Fronterer entre el Pallars i el Coserans, aquest cim amb excel·lents vistes panoràmiques és poc conegut, discret a l'ombra del proper Mont Valier, el Senyor de l'Arieja. Modifiquem sobre la marxa una ruta de dos dies per problemes físics i climatològics amb el resultat d'un cim prou interessant, però amb una aproximació llarga i poc lògica.
A diferència del cim principal, el Pedraforca xic és poc concorregut, i menys encara si sortim del camí normal. Fem una ruta original i divertida que ens porta a creuar les Coves dels Talibans, un gran pont natural de roca i un curiós túnel d'uns 50 metres que ens enfila fins a la Feixa Alta fent uns passos fàcils d'escalada (III). Tot seguit anem a buscar el fort pendent de la Gran Diagonal, i amb una última grimpada coronem el cim. Baixem per les Costes d'en Dou.
Encara fosca nit iniciem la llarga remuntada del barranc de Coronas. Un bon tros amunt anem flanquejant la cresta de Llosars fins trobar la canal Estasen. Equipats amb piolets i grampons enfilem per pendents de 45-50º. Quan la canal es bifurca entrem a l'encaixonat i estètic corredor Petit Black, més inclinat (60º). Grimpem fins a les agulles Escudier i Daviu abans d'accedir al cim dels Pirineus. Creuem el pas de Mahoma, baixem fins a la collada de Coronas i emprenem la llarga baixada fins al punt d'inici.
Aprofitem les últimes restes de neu de la temporada per enfilar un dels corredors de neu més clàssics del circ de Cambradase. Es tracta d'un corredor curt, d'uns 240 metres, situat al centre de la paret del circ. És un corredor pràcticament recte, evident i visible des de lluny, amb un pendent sostingut d'uns 45º i amb un final més dret d'uns 60, tot i que segons la neu pot ser més o pot requerir un pas de roca.
Al límit sud del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sobresurt un pic granític encrestat a la part superior, i amb forts pendents a banda i banda. Remuntem suaument la bonica i oberta vall de la Mainera fins que hem d'enfilar fort i fins i tot grimpar per assolir l'estret i aeri cim. Grans vistes cap als cims del Parc i sobre la zona lacustre de la capçalera de la Vall Fosca.
Situat al límit entre la Vall Fosca i la Vall d'Àssua, aquest bonic i airós cim és una de les primeres grans elevacions del Pallars venint des del sud. La seva posició isolada respecte a altres muntanyes, la considerable altura, el vessant oest rocallós i encinglerat, i el vessant est entapissat per immensos prats alpins l'hi donen singularitat i una gran bellesa captivadora. Pugem pel vessant sud seguint la llarga i panoràmica carena.
Ens endinsem per la vall de Baladrar, enclotats entre els pics de Pedrons i de la Mina, a cavall entre Andorra i l'Arieja en un recorregut fàcil. Vam renunciar a la idea inicial d'enfilar el cim del Fontnegra a causa d'alguns problemes logístics i les condicions de la neu.
Aquesta característica mola rocosa, visible des de pràcticament tots els Pirineus, no destaca pas per la seva alçada sinó per la seva mida, la posició isolada i la característica forma de ferradura, amb cresta a banda i banda i una gran vall al mig. Fem un recorregut circular que sortint des del nord recorre tota la cresta i baixa per l'ampla coma de Sant Adrià.
Tornem al segon cim més alt dels Pirineus, en aquesta ocasió a l'hivern i per la ruta normal del refugi Àngel Orús. Amb menys neu del que és habitual, però amb la sol·litud i l'ambient alpí de les rutes hivernals enfilem la Canal Fonda, passem per sota l'espectacular Dent de Llardana i guanyem l'aresta que seguim fins arribar al cim després d'un últim tram estret i estètic.
Tot i ser un cim poc freqüentat l'allargassat Serrat d'Areste és un dels més visibles quan remuntem la pista al fons de la Vall Ferrera. Intentem recórrer la llarga aresta sud, però hi ha alguns passos delicats en què caldria corda i girem cua. Tot i això val la pena recórrer, encara que sigui parcialment, aquesta carena panoràmica situada enmig d'un entorn majestuós d'alta muntanya.
