El Parrissal i les Moletes de l'Arany

Resseguim el curs alt del Matarranya tot passant per les espectaculars Gúbies del Parrissal, uns engorjats molt profunts amb parets de centenars de metres. Completem el recorregut circular pujant fort cap a les Moletes de l'Arany, des d'on gaudim de les curioses formacions rocoses del Parrissal. Una ruta molt interessant amb molts al·licients. Un racó imprescindible del massís del Port.

Fitxa

• Lloc de sortida: Àrea de pícnic del Plano, Beseit
• Distància: 14,2 quilòmetres
• Desnivell positiu: 780 metres
• Temps aproximat: 6:00 h.
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil. Tram aquàtic bona part de l'any. Trams de grimpada II/II+. Tram vertical equipat amb esglaons i cadenes.
• Cartografia: El Port - Sud, (1:30.000), Editorial Piolet

Crònica

El tercer dia al massís del Port el dedicarem a fer una de les excursions clàssiques de la zona, una ruta imprescindible. L'engorjat profund que forma el riu Matarranya al seu pas per la zona de l'Estret, conegut com a Gúbies del Parrissal, és un espectacle natural de primera magnitud. L'espectacle es veu minvat per la manca d'aigua, però tanmateix ens permet passar el tram més estret per dins del riu sense mullar-nos, tram que habitualment s'ha de fer nedant en una aigua gèlida. Completarem la ruta amb una forta pujada cap a les Moletes de l'Arany. Tot pujant gaudim contemplant unes curioses formacions rocoses d'origen càrstic formades per centenars d'agulles i elevacions amb formes rebregades.

Sortim del centre operatiu que tenim instal·lat a Arnes i ens dirigim fins al bonic poble de Vall-de-roures (de visita imprescindible), ja dins d'Aragó. En la rotonda abans d'entrar al poble tombem cap a l'esquerra fins a Beseit, un altre poble preciós que mereix una tranquil·la passejada pels seus carrers irregulars. Des de Beseit surt una pista asfaltada en direcció cap al Parrissal (indicat). La seguim durant uns quilòmetres fins arribar a un gran aparcament on abans hi havia hagut una zona d'acampada (actualment prohibida). Aparquem en aquest punt i comencem la ruta.

El primer tram és totalment pla, per una pista tancada al trànsit. Passem dos petits túnels i anem remuntant el riu Matarranya, que avui porta un cabal discret. A la nostra dreta ja veiem els grans espadats verticals que s'aixequen des del mateix riu. Passem al costat de les pintures rupestres de la Fenellassa, pocs metres a la dreta. A l'esquerra passem pel costat de la cova de la Dona, i dels Ullals de la Fenellassa, un forat calcari per on brolla aigua en èpoques molt humides. No és el cas. Al cap de poc arribem a l'àrea de pícnic del Plano de la Mina Maruja, on antigament hi havia hagut una explotació minera de lignit. Aquí s'acaba la pista i comença el camí.

Seguim passant per la riba dreta del Matarranya, però el creuem en diverses ocasions per buscar el millor pas. Aviat trobem unes passeres que permeten un fàcil i còmode accés en els trams més escarpats. És una delícia circular per aquest entorn tan bonic i fàcil. El congost es va entrenyent, i les parets cada vegada són més altes. En algun punt el camí es separa uns metres del curs del riu per evitar passos delicats. El Parrissal es va estrenyent, i els cingles guanyen espectacularitat, amb agulles esveltes. Passem al costat d'una paret altíssima, amb una gran roca alta i prima que sembla que se n'hagués desprès fa centernars d'anys.

Arribem a la zona de l'Estret, el punt en què el riu s'esmuny per un tall molt prim enmig de les altres parets a banda i banda. Quan l'aigua circula l'única manera de creuar aquest tram és nedant. Quan nosaltres passem pràcticament no hi ha aigua, i podem passar anant amb compte. En el tram més estret es poden tocar les parets a banda i banda amb els braços oberts. Mirant amunt sembla que les parets de cada banda es vagin acostant i es vulguin tocar. És un tram totalment encaixonat, molt espectacular. No ens esperàvem un congost tan profund. Val la pena passar-hi.

Hi ha una alternativa al pas per dins de l'Estret: el pas del Romeret. Es tracta d'un bucle que permet enllaçar la part inicial de l'estret amb la part final fent una volta per sobre, enfilant per un camí costerut amb alguns passos equipats amb cadenes i esglaons. El tram final del camí és una paret vertical, però amb els esglaons i la cadena és fàcil passar tot i que cal anar amb compte. Els esglaons són moderns, i fins fa poc només hi havia l'antiga cadena. Segurament el pas era molt més aventurer i autèntic. Com que no teníem clar que fos un bucle complet, com després comprovem, acabem fent el pas del Romeret dues vegades, d'anada i de tornada, per no perdre detall.

El recorregut més recomanable és passar per dins les Gúbies del Parrissal, és a dir, la part més congosta de l'Estret, i just al final, quan ja s'obre prendre el camí de l'esquerre i pujar pel pas del Romeret. Així es pot gaudir des de sobre i des de sota. Si fem el bucle complet tornaríem a l'inici de l'Estret i podríem desfer els nostres passos fins a l'inici fent una ruta fàcil i de poc més de dues hores. Però la idea és fer un itinerari circular. Per tant des del final de l'Estret pugem pel pas del Romeret, divertit i vertical. Poc després de passar els dos trams amb esglaons i cadenes, en un collet poc definit, marxa un camí poc evident cap a la dreta en forta pujada. Cal parar atenció a trobar el camí, ja que no és evident, però si ens hi fixem veurem alguna fita. Seguim aquest camí amunt en pujada franca. També veiem algun puntet de pintura blava, que cal no confondre amb les marques blaves de la ruta Estels del Sud, que segueixen el camí principal.

A partir d'aquest punt caldrà parar molta atenció per seguir les fites, ja que el camí és pràcticament inexistent. Un tros amunt els puntets blaus desapareixen, i ens fixarem només amb les fites. Afortunadament n'hi ha moltes, i es pot seguir la ruta. Guanyem alçada ràpidament, ja que puja fort. Trobem algun pas on cal grimpar. Passem per una petita xemeneia amb una grimpadeta més entretinguda (II/II+). Continuem pujant i suant la cansalada. Passem per petits miradors naturals sobre el solà del Parrissal, des d'on contemplem la multitud d'agulles de formes esveltes que neixen des del terra, talment un bosc petri. És un fenonem peculiar que desperta el nostre interès. El dia s'ha anat ennuvolant i ha començat a ploure. Ens posem els impermeables però aviat els desem.

La pujada no dóna treva. Un tros amunt ens creuem amb unes cabres espantadisses que fugen tan sols ensumar-nos. Acabem d'arribar fins a la carena, on desemboquem a un camí més evident, marcat amb senyals de PR. Cal precisar que aquesta pujada no coincideix exactament amb el camí que marca el mapa de l'Editorial Piolet. Potser n'hi ha algun altre, però m'inclino més a pensar que és un error del mapa. Seguim el camí cap a l'esquerra. Al cap de pocs metres veiem a la nostra esquerra, al fil de la carena, un espectacular pont natural de pedra de magnitud considerable. És una altra curiositat ben interessant d'aquesta ruta tan completa i variada. Fem unes quantes fotos i seguim el camí, ja planer i ben fresat que marxa pel vessant dret, lleugerament per sota de la punta de la carena. Al cap de pocs metres més veiem unes fites que marxen cap a l'esquerra, una mica munt. Mirem al mapa i veiem que és l'accés al punt més alt, el cim de l'Arany (1.228 m.)

En cinc minuts més arribem al cim de l'Arany, on hi ha un vèrtex geodèsic. El cim no és gaire definit, simplement un petit turonet. Aprofitem el vèrtex, descalçat de la base, com a seient per dinar, tot gaudint del solet que al final s'ha decidit a sortir tímidament. Desfem els últims metres des del cim i continuem pel camí carener. Pocs minuts més i arribem a unes grans roques que es despengen verticalment sobre la vall, formant un mirador natural molt aeri. Es tracta de la Roca Morera, una excel·lent talaia. Una multitud de voltors voleien per la zona i nien en les escletxes d'aquests grans espadats.

Seguim caminant i arribem al coll de la Balanguera, al costat d'un antic mas avui en runes. En aquest punt hi ha una cruïlla indicada de camins. Deixarem la carena i seguirem avall cap a l'esquerra. Comencem a baixar per una marcada canal, però no circularem pel fons del tàlveg, sinó que tendirem més cap a la dreta. Anem baixant ràpidament per camí evident i ben traçat, marcat amb senyals blancs i grocs. En poca estona més arribem al fons de la vall, just al punt de l'àrea de pícnic de la Mina Maruja. Desfem el tros de pista que ens queda fins al punt d'inici, parant a veure les pintures rupestres de la Fenallassa.

Ha estat una excursió magnífica. Ens ha agradat molt conèixer aquesta zona congosta del riu Matarranya, i les espectaculars formacions calcàries del Parrissal. És una zona feréstega i preciosa. Un racó imprescindible al cor del massís del Port.