És un cim poc rellevant, de fet seria una de les puntes de la serra Cadí. Però l'interès d'avui no estava tant en el cim sinó en el camí per assolir-lo, ja que recorrerem el poc freqüentat Pas de la Roca Plana. Volíem sortir del refugi del Prat d'Aguiló, però les fortes pluges deixen la pista impracticable, i hem de sortir força més avall, sumant una llarga aproximació. Des del refugi prenem el camí que flanqueja la falda fins al collet de l'Estenedor. Comença una llarga pujada, primer per una feixuga tartera i després per un tram rocallós que exigeix una petita grimpada. Finalment una diagonal ens deixa dalt la serra. Els núvols han anat cobrint el Cadí i renunciem als cims més alts. Seguim cap a l'est, coronem l'indefinit cim, i seguim fins al Pas dels Gosolans, on baixem còmodament fins al punt d'inici.

Al sud del Caucas, sota mateix de les escarpades muntanyes de més de 5.000 metres, s'obre una bonica vall habitada per l'home des de fa molts segles. Els svans han mantingut els seus costums gràcies a l'aïllament i la dificultat d'accés d'aquesta zona remota. La capital de la regió, Mestia, ens trasporta a l'època medieval, i ens sorprèn per la seva quantitat de torres de defensa, les murkvam, que totes les famílies posseïen per protegir el seu clan. Fem diverses rutes per la zona, com el cim panoràmic Mentashi, les glaceres de Chalaati i Shkhara, o la travessa cap als isolats i impressionants pobles d'Adishi, Iprali i finalment Ushguli, el més alt d'Europa. Des de notables miradors contemplem els grans cims caucàsics com el Shkhara (5.206 m.), el més alt de Geòrgia, la gran piràmide del Telnuldi (4.858 m.), o finalment el més característic, estètic i alhora difícil, l'Ushba (4.700 m.)

A prop del poble i enfilades a mitja alçada d'una cinglera sobre el riu Duran trobem les diferents boques d'aquestes cavitats. Es tracta de conductes de drenatge del Montcurto (o Mont Cortàs), fet que s'aprecia en la morfologia arrodonida i allargada de les diverses galeries, principalment tubs rectilinis i fortament erosionats pel pas de l'aigua. Accedim primer a la cova petita, de sostre força baix i 134 metres de recorregut per estretes galeries molt estètiques. La cova gran és més llarga, 232 metres, i té unes característiques similars, amb major magnitud. En aquestes cavitats s'hi han trobat restes arqueològiques de diferents períodes.

Un recorregut breu, suau i fàcil pels plans altceretans prop d'Eina ens permet connectar diferents monuments megalítics que es conserven en aquesta zona. Sortim del poble d'Eina pel camí de Bolquera i aviat trobem les restes poc reconeixibles d'un petit dolmen. Més endavant sí que podem contemplar el bonic dolmen de Pasquerets, dalt d'un promontori. Baixem cap a la calçada romana, un camí de gran categoria que ens porta fins un antic pont del neolític. Pugem una mica fins a l'esbelt menhir del Pla del Bosc, i planejant còmodament tornem cap a Eina.

Al peu de la boca nord del túnel del Cadí hi desemboca un torrent estret i congost que es desprèn del vessant nord del Moixeró. Remuntarem el barranc, grimpant en alguns punts, i gaudint de les parets que tanquen i encaixonen aquest pas gairebé impossible. A mitja ruta trobarem un pas equipat molt enginyós, amb una escala metàl·lica i una cadena encastats dins d'una roca foradada i que permeten superar un ressalt vertical. Arribats als prats de Riumajor remuntem uns metres fins al refugi del Serrat de les Esposes on fem una pausa abans d'iniciar el descens, passant pel petit poble abandonat de Canals.

Ens endinsem a les entranyes del Moixeró a través d'un complex sistema subterrani amb nombroses galeries que actualment ja sumen més de 4,2 quilòmetres de recorregut. Sortim del poblet de Bor, i en pocs minuts arribem a la boca. Entrem en aquesta surgència temporal i recorrem la galeria que neix cap a la dreta, i que ens obliga a creuar una estreta gatera i passos incòmodes. Més endavant la cova s'eixampla amb llargues galeries tubulars. A la Sala Cerdanya, bellament decorada, buidem un petit sifò i continuem per la galeria Canela, plena de formacions molt boniques, i arribem al lloc més fons de la cavitat. Tornem cap al sifò i prenem una altra galeria per sortir, amb uns passos finals força estrets.

Comencem a pedalar al centre de Tuixent i prenem la carretera que remunta la vall de la Vansa fins a Josa, bonic poblet encimbellat dalt d'un turó. Trenquem a l'esquerra per una pista que puja fort fent llaçades per la cara sud del Cadinell, i salta al vessant nord fins al Coll de Jovell, a la falda del Cadí. Llarga baixada per pista agradable entre bosc alpí fins a Cornellana, on contemplem el bonic poble. De nou un breu tram d'asfalt fins a Fórnols, on tornem a trobar pista cara avall fins a la ribera del riu de la Vansa. Un cop a Montargull remuntem la vall per asfalt, i el deixem al Molí de Fórnols, on prenem una pista ombrívola al peu del riu fins al punt d'inici.

Planegem per la pista del Caro en direcció Beseit fins a l'àrea recreativa de Cova Avellanes, on prenem un caminet que puja primer cap al Bassis del Marturi, i continua fins a guanyar la carena al coll de Caguitos. Fem una anada i tornada a la propera Mola del Boix, amb una petita grimpada, i comencem la cresta, poc definida i menys sostinguda. Fem algunes petites grimpades i arribem a l'espectacular Proa del Barco, on no trobem el pas per baixar i fem un emboscat flanqueig per sota. Fem un petit ràpel i seguim un tram planer i aeri més interessant. Amb bones vistes sobre al barranc d'Orió avancem amb dificultats per les bardisses, i al coll de Pallers trobem el camí que ens porta al punt d'inici.

A escassa distància del Refugi del Caro trobem una cova complexa, amb 3 pisos d'alçada i diferents galeries que els connecten. Entrem desgrimpant uns pocs metres fins arribar a la sala principal, bellament decorada amb unes grans estalagmites al centre, i diverses colades a les parets laterals. En diversos punts de la cavitat hi ha conductes que permeten desgrimpar fàcilment a un estrat inferior, ple de blocs. Es pot baixar encara més avall, però caldria una corda ja que el terreny és dret i relliscós.

Pugem fins al cap d'amunt d'un dels millors miradors del sector nord dels Ports, i ho fem per una ruta ben divertida, superant un crestall fàcil però aeri. Al sud de Prat de Comte ens apropem fins als masos de l'Artigó i amb una curta aproximació trobem la base dels crestalls. Triem el de l'esquerra, que enfila més decidit, i de seguida comencem a grimpar. Mica en mica el recorregut es torna més aeri, i trobem alguns passos fàcils (II/III) però exposats. Finada la cresta busquem l'intrèpid pas de l'Escalerola que ens permet creuar una faixa vertical. Pugem uns metres més cap al coll, on ja es dibuixa la cinglera que recorrerem pel fil just fins el cim.