Piz Boè (3.152 m.) per la ferrada Cesare Piazzetta

Aproximació des del Passo Pordoi El primer tram és molt exigent La via té diversos passos complicats Pont tibetà Trobem diversos passos extraplomats amb l'ajuda només del cable de vida Baixada des de la Forcella Pordoi

És un dels cims més coneguts de les Dolomites, i també un dels més freqüentats, ja que un còmode telecabina deixa a més de 3.000 metres i menys d'una hora del cim més elevat del grup Sella. Nosaltres enfilem per una de les vies ferrates més difícils del massís, que exigeix considerable i constant força de braços. Una experiència dura i intensa.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Via Ferrada
  • Lloc de sortida: Passo Pordoi
  • Distància: 11,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.170 m. metres
  • Temps: 07:20 h.
  • Dificultat: D (Molt difícil)
  • Sensació de dificultat: Difícil. Primer tram molt difícil, paret vertical que cal pujar a plom. Alguns passos complicats i diversos extraplomats.
  • Cartografia: Sellagruppe, Kompass (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Passo Pordoi 00:00 00:00 0
Bifurcació camí 626 01:05 01:05 1,7
Inici ferrada Cesare Piazzetta 00:59 02:04 3,7
Cim Piz Boè 02:50 04:54 6,6
Descans 00:55 05:49
Forcella de Pordoi 00:45 06:34 8,8
Passo Pordoi 00:47 07:21 11,3

Crònica

Aprofitant que fa un dels dies més estables des que hem arribat a la zona, amb la Sílvia decidim provar avui un plat fort. Decidim pujar un dels cims més elevats i emblemàtics de les Dolomites a través d'una via ferrada molt exigent. Es tracta de la ferrada "Cesare Piazzetta", una ferrada força llarga i molt exigent físicament, ja que durant molta estona cal tibar fort de braços, superant diversos passos extraplomats amb l'ajuda només del cable de vida.

Sortim des del Passo Pordoi, un coll de muntanya molt conegut sobretot pel Giro, situat a més de 2.200 metres d'alçada entre les localitats de Canazei i Cortina d'Ampezzo. Ja hem passat la nit a l'ampli aparcament del coll, i ens hem llevat mirant el cel, desitjant que avui el dia sigui millor que els anteriors. Les previsions eren molt dolentes, però per una vegada s'equivoquen i el dia es lleva moderadament tranquil, amb núvols, però també clarianes. No ens ho rumiem i després d'esmorzar i preparar el material comencem a pujar seguint la direcció del telecabina.

Pugem per un camí ben senyalitzat, còmode i fresat. Cada cop el pendent augmenta, i anem veient la gran bretxa que marca el coll de la Forcella Pordoi. Al cap d'una estona de pujar trobem un indicador que ens assenyala que hem de continuar cap a la dreta. Una altra opció potser més interessant i així es fa la ruta del tot circular és anar des del mateix Passo Pordoi fins a un ossari commemoratiu de la I Guerra Mundial, i des d'allà hi ha un camí que puja directament al peu de la ferrada. Però ens n'hem adonat tard, i pugem un tros del camí habitual cap al coll de la Forcella Pordoi.

Quan el camí es bifurca, deixem de pujar i anem flanquejant cap a la dreta durant molta estona seguint el camí 626. A la bifurcació trobarem indicadors. La ruta puja lleugerament, però principalment marxa de flanc, resseguint la base de les pendents parets de la cara sud del Piz Boè. Caminem una bona estona, i quan fa aproximadament dues hores que hem sortit trobem finalment l'inici de la ferrada.

La ferrada ja de bon començament marca caràcter. La primera part de la ferrada és sens dubte la part més complicada i exigent del recorregut. Des de baix es veu un pont tibetà uns metres per sobre, i sembla que serà fàcil arribar-hi. Res més lluny de la realitat. Fins arribar al pont cal superar el tram més complicat i exigent de la ferrada.

La via comença amb una paret ben vertical, equipada només amb un cable i amb pocs llocs on ubicar els peus. Així doncs cal tibar molt fort de braços i confiar en l'adherència del calçat. Nosaltres anàvem amb botes, ja que per l'alçada que calia assolir i pel temps d'aquets dies ens va semblar la millor opció. L'elecció crec que va ser correcta. Els primers 8 o 10 metres són ja una bona mostra del tarannà de la via: exigència constant. És una via difícil en el seu conjunt. No té cap pas extremadament difícil, però fins a la meitat tampoc n'hi ha de fàcils. Els primers metres impressionen i imposen. Superada la primera paret vertical hi ha un flanqueig lateral cap a l'esquerra força incòmode, i tot seguit una altra paret vertical. Cal superar aquesta primera part amb agilitat per no carregar excessivament els braços, ja que queda molta ferrada.

Després dels primers metres verticals cal encadenar diversos flanquejos exposats i incòmodes combinats amb trams de pujada vertical, alguns amb lleugers desplomats. Només hi ha el cable de seguretat com a aliat, i en algun punt molt concret algun travesser, però són molt escassos, potser 3 o 4 en tota la via. Al cap de poca estona de pujar els braços ja se'n ressenten, però cal guardar forces. La primera mitja hora és molt dura. De fet les guies consideren que aquesta és una de les vies més difícils de les Dolomites, i recomanen portar un cordino addicional per si cal abandonar rapel·lant.

Després d'aquest primer tram tan dur arribem a un pont tibetà, fàcil i espectacular, ja que té un bon penjat cap a sota. Passat el pont la via continua amb la mateixa tònica, potser no tan exigent com a l'inici, ja que les dificultats continuen però en punts concrets, ja no de forma tan constant. Trobem encara alguns passos lleugerament extraplomats, i que cal superar aplicant-hi força.

Més endavant hi ha també un pas curiós i complex. Cal passar enmig d'una estreta escletxa, en un pas vertical, extraplomat i amb sortida lateral. El principal problema és l'estretor de l'escletxa, combinat amb que la roca és pràcticament llisa i l'extraplom, de manera que costa trobar un punt on posar el peu. Passar amb la motxilla és el més complicat, i finalment s'acaba resolent el pas per oposició, un cop s'aconsegueix sortir de la part més estreta.

Més amunt les dificultats disminueixen, i en alguns trams fins i tot no hi ha cable de vida ja que es pot caminar fàcilment per terreny pedregós o fer alguna grimpada fàcil (II). Tot pujant anem gaudint d'esplèndides vistes del massís de la Marmolada a la nostra esquena. Gaudim de les vistes perquè no ho havíem pogut fer fins ara, tot i pujar el punt més elevat d'aquell massís uns dies abans.

Quan la via s'acaba encara queda un bon tros de pujada fins arribar al cim del Piz Boè. Veiem el cim ja a l'abast, amb la gran i lletja antena reflectora al cap d'amunt. Mica en mica hi acabem d'arribar. Malauradament les boires han tornat a guanyar-nos la partida, i dalt el cim no veiem res. Bé, veiem només pocs metres, suficients per contemplar com dalt mateix del cim hi ha un refugi guardat, i un munt de gent que han pujat aprofitant la facilitat del telecabina que arriba fins més amunt dels 3.000 metres.

Aprofitem el refugi per fer un te calent, ja que al cim hi fa fred per culpa de la boira. Comencem a baixar pel camí normal que porta cap al telecabina. Avancem molta gent, poc acostumada a caminar per terreny pedregós. Arribem a la Forcella de Pordoi, una gran bretxa enmig de la roca. Al bell mig hi ha un refugi. Per arribar al remuntador cal pujar uns metres, però nosaltres tirem avall pel curiós camí en ziga-zagues que baixa fins al Passo Pordoi. És un camí molt dret, però fàcil, ja que està ben fresat, i fa unes àmplies zetes per superar el desnivell.

Arribem a baix satisfets d'haver assolit un dels cims carismàtics del massís i haver-ho fet per una de les ferrades més difícils, i alhora boniques. Els propers dies haurem de buscar però sortides més fàcils, ja que els braços han quedat ressentits.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Afegeix un nou comentari