Mont Perdut (3.355 m.) per la Punta de las Escaleras

• 

  Planegem cap a la base de les Tres Serols

• 

  L'espectacular vall d'Ordesa des de la capçalera

• 

  Circ de Góriz

• 

  Guanyem alçada sobre la vall d'Ordesa

• 

  Creuem una petita faixa aèria

• 

  Part superior del Mont Perdut per on haurem de pujar

• 

  Grimpada per superar un mur semivertical

• 

  Pendent de neu prop del cim, entre la boira

• 

  Descens per la canal de la Escupidera

• 

  Arribant a l'estany Gelat, sota el Cilindre

• 

  Baixant cap al fons de la vall

• 

  Fem una pausa al refugi de Góriz

• 

  Visió frontal de la vall d'Ordesa

• 

  Ens acomiadem del massís del Mont Perdut

L'autobús 4x4 de Nerín ens deixa dalt de la serra de las Cutas, a pocs metres de l'espectacular mirador sobre el gran canó de la vall d'Ordesa. Planegem per sobre de la cinglera esfereïdora en direcció cap a la base del massís de les Tres Serols: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, que tenim davant. Ens apropem a Góriz sense acabar d'arribar-hi, i seguim el camí normal fins que sota un gran esperó girem a la dreta per enfilar una canal molt dreta. Grimpem un primer ressalt, i anem remuntant en fort pendent la cara sud de la muntanya fins assolir els 3.000 metres a la Punta de las Escaleras. Hem de grimpar dues parets, la segona més dreta, fàcil (II+) i equipada amb un cordino. Tot seguint un pendent ara nevat arribem directes al cim. Amb la visibilitat reduïda per les boires baixem pel camí normal de l'Escupidera fins a l'estany Gelat, i seguim baixant amb vistes espectaculars de la vall fins a Góriz, on fem una parada abans de desfer el camí ja conegut.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Mirador de Ciarracils (prop) Parada autobús de Nerín (Fanlo), Osca, Espanya
• Distància: 19,65 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.450 metres
• Temps: 12:00 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil Diverses grimpades. Ruta llarga i amb fort desnivell
• Cartografia: Ordesa i Monte Perdido Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Plantejar pujar el Mont Perdut sempre genera interès i neguit. És una gran muntanya, la tercera en alçada dels Pirineus, i una de les més boniques tant per seva la pròpia presència com sobretot del paisatge que l'envolta. Havíem pujat el Mont Perdut dues vegades, sempre per la cara nord, la primera pel camí normal de Pineta, i la segona el Mont Perdut per la cara nord, un itinerari alpí més difícil i compromès, però de gran bellesa. Mai no hi havíem pujat des del vessant sud, i precisament plantejant una sortida amb els amics Dani i Lucía vam convenir tots plegats que seria una activitat ben interessant. Per acabar-ho d'arrodonir busquem un itinerari circular que ens ofereixi diferents perspectives.

L'organització logística més habitual per pujar el Mont Perdut per la cara sud és fer-ho en dos dies, el primer creuant la impressionant vall d'Ordesa i fer nit al refugi de Góriz; i el segon pujar el cim i tornar. Trobar plaça al refugi de Góriz és tasca difícil, més encara en un cap de setmana llarg. Per tant plantegem un pla B que consisteix en sortir des del petit poblet de Nerín, on surt un autobús 4x4 que puja fins a la serra de las Cutas, més amunt de l'estació d'esquí de fons de Cuello Arenas. L'autobús ens deixa per sobre dels 2.000 m., i des d'aquí es pot planejar fàcilment cap a la base de la muntanya.

El primer autobús de Nerín surt a les 7 del matí, i és el dels muntanyencs. Més tard en surten més per fer un itinerari turístic pels miradors de la serra de las Cutas. L'autobús és caríssim, ja que fa un recorregut per pista bona d'escassos 12 quilòmetres i costa 20 euros per persona. En 40 minuts l'autobús ens deixa a la part alta de la serra, enmig d'unes extenses pastures alpines. Baixem i comencem a enfilar-nos pels prats fins al mirador del Bajador de Ciarracils, literalment penjat sobre la vall d'Ordesa. La vista des d'aquest punt és espectacular, magnífica, superba. Els adjectius queden curts. Estem en un dels indrets més espectaculars dels Pirineus. Sota els nostres peus s'obre l'immens canó de la vall d'Ordesa, just al punt en què aquesta gira. Cap al nord el massís de les Tres Serols a dalt, i a sota el circ de Soaso, capçalera de la vall d'Ordesa. Restem uns minuts gairebé immòbils contemplant aquest immens paisatge.

És molt impressionant veure com anem pujant per uns prats alpins de poca inclinació, i de sobte el terreny s'esberla. Una gran ferida trenca la placidesa de les pastures, i el terreny s'enfonsa 500 metres gairebé en vertical. Pocs paisatges pirinencs tenen una força comparable a aquest, i més encara en aquest principi d'estiu en què els prats conserven un esplèndid verd primaveral, i les capçaleres de les muntanyes una bona quantitat de neu. Un cop refets del fort impacte visual del gran canó solcat pel riu Arazas i els ulls acostumats a tanta bellesa natural, comencem a caminar de debò.

El camí planeja per sobre de la cinglera, en alguns punts gairebé al límit del precipici. Durant el trajecte anirem observant la vall des de diverses orientacions, seguint la seva forma semicircular fins a la capçalera, sobre mateix del circ de Soaso, on es troba la famosa cascada de la Cola de Caballo, que raja abundant i sorollosa fins i tot vista des de la distància. Baixem lleugerament i creuem els immensos plans del Cuello Gordo, i tot seguit avancem planejant entre la serra de la Custodia que ens queda a la dreta i la cinglera de la capçalera de la vall d'Ordesa a l'esquerra.

Mica en mica anem girant el semicercle i ens encarem cap al nord. Sempre tenim davant les parets de les Tres Serols, al mig de les quals el nostre objectiu, el Mont Perdut. Mirant de lluny costa d'endevinar per on haurem de pujar, ja que tot aquest vessant sud es veu molt dret. Cap a l'esquerra s'obre l'ampli circ de Góriz, amb el petit refugi enmig. Més enllà en la línia visible la resta de cims de l'eix axial: Torre de Marboré, Casc, la bretxa de Rotllan i el Taillon al final. El camí ens porta cap a Góriz, però no cal acabar d'arribar-hi, i tracem una diagonal cap a la base del cim. Fem algun tram de camí i algun altre sense. Fet i fotut no val gaire la pena pujar sense camí, sinó que gairebé és millor fer una mica més de marrada i avançar per camí bo. Ens anem enfilant per sobre del refugi de Góriz, i al cap d'una estona d'avançar per un pendent pedregós acabem desembocant al camí de la ruta normal cap al cim.

Seguim la ruta normal, força concorreguda, que puja cap a l'estany Gelat. Però just darrere d'un gran esperó de roca s'obre a la dreta una canal en fort pendent que s'enfila dalt d'aquest esperó. Deixem aquí el camí normal i pugem fort per aquesta canaleta, evitant la neu per la banda dreta. Pugem molt fort, primer sense camí, ja que està tapat per la neu, i després amb algun petit indici de sender i algunes fites que ens guien. En tot cas cal remuntar aquesta curta canal però de pendent molt fort. Un cop dalt del collet sembla que no tingui continuació per la banda oposada, ja que queda penjada al buit. En realitat cal girar a l'esquerra, creuar una petita faixeta aèria i grimpar 4 o 5 metres per superar un petit mur. El pas no té dificultat, i les fites ens assenyalen el camí.

Superat aquest primer petit obstacle anem pujant sempre per un pendent fort i pedregós. Hem deixat ja la vegetació enrere, fins i tot l'herba. Avancem en forta pujada per terreny calcari descompost, sense grans blocs, més aviat petites pedretes trencadisses. Si girem la mirada enrere contemplem a vol d'ocell com la vall d'Ordesa gira i forma el seu característic semicercle. Anem enfilant pel trencadís una bona estona, pujant intensament i sense pausa, gairebé sempre caminant, tot i que hi ha algun petit ressalt on cal grimpar. Són les Escaleras. Finalment fem un gir marcat a la dreta i ens enfilem en un esperó rocós més marcat. A l'esquerra ens queda un bon precipici. Avancem pel fil d'aquesta roca fins a coronar els 3.027 metres de la Punta de las Escaleras, un petit promontori més destacat al vessant sud del Mont Perdut.

La Punta de las Escaleras no és un cim en si mateix, sinó una gran roca separada lleugerament del vessant que trenca la continuïtat ascendent. El més interessant d'aquest cimet secundari són les vistes sobre el que ens queda encara per pujar. Tenim davant nostre la paret sud del Mont Perdut, on es dibuixen clarament tres grans pendents separats per uns murs o faixes rocoses que haurem de superar. Des de dalt el promontori baixem una trentena de metres fins a la base nord de la gran roca, on hi ha un tram curt semiplà.

Pugem uns minuts caminant per un tram de pendent notable, i abans d'arribar al primer mur trobem un tram de neu que no sambla difícil, però té una bona caiguda pel seu lateral. Ens posem doncs els grampons i superem una forta pujada directament fins a la base de la roca. Grimpem 8 o 10 metres per una canaleta fàcil i amb bones preses (II). Tot seguit continuem caminant en forta pujada, sempre en direcció nord. Una bona estona més tard arribem al segon mur, que es presenta més vertical i desafiant. També hi ha neu a la base, però la podem trampejar sense posar-nos grampons. Davant nostre tenim una canaleta d'uns 15 o 20 metres semivertical. La canaleta és una petita cascada de desglaç, i cau aigua per tot arreu. Hi ha un cordino nuat que facilita la progressió. Però no ens refiem massa d'aquest cordino penjat a sol i serena a més de 3.100 metres d'alçada, i pugem grimpant amb compte. És una grimpada fàcil (II+), però cal parar atenció ja que és molt dret.

Superat l'últim escull ja només ens queda un últim tram de pendent fins al cim. Les boires i els núvols baixos fa estona que van circulant, i finalment tapen la part superior de la muntanya. Tenim poca visibilitat però l'itinerari sembla clar: hem de seguir la mateixa trajectòria nord fins al cim. Avancem primer per un tram de roca descomposta, i més amunt trobem un gran pendent de neu que ens fa posar grampons de nou. No ha passat ningú per aquí ni avui, ni sembla els últims dies, i per tant no hi ha cap mena de traça. Sense més dificultat que l'alçada, el fred i la boira acabem de superar l'últim pendent nevat i assolim el vèrtex geodèsic que ens indica que hem coronat el Mont Perdut (3.355 m.)

Malauradament al cim no tenim gens de visibilitat, i és una llàstima ja que aquest tercer cim dels Pirineus és una talaia fenomenal de tot el massís. Els núvols orogràfics que vénen del nord tapen les capçaleres de les muntanyes, i nosaltres som dins d'aquest gran matalàs de boira. En algun moment s'obre una petita finestreta i podem arribar a veure la canal de la Escupidera, per on haurem de baixar, però no tenim gens de sort amb el paisatge. Estem pocs minuts al cim, ja que el fred és intens i no hi ha gaire a cosa a fer sense visibilitat. Per tant doncs deixem el vèrtex geodèsic i creuem la petita aresta de neu que s'alça més amunt que aquell. Girem lleugerament a l'esquerra (nord-oest) per encarar la canal. Sort de la traça i les petjades d'aquesta ruta normal, ja que la boira és tan espessa que costa ubicar-se i localitzar el camí.

Baixem ràpid per la canal, totalment coberta de neu. Enguany les nevades tardaneres als Pirineus han deixat unes muntanyes inusualment blanques per l'època. Baixem amb compte per la canal de la Escupidera, que té un pendent considerable. No és gens difícil, però la pressió psicològica de saber que és un lloc amb molta sinistralitat fa accentuar encara més l'atenció als moviments de descens. Anem baixant amb piolet i grampons seguint una bona traça. De tant en tant ens creuem amb algun grup ressaguer que encara puja, quan ja pensàvem que érem els últims. Passem al costat pròpiament de la Escupidera, un punt en què la canal no està protegida per la línia rocosa que l'envolta a banda i banda en la resta del seu recorregut. A més a més, en aquest punt no protegit la canal fa un peralt cap al lateral que s'aboca al buit. En cas d'una caiguda no controlada el peralt escup cap al precipici.

Sense dificultats anem baixant per la canal fins el tram més baix, on ho fem per l'aresta de l'esquerra seguint la bona traça. Per uns instants la boira escampa, i veiem davant nostre l'imponent pic del Cilindre, amb les seves parets calcàries recargolades, i la canal nevada de fort pendent per on es puja. A sota l'estany Gelat, un petit estanyol circular situat a la base de la canal de la Escupidera i just a sota del Cilindre.

Passat l'estany Gelat canviem de direcció. Girema l'esquerra i seguim baixant encara sobre neu seguint la bona traça del camí normal del Perdut. Anem baixant cap al sud deixant enrere les parets del Cilindre i el tram summital del Mont Perdut, que podem contemplar només un instant en què la boira s'aparta momentàniament. Anem baixant i el temps mica en mica tendeix a millorar. Hem sortit amb els cims destapats, hem coronat amb les boires, i acabarem el descens de nou destapats. La muntanya ens ha permès pujar, però no ens ha obsequiat amb les seves millors vistes. Cal acceptar-ho tal com ve.

Poc més avall ens traiem els grampons i anem baixant pel camí pedregós, ben traçat i sense dificultat. Arribem al punt on havíem deixat la ruta normal de pujada i anem baixant fort en direcció cap a Góriz. No hi havíem passat de pujada, però ara farem una petita marrada per arribar al refugi i fer una petita pausa. El refugi està molt concorregut, és un cap de setmana llarg per als catalans, i som majoria. Fem un refrigeri i descansem una estona, alhora que fem temps per agafar l'autobús, que surt a les 8. Però no val a badar, ja que des del refugi gairebé tenim dues hores fins al punt de sortida. L'itinerari és clar, però cal pujar una mica i cal també comptar el cansament.

Sortim planejant des del refugi i marxem per bon camí fins a situar-nos a la capçalera del circ de Soaso i per extensió de tota la vall d'Ordesa. Seguim meravellant-nos d'aquesta exquisita obra mestra de l'enginyeria erosiva glacial, tot contemplant-la des de les alçades. Anem a retrobar el camí ja conegut, planejant o més aviat en lleugera pujada fins a les esplanades del Cuello Gordo, sempre d'esquena al Mont Perdut i a l'esquerra de l'espectacular canó. Avancem a poc a poc cansats després d'una ruta llarga (gairebé 12 hores), també extensa en longitud (gairebé 20 km.), i amb un fort desnivell (gairebé 1.500 m.)

Arribem a l'autobús amb un petit marge de seguretat tancant així una ruta espectacular, d'aquelles que creen afició. El Mont Perdut és una muntanya sensacional, alta, exigent i bonica, emmarcada en un paratge d'incomparable bellesa que fan de la seva ascensió una experiència dura però inoblidable.

Imatges