Fem la segona part del recorregut per dalt de la cinglera, sortint des de més amunt del poble de Bóixols i enfilant per un camí mig perdut cap al grau de Queralt. Amb una bona timba sota els nostres peus cap al vessant sud, i terreny més suau pel nord, avancem pel fil del cingle, contemplant la llarga línia de la serra. El terreny és fàcil, i evolucionem principalment caminant amb alguna petita grimpada. Superem el Pical Ras, punt culminant de la serra, i també el Cap de Carreu, just abans d'iniciar el descens cap al Pas de la Ce. Tornem per un camí que faldeja la serra per sota dels cingles.

Des de l'estètic llogarret de l'Abella de la Conca remuntem a peu la llarga pista que enfila fins a la collada del Trumfo. Sense camí definit busquem un grau que ens permet superar la muralla rocosa, i arribar en pocs minuts al Tossal de Gallinova. Ja dalt de la carena anem resseguint la cinglera pel fil del precipici en direcció est. Sense dificultats, però amb una bona timba, evolucionem per terreny aeri, dibuixant la forma semicircular de la llarga cinglera. Passem el cim del Tossalet, i baixem cap al Pas de la Ce, on amb certes dificultats per trobar el camí anem descendint cap a la pista de retorn.

A la falda de Queralt un preciós camí, estret i ombrívol, circula al peu del petit rierol que serpenteja des de Font Calenta. Al costat de la surgència on brolla l'aigua a 15º recentment s'ha recuperat un caminet endimoniadament dret que puja directe fins a trobar el camí del Portet, que ressegueix els cingles per una rua a considerable alçada. Amb bones vistes sobre el Baix Berguedà i tota la Catalunya interior baixem cap al satuari de Queralt, i abans d'arribar-hi pugem al Castell Berguedà per osbservar encara una millor vista. El descens cap a Berga em fem per la bonica capella de Sant Pere de Madrona.

Ens endinsem en les raconades més salvatges del Moixeró, buscant antics camins que utilitzaven pastors i carboners. L'objectiu és localitzar uns ponts de roca, freqüents en aquests vessants calcaris envellits. Des de l'Hospitalet de Roca-sança un caminet remunta el clot de la Llorença, obrint-se pas entre agulles i esperons. Trobem el pont de la Llorença, i com a sorpresa en localitzem un altre de proper més petit. Pugem fins dalt la carena i a la zona dels Molins comencem a baixar fins a trobar el pont de la Miquela. Baixem pel torrent que es va estrenyent i entaforant entre les altives roques, amb un vell camí precari molt pendent, que amb cura es pot anar seguint.

Comencem a caminar prop de Gréixer, i ens aproximem a les parets de la cara sud del Moixeró, pujant suaument per l'antiga pista del coll de l'Avet. Per camí més costerut enfilem cap al peu del Roc Negre i seguidament al coll de la Cabrera. El camí es bifurca i seguim a l'esquerra cap a les canals d'en Guitart. Amb algun tram molt dret assolim l'ampli coll del Moixeró, i acabem d'arribar al cim, des d'on tenim una bonica vista del Penyes Altes. Baixem a buscar les canals del Goter, i per un sinuós camí sota les parets anem baixant fins al coll d'Escriu. Gaudim dels colors torrats de la fageda de Gréixer, i ens entretenim uns instants al peu de l'Estanyet.

Un passeig vespertí pel caminet que voreja el llac permet gaudir de la placidesa i tranquil·litat de la principal zona humida del Baix Berguedà. A la tardor els arbres de ribera adquireixen tonalitats ocres que es reflecteixen sobre les aigües calmades, formant una bonica postal. És un indret proper, agradable i accessible, malgrat la considerable degradació de l'entorn. Ànecs, oques i cignes, juntament amb petits invertebrats, habiten aquest bonic paratge.

Sortim des del refugi de Marialles i avancem pel camí normal fins passada la cabana d'Aragó. Llavors enfilem pel dret, sense camí i en forta pujada cap al pic de Gasamir, on comença la cresta. Iniciem la progressió en suau baixada, grimpant entre blocs de granit. Al tram central trobem una successió de gendarmes amb els passos més complicats, grimpades aèries (III+), un ràpel i flanquejos exposats. L'última part de la cresta és més espectacular que difícil, amb un tram vertical i molt aeri. Des del cim baixem per la xemeneia i seguim el camí habitual.

Dediquem una jornada a conèixer alguns dels racons més significatius del Conflent, a la falda del Canigó. En primer lloc sortim de la bonica abadia de Sant Miquel de Cuixà, pugem fins a la Torre de Corts, baixem a Taurinyà i tornem planejant fins al monestir, de visita imprescindible. La segona ruta és curta i intensa, sortint del poble de Castell i enfilant fins al monestir de Sant Martí del Canigó, suspès sobre un cingle. I la tercera ruta, sortint també des de Castell, entre castanyers remuntem les gorges del Cadí fins arribar a la bonica cascada.

Situats a Montgarri planegem fins l'Arriu deth Horcalh i comencem a remuntar la llarga Ribèra d'Òrla fins assolir el port del mateix nom. El paisatge suau del vessant aranès contrasta amb les abruptes parets del Coserans, i grimpem ara per una cresta aèria. Anem encadenant trams caminant i trams de grimpada fàcil (II/II+). Assolim el Tuc des Cingles i cavalquem sempre pel fil pujant i baixant agulles i promontoris, amb algun pas delicat. Un darrer tram més dret ens situa dalt del cim. Baixem pel fons de la vall, entretenint-nos a les antigues mines d'Horcalh.

Fem una curta excursió fins a la balma del Grau, un racó frescal on antany es va aprofitar el terreny abalmat sota la cinglera per construir-hi un habitatge troglodític. Sortim des dels afores d'Avià i pugem per un camí suau i agradable, aturant-nos al curiós saltant del Grau, una cascada que es pot recórrer pel darrere. Poc més amunt trobem les restes de les construccions sota la roca, amb diverses estances, fins i tot es conserva un forn. Al seu voltant, la rasa del Grau forma boniques bassetes i reguerols d'aigua.