílvia al mig i jo al darrere de la cordada. Evolucionem poc a poc, tal com correspon a l'alçada.

El pendent va agumentant progressivament, començant per uns 30º aproximadament fins a redreçar-se amb més de 40. Mica en mica la foscor va remetent, i la llum incipient es reflecteix a la neu. Encara no tenim visió de conjunt, però sí que veiem davant nostre pendents de neu importants que semblen inacabables. Avancem lentament seguint les traces que trobem, possiblement de l'expedició del dia anterior. Pugem i pugem amb pendents cada cop més accentuats. Tinc la sensació que no seguim la llarga aresta nord, sinò que estem seguint un camí més directe però també força més dret. Més tard veurem que efectivament era així.

Som molt a prop de l'abrupta paret nord, practicament vertical. És una paret semicircular que es desploma de la cresta summital i que dóna la característica forma de mitja lluna al cim del Kang Yatsé. El pendent es redreça fins a vora els 50º quan som sota de l'aresta. En comptes d'anar a buscar l'aresta nord des de més avall hem traçat una línia recta. Ara hem de superar un tram molt dret fins a situar-nos per sobre de la marcada aresta, la qual aquí fins i tot fa una evident cornisa. Poc més amunt d'aquest punt s'acaben les traces, o sigui que el grup indi ahir va girar just aquí.

Entrem a la secció més delicada de la ruta d'avui, ja que hem de situar-nos per sobre de l'aresta creuant un tram molt dret, amb cornisa, i sobretot amb una neu molt tova i insegura. Passem una estona de nervis, amb una progressió molt lenta amb neu fins més amunt dels genolls. És difícil assegurar ni que sigui clavant el piolet, ja que el gruix de neu nova impedeix clavar-lo enlloc sòlid. Anem massa amunt, i costa obrir-se pas fins a sota la cornisa. Uns últims passos molt drets sobre neu inestable, i a pocs metres d'una cornisa amenaçadora, fets amb neguit i força por ens deixen sobre la gran aresta, i ja ens relaxem una mica.

L'aresta continua sent molt dreta, superior als 40 graus, i el cim encara no es veu enlloc. Falten encara hores. Però estem en un entorn més segur i franc. Comencem a progressar per l'ampla aresta, ampla per la dreta, però retallada pel cantó d'on venim per una notable cornisa que cau en vertical. La neu continua tova i la progressió és difícil. No tinc clar que siguim capaços de superar el fort desnivell que encara tenim per davant.

Al cap de poc de superar la cornisa el guia mostra símptomes de flaquesa. S'ha cansat molt en el tram de la cornisa, suposo que tan físicament com dels nervis que deu haver passat. Evolucionem molt lents, parant a cada moment. Amb aquest ritme estic segur que no arribarem. L'hi proposo de posar-me al davant, ja que em sento amb forces i tinc molta il·lusió per arribar al cim. Accepta encantat i començo a obrir traça en un pendent fort, constant i que s'albira llarguíssim. En alguns trams, per suavitzar el terreny fem uns quants zig-zags. Ens aproximem als 6.000 metres, i el ritme és lent. Fer cada pas exigeix un esforç important, més encara amb la neu nova que trobem. No es veu cap traça enlloc. Sembla que fa dies que no ha pujat ningú.

És dur, però la majestuositat d'aquesta muntanya, la manca de traça i la bonica línia que tinc davant m'esperonen. Tot i que ens movem lentament em sento amb forces per tibar endavant, i mica en mica anem guanyant metres. Em giro per fer alguna foto, i contemplo la Sílvia i el Manzoor avançant per la neu amb un immens panorama de muntanyes àrides que des d'aquí semblen petits turonets, tot i que algunes s'eleven fins als 5.000 metres. Tinc una sensació d'eufòria continguda. Eufòria perquè ara sí que veig factible el cim, i continguda perquè encara hem de treballar molt.

Mirat el cim des de la base l'aresta sembla fàcil i suau. Ara i aquí es veu d'una altra manera. El pendent és fort, i cada pas requereix un esforç titànic. Però cada cop el cim es veu més a prop. El tram superior ens acostem força a la fina línia de la carena que es desploma centenars de metres. Aquest darrer tram és molt bonic, una línia elegant i estètica que ens assenyala el camí cap al cim. Avancem a distància prudencial, però gaudint d'un gran ambient alpí. Els últims metres comentem amb la Sílvia de deixar que sigui el guia qui arribi al cim, ja que ell ha començat la feina i considerem que és just que arribi a dalt com a primer de cordada.

Amb la il·lusió a flor de pell, tremendament esgotats, castigats per un fred molt més intens del que esperàvem, amb la respiració al límit i amb un gran somriure coronem els 6.175 metres del Kang Yatsé II. El cim és molt estret, gairebé no podem ni moure'ns a risc de precipitar-nos mil metres avall. Satisfacció màxima, sobretot perquè ens ha costat molt arribar, i som conscients de l'esforç que representa. Hem trigat 7 hores i 30 minuts en trepitjar el cim. No és una gran gesta himalàica, però és el nostre cim. L'hem treballat molt i hem patit, però la recompensa ha estat gran.

Des del cim es dibuixa la llarga, esmolada i temptadora cresta que connecta amb el cim principal. Ja ens agradaria poder-la creuar, però això són figues d'un altre paner, i no tenim ni les forces ni sobretot la capacitat tècnica per abordar-la. Ens conformem amb aquest segon cim, que ja és un bon repte, i sobretot amb una vista gairebé infinita cap a muntanyes que no coneixem, però que ens semblen totes elles precioses. A la vora hi ha la resta de pics de la cadena del Kang Yatsé, i per tot arreu les típiques muntanyes i carenes àrides i de colors tòrrids. Senzillament fabulós.

Ens estem uns pocs minuts al cim, el temps just per contemplar el paisatge i fer les quatre fotos de rigor. Fa massa fred per estar parats aquí, per tant de seguida comencem a baixar. La Sílvia es posa a davant i marca un bon ritme de baixada. Fins i tot el guia que va al darrere es queixa que potser anem massa de pressa. Tot i el fort pendent la neu és franca, i baixem amb seguretat i confiança. Baixem seguint sempre l'aresta i els mateixos passos per on havíem pujat. En arribar al punt en què calia saltar la cornisa, veiem molt més fàcil continuar l'aresta principal, i així ho fem. Més avall trobem unes pales de neu més obertes i baixem directes, fent una gran diagonal a la dreta per anar a buscar el camí de pujada al punt en què començava la neu. Crec que aquesta ruta que hem fet de baixada ha estat més lògica que la de pujada. De fet aquí em qüestiono la utilitat del guia. Possiblement si haguéssim pujat sols hauríem traçat millor. Però la falta d'experiència en aquestes latituds i la necessitat de disposar d'un equip logístic ens van fer decidir a fer-ho així. Potser ara amb l'experiència intentaria contractar cavalls, muler i cuiner i potser no guia.

La baixada es fa molt més ràpida, i en poca estona ho tenim resolt. Ens traiem els grampons al mateix punt on en els havíem posat, i caminem el tram sec que es fa més feixuc, ja que com que el tros de neu és molt dret de baixada els soluciona fàcil. Ara ens toca caminar una bona estona fins a les envistes del camp base, on encara caldrà fer una última baixada des d'un collet amb banderes budistes. En dues hores i mitja hem baixat del cim, quan n'havíem estat set i mitja en pujar. Sembla desproporcionat, però com dèiem el tram de neu és molt lent pujant i molt ràpid baixant.

Estem profundament satisfets, i alhora molt cansats. El cuiner ens ha preparat te i unes pastes que ens revifen una mica. El que necessitem però és dormir, i passarem bona part del matí fent-ho. Portem més de 10 hores caminant, però tot just són és 9 del matí, o sigui que tenim tot el dia per reposar. A la tarda ja estem millor, refets després d'una bona dormida. Desmuntem el camp i caminem poc més d'una hora fins a Nimaling, on el tornarem a muntar i passarem el vespre. Un bon sopar per celebrar el cim preparat pel nostre cuiner particular, un noi jove, estudiant de biologia que aprofita l'estiu per fer uns calerons gràcies als muntanyencs que venim d'arreu del món.

Ha estat una experiència dura, intensa i alhora plaent. És un cim que ens ha costat, hem patit molt fret, la progressió era molt dura per les condicions de la neu, i la gran alçada passa factura. Precisament per això cobra més valor. El Kang Yatsé és una muntanya molt estètica, sense dificultats tècniques importants, però tan sols el fet de caminar a més de 6.000 metres ja representa un gran esforç tot i l'aclimatació. Satisfets d'aquest petit gran èxit ens acomiadem d'una muntanya que ja portem al cor per sempre, i continuem la nostra ruta pels racons del Ladkah.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


! Track aproximat i poc precís

Tracks aproximació al camp base

GPX TRK KMZ
Aproximació camp base .gpx .trk .kmz

Imatges


Afegeix un nou comentari