Monte Paterno (2.744 m.)

Monte Paterno (imatge del dia següent) Tram de túnel Pujant per la ferrada Grimpada cap al cim Ferrada Forcelle Camí cap al Pian di Cengia De tornada, passant pel refugi de Lavaredo

És un cim estètic, estret i vertical. De lluny sembla difícil poder-hi accedir, però no té grans complicacions. Des del refugi de les Tre Cime di Lavaredo iniciem una via ferrada espectacular dins d'un túnel excavat a la roca. Pugem fins assolir el magnífic cim, l'últim tram amb una fàcil grimpada. Seguim després per una aèria ferrada que ressegueix la cresta.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Via Ferrada
  • Lloc de sortida: Refugi Auronzo
  • Distància: 20 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.050 m. metres
  • Temps: 07:08 h.
  • Dificultat: B (Una mica difícil)
  • Sensació de dificultat: Fàcil-mitjana. Ruta llarga, amb algun pas força vertical. Tram final al cim de grimpada (II/II+).
  • Cartografia: Dolomiti di Sesto, Tabacco (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.)
Refugi Auronzo 00:00 00:00
Refugi Lavaredo 00:23 00:23
Refugi Locatelli alle Tre Cime 00:49 01:12
Pian di Cengia 03:33 04:45
Refugi Auronzo 02:23 07:08

Crònica

Crec que la sortida d'avui ha estat una de les estrelles de la nostra estada a les Dolomites. De fet ho hauria estat més si de nou la boira no hagués impedit la vista dels cims a partir de certa alçada. De fet les famoses Tre Cime de Lavaredo (Drei Zinnen) no les hem ni vist, i l'espectacular Monte Paterno (Paternkofel) on hem pujat tampoc no l'hem pogut veure (les fotos de perspectiva del cim són del dia següent). El recorregut és magnífic, el cim espectacular, i la ferrada és d'aquelles que es recorden per la seves peculiaritats, sobretot el primer tram en què es va gairebé un quilòmetre per dins d'un túnel en pujada, excavat a la roca. Imprescindible portar frontal o llanterna.

Des del peu del llac de Misourina i les quatre cases que l'envolten (no arriba a poble) prenem el bus que en pocs minuts puja fins a l'aparcament del refugi d'Auronzo, després d'una llarga pujada. S'hi pot arribar en cotxe, però hi ha un peatge de 20 €, mentre que el bus en costa només 2. Des de la plaça davant mateix del refugi comencem a caminar en processó, ja que som una bona colla. Des d'aquest punt és molt habitual fer la volta a les Tre Cime, un recorregut fàcil i molt bonic que volta aquestes espectaculars muntanyes a través de senders còmodes i amples, en menys de 4 o 5 hores depèn de la configuració del recorregut. Per tant aquest és un lloc en què sempre hi ha molta gent. Nosaltres comencem a caminar com la multitud, direcció nord-est per una pista ampla i planera. En pocs minuts arribem al refugi de Lavaredo.

Des del refugi de Lavaredo cal pujar fins un collet que es veu ben evident cal al nord a través del sender 101, amb una curta pujada. Des d'aquest coll, la Forcella di Lavaredo, seguim el camí que porta cap al refugi de Tre Cime alle Locatelli (Drei Zinnen hütte), sempre en direcció nord. Aviat el camí es bifurca, i es pot anar per un camí més còmode que passa més avall, o un més muntanyenc i amb millors vistes que passa a més alçada, sota les parets del Monte Paterno. Com que no hi ha visibilitat agafem el còmode camí de sota, i deixem l'altre per l'endemà. Arribem al refugi Locatelli alle Tre Cime al cap de poc més d'una hora d'haver sortit del punt d'inici.

Des del refugi de Locatelli alle Tre Cime hi ha una vista espectacular de la famosa tríada, així com del Monte Paterno on ens dirigim. Malauradament avui no és així, i no es veu pràcticament res. La boira empipadora que fa dies que ens persegueix continua sense deixar-nos veure el paisatge. Continuarem insistint.

Al costat mateix del gran refugi, ple de gent, ens posem ja l'equipament de ferrada i comencem a pujar una evident cresta que marxa direcció sud-oest. És impossible perdre's ja que hi ha molt bons indicadors. El caminet marxa des d'un petit edifici que també serveix de refugi, a 50 o 60 metres de l'edifici principal. Enfilem el primer tram de cresta per camí fàcil fins que aviat trobem l'inici de la ferrada, amb el cable de vida i l'inici d'un túnel.

Amb els frontals encesos ens fiquem al túnel i comencem a avançar per dins. No pensava que fos tan llarg ni impressionant. De nou es torna a palesar l'alt nivell de l'estupidesa humana que va fer que fa gairebé 100 anys dos pobles veïns s'estomaquessin de valent per uns pams de terra. El record de la Primera Guerra Mundial és ben viu en aquesta zona, i tant el túnel com algunes construccions que resten de l'època ho recorden. El túnel en qüestió és una obra faraònica tenint en compte els mitjans de l'època, i no és difícil d'imaginar com devia ser de dura la vida dels soldats que van haver de construir aquesta obra excavada a la pedra amb pics i pales.

En aquesta zona es van produir lluites cruentes frec a frec. Els austríacs resistien com podien l'embestida del poderós exèrcit italià. Els italians van anar conquerint tota la zona fins prop de l'actual refugi de Tre Cime. El refugi, que havia estat construït i regentat pel popular guia local Sepp Innerkofler, va ser destruït per l'artilleria italiana. En aquesta zona es va viure una de les històries èpiques i un punt romàntiques de la guerra (entenent que la salvatjada de la guerra té ben poc de romàntic). L'elevat Paternkofel (o Monte Paterno en nomenclatura dels vencedors) havia estat conquerit pels italians, que hi tenien una petita dotació. Els comandaments austríacs van encarregar a Sepp Innerkofler i un grup d'escaladors d'elit la missió de reconquerir la posició, ja que era un punt estratègic. El guia de muntanya coneixia bé la zona, ja que havia estat el primer en assolir aquella muntanya anys abans. Van escalar de nit sigilosament, i entremig del foc de canons i metralladores van arribar a la cresta. Prop del cim el guia Sepp va llençar granades contra la posició dels italians. Amb la confusió, un enginyer italià que va quedar viu, Pietro de Luca va llençar una pedra al guia Sepp que va caure marges avall perdent la vida, i alhora la batalla per aquella posició. En record dels dos protagonistes d'aquesta història èpica, la via ferrada que porta al Monte Paterno s'anomena Luca - Innerkofler.

Al peu del refugi de Tre Cime hi ha un monument en record del guia Sepp Innerkofler, que havia construït i regentat el primitiu refugi destruït durant la guerra. Tot i que hi ha certa controvèrsia a la zona sobre la oportunitat de recordar combatents, siguin del bàndol que siguin. En tot cas, en tota la zona trobem bona part de la nomenclatura en alemany, ja que aquesta zona del Tirol del sud havia pertangut al desaparegut imperi Austro-húngar. Molts dels llocs tenen actualment doble nomenclatura en alemany i italià.

Tornem a la ferrada: seguim per l'espectacular túnel, que té alguna sortida a banda i banda que suposem servien per donar llum, vigilar o disparar. El túnel és llarg, amb trams en fort pendent, fàcils de superar amb els esglaons de fusta que hi ha instal·lats. És un tram de ferrada realment diferent del que estem acostumats, i que recorda els terribles temps passats. Després d'una bona pujada s'acaba el túnel, i sortim pel vessant esquerre (nord) de l'esmolada cresta. Comença un tram de ferrada ben divertit, amb alguns trams força aeris, però gens difícils. Arribem a un petit collet, la Forcella de Camoscio, on continuem amunt amb un petit tram de ferrada més i després caminant i grimpant fins al Paternkofel (Monte Paterno). Quan s'acaba la ferrada cal progressar per una zona de grades i alguna petita canal que cal grimpar, però sense dificultat (II/II+). Dalt del cim hi ha una gran creu i (suposem) una vista excepcional de les Tre Cime (Drei Zinnen).

Des del cim tornem enrere fins a la Forcella de Camoscio. En aquest punt es poden prendre dos camins: una variant més curta a través d'un sender i d'un tram de ferrada tornaria directament a la Forcella de Lavaredo (des del collet cal seguir avall, a l'altra banda del coll, en sentit oposat per on havíem pujat). Nosaltres però prenem el "sentiero attrezzato" de Forcelle que ressegueix la cresta de Bodenknoten. Es tracta d'una ferrada molt divertida, de dificultat moderada, que va resseguint tota la cresta, pujant i baixant agulles, collets i canals. Malauradament no tenim vista, però ha de ser espectacular en un dia clar, ja que tot el recorregut és extraordinàriament aeri. Tot i no tenir vistes gaudim del trajecte, on encara es poden veure restes de construccions de la Primera Guerra Mundial. El recorregut és llarg, però entretingut, i no es fa gens pesat. Al cap d'una estona arribem al coll del Pian di Cengia (2.522 m.)

Des de la Forcella de Pian di Cengia ens arribem fins al refugi homònim, però no cal, ja que des d'aquest punt prenem el camí 104 de tornada. Aquest camí és força llarg i pesat, ja que cal baixar força i després fer la dura pujada fins a la Forcella i Lavaredo (una altra opció que potser ara faria és agafar el camí 101 i tornar al refugi de Locatelli). El camí es fa llarg, i al cap d'aproximadament dues hores des del Pian di Cengia seguint el feixuc camí 104 arribem de nou al refugi de Lavaredo, i des d'aquí per la còmoda pista fins al punt de sortida.

Ha estat una jornada d'aquelles que es recorda, amb una ferrada excepcional per un terreny realment magnífic. Ens ha agradat molt tot i tenir la visibilitat reduïda, per això suposem que en un dia clar ha de ser una experiència apassionant. La zona de Sexten (Sesto) és una de les més espectaculars de les Dolomites, i aquesta ruta en especial dóna bones perspectives d'aquesta àrea. Imprescindible!

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Afegeix un nou comentari