Cresta de la Clapissa i Moleta de Molló

Molts racons del massís del Port conserven una màgia salvatge, i la cresta de la Clapissa és un d'aquells llocs. L'aresta és fina i molt aèria, però de bon pas. Algun tram més delicat de la pujada està equipat amb cadenes. En planificar malament la ruta i encadenar algunes decisions equivocades la sortida es va complicar notablement, i vam haver de recular en no trobar un camí adequat per baixar.

Fitxa

• Lloc de sortida: Toll del Vidre, Arnes
• Distància: 7,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.030 metres
• Temps aproximat: 8:00 h.
• Dificultat: F/PD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Tram molt aeri. Diversos trams perdedors. Tram de grimpada equipat amb cadena. Recomanable portar un cordino de 30 m., talabard i rapel·lador; necessari per fer el recorregut sencer. No vam aconseguir fer la volta sencera
• Cartografia: El Port - Nord, (1:30.000), Editorial Piolet

Crònica

Parlant amb llenguatge col·loquial, la sortida d'aquest dimarts es podria qualificar com una "encigalada monumental". Un cop més el Port ens va tornar a vèncer. No estàvem prou informats de la ruta i ho vam pagar. De nou vam tornar a guiar-nos amb el llibre "Grimpant pel massís del Port" (Joan J. Tiron Ferré, Editorial Cossetània, ISBN: 84-9791-056-7), per seguir una de les seves originals propostes. Ja vaig comentar que em va agradar molt el plantejament del llibre i l'originalitat de les rutes, però potser li manca un punt de definició i concreció en les propostes de ruta. Algunes de les rutes que proposa contenen moltes variants i alternatives, i no és fàcil esbrinar com encadenar un recorregut complet. També considero que li falta algun detall important, especialment en punts més delicats.

Després de passar la nit prop de l'interessant poble d'Arnes quedem amb la Ma. Àngels i el Dani per anar tots quatre a fer aquesta volta poc habitual. Prenem una pista asfaltada al sud del poble i la seguim durant gairebé 7 quilòmetres. Els dos últims els fem per pista de terra. Seguim sempre els indicadors cap al Toll del Vidre. El plantejament que havíem fet era pujar a la Clapissa, i intentar des d'allà arribar fins a la Moleta de Molló, o en tot cas tornar a baixar per algun altre camí. Segons la ressenya l'excursió havia de ser una matinal de poques hores. Però la cosa es va complicar.

Just sobre del Toll del Vidre hi ha un aparcament i deixem les furgos. Baixem uns metres fins al bonic Toll de Vidre, una piscina natural al riu d'Algars de considerables dimensions on ha de ser un goig banyar-se a l'estiu. Al costat mateix hi ha una font on ens proveïm d'aigua. Comencem a caminar seguint endavant per la pista on veníem. Fem una petita baixada i al costat d'un mas enrunat girem a l'esquerra per buscar un camí inexistent. Ens entretenim una bona estona intentant localitzar qualsevol rastre de camí, però la tasca és difícil. Poc més amunt de la casa, entremig de les feixes, trobem alguna primera marca de pintura groga. Però costa molt anar-les encadenant, ja que no hi ha rastre de camí. Finalment aconseguim resoldre el primer tram, el més emboscat i complicat. Al cap d'una estona tot i que continua sense haver-hi camí, el terreny és més obert i és més fàcil intuir la ruta lògica i anar trobant marques grogues. Aquestes marques fa temps que no es repiten, algunes pràcticament no es veuen i altres tenen un groc tan esclarissat que encara les fa menys visibles.

Anem guanyant alçada, els quatre amb els ulls ben oberts a la caça i captura dels senyals. Anem posant fites per facilitar el recorregut si algú més hi va. Sembla que és un itinerari poc concorregut, ja que no hi ha camí ni signes evidents que algú hi passi. Anem pujant moderadament fins guanyar una feixa encinglerada que seguirem per prop de l'aresta. Més amunt caldrà superar un parell de feixes més. El primer pas cal fer una petita grimpada, i més endavant una altra grimpada una mica més llarga (III), un tros de la qual està equipada amb una cadena.

A la nostra esquena es va obrint una bonica vista de la magnífica Penyagalera (1.029 m.) Es tracta d'un altiplà molt escarpat per les bandes, com si fos un vaixell, per exemple una galera. Ens anem aproximant a la carena, i la guanyem tot pujant per la seva dreta. Al cap de poc d'arribar a la carena aquesta es fa estreta i aèria, formant una espectacular cresta. Per la dreta la cresta es desploma verticalment molts metres ensota. En la direcció en què anem, la timba no és tan evident, però en girar la mirada fa feredat. L'aresta és estreta, però permet caminar-hi pel fil, tot i que en algun punt la prudència fa caminar més ajupit i agafar-se amb les mans. Passem pel costat de la clapissa, un tros del cingle que s'ha desprès de la paret principal, i sembla voler precipitar-se al buit.

Amb compte resseguim el fil de la cresta fins al punt més alt, la punta de la Clapissa (918 m.) L'últim tram de cresta ens ha accelerat l'adrenalina. Realment la cresta no té cap dificultat, però la sensació de buit és molt elevada, ja que el cingle es desploma verticalment prop de cent metres. Des de dalt del desdibuixat cim veiem davant la Moleta de Molló i la Punta de la Bandera. No tinc clar quina és cadascuna, ja que segons les fonts la informació varia. Segons els diversos mapes que portem, la Moleta de Molló és un turó en forma piramidal que veiem just davant nostre, i la Punta de la Bandera és un cim més petit però molt més estètic, ja que s'aixeca molt vertical. Més enllà, a l'altra banda del riuet de les Valls contemplem l'espectacular i petita serra de la Ballestera, amb unes parets impressionantment verticals i amb forma de gran enclusa. Podem veure des de la llunyania alguns escaladors progressant.

Comencem a baixar cap al coll que ens queda a la nostra esquerra per un tram força dret, però accessible sense més problemes. No hi ha camí definit. Arribem al collet sota la punta de la Clapissa i veiem que l'accés cap a la Moleta de Molló no serà possible, ja que caldria escalar una paret fàcil d'uns 15 metres, però no portem equipament. Pujar-hi grimpant no és prudent. Així doncs haurem de baixar, i mirant el terreny ens sembla d'intentar-ho seguint el curs del torrent, actualment sec, que es dirigeix cap al vessant oest, cap al riu Algars. No hi ha camí, però creiem que podrem baixar pel curs del torrent. Aquí comentem el primer error, pensant que podríem baixar sense tenir cap informació. Anem baixant pel fons del barranc, amb alguns trams força emboscats i altres on cal mig desgrimpar per les pedres. El que ens fa més por és trobar alguna cascada que ens impedeixi continuar, però baixem força estona sense problemes. Però força avall, quan ja veiem el fons de la vall a prop, els nostres temors es compleixen i trobem una cascada per on no veiem pas possible. Podríem rapel·lar si portéssim material, però només portem un cordino de 30 m. sense talabards ni res més.

Tenim un problema, ja que no podem seguir baixant. Estudiem les alternatives. La més raonable és tornar a pujar pel mateix camí i desfer-lo fins al principi, creuant de nou la cresta. Una altra possibilitat és pujar per un altre torrent. En aquesta zona baixa conflueixen tres petits torrents formats pels diferents plecs del terreny, els mateixos plecs que al coll ens han impedit creuar d'un cim a l'altre. Però aquí, gairebé al final de la vall sembla possible remuntar-los per l'esquerra i així creuar a l'altra banda, sota la Moleta de Molló. Segons el mapa des de la Moleta hi ha camí per baixar. Pujo a investigar el terreny, per veure si és viable. Vaig pujant de pressa, i aconsegueixo arribar al coll, a l'altra banda dels plecs que ens havien impedit el pas. Sóc sota mateix de la Moleta de Molló, a pocs metres. Cridant dic a la resta que esperin que intento trobar el camí. Pujo fins a la Moleta buscant fites o senyals d'algun camí. Res de res. Torno a baixar. Ressegueixo l'ample coll, i al cap d'una bona estona d'anar amunt i avall veig unes marques grogues. Les segueixo uns metres i veig que tenen continuïtat. Sembla el camí de baixada. Torno al coll i dic a la resta que pugin.

Un cop reunits al coll anem a buscar les marques groques que segueixen una ampla canal entremig de la Moleta de Molló i la punta de la Bandera. Anem trobant senyals grocs molt escadussers i esclarissats; cal parar atenció. Si al principi la canal semblava ampla i fàcil, el camí deriva cap a l'esquerra, sobre unes feixes de roca. Trobem una primera dificultat, un tram molt aeri equipat amb una cadena. Sembla que el camí és correcte. Baixo a investigar-ho de nou, però després del tram de la cadena veig unes feixes molt aèries, sense camí evident. Ens fa una mica de por baixar per aquest camí, ja que no sabem el que ens trobarem. Segons el llibre hi havia d'haver un camí fàcil marcat amb fites, però no parlava de cap cadena ni de trams aeris. Veient que el dia va corrent, i les hores de sol cada cop són menys decidim no aventurar-nos i tornar enrere, ja que encara tenim temps de desfer el camí segur.

Tornar enrere significa tornar a pujar fins al collet nord, baixar per un barranc una bona estona, i tornar a pujar per l'altre barranc més cap al sud, ja que des del coll tot i la proximitat no es pot creuar a l'altre cim perquè caldria fer dos ràpels i no portem equipament. Cal baixar i tornar a pujar, per terreny incòmode i sense camí. Estic força desanimat, ja que hem fet tota aquesta volta per la meva insistència de buscar el camí de tornada, i tots han de patir-ne les conseqüències. Baixem fins al punt en què els plecs de les roques conflueixen i pugem de nou fins al coll sud i fins al cim de la Clapissa. Realment ens havia agradat molt el lloc, però no teníem intenció de repetir tan aviat!

Desfem el camí del matí, amb molta cura a la cresta aèria, ja que ara estem més cansats. El fet d'haver posat moltes fites al matí ens ajuda molt a trobar més fàcilment l'itinerari de retorn, ja que com he comentat no hi ha camí evident. El dia es va enfosquint, però encara ens hi veiem el suficient per baixar sense problemes. El tram més complicat en què cal desgrimpar (III) utilitzem el cordino per més seguretat i rapidesa, i és de gran ajuda. Més avall hi ha la cadena per acabar de superar aquest ressalt. A partir d'aquest punt ja només caldrà anar endevinant les fites fins arribar a baix a la pista, quan gairebé ja és fosc. El que havia d'haver estat una curta excursió matinal s'ha convertit en més de 8 hores de ruta, moltes per terreny incòmode i amb incertesa sobre el que trobaríem.

El massís del Port és una de les zones més feréstegues de Catalunya. I especialment aquest sector és encara més una zona d'aventura, poc concorreguda i sense gaire informació. Un cop vist el que ens ha passat hem deduït que el recorregut lògic és l'invers, és a dir, pujar primer la Moleta de Molló, rapel·lar fins al coll i tancar el recorregut circular baixant per la Clapissa. M'ha agradat molt la zona, i hi tornarem més endavant a fer el recorregut complet amb el material necessari per afrontar-lo amb garanties.

Ha estat una jornada esgotadora. Hem gaudit de paisatges espectaculars i també hem patit amb les voltes que hem hagut de fer. Una cosa que hem après és que especialment en aquesta zona cal planificar bé les rutes, i anar ben equipat, ja que és un terreny espadat i feréstec.