Grand Galibier (3.228 m.)

Just a sobre d'un dels colls que ha viscut alguns dels episodis més èpics del ciclisme mundial s'aixeca una notable mola calcària que dóna nom a tot el sector. Aparquem al vessant sud del coll de Galibier i fem un llarguíssim flanqueig de pla cap a l'est fins a sota del corredor de Termier. Ens hi enfilem primer per una tartera de fort pendent i després grimpant per dins de la canal, amb alguns passos exposats. Arribem al coll i un petit estany on girem a l'esquerra i per una coma pedregosa anem pujant fins guanyar la cresta summital. Tot seguit grimpem per terreny ferm i evident directes fins al cim. Extraordinàries perspectives des d'aquest cim que fa de frontera natural entre el massís de la Vanoise al nord i els Ecrins al sud.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament prop del túnel de Galibier (sud) Alts Alps (França)
• Distància: 8,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 735 metres
• Temps: 5:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Grimpada exposada a la canal de Termier. Grimpada fàcil a cresta prop del cim
• Cartografia: Névache - Mont Thabor IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Anem posant fi a les vacances alpines en què hem conegut una mica més les zones de la Vanoise i el Grand Paradiso, dos parcs naturals un de França i l'altra d'Itàlia que conjuntament formen una de les zones protegides més importants d'Europa. Estem encarant la tornada, però de camí farem una breu parada en un petit massís que fa de frontera natural entre dos sectors dels Alps molt diferenciats. El massís de Cerces és una discreta línia muntanyosa que separa el departament de la Savoia al nord i els Alts Alps al sud, és a dir les valls de la Mauriena al nord i les valls del Briançonès al sud, és a dir, el massís de la Vanoise al nord i el massís dels Ecrins al sud. Estem doncs en terra de frontera, equidistants entre dues grans cadenes muntanyoses i en un punt molt elevat que ens donarà una bona perspectiva panoràmica dels dos sectors. Sens dubte serà una classe de geografia alpina.

Així doncs anem tornant per la vall de la Mauriena (Mauriene en francès) fins a Saint Michel de Maurienne, on deixem la bona carretera i comencem a remuntar el coll del Télégraphe primer i tot seguint el llarguíssim coll del Galibier. És una carretera estreta i plena de revolts, molt lenta ja que constantment anem trobant ciclistes. És un dels ports més mítics del Tour de França, que es va pujar per primera vegada l'any 1.911, o sigui que la tradició ve de molt lluny. Creuem el coll de Galibier, ja sigui per dalt o pel túnel que retalla els últims metres. Ja al vessant sud baixem uns metres, i en el segon revolt després del túnel trobem un petit aparcament al costat del qual marxa un camí entre els prats inclinats. Aquí començarem la ruta.

No pujarem al Grand Galibier pel camí més habitual, però sí un dels més curts. El camí més habitual s'inicia al vessant nord, al Plan Lachat, i és un itinerari més llarg però més fàcil, ja que comença per una zona de pastures alpines i va pujant progressivament fins a trobar la cresta de la Ponsonnière. Nosaltres enfilarem pel vessant sud, el qual traça una línia inicial que no guanya pràcticament alçada, i de sobte puja molt fort pel corredor de Termier. La ruta del corredor no és difícil però sí que ens obliga a fer una grimpada a vegades exposada per un terreny insegur i trencadís. El principal avantatge és que és una ruta ràpida i directa i amb poc desnivell, ideal per un dia com avui en què pràcticament comencem a caminar al migdia.

Sortim amb la Sílvia des de l'aparcament al peu de carretera i prenem un camí molt evident que flanqueja la falda sud de la muntanya. Traça una línia recta i plana de gairebé 3 quilòmetres per un vessant semidesèrtic de la muntanya. El camí podria ser avorrit si no fos que tenim una excel·lent perspectiva a la nostra dreta de tot el massís de la Meije, amb les seves espectaculars glaceres suspeses i els cims escarpats. Igualment tenim també una bona visió sobre l'ampla vall del Briançonès en el mateix sentit de la marxa. Avancem ràpid pel camí ben fresat, utilitzat habitualment per escaladors que es dirigeixen a la multitud de grans vies d'aquest vessant de la muntanya.

Després de més d'una hora de caminar arribem al peu del corredor, que ja feia estona que es veia de lluny. El corredor és molt dret, i costa d'endevinar el camí. El primer tram és una tartera en fort pendent que és molt incòmoda de pujar, ja que el terreny és molt relliscós i per cada passa que fas amunt, en baixes dues. Amb compte i paciència pugem aquest primer tram fins que la tartera dóna pas directament a la roca. L'itinerari és poc definit, i hem d'anar endevinant els millors passos. Després de baixada vam veure que ens havíem equivocat una mica, i que la millor opció era seguir uns punts vermells que assenyalen el pas més fàcil, però de pujada no els vam saber veure. Cal parar atenció, ja que els punts vermells marxen a la dreta de la canal encara a la zona de tartera. De baixada és més evident, però de pujada cal parar atenció. Nosaltres vam seguir pujant per la tartera fins que la canal s'estreny ja a la zona de roca.

Comencem a grimpar per un terreny poc estable, amb molts rocs que es mouen i pedretes que cauen constantment. Afortunadament no tenim ningú al davant ni tampoc darrere, i avancem amb la Sílvia l'un prop de l'altre per evitar disgustos. La grimpada es presenta més enravessada del que pensàvem. No són passos difícils, però tot és força vertical i precari, i costa d'endevinar la millor ruta. Alguns dels passatges són exposats, i avancem amb molta concentració. Anem pujant seguint la canaleta i guanyant alçada de seguida. Tot pujant anem pensant que de baixada la cosa encara serà més complicada, i no ho acabem de veure clar del tot, però ens anem enfilant ja que tot i no veure marques sí que hi ha senyals inequívocs que algú ha passat per aquí. Trobem diverses instal·lacions per fer ràpel, cosa que indica la verticalitat del tram.

Després d'una estona de certa tensió pujant per la canal acabem sortint a la dreta fins un collet, el coll de Termier, just a sobre d'un estany que porta el mateix nom i d'una airosa agulla. Aquí confluïm amb el camí normal, i girem a l'esquerra per encarar una ampla coma entre dues línies rocoses a banda i banda. Anem pujant pel camí evident al fons de la coma, per un terreny pedregós. A la dreta anem deixant les verticals parets del cim est, que es mostra imponent des d'aquest punt, tot i ser el segon en altura. Nosaltres seguim avançant per la coma fins arribar a una bretxa que marca el punt intermig entre els dos cims. Passada aquesta bretxa cal començar a grimpar seguint més o menys l'aresta de roca. Uns punts blaus ens assenyalen el millor pas.

La grimpada de la part summital és fàcil i agraïda, amb passos de I i II bonics en un terreny d'alta muntanya, la majoria poc exposats, tot i que en algun sí que tenim una bona timba cap al sector nord. En tot cas és un camí franc i evident si anem fent cas als senyals. Grimpem primer un petit esperó i després anem sortejant les petites dificultats fins assolir els 3.228 metres del Grand Galibier. El cim és molt panoràmic, ja que com dèiem es troba a mig camí entre el massís de la Vanoise i dels Ecrins. Precisament cap al sud destaquen amb força la Meije, el cim més proper, i més enrere l'espectacular façana de la Barra dels Ecrins, que vam pujar fa uns anys. Passem una estona al cim on aprofitem per dinar i contemplar el paisatge.

A l'hora de tornar tenim dubtes, ja que la grimpada per la canal ha estat més complicada i exposada del que comptàvem. Una opció és tornar pel camí normal, i després fer autoestop cap a l'altra banda del túnel, però sabem que l'excursió s'allargarà. Decidim finalment tornar pel mateix camí i baixar amb compte. Desfem primer la cresta fàcil fins a la coma. Llavors baixem fins a l'estany de Termier on comença la canal. Veiem uns senyals vermells i procurem no perdre'ls. Els senyals baixen per la banda esquerra de la canal, i no tant pel mig com havíem pujat nosaltres. Anem passant petites terrassetes grimpant igualment per terreny inestable i molt dret, però més fàcils que els trams de pujada. Baixem amb compte però segurs i tranquils ja que l'itinerari és més clar, hi ha senyals de pintura i diverses fites. Parant atenció als trams més exposats acabem de baixar fins al cap d'avall de la canal, on hi ha la tartera. Havia estat molt feixuga de pujada, però cara avall és una delícia, i amb quatre salts som a baix. Iniciem el llarg flanqueig per la falda de la muntanya, ara amb la Meije just davant, i amb una bona estona més planejant arribem al punt d'inici.

Ha estat una bona manera d'acabar les vacances als Alps, tot pujant a una muntanya fàcil i molt emblemàtica. No hi hem pujat pel camí normal, sinó per un de més curt i aventurer. Hem patit una mica de pujada ja que no hem encertat el pas més fàcil, i hem fet una grimpada per terreny exposat i relliscós. El tram superior cap al cim és molt agradable, amb una petita grimpada fàcil però elegant i a molta alçada. Afortunadament la tornada ha estat més fàcil del que prevèiem, tot i que cal parar atenció per la verticalitat del terreny.