Serra de Carreu (oest)

  • Sant Esteve d'Abella de la Conca

  • Mas abandonat

  • Serra de Carreu, tot pujant

  • Morro del Tossal de Gallinova

  • Únic punt on creuar la tanca

  • Línia de la Serra de Carreu

  • Petits trams de grimpada fàcil

  • Avançant entre voltors

  • Caminant sempre sobre el precipici

Des de l'estètic llogarret de l'Abella de la Conca remuntem a peu la llarga pista que enfila fins a la collada del Trumfo. Sense camí definit busquem un grau que ens permet superar la muralla rocosa, i arribar en pocs minuts al Tossal de Gallinova. Ja dalt de la carena anem resseguint la cinglera pel fil del precipici en direcció est. Sense dificultats, però amb una bona timba, evolucionem per terreny aeri, dibuixant la forma semicircular de la llarga cinglera. Passem el cim del Tossalet, i baixem cap al Pas de la Ce, on amb certes dificultats per trobar el camí anem descendint cap a la pista de retorn.

     
     


! Dades aproximades

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Abella de la Conca (Pallars Jussà)
  • Distància: 17,30 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 995 metres
  • Temps: 7:15 hores
  • Dificultat: Fàcil
  • Sensació de dificultat: Fàcil Recorregut aeri. Petites grimpades. Trams sense camí.
  • Cartografia: Boumort Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Abella de la Conca 00:00 00:00 0,0
Collada del Trumfo 01:35 01:35 5,5
Tossal de Gallinova 01:18 02:53 6,6
Lo Tossalet 01:45 04:38 8,8
Pas de la Ce 01:05 05:43 9,9
Casa Toà 00:50 06:43 13,4
Abella de la Conca 00:30 07:13 17,3

Crònica

El dia és lletjot, amb el cel entaranyinat per núvols alts. És un dia de tardor avançada, però amb temperatures inusualment altes. Habitualment en aquesta època aprofitem per aproximar-nos a zones de mitja muntanya poc freqüentades. Són llocs massa calorosos per anar-hi a l'estiu, i ara, que ja és massa tard o massa d'hora segons com es miri, per anar a alta muntanya, ens interessem per aquests indrets sovint oblidats.

Volem fer un circuit aeri recorrent el fil de la cinglera de la Serra de Carreu, als confins del Pallars Jussà. La serra és considerablement llarga, ja que té uns 8 quilòmetres de carena arrodonida pel nord, i trencada i abrupta pel vessant sud. Després d'estudiar possibles itineraris, decidim dividir la ruta en dos dies, el primer dedicat al sector occidental de la serra, amb sortida al poble d'Abella de la Conca, i el segon el dedicarem al sector oriental, des de Bóixols.

Abella de la Conca és un poble petit, curiós i molt bonic. Està situat al cap d'un morral en un dels dos vessants del Forat de l'Abella, un pas estret entre dues cingleres per on s'escolen els diversos torrents que baixen de la serra de Carreu. La serra té forma semicircular, i l'aigua recollida en el sector va confluint en un gran embut que finalitza en aquest punt, quan s'allibera a la plana d'Isona.

El poble té poc més d'un centenar d'habitats, tot i que la majoria de la població està disseminada en les cases de pagès de la plana, i el nucli està principalment ocupat per cases de segona residència. S'han restaurat moltes cases, tot i que n'hi ha diverses en estat d'abandó. El poble és escalonat, amb carrers estrets que aprofiten el poc espai disponible. A la part superior del poblet destaca una preciosa església romànica de Sant Esteve. Té tres naus i tres absis, així com un destacat campanar de dos pisos, pràcticament suspès al buit. Tot el conjunt és molt escènic, envoltat de cingleres i parets freqüentades per escaladors. Precisament pensant en els escaladors es va obrir fa uns anys l'Eco-Refugi Abella Climb.

Sortim tard des del petit aparcament que hi ha uns metres abans d'arribar al poblet. Tot i això la nostra intenció inicial era continuar un tros més amunt per la pista. Veiem però que no és gaire bona, i sense un tot terreny no ens volem arriscar. Per tant aparquem sota el poble, i ja el creuem caminant, fixant-nos en les petites cases de pedra, algunes semitroglodítiques, aprofitant grans balmes. A l'altre cantó del poble baixem uns metres, i prenem la pista que marxa a l'esquerra, just al peu d'unes roques farcides de vies d'escalada. Comencem a remuntar la pista, que fa llargues zigues-zagues per una zona de camps erms.

La pista puja progressivament, i avancem a bon ritme. És força monòtona, però anem contemplant la llarga línia de la serra que es dibuixa davant nostre. Passem a la vora d'algunes masies abandonades, i més amunt en veiem alguna d'arreglada, segons sembla per neorurals i escaladors estrangers que s'han instal·lat en aquesta zona actualment força desolada. Passem al peu de la casa Toà, on la pista fa un marcat giravolt. Uns metres més amunt girem 90º a l'esquerra i prenem una pista secundària que puja més fort. Amb pujadors intensos accedim a la collada del Trumfo, just a sota d'on podríem dir que comença pròpiament la serra.

Tenim davant un evident morral d'aspecte inaccessible. Som sota el Tossal de Gallinova, el punt més alt del sector occidental de la serra. Per accedir-hi busquem un viarany desdibuixat que marxa força per sota de les roques, flanquejant cap a l'esquerra. Trobem alguna fita, tot i que el camí és pràcticament perdut. Guiant-nos amb la intuïció, el mapa i alguna fita escadussera anem pujant per un terreny obert i amb trams de tartera. Ens aproximem a la roca i trobem un grau que ens permet creuar la muralla sense dificultat. De nou una tartera ara més dreta ens condueix cap a la part més alta de la serra. Tornem a trobar un pas en què hem de mig grimpar i accedim a la cresta, protegida en aquest tram per una aparatosa tanca. Arribem just al punt en què hi ha un pas habilitat, ja que d'altra manera seria difícil creuar una tanca tan alta. Suposem que la tanca protegeix el pas dels animals de la veïna reserva de caça del Boumort, que queda just al nord.

Un cop creuada la tanca resseguim el fil de la carena durant uns minuts i assolim el Tossal de Gallinova (1.687 m.), on hi ha un vèrtex geodèsic. Des d'aquí es dibuixa cap a llevant una llarga línia de cresta de diversos quilòmetres en forma de mitja lluna. Malauradament el dia no és lluminós, i el paisatge no és tan bonic com voldríem. Pel sud la serra es trenca bruscament provocant una muralla constant de roca d'uns 100 metres d'altura en alguns punts. Aprofitem el bonic mirador per dinar tot contemplant el paisatge.

Tot seguit iniciem el recorregut per la cresta, entremig de desenes de voltors que ens sobrevolen, poc acostumats a la presència d'humans en el seu reialme. Anirem evolucionant pel límit de la cinglera, sempre tocant el buit. El trajecte és principalment pla, amb una lleugera tendència a baixar, i amb diverses pujades i baixades totes elles suaus. La progressió és fàcil, gairebé sempre caminar, tot i que en algun punt haurem de grimpar, amb passos molt fàcils. És un itinerari senzill, amb l'única condició que no es pateixi vertigen.

Des del cim de Gallinova baixem el Pas del Llop, i tornem a pujar seguint la línia de la carena fins un punt enlairat amb bones vistes. Cap al nord-oest destaquen els immensos cingles de Pessonada, de color tarongenc. Més al nord l'arrodonida serra de Boumort. Anem evolucionant, superant ara un tram de grimpada, que també es podria evitar baixant una mica pel vessant nord. Avancem tot planejant, amb compte ja estem al peu d'un profund precipici, però alhora gaudint de l'austera bellesa d'aquest terreny de secà i les vistes quilomètriques.

Mica en mica els voltors semblen acostumar-se a la nostra presència, deixem d'interessar-los i tomben cap un altre cantó. Continuem avançant cap a llevant en aquest dia gris que ens impedeix contemplar els cims dels Pirineus, normalment ben visibles des d'aquí segons ens consta. Superem Lo Tossalet (1.639 m.), una cota intermitja de la carena, i anem baixant suaument. Passem prop d'unes curioses agulles calcàries arrodonides. Al cap de pocs minuts comencem a baixar decididament cap al Pas de la Ce, una profunda bretxa a la carena que la separa en dues parts. Aquí tornem a trobar la tanca i una porta que ens permet creuar cap al sud i tancar per avui el recorregut per la cresta.

Trobem un camí fitat i comencem a baixar per la cara sud. Sabem que al cap de poc el camí es bifurca, i nosaltres hem de continuar cap a la dreta. El GPS no ens funciona, i el camí no és gens evident. Seguim unes fites que marxen a la dreta, però el camí aviat es desdibuixa. Com que veiem el destí cap on ens hem de dirigir, anem baixant marges a través per un pendent considerable. Alternem algun tram de tartera amb trams de matolls espessos. Ens anem obrint pas guiant-nos de nou per la intuïció, i després d'una bona estona barallant-nos amb garrics i argelagues arribem a un indici de camí. El seguim cap a la dreta tot planejant, i ja veiem que ens porta cap una zona amb un parell de masies on retrobarem la pista.

Un cop a la pista l'anem desfent sense cap complicació. Caminem sobre els nostres passos i baixem còmodament, tot i que la llum del dia es va apagant mica en mica. Arribem al poble d'Abella de la Conca pràcticament de fosc.

Hem recorregut la meitat occidental de la Serra de Carreu, avançant sempre pel fil de la cinglera. Tot i que l'aproximació ha estat llarga, el recorregut carener és molt agradable, sempre amb vistes extenses malgrat el dia gris. La llarga línia de la serra és molt bonica, i l'hem contemplada durant una bona estona avançant per damunt del precipici.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Afegeix un nou comentari