Llac de Malciaussia

Recorrem la part superior de la vall de Viù, des de l'últim poble, Margone, fins al llac de Malciaussia, on hi ha el refugi Vulpot i una magnífica vista als cims de l'arc alpí, sobretot el Rocciamelone, de més de 3.500 metres. Pugem pel vessant esquerre del riu Stura di Viù, per terreny boscós i amb forts pendents fins al petit llac Falin. Després més de pla i per terreny obert fins al bonic llac d'alta muntanya, on fem una pausa a la terrassa del refugi tot contemplant un bell paisatge. De tornada prenem el camí on hi havia una antiga via de tren Decauville, que va marxant de pla a 1.800 metres sobre la vall, amb alguns trams aeris molt bonics. Al final una forta baixada ens torna al poble.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Margone Valle di Viù, Piemont (Itàlia)
• Distància: 13,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 545 metres
• Temps: 4:35 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Val di Susa Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Seguim avançant en el nostre viatge pels Alps, ara ja al vessant italià. Estem enfocant les vacances en conèixer la part superior de diferents valls alpines que es van ramificant fins a tocar les altes muntanyes. Moltes d'aquestes són valls menys conegudes, però que ens obsequien amb poblets molt autèntics i racons de gran bellesa lluny de la massificació. Som a l'agost, i hi ha turistes i excursionistes per tot arreu, però en un volum moderat que permet gaudir de la muntanya amb naturalitat. Majoritàriament trobem turisme local, i és agradable compartir xerrades i experiències amb ells. Avui pugem amb la furgoneta fins al petit poble de Margone, i aparquem a la part alta, on hi ha un petit aparcament habilitat.

Baixem ja caminant uns metres fins al centre del poble, i trobem les indicacions del camí que baixa fins al riu Stura de Viù. El creuem per un pont i avancem un tram molt plàcid a tocar mateix del torrent. El Fum no desaprofita l'ocasió per banyar-se. Fem mig quilòmetre de pla, i llavors uns metres de pujada moderada fins al petit nucli de Vaiet, on hi ha un parell de cases enmig del bosc. A partir d'aquí comença una pujada duríssima per dins del bosc. El camí és prou ben fresat, però s'enfila endimoniadament per l'obaga amb algun tram on fins i tot hi ha algun cable per ajudar-se. La pujada s'acaba al llac de Fallin, que més aviat és un aiguamoll. Voregem l'estany que està situat en un petit altiplà, però envoltat de muntanyes. Des d'aquí ja es veu la presa del llac, que encara queda molt lluny. Tot seguit comencem a baixar per l'altre cantó i tornem a trobar el riu.

Pugem més suaument seguint el curs de l'Stura di Viù durant una bona estona, i combinem petites pujades amb trams més planers. Més endavant tornem a creuar el riu i emprenem una pujada més forta però curta fins a la carretera asfaltada que puja fins al llac. De fet, es pot pujar fins al llac per aquesta estretíssima carretera asfaltada, però hem fet una caminada prou bonica per arribar-hi. Un cop a la carretera avancem un centenar de metres i passat un revolt ens situem just davant del llac de Malciaussia. Darrere seu un horitzó de muntanyes granítiques i ben punxegudes. Destaca sobretot el Rocciamelone, que amb els seus 3.528 m. és el sostre d'aquest sector dels Alps, i que és un cim que tenim en gran estima ja que hi vam pujar fa uns anys.

A la cua del llac hi ha el refugi Vulpot, un edifici de notables dimensions amb una gran terrassa a l'exterior. Ja hem comentat altres vegades que als Alps italians hi ha molta tradició de fer excursions fins a refugis per dinar, o menjar algun dolç si encara no és l'hora. Hi ha força ambient, tant d'excursionistes com sobretot de ciclistes que també han pujat fins aquí per l'estreta carretera asfaltada, o també gent que ha pujat amb cotxe. Fem un capuccino amb vistes al llac i comencem la tornada. Ens fixem que a l'altra punta del llac hi ha un petit nucli de cases, Pietramorta, un antic llogarret de pastors actualment deshabitat.

Reculem uns 250 metres per la carretara i veiem l'entrada del camí que utilitzarem per la tornada. És el recorregut d'un antiga via fèrria que es va construir per les obres de la presa. Era un antic ferrocarril de tipus Decauville, molt habitual en diversos llocs muntanyosos (també en tenim als Pirineus), ja que era un tren de petites dimensions amb un sistema de vies desmontables que donava molta flexibilitat per als terrenys complicats. El recorregut d'aquesta antiga via és pràcticament a nivell, i planeja a la cota 1.800. Antigament, a l'extrem hi havia un telefèric per carregar el material. En molts trams del nostre recorregut encara podem veure les antigues vies.

Avancem uns primers metres del caminet, i aviat trobem l'únic pas un xic complicat, a causa d'un antic despreniment. Es devia trencar una gran roca, i només en aquest punt hi ha uns esglaons metàl·lics, tipus via ferrada, per superar un pas d'uns 2 metres. No és difícil per a un humà, però hem d'ajudar al Fum tot i la bona actitud que hi posa. Passat aquest petit hàndicap, seguim endavant per un camí molt bonic, en molts trams excavat a la roca. Aquest vessant de la muntanya és molt dret, i en diversos trams el camí és aeri, sense ser especialment exposat. També creuem un túnel excavat a la roca, que no és molt llarg, però ajuda portar llum, encara que sigui la del mòbil.

Caminarem uns 5,5 km. per aquest bonic camí, amb bones vistes sobre la vall. És una experiència molt agradable i interessant, tant per la part històrica com paisatgística. No arribem fins al final de la via, on hi havia el telefèric, sinó que uns metres abans trobem un caminet que comença a baixar a la dreta en direcció al poble. Queda una bona baixada, i el pendent és fort, ja que en tot el camí de la via Decauville sempre ens hem mogut als 1.800 metres. Per tant hem de baixar-ne gairebé 400 fins al petit poble on hem començat una ruta fàcil, però ben entretinguda i amb molts al·licients.