Agulles d'Amitges (2.662 m.)

Els Encantats i l'Estany de Sant Maurici Arribant al refugi d'Amitges, amb les Agulles al fons Agulles d'Amitges Agulla sud i estany d'Amitges Deixem enrere les Agulles d'Amitges Els Encantats Els Encantats i la cresta de Fonguera

D'estètica i verticalitat impecables dues agulles granítiques s'aixequen sobre l'estany d'Amitges. Només acostar-se al refugi els ulls es dirigeixen inexorablement cap aquestes parets que fan les delícies dels escaladors. Des de l'aparcament del Parc Nacional pugem fins l'estany de Sant Maurici, continuem cap al refugi i enfilem les agulles pel camí fàcil del darrere que només exigeix una grimpada els últims metres.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta Muntanya
  • Lloc de sortida: Prat de Pierró, Aparcament PN Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Espot (Pallars Sobirà)
  • Distància: 18,5 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.065 metres
  • Temps: 8:02 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Breu grimpada aèria al final (II)
  • Cartografia: Sant Maurici, Editorial Alpina (1:25.000). També Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, i Carros de Foc

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Prat de Pierró 00:00 00:00 0
Estany de Sant Maurici 00:50 00:50 3,6
Cascada de Ratera 00:30 01:20 5,0
Estany de Ratera 00:19 01:39 5,8
Refugi d'Amitges 00:47 02:26 8,0
Pausa 00:35 03:01
Agulles d'Amitges 01:29 04:30 9,7
Estany d'Amitges 00:48 05:18 10,8
Estany de Sant Maurici 01:55 07:13 14,6
Prat de Pierró 00:50 08:03 18,5

Crònica

Ens aproximem al Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici pel sector d'Espot amb la idea de dedicar un parell de dies a enfilar alguns cims d'aquest privilegiat territori. La primera jornada decidim pujar fins a les Agulles d'Amitges, una prominent elevació granítica espectacular que s'alça sobre mateix de l'estany d'Amitges. No és cap dels grans cims de la zona, ja que la seva alçada és moderada en comparació a l'entorn, però la seva bellesa captivadora encamina els nostres passos.

Les Agulles d'Amitges és terreny d'escaladors, amb diverses vies clàssiques que recorren les seves elegants parets. Nosaltres ens conformem a entrar per la porta del darrere, i pujar per una senzilla grimpada que ens condueix al cim, una gran talaia molt aèria sobre les muntanyes del sud del Parc Nacional.

Sortim amb la Sílvia al voltant de la una del migdia, un horari impropi per pujar muntanyes, però el dia és excel·lent i el volem aprofitar. Arribem amb cotxe fins a l'aparcament del Parc Nacional, situat a aproximadament 4 quilòmetres d'Espot. Des del Prat de Pierró comencem a caminar per un camí molt ben fresat, amb un primer tram accessible, que amb un desnivell suau i en aproximadament 50 minuts ens porta fins a l'Estany de Sant Maurici. Aquest tram es pot evitar pujant en taxi, però és bonic, ja que transcorre per un bonic bosc d'alta muntanya i anem veient la paret est dels Encantats.

L'Estany de Sant Maurici, mils de vegades fotografiat, no deixa de sorprendre cada vegada que hi arribes. Les seves aigües fredes, envoltades de cims de gran bellesa i entremig de boscos de pi negre ofereixen una estampa que no per popular deixa de ser molt bonica. Els ulls se'n van cap als Encantats, la clàssica muntanya bicèfala, vertical, misteriosa i encisadora. Aviat reprenem la marxa pel camí que volta el llac per la dreta i que s'encamina cap a la cascada de Ratera. Després de vorejar l'estany i remuntar uns metres passem al costat de la cascada, i continuem pujant fins a trobar la pista.

Sorprenentment el GR i la ruta dels Carros de Foc puja a Amitges per la pista en comptes de fer-ho per un bonic camí paral·lel. Decidim pujar també per la pista per guanyar temps i baixar després pel camí. Així doncs arribats a la pista continuem a l'esquerra i anem pujant suaument fins arribar a l'estany de Ratera, de poca profunditat i amb unes aigües de color verd clar. Continuem per la pista que comença a pujar més fort, i passat l'estany de la Cabana encara més amb unes últimes llaçades que ens porten al peu del Refugi d'Amitges. Uns metres més enllà, a la dreta veiem la llarga presa que tanca les aigües de l'estany del mateix nom.

També sorprèn que tot i ser l'únic parc nacional de Catalunya i que tingui una reglamentació molt estricta en alguns aspectes, es permeti pujar en taxi fins al refugi. Afortunadament avui no ens en creuem cap, i la pujada per la pista és plàcida i ens permet gaudir de l'excepcional paisatge en silenci i tranquil·litat.

Arribem al refugi en aproximadament dues hores i mitja. Aprofitem l'agradable temperatura per dinar sota el sol, ben a prop del refugi. En acabat continuem pujant per la pista que enfila uns metres més després del refugi. La pista s'acaba al peu de l'estany dels Barbs, i tot seguit cal baixar 20 o 30 metres fins a la punta de l'estany de la Munyidera, a pocs metres de l'anterior i inconfusible per la seva forma molt estreta i allargada. Creuem el desguàs de l'estany i seguim un camí que marxa a l'esquerra, vorejant l'estany per la banda oposada. De fet aquí ens confonem una mica i prenem el camí que marxa a la dreta després del desguàs de l'estany, ja que hi ha algunes fites. Probablement també ens hauria conduït al peu de les agulles, però en veure que no és el camí normal tracem una línia recta per recuperar-lo.

El camí comença a pujar fort, primer per pendents d'herba, i després per una zona de grans blocs granítics. Anem voltejant les Agulles per l'esquerra, passant per sota de la base de les seves parets. Anem seguint fites, ja que entre els grans blocs no hi ha camí definit. Després del tram incòmode dels blocs, en què cal ajudar-se amb les mans, ens situem sota mateix de les agulla nord, i anem a trobar una escletxa que ens permetrà pujar per terreny força dret però factible amb una simple grimpada. Cal fixar-nos en les fites per veure quan cal abandonar el camí principal i començar a grimpar. El camí principal ens conduiria cap al Tuc de Saboredo, que veiem aprop.

Un cop localitzat el pas comencem a grimpar per terreny fàcil fins una marcada bretxa on ja es veu l'altre costat. Des de la bretxa continuem grimpant cap a la dreta, ara per terreny aeri fins assolir el petit cim nord de les Agulles d'Amitges (2.662 m.) El cim és estret i en alguns punts absolutament retallat sobre el buit. És un lloc espectacular, i de lluny sembla impossible que es pugui arribar fins aquí dalt de forma senzilla. De fet l'agulla bessona és molt més difícil, i només es pot pujar escalant.

Contemplem el paisatge, amb l'estany i el refugi que es veuen molt a prop, just a sota. Al nord destaquen per la seva proximitat el Tuc de Saboredo i el Pic d'Amitges, que són facibles i de fet recomanables d'enllaçar en una mateixa sortida, sempre i quan haguem sortit d'hora. Com que no és el cas ens conformem amb aquesta bonica ascensió. Abans però contemplem encara els Encantats, que destaquen al sud. Després d'uns minuts gaudint de la sol·litud i l'àmplia perspectiva d'aquest espadat cim comencem a baixar pel mateix camí. No n'hi ha d'altre.

Desgrimpem fins a la bretxa, i encara uns metres més amb compte fins a la base de les parets. Desfem els nostres passos cap a l'esquerra, creuem la zona de blocs i baixem fins a l'estany de la Munyidera. Ara en comptes de continuar per la pista prenem un camí que voreja l'Estany Gran d'Amitges, de manera que contemplem la paret sud de les Agulles just sobre les aigües de l'estany. El camí voreja l'estany fins a la presa, però ens desviem uns 50 metres fins al refugi, on fem una petita pausa.

Evitarem baixar per la monòtona pista, i ho farem per un camí molt més bonic, però en algun tram poc definit. Ens situem a la presa de l'estany i la creuem. Just a l'altra banda de la presa baixem fins un camí que marxa direcció sud-est, evident ja que segueix la trajectòria visual dels Encantats, que veiem a l'horitzó. Comencem a baixar seguint les fites escadusseres, i gaudint en tot moment d'una espectacular vista frontal cap a les muntanyes del sud del Parc Nacional, sobretot els Encantats, però també altres cims destacats, com el Peguera o el Subenuix.

El camí és més lent que la pista, ja que no és un sender molt fresat, sinó que en alguns trams fins i tot creua zones de blocs, on cal parar atenció a trobar les fites i el pas més còmode. En tot cas la direcció és evident i sostinguda, sempre de cara als Encantats. Al cap d'una bona estona el camí tomba cap a la dreta per baixar fins a la pista. Seguim uns pocs metres a l'esquerra per la mateixa pista, i prenem de nou el camí que baixa cap a la cascada de Ratera. Mentrestant els darrers rajos de sol il·luminen amb colors torrats les dues puntes dels Encantats.

Voregem de nou l'estany de Sant Maurici en absoluta quietud, ja que aquesta hora ja no hi queda ningú. No ens entretenim ja que comença a fosquejar, i continuem baixant cap a punt d'origen. La resta de camí és fàcil i conegut, i en aproximadament 40 minuts més tornem a ser al punt d'inici, gairebé de fosc.

L'entorn del Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici és realment excepcional. El sector de Sant Maurici és un dels més coneguts, principalment per la seva extraordinària bellesa i també per la facilitat d'accés. I poc més enllà d'on es queden la majoria de turistes hi ha cims, estanys i racons preciosos per descobrir.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Afegeix un nou comentari