La Múnia (3.134 m.) i circ de Troumouse

• 

  Ambient fantasmagòric amb la boira

• 

  Baixant al sender dels Tubs de Gerbats

• 

  El sender dels Tubs de Gerbats és molt exposat

• 

  Avancem per la carena

• 

  Davant tenim el pic Heid

• 

  Grimpant per la cresta

• 

  Grimpada aèria i exposada

• 

  Cim de Tromosa

• 

  Ens acostem a la base del Sierra Morena

• 

  35 metres d'escalada III

• 

  Gaudint dels passatges aeris

• 

  El Josep, un gran pirineista

• 

  Última grimpada cap a la Múnia

• 

  Descens cap a la plana

Des del fons del circ tenim al davant un imponent amfiteatre natural, semicircular, amb diverses puntes que sobrepassen els 3.000 metres d'alçada. Sortim de l'aparcament de la verge de Troumouse, i caminem entre les boires per la planura. Vora uns estanyols comencem a enfilar, i el pendent es multiplica prop del coll. Ja dalt la carena busquem un senderol penjat que passa per sobre els tubs de Gerbats, en una travessa molt exposada. Guanyem la carena i aviat arribem al primer cim notable, el Heid. Avancem per la carena, aèria en molts punts, i amb diversos passos de grimpada. Superem el pic de Tromosa i arribem a la base del Sierra Morena, amb una escalada de III exposada. Amb grimpadetes més fàcils arribem a la Múnia, i contemplem el vast paisatge. La baixada també és entretinguda, amb diveres grimpades delicades i un ràpel.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament Circ de Troumouse Gèdra (Migdia-Pirineus) França
• Distància: 13,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.370 metres
• Temps: 12:05 hores
• Dificultat: PD+ Grimpades de II i algun tram de III
• Sensació de dificultat: Mitjana Trams molt exposats. Grimpades aèries, alguna delicada
• Cartografia: Alta Ruta de los Perdidos Editorial Alpina (1:30.000)

Itinerari

Crònica

Feia molt temps que teníem emparaulat amb el Josep i la Lourdes l'excursió al circ de Troumouse. Ells són experts pirineistes, i han pujat tots els cims dels Pirineus de més de 3.000 metres. Però ens havien dit que no els feia cap mandra repetir aquest ruta, ja que és molt bonica. I ara puc donar fe que ho és. També amb l'Àngel havíem comentat aquesta idea. Per la nostra part, amb la Sílvia, aquest era l'únic gran sector dels Pirineus que no havíem visitat. Així doncs organitzem una expedició cap a Gascunya, als Pirineus occidentals, per conèixer i recórrer el massís de la Múnia.

Per als catalans aquesta zona queda molt allunyada, i fer una escapada de cap de setmana obliga a fer jornades maratonianes de cotxe. Sortim divendres a la tarda i conduïm fins al poble de Gèdre, passat Lorda (Lourdes en francès). Allà prenem una carretera estreta i costeruda que ressegueix el curs del riu Héas. Més amunt del poblet de Héas la carretera encara puja més, i hi ha una cabina de peatge. Com que és tard ens estalviem de pagar-lo, i pugem a dormir al costat del petit alberg La Maillet. Més amunt està prohibit dormir-hi. L'endemà, ben d'hora, pugem l'últim tram de carretera en fortíssima pujada fins a l'aparcament, situat a més de 2.100 metres, a la gran plana del Circ de Troumouse.

Diuen que el circ de Tromouse és un lloc molt bonic, un gran amfiteatre rodejat per una gran paret semicircular de grans muntanyes que l'embolcallen. I dic diuen perquè no ho vam pas poder comprovar. L'únic que ens embolcalla és una espessa boira pixanera que en poca estona ens deixa ben xops i ens obliga a posar-nos els impermeables a poc de sortir. Els ànims estan baixos, ja que després del llarg viatge sembla poc probable que puguem fer res amb aquestes condicions. Tenim però una espurna d'esperança que les boires siguin baixes, i un cop guanyem alçada puguem passar-hi per sobre.

La boira sobre els plans herbats, amb rierols i petits estanys dóna però una imatge bucòlica, i l'ambient és singular. Em recorda a alguns passatges del viatge a Islàndia de l'any anterior. Caminem per la plana, primer per sota la petita cabana de la Verge (petit refugi lliure de 4 places), i més endavant ens acostem als llacs des Aires. Amb poca visibilitat anem seguint el camí que sembla més fresat, i passem un tram molt bonic amb petites protuberàncies que s'alcen entremig de la boira conformant un paisatge misteriós. Un tram ens equivoquem i veiem que el camí comença a baixar. Rectifiquem i pugem cap a la cabana des Aires, un altre petit refugi lliure per 4 persones. Des d'aquí anem pujant per pendents herbats cada cop més forts en direcció nord.

Pugem i pugem, i el pendent s'incrementa a cada pas que fem. Pugem alguns trams amb camí, seguint fites escadusseres, i altres prats a través. Més amunt l'herba cedeix a la roca, i continuem pujant amb fort pendent, fins i tot ajudant-nos amb les mans en algun punt. Seguim immersos dins la boira, sense perspectives, però el ressol fa intuir que potser aviat la superarem. Amb el pendent in crescendo fem zig-zags per fort pendents de roca i herba. De sobte el cel s'aclareix, es torna totalment blau i el sol llueix amb força. Per sota un immens mar de boira del qual acabem d'emergir.

Queda encara un tram més de pujada fins assolir el coll de la Sède, a l'extrem nord de la carena de la Múnia. Des de dalt la carena tenim una vista esplèndida del mar de boira del qual sortim, i que cobreix tota la plana. També tenim enfront tota la llarga carena que haurem de recórrer, un semicercle gairebé traçat amb compàs del qual despunten alguns pics punxeguts i abruptes que es distingeixen des d'aquest punt. Fem una petita pausa i avancem còmodament caminant per la carena. Tenim al davant el pic de Gerbats, que seria la continuació lògica de la cresta. Però és un cim abrupte que obligaria a una escalada complicada, i sobretot per l'altra banda és totalment retallat, i caldria un ràpel llarguíssim. Per això hi ha un camí que el flanqueja per sota, a costa però de travessar un tram horitzontal, fàcil, però extremadament exposat: els Tubs de Gerbats.

Unes fites ens indiquen el punt on prendre el caminet. Baixem uns metres per la dreta, deixant la carena, i arribem al cap d'un petit esperó on s'intueix un senderol que avança de pla al límit del precipici del primer dels tubs. Els tubs no són més que uns grans tobogans de roca calcària pol·lida que cauen en vertical més de 400 metres. La travessa és molt aèria, i el caminet molt estret, amb pedretes que encara generen més inseguretat. Objectivament el pas no té cap mena de dificultat, però la sensació de buit és màxima, i a mi personalment em va fer molta basarda. Hi ha fins a 4 tubs que cal superar pel caminet suspès. El primer probablement impressiona més, ja que hi arribes de baixada i la primera imatge és esfereïdora. El tercer té una petita grimpada on també cal parar la màxima atenció. Passem ben concentrats i amb molt de compte. Cal evitar aquesta travessa si el terreny és humit.

Passats els tubs de Gerbats respirem alleujats. El camí continua flanquejant per sota el vessant del cim, i encara és força aeri tot i que la sensació de buit no és tan acusada. Fem una diagonal ascendent fins a la base del Petit Pic Blanc (2.957 m.), que pugem en uns instants i guanyem la cresta que ja no deixarem. Des d'aquesta punta secundària baixem uns metres i tenim davant el bonic pic Heid, meitat calcari meitat esquistos, de manera que ofereix un panorama bicolor. No ho sembla, però ens separa una bona pujada, que fem pacientment i esbufegant per l'alçada. En uns minuts coronem els 3.022 metres del pic Heid, primer cim destacat de la jornada.

Des de dalt la cresta el panorama és immens. Les boires cobreixen les valls a totes bandes, i per sobre despunten una munió de grans cims. El pic Long s'aixeca cap al nord, el Vinyamala cap a l'oest, i el Mont Perdut més al sud. Al davant tenim una gran cresta que s'encamina cap al pic de la Múnia, abrupte, i amb una paret oest espectacular de gairebé 900 metres. El dia és preciós, sense pràcticament vent, lluminós i amb una temperatura perfecta. Poc ens podíem imaginar a primera hora que les boires encara farien més bonic l'immens paisatge d'alta muntanya.

Passat el pic Heid la cresta va guanyant caràcter, i comencem a utilitzar les mans, primer per desgrimpar del cim. L'espai vital es va reduint, i la cresta s'estreny. Grimpem per uns passatges aeris, tot guaitant els estanys de Barroude cap a l'est, 600 metres més avall en una caiguda gairebé vertical. A l'altre cantó, a la base de les parets, 800 metres més avall despunten les Dues Germanes, dues petites agulles de roca ben punxegudes. La cresta és aèria per les dues bandes, i els vessants són abruptes i escarpats. Creuem el tram més aeri de tota la cresta, primer una llosa plana estreta, i tot seguit una petita desgrimpada delicada i exposada (II+).

Superada aquesta petita dificultat seguim crestejant, trams caminant, però principalment grimpant i desgrimpant per terreny esquistós. Sense grans dificultats coronem el pic de Tromosa (Troumouse en francès), de 3.089 metres, segon gran cim de la jornada. El cim està coronat per una espècie de piràmide feta amb tub, pràcticament igual que la que hi ha dalt del Balaitús. El paisatge continua impressionant, i observem les diferents perspectives a mesura que ens movem. A la nostra esquerra s'obre la ball de Barrosa, que s'enfonsa més de 1.500 metres.

Baixem fàcilment del cim de Tromosa, amb un pas desgrimpant una mica delicat i després caminant sense problemes. Baixem fins un gran coll que ens separa del proper cim. Impressiona la vista de la imponent paret nord de la Sierra Morena, per on haurem de pujar. Em vaig preguntant per on serà el pas, ja que de lluny sembla molt vertical, i a mesura que ens hi apropem la sensació es manté. Val a dir que fins fa un temps la cresta era més habitual fer-la en sentit contrari, fent un ràpel per baixar el pic de Sierra Morena. Però fa uns anys va desaparèixer l'anclatge del ràpel, i ningú no l'ha reposat. Això fa que la desgrimpada sigui molt arriscada, ja que són uns 35 metres molt exposats amb algun tram de III. Pujar tampoc no serà fàcil.

Ens acostem a la base de la paret, que es veu esglaonada en la part superior. De seguida veiem que el pas més difícil és el primer, un esglaó ben bé de III o III+, amb poques preses per les mans. Ens ho mirem i remirem i ens decidim. Un cop superat el primer bloc la dificultat disminueix, tot i que en pujar l'ambient es fa més aeri. Així doncs pugem tots el primer bloc i grimpem per les grades aèries fins a la part superior, on hi torna a haver un passet delicat que obliga a parar atenció. La paret del Sierra Morena és el pas clau de tota la cresta, el tram més difícil, i alhora el més divertit i emocionant.

Arribem al cim de la Sierra Morena (3.093 m.) excitats per l'adrenalina de l'escalada sense corda. Fem foto de cim, i continuem gaudint d'un paisatge grandiós, amb la base de les muntanyes coberta per les boires persistents que entapissen les valls. Els grans cims despunten sobre la resta, i el Pic Long, el Mont Perdut i el Vinyamala captiven la nostra mirada. La baixada per l'altra cantó del cim és ben plàcida, i la fem caminant sense problemes. Un gran constrast entre els dos vessants. Davant ja només tenim la mola rocosa del cim principal, la Múnia. Baixem cap al punt més baix entre els dos cims, caminant còmodament. Tot seguit tornem a grimpar una bona estona sobre pissarres i esquistos, guanyant alçada primer fins a l'avantcim de la Petita Múnia (3.099 m.), i uns minuts després el cim principal, La Múnia (3.134 m.)

Hem completat doncs la cadena de cims principals del circ de Troumouse, i ho hem fet en un dia esplèndid. L'activitat és impressionant paisatgísticament i emocionant en la seva pràctica, gràcies als passatges aeris i les nombroses grimpades i desgrimpades. Però l'emoció encara no s'ha acabat, ja que després de les fotos de rigor i uns minuts de pausa emprenem la baixada, resseguint enllà la cresta. Continuem desgrimpant en diferents punts, alguns també una mica delicats. A l'extrem sud del cordal contemplem el pic de Robiñera, també dins del mateix sector, però separat de la cresta del circ, i situat sobre els estanys de la Múnia.

Arribem al pas del Gat, una llosa fisurada per on cal desgrimpar (II+). Una vella corda de la qual no ens refiem gaire facilita el descens. Seguim avall, en fort pendent, fent alguna altra desgrimpada, fins prop de la collada dels Ivons. Baixem per una zona de grades força descomposta, parant atenció ja que tota la zona és molt dreta. Un cop desfet el tram més dret trobem una tartera ja més fàcil, i l'anem baixant. Creuem una congesta de neu i ens anem entaforant cap una marcada canal que s'endevina per sota mateix de les verticals parets de la Múnia.

Baixem a Le Passet, un petit mur de 10 o 15 metres força vertical. Es pot desgrimpar (III) o rapel·lar des de la instal·lació muntada. Pujar-lo segurament seria més fàcil, i no caldria corda, però per baixar la prudència ens aconsella la corda i el ràpel. Un cop a baix veiem una canal molt dreta arran de paret, per on discorre un camí que va fent giragonses per desfer el fortíssim pendent. En algun punt ens ajudem també de les mans. Aquesta canaleta acostuma a estar coberta de neu fins ben entrat l'estiu. Portàvem grampons per si de cas, però no els vam haver d'utilitzar. Sobre els nostres caps les imponents parets del pic de la Múnia i els altres cims del circ de Troumouse, que s'aixequen en vertical gairebé 800 metres.

Ens submergim de nou en la boira a la base de les parets, i anem desfent el camí ja més marcat fins trobar la zona de pastures. Planegem ara còmodament fins a trobar el camí ja conegut. Creuem el riuet per un pont sota mateix de la cabana de la Verge, i arribem al punt d'origen després de més de 12 hores d'haver-ne sortit, immensament satisfets d'una activitat espectacular i emocionant.

Sens dubte és una de les rutes pirinaiques que més hem gaudit. Amb bons ingredients és difícil cuinar un mal plat, i avui eren de primera: un entorn impressionant, un dia esplèndid, muntanyes altíssimes, estètiques i escarpades, passatges aeris i emocionants i la companyia de bons amics. Magnífic!

Imatges