Pic d'Aspe (2.640 m.)

• 

  La Zapatilla, sortint de Candanchú

• 

  Cara nord del pic d'Aspe

• 

  Remuntant la llarga glacera

• 

  Grimpada exposada

• 

  Al cim

• 

  Tornada, sobre el barranc de Tortiellas

Sortim de l'estació d'esquí de Candanchú i per les pistes desertes avancem cap a sota la característica paret de la Zapatilla. Pugem fort al port de Tortiellas, i després de saltar una grada rocosa flanquegem per sobre del barranc amb la vista posada a la impressionant cara nord. Al fons del circ comencem a remuntar una llarga glacera cada cop més dreta. Dalt del coll decidim encarar el cim per l'aresta nord, fent una grimpada fàcil però molt descomposta i amb passos exposats. Vistes excepcionals dels pirineus bearnesos.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Candanchú, Osca (Espanya)
• Distància: 9,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.150 metres
• Temps: 8:45 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Grimpada exposada (II/III).
• Cartografia: Valle de Canfranc, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Candanchú	00:00	00:00	0,0
Puerto de Tortiellas	00:53	00:53	2,1
Coll	01:55	02:48	3,9
Pic d'Aspe	01:55	04:43	4,4
Pausa	01:00	05:43
Candanchú	03:03	08:46	9,6

Crònica

Comencem unes curtes vacances primaverals als Pirineus bearnesos amb la intenció d'ascendir alguns dels seus cims més significatius i recórrer les frondoses valls d'aquest vessant nord dels Pirineus atlàntics. Per al primer dia ja triem un plat fort, el pic d'Aspe, que dóna nom a tota una llarga vall que es desploma fort cap al vessant francès, sota el coll de Somport.

El passat hivern, després de coronar amb els esquís el petit cim de la Canal Roya, em va sorprendre la potent imatge de l'altiu pic d'Aspe, així la vall de Tortiellas i tot l'entorn. Aquest cim és un dels grans incompresos dels Pirineus, m'imagino que per la seva modesta alçada. En canvi és un cim prominent, escarpat, desafiant i estètic. Precisament en estètica i fins i tot dificultat pot competir, i fàcilment superar molts dels tres-mils pirenencs. Anem-hi doncs a fer un tomb.

La ruta més habitual per ascendir-ho és des del sud, des de la vall d'Aísa. Però tenia la idea clara aquests dies de conèixer el vessant nord d'aquesta àrea, molt més escarpat i dramàtic, amb parets que es desplomen centenars de metres. Així doncs comencem des de l'estació d'esquí de Candanchú, que es troba pujant el coll de Somport direcció França més enllà de Canfranc. En aquesta època preestival la població està deserta, gairebé impressiona la pràcticament absoluta soletat d'aquest gran complex hivernal, on hi ha també una tronada caserna militar, igualment despoblada.

Des del cap d'amunt de l'estació comencem a caminar amb la Sílvia pels suaus plans on hi ha les pistes de debutants. Avancem cap a l'oest, entremig dels remuntadors, en una zona que ara s'utilitza com a pastures. Davant nostre tenim el característic pic de La Zapatilla, i el seu nom és ben escaient, ja que té la forma d'una sola de sabata. Avancem cap a sota mateix d'aquest pic, a la Rinconada, on anirem girant cap a la dreta seguint una pista d'esquí que puja molt fort. Fa un marcat revolt a l'esquerra i un altre a la dreta abans d'arribar al port de Tortiellas.

Des del port avancem tot planejant després de la forta pujada, encara per una pista d'esquí. Deixem a la dreta una coma que baixa fins una confluència de remuntadors, i avancem fins al límit del barranc de Tortiellas, que s'obre grandiós sota els nostres peus. Just en aquest punt també tenim la primera imatge de la cara nord del pic d'Aspe, un vessant impressionant, escarpat i amb una vertical d'uns 500 metres.

Pugem uns metres al límit del cingle. La cinglera cau fort cap al barranc de Tortiellas, i poc més amunt cal buscar un pas que creua una grada i que permet suaument flanquejar per sobre del barranc sense perdre alçada. Unes fites ens marquen el pas, tot i que amb la presència de la neu tenim algun primer problema per saltar la grada. Un cop a l'altre cantó, i ja sobre neu, avancem de flanc cap a la base del pic d'Aspe.

Un cop al fons del circ hem de començar a remuntar la glacera que tenim davant nostre, al nord del pic, revoltant-lo per la dreta. Amb els grampons posats i el piolet en mà avancem un primer tram més planer, però de seguida enfila fort. Pugem fins un gran replà que ens permet descansar uns minuts abans d'encarar un altre tram de glacera, més llarg i trambé més dret. Aquesta part és fatigosa, sobretot per la calor i el fort pendent. La neu estovada fa pans sota els grampons. Després d'una llarga estona i un tram final força dret arribem en un petit collet que ens ofereix vista cap als cims més occidentals, començant per la Punta Plana de la Garganta, una mola calcària molt vistosa.

Des del coll estem ja davant de la pujada final al cim, tot i que ens queden més de 300 metres de desnivell. El tram que ens queda és molt pendent, i hi ha força més neu de la que pensàvem. El camí normal puja per una canal que queda al nord-oest del cim, i al cap d'amunt d'aquesta canal es gira a l'esquerra per acabar d'arribar al cim amb les mans a la butxaca. Aquesta canal és llarga i força dreta, d'uns 40º. Estudiem la situació i veiem que portem botes toves i grampons senzills de corretges, adequats per creuar una glacera, però no per afrontar una canal llarga i pendent. Decidim intentar grimpar per l'aresta nord.

La ruta no es veu difícil, però sí molt dreta, i també poc sòlida, ja que la roca en aquest sector és trencadissa. Anem a buscar l'aresta nord però una gran placa de neu molt inclinada i uns sèracs que s'han trencat ens barren el pas. Més a la dreta trobem un seguit de lleixes que ens permeten fer un zig-zag mig grimpant i buscant els millors passos sense una ruta definida. Ens movem per sensacions buscant el pas menys exposat, i després d'enllaçar diverses lleixes arribem pròpiament a l'aresta que ja es veu fàcil per anar grimpant. Fins i tot veiem algunes fites, de manera que aquesta ruta sembla prou lògica.

Des de l'aresta anem grimpant pràcticament pel fil, sense dificultat, amb passos de I, II i algun aïllat de III. Algun dels trams és exposat, i cal parar atenció amb la roca discreta, sobretot per no fer caure res. Grimpem una bona estona amb compte, i guanyem alçada ràpidament fins assolir el cim, coronat per un vèrtex geodèsic i una petita bústia de colors.

Estem satisfets d'haver assolit aquest cim, que no pensàvem que se'ns compliqués tant. No es tracta d'una ruta difícil ni molt menys, però en no haver seguit la ruta normal, vam haver d'improvitzar i fer servir la intuïció per moure'ns en un terreny delicat i aeri. Des del cim la vista és excepcional, sobretot cap a les valls franceses d'Aspe i rodalies. A prop sobresurten alguns cims destacats, com el Bisaurín cap a l'oest, la Collarada i la serra de Partacúa a l'est, i cap al nord, a la llunyania, l'ominipresent i característic Midi d'Ossau.

Aprofitem el bon temps per reposar una estona i fer un mos mentre contemplem el vast panorama. En acabat comencem a desgrimpar per la mateixa ruta per on havíem pujat. El primer tram és més clar, seguint sempre l'aresta, i un bon tros més avall ens emboliquem una mica per intentar baixar directes i evitar les lleixes en zig-zag. Acabem trigant més estona i fent alguna desgrimpada poc agradable. Un cop al coll ens calcem de nou els grampons i comencem el descens per la llarga glacera.

Baixem cap al circ de Tortiellas, sota la Tuca Blanca, i fem el llarg flanqueig fins a superar la grada suspesa sobre el barranc. Un cap a l'altre vessant entrem ja al domini de l'estació d'esquí, i anem a buscar la pista que ens portarà mica en mica fins al gran pla on hem començat la ruta.

Hem començat forts amb un cim que ens ha plantat cara més del que esperàvem. Sense ser difícil hem trobat més neu de la que comptàvem, i hem fet una grimpada llarga, dreta, descomposta i amb alguns trams aeris. Parant atenció hem anat pujant poc a poc fins a coronar aquest magnífic cim, indiscutiblement un dels grans dels Pirineus, tot i que la seva alçada no ho faci pensar.