Ferrada del Montsant, Serra Major i Grau de Carrasclet

La comarca del Priorat està atravessada per la Serra del Montsant, que tot i no tenir grans alçades sí que té parets molt verticals en el vessant sud. A dalt la serra hi ha un gran altiplà sec i àrid, i també alguns estrets congostos. Enfilem la Serra per una via ferrada, fem una bona volta i tornem per un dels múltiples graus equipats que permeten superar els trams més verticals.

Aquest cap de setmana hem practicat el meteo-nomadisme, és a dir, hem anat a buscar el bon temps. El mapa del temps assenyalava núvols i tempestes cap als Pirineus i sol cap al sud, i per això posem rumb cap al Priorat per gaudir de l'entorn feréstec del Parc Natural de la Serra del Montsant.

El Montsant és una serra força singular. És un entorn principalment rocós de conglomerat calcari que s'eleva bruscament des de la plana. No té grans alçades, ja que el punt més elevat és la Roca Corbatera (1.163 m.), però no és un pic pròpiament dit sinó una simple elevació del terreny. A dalt la serra hi ha un gran altiplà, en un terreny àrid i sec, amb poca vegetació. En canvi als contraforts de la serra hi ha nombrosos congostos i barrancs on la vegetació creix ufanosa. Al nord, el riu Monsant parteix la Serra en dues parts ben diferenciades. Cap al sud s'aixequen les parets més verticals, i de molt temps enrere s'han habilitat enginyosos passos per superar els trams més verticals i inaccessibles de la serra. Són els anomenats graus, passos més o menys equipats habilitats anys enrere per facilitar la mobilitat a la zona, i actualment un atractiu més per als excursionistes.

Arribem el divendres a la Morera de Montsant, amb força núvols. Al cap de poc d'arribar cau una petita tempesta. Després de sopar ens adormim mirant els llamps que es van allunyant. Dissabte al matí el dia es lleva esplèndid. Estem sota les verticals parets del Monsant, i després d'esmorzar preparem tot el material de vies ferrades, creuem el poble de la Morera, i prenem un camí indicat cap a l'oest direcció el Grau de Safores. Anem planejant enmig de les vinyes fins que arribem a un cartell indicador. Deixem el camí principal i tombem cap a la dreta i comencem a enfilar amunt. Passem entremig de grans blocs de pedra, alguns equipats amb corda o cable per facilitar el pas. Veiem una petita zona d'escalada. Anem pujant i apropant-nos a les parets imponents del Monsant.

Arribem a la base de la via ferrada. Ens posem els talabards, les bagues dissipadores i el casc i comencem a pujar els esglaons. El primer és el més alt i difícil, i requereix un moviment pràcticament acrobàtic. Superada la primera dificultat anem pujant amunt sense més problemes. El primer tram és molt vertical, però es supera fàcilment. Alguns esglaons es belluguen una mica, i més amunt algun es belluga molt. Cal anar amb compte, ja que és una via que es va obrir fa anys i sembla que no té gaire manteniment. Tot i això, anant amb compte es pot pujar. El cable de vida sí que sembla estar en bones condicions.

No és una via contínua, és a dir, després del primer tram vertical arriba un punt en què cal caminar una mica i fins i tot baixar. Més endavant trobem un nou tram vertical, pràcticament desplomat. Més amunt passem un petit pont tibetà molt curt, un altre tram de pujada per una estreta agulla i un pont tibetà més llarg, però molt segur. Finalment un darrer tram molt vertical, al final del qual no hi ha esglaons i cal ajudar-se d'una cadena per superar els darrers metres. S'arriba a dalt la serra, en una zona plana. Des d'aquí es podria agafar un camí que en menys d'una hora ens tornaria a portar a la Morera, però nosaltres tenim la intenció de fer una bona volta per la serra.

Aquesta via ferrada és molt interessant, i és una de les que més m'ha agradat. El traçat està molt ben pensat, és força respectuosa amb l'entorn, i pràcticament no és visible fins que hi arribes. L'itinerari és variat, sense cap pas molt difícil, però sí algun una mica entretingut, sobretot alguns passos en progressió lateral, o alguns punts en què no hi ha equipament i cal aprofitar els ressalts que ofereix el propi terreny. L'entorn és molt bonic, i la via té els ingredients d'una bona ferrada: trams verticals, ponts tibetans, respecte a l'entorn, passos més difícils, i sobretot un entorn fantàstic. Cal destacar sobretot la tranquil·litat, ja que a part de no veure ni sentir ningú, la no proximitat de cap nucli ni carretera asseguren la tranquil·litat absoluta.

Fa poc més de dues hores que hem sortit de la Morera, que veiem als nostres peus. Som a dalt la Serra del Montsant, i aquí el paisatge és àrid, amb poca vegetació. Anem caminant direcció nord fins arribar al Piló de Senyalets, una petita elevació on hi ha un vèrtex geodèsic. Des d'aquí tombem cap a l'oest fins arribar al Pi del Cugat, un curiós pi enmig d'aquesta zona àrida. Tornem a tombar cap al nord per un camí que perd alçada endinsant-se en un petit barranc. Anem baixant pel barranc fins arribar al Clot del Cirer, un petit oasi enmig d'aquest territori sec. Es tracta d'una petita esplanada al fons d'un barranc encatifada d'herba, amb grans arbres i vegetació. Un racó ben bonic i curiós.

Seguim baixant direcció nord pel Barranc de la Falconera, que es va tancant. Després de baixar una bona estona a mitja alçada ens creuem amb un camí marcat (PR) que seguim en baixada forta cap a l'est, canviant de direcció. Baixem al fons del barranc, el creuem i tornem a enfilar per la cara est. Estem al sector nord de la serra del Montsant. A partir d'aquí començarà un camí que seguirem durant molta estona. El camí tot i estar marcat com a PR és poc evident i es nota que hi passa poca gent per aquí. La vegetació pràcticament selvàtica en alguns punts ha guanyat lloc al camí, i acabem ben esgarrinxats per totes les cames i fins i tot braços. És un camí fresc i agradable que transcorre pel vessant nord. Al cap d'una estona s'obren bones vistes cap a la zona nord. Al fons de la vall veiem el riu Montsant, més enllà la zona del Congost de Fra Guerau. Davant nostre veiem la zona coneguda com la Llibreria, ja que els plecs del terreny semblen llibres apilats.

El camí es fa llarg, i anem pujant mica en mica pel Barranc dels Pèlags. Veiem a la nostra esquerra els cingles de la Punta dels Pins Carrassers, a l'altra banda del barranc. Passem ben a prop del característic Roc del Colom. Passarem per diverses coves: Cova Arnalla, Balma i Font de la Pleta, Cova de l'Ós. Després d'una bona estona de pujada continuada, després de passar pel Grau dels Bous, ens creuem amb el GR, que seguim cap a la dreta en pujada més forta. Enfilem de nou cap a dalt la Serra Major, i el paisatge esdevé de nou àrid i sec. Creuem la Serra direcció sud fins arribar al Racó de Boixets, un altre petit oasi de vegetació. Fem una pausa per dinar i tot seguit ens apropem fins un dels punts més característics de la Serra, el Balcó del Priorat. Es tracta d'un petit mirador natural dalt d'una roca que s'aixeca vertical pràcticament des de la base de la Serra. Per arribar-hi només cal seguir les indicacions i passar per un camí força aeri, però equipat amb un passamà en els punts més penjats. És un lloc molt bonic.

Des del Balcó del Priorat es pot baixar directament pel Grau de Barrots cap a la Morera. Es tracta d'un grau equipat amb uns ferros que permeten descendir pel tram més aeri. És fàcil baixar-hi, però nosaltres optem per una altre grau més complicat, el Grau de Carrasclet. Tornem uns metres enrere, i anem a buscar aqust grau, equipat pràcticament com una via ferrada, amb ferros, esglaons i en algun tram fins i tot cable. Com que és poc tros no ens equipem i baixem directament. Cal anar amb compte ja que és molt vertical, i algun pas molt estret. Després de superat el grau ja només queda acabar de baixar fins a la Morera de Montsant, on havíem iniciat la sortida. Passem per l'únic bar del poble a refrescar-nos una mica. Hi ha altres excursionistes i fem petar la xerrada. Hem estat poc més de 8 hores d'excursió, i hem superat 1.110 metres de desnivell positiu.

Rematem el dia amb una escapada fins a la Vilella Baixa, una població coneguda com el New York del Priorat, pels seus antics edificis amb moltes plantes, gairebé "gratacels". Passem també per la cartoixa d'Escala Dei, altre temps centre neuràlgic d'aquestes terres. Tornem amb la furgo al mateix lloc, prop de la Morera de Montsant, on després de sopar ens tornarem a adormir veient els llamps a la llunyania.