Els Encantats (2.748 m.) per la Canal Central

Primer tram de grimpada a la Canal Central Aviat la grimpada esdevé aèria La Canal s'encaixona, i cal superar diversos blocs encastats Darrer tram abans del cim, molt exposat Arribant al Gran Encantat, amb el Petit a l'esquena Des del cim contemplem el Peguera Primer ràpel Canal de baixada, llarga i incòmoda Els Encantats (dia anterior)

L'esvelta silueta bicèfala emergint sobtadament des de l'estany de Sant Maurici s'ha convertit en una estampa icònica dels cims catalans. És una gran muntanya clàssica que la primera vegada que la veus et sedueix i saps que hi acabaràs pujant. Enfilem per la Canal Central, amb una llarguíssima grimpada, aèria i força complicada. Descartem el Petit Encantat per temps i enfilem el Gran Encantat per un darrer tram molt exposat. Baixem pel camí normal de la Valleta Seca.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta Muntanya
  • Lloc de sortida: Prat de Pierró, Aparcament PN Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Espot (Pallars Sobirà)
  • Distància: 12,8 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.135 metres
  • Temps: 13:15 hores
  • Dificultat: PD+
  • Sensació de dificultat: Força difícil. Grimpada constant de II-III, amb passos de III+. Molt exposat.
  • Cartografia: Sant Maurici, Editorial Alpina (1:25.000). També Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, i Carros de Foc

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Prat de Pierró 00:00 00:00 0
Refugi Ernest Mallafré 01:05 01:05 3,6
Entrada Canal Central 00:37 01:42 4,6
Enforcadura 04:01 05:43 5,7
Pausa i intent Petit Petit Encantat 01:34 07:17
Cim Gran Encantat 01:37 09:09 5,8
Coll dels Encantats 01:37 10:46 6,2
Valleta Seca 00:42 11:28 6,9
Refugi Ernest Mallafré 00:52 12:20 8,8
Prat de Pierró 00:55 13:15 12,8

Crònica

Tot i ser una de les muntanyes més mítiques, conegudes, retratades i contemplades dels Pirineus catalans, encara no hi havíem pujat. I hi posem remei amb la Sílvia i el Ferran, enfilant per la Canal Central i amb la intenció d'ascendir les dues puntes bessones d'aquesta muntanya de dos caps. Malauradament sortim massa tard refiats que la pujada serà molt més curta del que realment acaba sent. Renunciarem doncs al Petit Encantat, més difícil i on cal escalar i des de l'enforcadura ens dirigim directament al Gran Encantat, cim en el qual hi ha el camí normal de tornada. La Canal Central és llarga, exigent i amb trams de grimpada considerablement aèria. Especialment el tram final és molt exposat i cal parar atenció.

Des de sempre ha estat una muntanya carregada de misticisme, i la seva forma bicèfela i de gran verticalitat ha forjat diverses llegendes i històries de muntanyisme èpic. La llegenda arxiconeguda i mil vegades repetida explica que el nom dels Encantats prové d'una de tantes moralines d'obediència cristiana: dos pastors eviten ela preceptiva la missa dominical i en canvi es dediquen a caçar isards. Com a càstig diví resten petrificats per l'eternitat i pel gaudi dels excursionistes.

Les primeres ascensions intrèpides es remunten al principi del segle XX, i des de llavors molts alpinistes i excursionistes han vist complerta la il·lusió de pujar aquesta muntanya, d'estètica impecable i que requereix un certa certa experiència i sobretot no tenir vertigen.

La via normal voreja la muntanya pel vessant oest, remuntant la Valleta Seca fins a trobar la canal que enfila el Coll dels Encantats, i des d'allí grimpant fins al cim. Nosaltres utilitzarem aquesta via normal per la tornada i enfilarem directament per la marcada Canal Central que divideix en dos la muntanya pel vessant nord. És una ruta molt més recomanable per a l'hivern, ja que amb piolet i grampons és molt més còmode remuntar aquest llarg i encaixonat corredor. A l'estiu cal grimpar en molts punts, amb alguns passos incòmodes i sobretot aeris.

L'ascensió per la canal central requereix una grimpada sostinguda i força esgotadora, i especialment en el darrer tram molt exposada. El nivell de dificultat és aquell que sovint provoca dubtes si pujar assegurat o no. La dificultat tècnica és força baixa: II-III continu, amb alguns passos de III+, però en alguns punts l'exposició és alta. Dependrà de l'experiència de cadascú utilitzar o no material d'assegurament. Nosaltres portem material ja que volíem escalar el Petit Encantat, i només utilitzem alguna cinta en algun pas puntual, i en els darrers metres per la cresta.

Pugem amb vehicle fins des d'Espot fins al Prat de Pierró. Comencem a caminar massa tard pensant en què no seria una excursió llarga com finalment va ser. Val la pena contrastar les fonts d'informació prèviament, i avaluar també el nivell físic i tècnic de cadascú. El dia següent ens explicaven a Espot que hi ha hagut molts accidents i rescats a la Canal Central, sovint fruit d'una mala planificació. Comencem a caminar seguint la fresa evident del GR que adreça els revolts de la pista per on pugen els taxis. En una hora arribem al refugi de Mallafré, on la guarda, molt simpàtica i agradable ens comenta les condicions de la ruta que volem fer.

Baixem pocs metres des del refugi fins un prat, creuem una palanca de fusta i avancem en direcció inequívoca a la base de la muntanya. El camí ben fresat va remuntant el pendent cada cop més fort. Quan la vegetació comença a desaparèixer veiem la Canal Central davant nostre, i unes fites oportunes indiquen el moment de deixar el camí principal i començar a pujar més fort fins a la base de la gran canal. Remuntem per terreny de fort pendent amb herba i roques fins a l'entrada. Ens equipem, bàsicament el casc i l'arnés per si fa falta. El casc és molt important, ja que la canal és descomposta i és fàcil que baixin pedres de considerables dimensions. Si hi ha algun grup per davant, és recomanable no pujar, o fer-ho amb moltes precaucions, ja que el risc de caiguda de pedres és molt alt i la possibilitat d'esquivar-les és més petita en els trams encaixonats.

L'entrada de la canal és ampla, i la podem encarar per on vulguem. Ho fem per un llom central entremig de dues sub-canals. De seguida ens adonem que la grimpada serà més complicada del que pensàvem. El terreny és molt vertical, fàcil perquè la roca és prou bona, però aviat tastem la verticalitat i els passos aeris. Al cap de poc trobem a la paret de la dreta una reunió utilitzada tant per qui puja assegurant com pels qui baixen en ràpel. Més amunt trobarem un parell o tres de reunions més. Fins i tot el Ferran en restaura alguna, malmesa pel pas del temps. Tot i això pugem sense assegurar, ja que el terreny és franc.

Després d'un primer tram de roca força dret la canal s'eixampla i fins i tot trobem alguns trams herbats, en què pots decidir per on pujar. En aquest tram més ample tendim més cap a la dreta, evidant la part més encaixonada de la canal on sempre hi ha blocs encastats que dificulten la progressió. Més endavant la canal es va tancant, i tot i que sembla viable avançar pels forts pendents laterals, decidim continuar pel fons i assegurar així que no tindríem problemes per arribar a dalt. Avançar pel fons de la canal no és pas cosa fàcil, ja que és molt encaixonada i amb grans blocs encastats que cal grimpar, alguns de certa dificultat. En un punt concret no veig clar un pas, i afortunadament el Ferran amb més experiència posa un parell de cintes salvadores que ens ajuden a superar-lo.

La canal no és recta del tot, i poc abans de la meitat tomba lleugerament a l'esquerra, per continuar ja recte fins a l'Enforcadura. Semblava que les principals dificultat serien al principi, però el grau és sostingut, i cal grimpar gairebé en tot moment. La majoria de passos són de II i molts de III, amb algun aïllat de III+. Ara bé, cal estar molt atent ja que molts dels passatges són exposats. Cal evitar aquesta ruta amb mal temps o amb la pedra humida.

Anem sortejant obstacles i guanyant desnivell, sempre a l'ombra, i amb una ruta totalment traçada i inequívoca: sempre pel fons de l'estreta canal. Les hores passen, ja que la pujada és molt llarga. Probablement alpinistes amb més experiència podrien pujar més de pressa, però és un ruta llarga. Les vistes no són el fort d'aquesta ruta, ja que gairebé sempre ens movem per terreny encaixonat. Aquí cal buscar l'al·licient en l'aventura de pujar per un terreny salvatge i de fort pendent a una muntanya sensacional.

Gairebé arribant a l'Enforcadura ens atrapa el sol. Acabem de remuntar els últims metres, lleugerament més fàcils, i arribem a l'estreta enforcadura on aprofitarem per dinar. Fa hores que hem sortit, i la ruta s'està fent molt més llarga de les previsions. Dubtem si enfilar o no el Petit Encantat o anar directament al Gran, on sí o sí hem d'arribar ja que el camí de tornada passa pel cim principal. Per pujar el Petit Encantat cal escalar una via de 3 llargs, amb alguns passos de IV o IV+. És una via molt vertical i bonica. El rellotge ens aconsella no pujar, tot i que com que ja hi som i portem el material fem almenys el primer llarg per provar la roca i reconèixer la via. Aquesta primera tirada és fàcil, però ja veiem que la segona i terceres són més complicades. Baixem amb ràpel de nou a l'Enforcadura i posposem amb certa tristor, pel que ha costat d'arribar, el Petit Encantat per una altra ocasió.

Continuar cap al Gran Encantat no és pas tasca ben fàcil. Al principi veiem una evident traça de camí i alguna fita, i pensem que el recorregut serà fàcil i evident. Comencem a pujar tendint cap a la dreta, i aviat comencem a grimpar per un terreny molt aeri però amb bones preses. Trobem una petita i molt dreta canal que puja en diagonal i enfilem fins arribar a dalt de la cresta. En aquest punt possiblement podríem haver tendit una mica més a la dreta sense arribar a la cresta, ja que un cop al cim veiem algun pas més fàcil. Nosaltres arribem a la cresta després d'una grimpada molt exposada. La cresta també és molt aèria, però falten només 15 o 20 metres per arribar al cim. Com que aquest darrer tram no el veig clar, ens encordem per superar aquesta darrera dificultat. Arribem al cim dels Encantats a mitja tarda, amb total sol·litud i satisfets després d'una experiència llarga i intensa.

No ha estat fàcil arribar, ha estat més llarg i difícil del que pensàvem. Hem gaudit però de l'ascensió, alhora que hem mantingut una tensió considerable per enfilar per un terreny tan aeri. Un cop al cim contemplem el paisatge, sobretot el veí Encantat Petit, només 8 o 10 metres més baix, però més rabiüt. Enllà destaca també el Peguera, el cim més elevat del Parc Nacional, i a sota l'Estany de Sant Maurici, a cop de pedra.

Comencem a baixar pel camí normal sense perdre temps, ja que preveiem que se'ns pot fer fosc. Tot i ser el camí normal no és pas una ruta de passeig. Cal desgrimpar per un camí força aeri on no es pot caure. L'alternativa és baixar en ràpel, i així ho fem per més rapidesa i seguretat. Prop del cim hi ha una cadena amb doble químic que ve a complementar un vell burí que segurament té moltes històries per explicar. Baixem aquest primer ràpel d'uns 40 metres, molt vertical que ens porta a un segon equipat amb un ganxo d'acer. El segon ràpel és d'uns 30 metres, però es podria baixar més avall ja que el camí fa marcades giragonses. Superats els ràpels encara cal desgrimpar una mica i acabar de baixar fins al Coll dels Encantats.

Al marcat Coll dels Encantats tombem a la dreta i encarem la baixada per una canal ampla i tarterosa. És una baixada molt incòmoda i feixuga, ja que és molt dreta, i la qualitat i mida de la roca no permet baixar corrent, sinó que cal fer-ho amb compte. Aquí cal vigilar especialment si tenim gent a sobre o a sota, perquè no ens tirin pedres o no en tirem, ja que el terreny és molt descompost. La baixada és fa llarga, més del que sembla des de la capçalera de la canal. Finalment arribem al fons de la Valleta Seca, on fa estona que ens observen uns curiosos isards, probablement sorpresos per la nostra poca traça baixant.

Ens incorporem al camí principal de la Valleta Seca i continuem baixant cap a la dreta, ara però per bon camí fresat. El camí va desfent la Valleta Seca fins que l'abandona per flanquejar cap a la dreta pel bosc dels Fangassals, vorejant la cara oest i nord-oest dels Encantats. Baixem més fort per terreny boscós, amb la penombra que comença a absorbir-nos. Sabem però que som prop del refugi, on arribem en uns minuts més. Fem una petita pausa per hidratar-nos i emprenem ja l'última baixada, ara sí amb els frontals encesos, per terreny conegut fins a l'aparcament.

Hem pujat els mítics Encantats en una jornada dura, amb més de 13 hores a les nostres cames, i sobretot molta estona grimpant per terreny feréstec i molt aeri. Hem fet però una volta circular, tal com ens agrada, coneixent així els diferents vessants de la muntanya. És una ruta exigent, més difícil del que pensàvem, però també la satisfacció és proporcional a l'esforç.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Comentaris

grande foto
abraço

Gràcies Sandra: No recordo quina ressenya portàvem, ja que fa uns quants anys. Però és fàcil trobar ressenyes de la via clàssica al petit Encantat. Sempre recomano buscar diverses ressenyes per comparar i fer-se una imatge pròpia a partir de diferents punts de vista.

Afegeix un nou comentari