El Cristallo és un dels cims més elevats de les Dolomites, una gran roca molt vertical pels quatre costats. Hi ha una via ferrada que permet accedir a la Cima di Mezzo, el segon punt més elevat del grup. Es tracta d'una via no gaire llarga però molt divertida, amb passos de certa dificultat i l'interès d'assolir un gran cim.

És una de les ferrades més clàssiques i interessants de les Dolomites. És una via llarga, però de dificultat moderada. El seu principal interès és recórrer la cresta Bianca, a l'oest del massís del Cristallo, per un seguit de camins equipats durant la primera Guerra Mundial, de la qual encara es poden veure moltes restes.

Una bona alternativa per un dia de descans actiu és arribar-se fins a la vall de Fanes, al parc natural d'Ampezzo. Després d'una còmoda caminada comencem una ferrada breu però divertida i intensa. El tret característic d'aquesta via és el fet de passar pel darrere mateix d'una impressionant cascada.

És un dels cims més coneguts de les Dolomites, i també un dels més freqüentats, ja que un còmode telecabina deixa a més de 3.000 metres i menys d'una hora del cim més elevat del grup Sella. Nosaltres enfilem per una de les vies ferrates més difícils del massís, que exigeix considerable i constant força de braços. Una experiència dura i intensa.

Les Dolomites són el paradís de les ferrades, i avui en provem una de més dificultat. La "Ferrata dei Finanzieri" enfila fins el cim del Colàc. És una via molt entretinguda, de dificultat mitjana, amb un pas extraplomat força a l'inici de la via. La resta és progressió per roca, sense esglaons, però sense grans complicacions.

Aquesta ruta circular ens acosta als quatre costats del Catinaccio (2.981 m.), un dels cims característics de les Dolomites orientals. En la primera meitat cal recórrer una entretinguda via ferrada. Passat el refugi Santner contemplem les espectaculars torres Vajolet, i tot seguit enfilem cap al "passo delle Coronelle" per tornar al punt d'origen.

És el cim més elevat del massís de les Dolomites, i alberga la seva única gran glacera. És una muntanya de grans proporcions, magestuosa i àmplia. Pugem un bon tros per remuntador, tot seguit fem una divertida via ferrada per la cresta oest que ens porta fins al cim, la Punta Penia. Baixem per la glacera.

Just a sobre de l'estany de Juclar, el més gran d'Andorra, trobem una cresta de gneis molt escarpada i aèria, però de dificultat moderada, ja que només cal escalar alguns passos de III/III+ i fer alguns ràpels. Recorrem una bona part de la cresta, gaudint d'esplèndides vistes sobre el llac, i els pics del voltant, dels quals destaca el pics d'Escobes i Rulhe.

És potser el cim més emblemàtic de la Val d'Aran, i un dels més concorreguts tant a l'estiu com a l'hivern. La inqüestionable bellesa del territori, la facilitat de l'itinerari i l'atracció que representa des del fons de la vall són els seus principals actius. Pugem la talaia de l'Aran pel camí habitual, passant per l'estany i el refugi de la Restanca.

Al nord de l'Alta Ribagorça, tocant a la Val d'Aran s'aixeca de nord a sud el massís del Besiberri. Es tracta d'un massís granític estret i llagarut amb diversos cims que superen els tres-mil metres d'alçada. Pugem un dels cims més característics del massís, el Besiberri Sud, probablement el més fàcil, tot i que exigent pel desnivell, la distància i el terreny incòmode.