Els dos cims més destacats de la capçalera de les valls d'Àneu, el Mont-roig i el Ventolau, estan units per un fil de carena escarpat. Recorrem un bon tram d'aquesta cresta conectant dos cims secundaris però ben esmolats que ens obligaran a fer una bona grimpada amb diversos trams aeris. Per sota, a banda i banda, una important colecció d'estanys glacials de gran bellesa. Sortirem del pla de Sartari, enfilarem cap a l'estany de la Gola primer i el Calberante després. Al coll començarem a grimpar arribant al pic inferior primer, i després d'una fondalada tornem a grimpar cap al principal. Tanquem el cercle baixant sense camí cap a l'estanyet de la Tartera i retornant al coll Curiós.

Amb penes i treballs arribem motoritzats a l'aparcament previ al Pla de Sartari, on comencem a caminar remuntant la capçalera de la vall d'Unarre. Planegem fins al pla, i pugem fort fent zig-zag fins al refugi i l'estany de la Gola, suspès sobre la vall. Voregem l'estany i guanyem alçada fins als Tres Estanys, on per camí poc definit i pedregós pugem al coll de Ventolau. Seguim l'aresta en pendent creixent fins assolir el cim. Baixem sense camí per l'aresta oest, amb alguna grimpadeta prop del pic de Calberante, més encrestat. Seguim la cresta fàcil mig grimpant fins al coll, on comencem a baixar cap a l'estany de Calberante primer i el de la Gola després. Desfem el camí ja conegut fins al punt d'inici tancant una bonica ruta lacustre.

Accedim a la cavitat més profunda de la Cerdanya per ajudar un company a realitzar una immersió al sifò final de la galeria Badalona. Entrem a la cova i comencem el porteig del material. Prenem la galeria de l'esquerra que comença a baixar i s'entafora en una gatera estreta on hem de fer mans i mànigues per transportar el material. Més endavant la cova s'eixampla i avancem més ràpid fins una gran sala amb un pou semivertical al fons del qual hi ha l'estany. Preparem els estris i el Ramon fa la immersió, mentre l'equip de suport contemplem la bellesa de la cova. De tornada ens entretenim més en observar les formacions i la bonica galeria tubular.

Des dels afores de Puigcerdà pedalem cap a Llívia per pistes planeres entre camps de cereals, i després per carretera secundària fins a Sallagosa. Arribem als banys de Llo, on prenem la pista que remunta el curs alt del Segre. El primer tram és molt engorjat i bonic, on el riu meandreja entre grans parets granítiques. La vall es va obrint, i pedalem en forta i constant pujada fins al refugi de la Culassa. Abandonem el Segre però no la pujada, que s'incrementa fins el Pla de la Creu, a més de 2.000 metres. Emprenem una baixada vertiginosa per pista cap Er, i ja de pla avancem per un bonic corriol cap a Naüja i Osseja, on acabem de planejar fins al punt d'origen.

L'empremta humana al Catllaràs és ben present des de molt antic, i augmenta finals del segle XIX amb una intensa activitat minera. Avui recorrem alguns racons on encara resten vestigis industrials. Sortim de Falgars, pugem cap a Vallfogona i prenem el camí per una fageda ombrívola que ens porta a la mina del Moreno. Seguim pujant cap al bonic prat Gespador, on trobem un pou de mina i una antiga xemeneia, i acabem d'arribar al Joc de la Pilota i la Roca del Joc, on ens hi enfilem grimpant. Passem per la mina d'Arderiu abans de baixar cap al Xalet del Catllaràs, obra de Gaudí. Baixem fort cap a la zona del Cable, amb restes de construccions mineres, passem la mina de l'Artiga de Capdevila i seguim fins al torrent per agafar el camí dels Graus que ens tornarà al punt d'origen. Una mirada enrere per adonar-nos que la natura reabsorbeix allò que l'hi havia estat manllevat.

La llarga aresta del massís de la Maladeta que aglutina alguns dels pics més elevats dels Pirineus es tanca al sud-est amb el pic de Russell, batejat així en honor del cèlebre pirineista que precisament fou el primer en pujar-hi. Sortirem de l'estany de Llauset i pujarem una bona estona fins al coll de Vallibierna. Fem un flanqueig ascendent fins a la collada dels Isards i travessem la llarga coma amb petits estanyols, on abandonem el camí habitual i ens enfilem a la cresta. Comencem a grimpar sobre grans blocs (II) en forta pujada fins a la punta est (3.042 m.) Seguim grimpant amunt fins a l'avantcim (3.205 m.) on ja avançarem per una cresta horitzontal fins al cim principal (3.207 m.) Ens acabem d'arribar fins a la Punta de la Bretxa (3.195 m.) seguint la cresta per gaudir d'una bona perspectiva. Tornem pel mateix camí desfent la llarga ruta.

Voregem l'extens estany de Llauset des d'on ja contemplem la bonica silueta de la muntanya il·luminada pel sol de primera hora. A la cua de l'estany deixem la vall de Llauset i pugem cap al nord fins a l'estany i la cabana de Botornàs. Enfilem fort per pendents herbats sense camí fins a trobar la roca i comencem a grimpar. El primer tram calcari és el més exigent, amb grimpades de II/II+ exposades. Tot seguit el tram més dret, on grimparem per grans blocs de granit amb alguns passos exposats. Després d'una travessa horitzontal trobem una nova paret de blocs, i grimpem fins a trobar un breu tram de gneis i seguidament la bonica aresta calcària que sense dificultat ens portarà al cim. Creuem el popular Pas del Cavall, una curta aresta horitzontal i fàcil, però molt exposada, que ens porta al pic secundari de les Culebres. Baixem al coll de Llauset i desfem l'ampla vall fins al punt d'inici.

És un cim poc rellevant, de fet seria una de les puntes de la serra Cadí. Però l'interès d'avui no estava tant en el cim sinó en el camí per assolir-lo, ja que recorrerem el poc freqüentat Pas de la Roca Plana. Volíem sortir del refugi del Prat d'Aguiló, però les fortes pluges deixen la pista impracticable, i hem de sortir força més avall, sumant una llarga aproximació. Des del refugi prenem el camí que flanqueja la falda fins al collet de l'Estenedor. Comença una llarga pujada, primer per una feixuga tartera i després per un tram rocallós que exigeix una petita grimpada. Finalment una diagonal ens deixa dalt la serra. Els núvols han anat cobrint el Cadí i renunciem als cims més alts. Seguim cap a l'est, coronem l'indefinit cim, i seguim fins al Pas dels Gosolans, on baixem còmodament fins al punt d'inici.

Al sud del Caucas, sota mateix de les escarpades muntanyes de més de 5.000 metres, s'obre una bonica vall habitada per l'home des de fa molts segles. Els svans han mantingut els seus costums gràcies a l'aïllament i la dificultat d'accés d'aquesta zona remota. La capital de la regió, Mestia, ens trasporta a l'època medieval, i ens sorprèn per la seva quantitat de torres de defensa, les murkvam, que totes les famílies posseïen per protegir el seu clan. Fem diverses rutes per la zona, com el cim panoràmic Mentashi, les glaceres de Chalaati i Shkhara, o la travessa cap als isolats i impressionants pobles d'Adishi, Iprali i finalment Ushguli, el més alt d'Europa. Des de notables miradors contemplem els grans cims caucàsics com el Shkhara (5.206 m.), el més alt de Geòrgia, la gran piràmide del Telnuldi (4.858 m.), o finalment el més característic, estètic i alhora difícil, l'Ushba (4.700 m.)

A prop del poble i enfilades a mitja alçada d'una cinglera sobre el riu Duran trobem les diferents boques d'aquestes cavitats. Es tracta de conductes de drenatge del Montcurto (o Mont Cortàs), fet que s'aprecia en la morfologia arrodonida i allargada de les diverses galeries, principalment tubs rectilinis i fortament erosionats pel pas de l'aigua. Accedim primer a la cova petita, de sostre força baix i 134 metres de recorregut per estretes galeries molt estètiques. La cova gran és més llarga, 232 metres, i té unes característiques similars, amb major magnitud. En aquestes cavitats s'hi han trobat restes arqueològiques de diferents períodes.