Gorgs Blancs (3.129 m.) per la cresta

Avançant sota el pic de Gías Deixem enrere la cresta del Seil dera Baqua Tram d'escalada (III) al pic Jean Arlaud Gourgs Blancs Arribant al cim dels Gourgs Blancs Cal fer diverses desgrimpades delicades Arribant a la punta Lourde Rocheblave L'espectacular cara nord dels Gourgs Blancs De tornada cap al refugi d'Estós

Al nord del refugi d'Estós, just al cordal fronterer, s'aixeca l'airós massís dels Gorgs Blancs, una curta cresta molt espadada i espectacular, que cau al buit cap al vessant francès. Remuntem la vall d'Estós i fem nit al refugi. Remuntem el barranc de Gías fins als ivons, on ens desviem cap al Port d'Oô. Comencem a crestejar pel tram més complicat (III) fins coronar el pic Jean Arlaud. Desgrimpem i remuntem de nou fins als Gorgs Blancs, i seguim la cresta pujant i baixant per terreny delicat fins assolir els diversos cims. Espectacular vista de la pared nord en terreny sever i alpí.

Fitxa

! Ruta de 3 dies. Dia 1 aproximació. Dia 2 cresta i cim. Dia 3 retorn.

  • Tipus de sortida: Alta Muntanya
  • Lloc de sortida: Aparcament Vall d'Estós / Refugi d'Estós, Benasc (Osca)
  • Distància: 8,5 + 10,1 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 600 + 1.410 metres
  • Temps: 1:52 + 12:01 hores
  • Dificultat: PD+. Trams de II i algun de III exposats
  • Sensació de dificultat: Mitjana. Tram inicial d'escalada al pic Jean Arlaud (III) senzilla però exposada. Diverses grimpades i desgrimpades (II) delicades.
  • Cartografia: Posets Perdiguero, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Dia 1. Aparcament - Refugi d'Estós

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Aparcament Vall d'Estós 00:00 00:00 0
Cabanya del Turmo 01:16 01:16 6,1
Refugi d'Estós 00:36 01:52 8,5

Dia 2. Gorgs Blancs

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Refugi d'Estós 00:00 00:00 0
Ivons de Gías 02:05 02:05 2,9
Port d'Oô 01:00 03:05 308
Pic Jean Arlaud 00:38 03:43 4,3
Gorgs Blancs 02:30 06:13 4,7
Torre Armengaud 01:05 07:18 4,9
Punta Lourde Rocheblave 01:05 08:23 5,1
Camboué 00:20 08:43 5,4
Refugi d'Estós 03:18 12:01 10,1

Crònica

Amb una colla d'amics fa temps que planejàvem una sortida pirenaica per enfilar alguna muntanya interessant i divertida, i de seguida ens vam posar d'acord en què els Gorgs Blancs (en francès Gourgs Blancs) complia els requisits. A més a més cap dels que hi anàvem l'havíem pujat. Calia posar-hi remei. Així doncs amb la Sílvia, la Núria, la Queralt, el Ferran i el Manu marxem divendres a la tarda tan d'hora com podem per tenir temps de pujar a dormir al refugi d'Estós. Passat Benasc, just després de creuar el riu Éssera pel pont, trenquem a mà esquerra i pugem aproximadament un quilòmetre fins un ampli aparcament on comencem a caminar.

Ben carregats d'il·lusió i de motxilles, a les 8 del vespre comencem a remuntar la vall d'Estós per la còmoda pista que va enfilant progressivament. Imposem un ritme força ràpid, ja que no volem que se'ns faci fosc pel camí. L'itinerari es presta a avançar ràpid, ja que és una pista tancada al trànsit, però ampla i còmoda per caminar. Transitem sempre paral·lels al riu d'Estós, que baixa abundós. El camí és suau, amb dos o tres pujadors que treuen la son. Passem per la petita cabanya-refugi de Santa Anna al cap de poc de caminar, i més enllà, enmig d'un gran prat deixem enrere la cabanya del Turmo, al peu de l'estètic Perdigueret.

A la cabanya del Turmo s'acaba la pista, però continua el camí ample i fresat, marcat com a GR-11, la ruta transpirenaica. Un últim esforç i arribem al Refugi d'Estós quan ja fosqueja. Sopem, fem petar la xerrada i contemplem la lluna gairebé plena com treu el nas entremig dels núvols.

Cal sortir d'hora ja que la jornada serà llarga. Després d'esmorzar al refugi sortim i prenem el camí que marxa en direcció nord i que comença a remuntar el costerut barranc de Gías. Tot just començar el camí ja puja fort, i així continua tot el trajecte. El primer tram és més còmode i fresat, i més endavant cal anar sortejant els grans blocs granítics. El mapa marca un camí que puja pel marge esquerre, lluny del torrent, però tot i ser més directe sembla una zona incòmoda i tarterosa. Avencem doncs pel camí normal del barranc de Gías fins arribar al peu de l'ivó, al fons d'un petit circ sota mateix del pic de Gías, molt estètic des d'aquest punt.

Abandonem el camí principal i seguint fites anem pujant tendint més cap a la dreta per buscar el Port d'Oô, evident i visible a la dreta de la puxeguda punta Jean Arlaud, que fa estona que veiem de lluny. Cal remuntar un fort pendent ple de blocs que s'han anat desprenent del massís després de l'orogènesi. Triguem una hora des de l'estany fins al port d'Oô, on començarà la part més entretinguda de l'activitat. El vent fueteja fort, i pensem que ens farà difícil la progressió. Grimpem fins la cresta i ens equipem per començar a pujar el pic Jean Arlaud, cim que porta el nom de l'il·lustre pirineista i metge francès. No deixem de contemplar la cresta que marxa cap al vessant contrari (est), que ens portaria al Perdiguero passant pels pics del Cap i el Xel de la Vaca.

Ens equipem i ens situem al peu de la paret a punt d'enfilar el pic Jean Arlaud. En primer lloc cal fer un petit flanqueig en direcció nord per una feixa herbada i fer una petita ziga-zaga encadenant una altra feixa fins a trobar un díedre característic. Trobarem algunes fites que ens ajuden a localitzar el millor pas. Un cop sota el díedre no es veu difícil (III), però és molt vertical i exposat. El Manu puja sense equipar, ja que té més experiència en progressió per cresta. La Núria i la Queralt pugen en una cordada amb el Ferran, i la Sílvia i jo pugem en ensemble, però amb assegurances intermèdies per evitar riscos. El díedre no té dificultat, ja que té molt bona presa. Superat aquest tram més difícil, la resta són passos de II on el principal risc, a banda de l'exposició, és la caiguda de pedres, ja que el terreny és descompost. Un últim tram menys pendent ens condueix directament al cap d'amunt del petit i punxegut pic Jean Arlaud (3.065 m.), que celebrem efusivament com a victòria col·lectiva.

Des del pic Jean Arlaud es veu imponent el Gorgs Blancs, just davant, però separat per una profunda bretxa. Comencem a baixar, desgrimpant amb compte. L'itinerari més fàcil tendeix pel vessant espanyol (sud), de fort pendent, però no totalment vertical com és el nord. Seguint fites anem buscant els passos menys complicats, tot i que la desgrimpada és delicada, i cal moure's en compte. Després d'una estona de contorsionar el cos desgrimpant entre els grans blocs de granit fosc arribem a la bretxa que separa els dos pics. De fet el camí més fàcil per pujar els dos cims, i per tant ruta normal, és venir per la canal que es dibuixa pel vessant sud entremig dels dos cims, però no és tan estètica com resseguir la cresta. Tot i això tampoc la via normal és fàcil, i cal grimpar per terreny trencat i delicat.

Així doncs des de la bretxa que separa els dos cims comencem a grimpar i caminar sense dificultats remarcables per terreny de blocs fins assolir el pic dels Gorgs Blancs (3.129 m.), cim principal d'aquest petit massís. Al cim fem una petita pausa i contemplem el bast paisatge. A l'est tenim el grup del Perdiguero, amb les seves diverses puntes, i més enllà l'Aneto. Al nord, a l'altra banda de la profunda timba que es desploma sota els nostres peus, veiem ben a prop els pics Spijeoles i Gourdon. Al sud destaca el gran massís del Posets i els seus satèl·lits, i finalment a l'oest tenim la resta de la cresta que haurem de resseguir, i tot seguit els Clarabides i el Gías, cims també de més de 3.000 metres, però amb un caràcter molt més arrodonit i dòcil que la cresta esquerpa que anem recorrent.

Des del pic dels Gorgs Blancs es podria seguir estrictament la cresta direcció oest, però obliga a diversos passos de IV força incòmodes i molt aeris. És força més fàcil perdre una mica d'alçada i vorejar uns metres per sota la cresta pel vessant sud. Tot i això aquest tram de baixada és força delicada, i cal extremar les precaucions. Aquí seguim dues estratègies diferents: una part baixen el tram més dret en dos ràpels, i els altres desgrimpem amb compte, passant per sota d'un pont de roca. Després de baixar força metres per terreny aeri, cal tornar a pujar per enfilar una altra punta destacada, la Torre Armengaud (3.114 m.) Enfilem una primera punta força vertical pensant que era el cim, però veiem que ens queda una mica més a l'oest, per tant tornem a baixar una mica i acabem de remuntar fins al petit cim. De fet tota la cresta és una successió de puntes i gendarmes, i les més destacades es consideren cims. Així doncs arribem a la Torre Armengaud, on tenim una perspectiva cada cop més aèria i espectacular de la cresta.

Tornem a baixar pel vessant sud desgrimpant de nou per passos delicats, però sense perdre tanta alçada com abans. Tornem a pujar grimpant, seguint sempre que podem fites per trobar el pas més evident. Arribem finalment a la Punta Lourde Rocheblave (3.104 m.), que potser és el cim menys definit, però sens dubte és el que té una panormàmica més espectacular de la cresta per on hem passat. Des d'aquest cim es poden contemplar la paret nord del Gorgs Blancs, una gran mola granítica amb esmolades agulles que es desploma cap al vessant nord. És la visió més salvatge de la cresta. Fa vertigen només acostar-se i mirar la timba.

A partir de la punta Lourde Rocheblave s'acaben les dificultats, i s'acaba també la cresta dels Gorgs Blancs. Des d'aquí es pot baixar directament cap al coll de Gías per una tartera de blocs, però com que veiem que el pic de Camboué ens queda molt a prop decidim acostar-nos-hi i tenir així una perspectiva de les parets de la cresta des del nord. De fet des d'aquest punt podríem encadenar encara més cims fins un total de 10 tres-mil, afegint a la llista el Saint Saud, els Clarabides i el Gías. Però com que anem una mica tard, estem cansats i els núvols avancen a tota velocitat decidim que amb aquest cinquè cim ja tenim una bona perspectiva de la zona, i deixarem la resta per una altra ocasió.

Baixem fins al port de Gías i d'aquí en forta baixada fins als ivons del mateix nom. Aquí recuperem el camí que ja hem fet al matí, i després de girar-nos a contemplar el recorregut encrestat que hem seguit continuem baixant camí del refugi. La baixada es fa llarga, ja que fa hores que estem a molta alçada, i el desnivell és considerable, de manera que el cansament es nota. Arribem al refugi 12 hores després d'haver-ne sortit.

Dormim al refugi i el diumenge al matí baixem cap al punt de partida, ja que el dia és molt inestable. Passem per les gorgues Galantes contemplant els engorjats i els salts d'aigua en un tram de camí que passa paral·lel a la pista principal. Ens enxampa la pluja a mig camí i no evitem arribar força molls tot i els impermeables.

Ha estat una sortida fantàstica per terreny abrupte i espectacular. Les persones entrenades a progressar per cresta poden fer el recorregut molt més de pressa, però en tot cas és un recorregut exigent. Cal escalar, grimpar i desgrimpar per terreny delicat i aeri i superar un fort desnivell. La recompensa però és quantiosa: un itinerari magnífic amb un gran ambient alpí i unes vistes privilegiades dels gegants pirenencs. A més a més gaudir d'aquest espectacle entremig de rialles amb amics és un doble plaer.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

Que photos! Grande montaña que me fascinou pela sua silhueta e forma quando fomos a Clarabide, Gías e Perdiguero. Grandes montañas e grandes montanhistas. Que bonito!.
Abraço. Abílio.

Afegeix un nou comentari