Vignemale (3.298 m.)

Llac de Gaube Vignemale Refugi de Bayssellance Camí de la glacera Pujant la glacera d'Ossoue Pitón Carré i punta Chausenque Grimpant cap al cim Mont Perdut Pic du Clot de la Hount i Pique Longue des del Cerbillona

És potser la muntanya amb més caràcter alpí i una personalitat més marcada de tots els Pirineus. Tot i ser una ruta molt més llarga que la "normal", decidim pujar des de la vall de Gaube per contemplar l'espectacular paret nord, i ho fem d'una tirada. És una jornada llarga i dura, però molt contrastada, que combina paisatges increïbles, glacera i grimpada, i que acabem al refugi de Bayssellance, on passem la nit ja de tornada.

Resum

  • Lloc de sortida: Pont d'Espagne (aparcament de Puntas, Cauterets)
  • Distància: 20 quilòmetres (aprox.)
  • Desnivell positiu: 2.455 metres
  • Temps aproximat: 12:00 h.
  • Nivell de dificultat: mitjana (F+). Itinerari molt llarg. Grimpada final per terreny descompost. A la glacera necessaris piolet i grampons

Crònica

Feia molts dies que en teníem ganes, i finalment aquest cap de setmana hem coincidit amb la Queralt, la Núria, la Sílvia i jo mateix per dirigir-nos al Vignemale (en la nomenclatura més habitual francesa, o Vinhamala en occità, o Vinyamala traduït al català). Pujar al Vignemale en un sol cap de setmana obliga a fer llargues hores de carretera, i sobretot a fer una jornada de muntanya molt dura. Però amb més il·lusió que mandra el divendres a la tarda carreguem els trastos a la furgo i posem camí cap al Pont d'Espagne, a sobre la població francesa de Cauterets. La via "normal" o si més no més curta i habitual per fer el Vignemale és la que surt de la vall d'Ossue, més amunt de Gavernie. Nosaltres però tenim ganes de pujar des de la vall de Gaube, i així podem contemplar la magestuosa i vertical paret nord del massís.

Després de 5 hores de cotxe des de Berga i passar per Ax-les-Termes, Foix, Lourdes i Cauterets arribem a l'aparcament de Puntas (de pagament), prop del Pont d'Espagne. Tot i que està prohibit, passem la nit allà mateix, a la furgo i fent vivac (ja que no hi cabem tots 4). A les 5 del matí ja estem tots desperts, i després d'esmorzar comencem a caminar quan tot just comença a clarejar. Seguim l'evident camí del GR-10, molt fresat i arranjat amb grans esglaons durant un bon tram. Comença a pujar força per la zona dels esglaons, però de seguida es modera, i anem pujant molt progressivament per la riba dreta del Gave des Oulettes de Gaube. Ben aviat comencem a veure les puntes dels cims que formen el massís del Vignemale, amb el més elevat, el Pique Longue a la dreta.

Al cap d'una bona estona de pujar arribem al Lac de Gaube, un bonic llac al fons de la fonda vall del mateix nom. Si no fos tan d'hora, aquest lloc estaria ple de gent, ja que hi ha un telecadira que porta fins ben a prop. Creuem a l'altra banda del riuet per un pont de fusta, i seguim remuntant la vall passant pel costat mateix del llac, que ens queda a la nostra esquerra. Anem guanyant alçada de forma molt progressiva, gaudint del paisatge i de la fresqueta matinal. Sempre veiem davant nostre els cims del Vignemale, i la perspectiva es va obrint mica en mica. Més amunt el camí enfila una miqueta més. Passem la cascada d'Esplumouse, i al cap d'una estona més arribem al refugi d'Oulettes de Gaube.

Arribats al refugi quedem absorts i bocabadats davant del magestuós espectacle de la paret nord del Vignemale, darrera del gran prat d'Oulettes de Gaube. Pels que passem aquí per primera vegada la sensació és molt intensa, ja que des del pla mateix s'aixeca sobtadament de forma gairebé vertical una gran roca en forma de menhir de més de 1.000 metres d'alçada. És realment bonic, fascinant, màgic! La paret nord del Vignemale sembla una sola roca, trencada a l'esquerra per una gran esquerda que la recorre de dalt a baix, el couloir de Gaube. Completen la imatge cap a l'esquerre el Pitón Carré, la punta i l'espatalla Chausenque i el Petit Vignemale. Et passaries hores i hores assegut en les taules de davant del refugi tot contemplant aquest excels paisatge natural.

Portem 2 hores i 45 minuts caminant, i uns 600 metres de desnivell. Fins aquí la pujada ha estat suau i progressiva, però a partir d'ara comença un tram més dur, la pujada a la Hourquette d'Ossoue, el coll que queda just a sota del Petit Vignemale. El camí és molt evident, però la pujada és considerable. Anem caminant còmodament en direcció nord i després nord-est fins assolir el coll, després de dues hores llargues més de pujada tot zig-zaguejant el pendent costerut. Des del coll veiem cap a sota la gran planura d'Oulettes de Gaube, el Petit Vignemale a sobre nostre, i més enllà la Pique Longue. Cap a l'altra banda veiem el refugi de Bayssellance, on arribem després d'uns minuts de baixada còmode per camí.

Passem pel refugi quan fa poc més de 5 hores que hem sortit. Confirmem amb el guarda la reserva que teníem, i queda sorprès que anem cap al cim a aquestes hores, ja que són tres quarts de 12. Avui però el temps és esplèndid, i tot i que és millor anar més d'hora per pujar muntanyes d'aquesta magnitud, la benigna meteorologia està del nostre costat, i tenim moltes hores encara de bon temps per fer cim i tornar amb un marge de seguretat suficient. Així doncs després d'una breu pausa continuem la nostra marxa.

Des del refugi seguim encara el GR-10, que va baixant fins a vorejar l'espoló que forma la cresta que baixa del Petit Vignemale. Un cop superat l'espoló i ja a l'altra banda de la cresta, deixem el GR poc abans de la cova Bellevue, a la qual no arribem, i seguim el camí evident de la dreta que comença a guanyar alçada per la banda sud de la cresta del Petit Vignemale. En diverses alçades es troben les 7 curioses coves que l'insigne pireneista, estudiós, escriptor, excèntric, i romàntic muntanyenc Henry Russell va fer construir en la muntanya que tant va estimar, i que va llogar a l'Estat francès per 99 anys.

Anem pujant per l'evident camí fins que poc després ens trobem ja a la base de la glacera d'Ossoue. Ens posem els grampons, però no agafem el piolet, ja que la qualitat de la neu i el pendent moderat no ho requereixen. Comencem a pujar per la glacera seguint la traça ben marcada, ja que és un lloc molt concorregut. Anem trobant gent que baixa durant tota la travessa de la glacera. Ens creuem amb molts grups, alguns fins i tot van encordats. La glacera d'Ossoue és la segona més gran dels Pirineus després de la de l'Aneto, i té una forma característica de llengua. Depèn de les temporades hi ha esquerdes força grans, especialment a la dreta tot pujant. Aquest any, suposo que per la gran quantitat de neu caiguda, no veiem cap esquerda enlloc, i el camí es veu molt segur. En algun punt adrecem la traça per fer via. La pujada es fa llarga, però és còmode i fàcil.

La primera part de la glacera té més pendent, i la segona és més plana, com un gran desert glaçat en el circ que formen els diversos cims del massís del Vignemale. Anem progressant, i en aquesta segona part ens decantem cap a la dreta, en direcció evident cap a la sortida del couloir de Gaube i el cim del Pique Longue que sempre hem anat veient davant nostre. Anem deixant a la nostre dreta el Petit Vignemale (3.032 m.), l'espatlla Chausenque (3.154 m.), la punta Chausenque (3.204 m.) i el Pitón Carré (3.197 m.), i arribem a la sortida de l'espectacular corredor de Gaube, que puja directament des del pla de les Oulettes de Gaube en una vertical de més de 1.000 metres. Al punt exacte de la sortida del corredor no hi ha neu, i ens hi acostem amb prudència ja que la sensació de vertigen és forta. Des d'aquest punt, continuem per la vora de la glacera fins una mica més enllà de la línia vertical de la Pique Longue, on començarem la grimpada.

Ens traiem els grampons i aprofitem per ganyipar una mica i recuperar forces per l'últim tram de pujada, una fàcil grimpada però per un terreny força descompost. No hi ha un camí evident, sinó que cal buscar el millor pas. La grimpada no és complicada, però cal anar amb compte especialment de les pedres que cauen si tenim gent a davant, per altra part cosa gairebé segura. Nosaltres som afortunats, ja que a l'hora que pugem no hi ha gaire gent. Pugem sense més problemes, buscant bons agafadors i anant amb compte. Arribem a la cresta, que seguim durant uns metres fins arribar al vèrtex geodèsic que marca els 3.298 metres del cim del massís del Vignemale.

Des del cim la panoràmica és absoluta, i amb el dia clar i assolellat que fa podem contemplar la majoria dels grans cims dels Pirineus centrals. No fa vent, i la temperatura és molt agradable. Cap al nord veiem la preciosa vall de Gaube, per on hem pujat. Més enllà el Midi de Bigorre,... Cap a l'est costa distingir la gran quantitat de muntanyes que es poden veure, però sobresurten notablement el característic Midi d'Ossau, el Balaitús o el Gran Facha. Cap a l'oest les valls d'Ossoue i Gavernie, i cap al sud-oest la panoràmica de tot el massís del Mont Perdut és fantàstica: Marboré, Mont Perdut, bretxa de Roland, Taillón,... Cap al sud, la vall de Bujaruelo té uns colors preciosos. De nou em passaria hores i hores contemplant aquest vast paisatge en un dia tan agradable.

Després d'una bona estona al cim tornem a baixar pel mateix camí, anant amb compte, ja que la baixada és un pèl més delicada que la pujada. Tot i això no té cap complicació, ja que si bé és força dret, no tens sensació de buit absolut, i hi ha bones preses per agafar-se i baixar amb tota seguretat. Tornem a la glacera i la seguim amunt cap al coll de Cerbillona, tot passant al costat mateix de les 3 coves Russell. Arribats al coll aprofitem el bon temps i la comoditat del lloc per dinar. En acabat, amb la Queralt acabem de pujar en pocs minuts fins al cim del Cerbillona (3.247 m.), que està molt aprop, i permet tenir una perspectiva més completa de la Vall de Bujaruelo, ja que des del Pique Longue queda parcialment tapada precisament pel cim on estem. Tornem al coll i comencem a baixar de nou pel mig de la glacera.

La baixada per la glacera és ben senzilla, i fins i tot la Queralt baixa sense grampons. La neu és prou tova per caminar còmodament sense relliscar, però tampoc enfonsar-se. Baixem una bona estona per la glacera desfent el camí que ja havíem fet de pujada. Quan s'acaba la neu ens treiem els grampons i continuem pel camí ja conegut. Voregem l'espoló del final de la cresta del Petit Vignemale i tornem a pujar els últims metres que ens separen del refugi de Bayssellance. Aquest últim tram de pujada no és molt dur, però després de la duríssima jornada d'avui, ens acaba d'esgotar les minvades forces.

Arribem a Bayssellance després de 12 hores d'excursió, i 2.275 metres de desnivell positiu. Una jornada molt dura, i alhora molt bonica. Crec que és dels llocs més bonics on he estat dels Pirineus. Estic captivat per aquesta muntanya i el seu entorn. Sopem al refugi sense gaire entusiame gastronòmic. Anem a dormir d'hora ja que estem molt cansats.

Diumenge ens llevem d'hora per tornar el més aviat possible, ja que curiosament el Tour de France passa per algunes de les carreteres que hem de transitar, i volem evitar-lo per no haver de passar tot el dia atrapats. Així que després d'esmorzar comencem el camí de tornada. Pugem uns pocs metres fins al coll de l'Hourquete d'Ossoue. Baixem per les zigues-zagues que acaben al refugi d'Oulettes de Gaube. Parem uns moments a contemplar de nou la impressionant cara nord del Vignemale. Continuem baixant a bona velocitat. Passat el llac de Gaube seguim el camí de l'esquerra, en direcció cap a l'arribada del telecadira, on trobem molta gent que s'apropa còmodament fins a aquest bonic lloc. Seguim una pista força pesada que arriba fins a baix el Pont d'Espagne. Seguim aquesta pista i no el camí de la dreta (per on havíem pujat ahir) per passar precisament pel Pont d'Espagne, però quan arribem veiem que hauria estat molt més còmode i bonic baixar pel camí fins a l'aparcament i pujar en 5 o 10 minuts fins al Pont d'Espagne.

Al Pont d'Espagne, a part del pont i un petit hotel, es poden contemplar unes cascades molt boniques i amb aigua abundant. Acabem d'arribar a l'aparcament, paguem i marxem sense perdre temps, ja que són tres quarts de 12 i ens diuen que tanquen la carretera a les 12. Finalment tenim sort, i per pocs minuts podem tirar endavant tot contemplant la mobilització de persones i recursos d'una de les etapes reines del Tour, la que ve del Tourmalet.

Ha estat un cap de setmana de muntanya excepcional, tot pujant a una de les muntanyes amb més personalitat dels Pirineus. Dissabte va ser una jornada molt dura, però també amb una gran gratificació per haver-ho aconseguit i haver gaudit d'un paisatge tan magnífic. Comprenem la passió de Russell.

Imatges de l'excursió al Vignemale 11-07-2009

Comentaris

... ja en falten menys pels 212!
Enhorabona!

Afegeix un nou comentari